Ulls dins rostres brus miren per les finestres...

Ulls dins rostres brus miren per les finestres la vida que passa al carrer. Potser fruit de la devallada en l'explotació minera d'aquestes terres o simplement per l'essència d'una altra cultura, la gent espera passiva que el dia vagi passant, sense gaires preocupacions aparents, amb un ritme ben diferent a l'europeu.

Quatre hores d'anada per lògica són quatre hores de tornada. Hem fet 15 km serpentejant enmig de muntanyes de verdor i roca al Parc de Biribiri, tan poc explotat econòmica i turísticament que per nosaltres és una benedicció. Bonica caminada de dos peregrins que giravolten al mig del camí per donar-se compte dels 360 graus de bellesa que els rodeja. I cada mirada és un nou descobriment al regal present de tenir la companyia escollida. "Cachoeira da Santinela" i "Cachoeira dos Cristalls", són les cascades responsables de la falta de noció del temps. Ens resta una hora de claror i estem a 15 km de la ciutat, en tot el trajecte ni un cotxe ha passat, com ho masteguem això. L'únic que se'ns acudeix es resar a aquest deu que tots ens parlen ("vaja com deus", "prega a deus", "bençoados sejam por deus") demanant-li que enviï un angel. I donem les gràcies al servei de missatgeria per ser tan ràpid, perquè al pròxim revolt trobem un senyor, l'única ànima que trepitjarà aquest camí en tota la nit, que per la nostra sort se li havia espatllat el camió. Sort? sí, sort, perquè així ens l'hem trobat, perquè així ens ha dut a conèixer un poble abandonat, antiga colònia tèxtil que ens sabia greu no poder conèixer on només hi habiten sis persones, perquè aquesta gent tan especial ens han convidat a una sopeta calenta de vedella i mandonguilles, vàries cerveses gelades i "pinga", no diguis que no a la beguda oficial del país, la cachasa. La insistència de la dona per què ens quedem conversant amb ella, ens fa dubtar dues vegades, però decidim tornar a caseta, més o menys serens.

I ens acomiadem amb una processó pels carrers coberts de mosaics de flors tot homenetjant el Corpus Christi, tan celebrat per la devota gent minera! I seguim per l'estat de Minas Gerais amb ganes de trobar-nos ja amb la tia Pepita, missionera des de fa temps en aquestes terres. Després de més de dos mesos ens atrevim a aixecar de nou el dit...