14/2/08

Uruguay!!!


Concepción del Uruguay, la Natàlia il’Adrián ens entretenen, ens passegen per la ciutat i ens porten a la costanera, platgeta del riu Uruguay des d'on podem divisar, a pocs metres, terra estrangera. Una tarda entretinguda, entre amics, on el mate perd protagonisme al costat de les famoses factures, uns dolços boníssims (bola de fraile, xurrus, tortas fritas...). Ah, i no us ho perdeu, per anar a la platja també s'ha de pagar!

Aprofitem abans de marxar per descarregar allò que ja pesa massa, una bona depilada integral casera, que ja tocava, i un bon tall de cabells al peu del moment a la república, bé no diem peus perquè l'estatua són dues mans gegants!

I anem cap a Colón, amb una jove parella d'amants tan apasionats que per poc paren a mig camí. I esperem, impacients, que obrin el pas del pont que ens separa d'Uruguay. Fa tres anys de la instal·lació de les papereres al votant del riu i les protestes per la contaminació i el moviment d'interessos polítics i econòmics que aquest negoci comporta fa que les mobilitzacions continuin encara ara, amb el tall d'aquest pas fronterís.

Aconseguim fer nit a Paysandú, on no ens esperava ningú i ens porten al "desfile de llamadas", una desfilada carnavalesca d'antigues arrels d'esclavitud amb batukada (tamboriles), "badetts", "barilleros" amb moviments extraordinaris de banderes, la mama vieja, el curandero, i les nenes mig despullades movent la cadera... També celebren el carnaval amb murgues, unes parodies socials amb representacions teatrals i musicals. Ens donen de sopar, la típica fainá (com una coca de farina) i ens acomiadem del dia amb una posta de sol després d'una plogudeta sobre el riu Uruguay per sortir l'endemà amb l'energia suficient per caminar i caminar a peu de carretera sense ni un peso uruguayà. I sabem que estem en aquest petit país perquè pel carrer tothom porta el termo i el mate sota el braç!

Últims dies argentins!

No ens imaginàvem que avui tinguéssim temps d’arribar a Córdova per passar la nit, i encara menys que ens poguéssim banyar a la piscina de la casa de la Gabi abans d’anar a dormir, i és que els amics dels contactes que anem fent també ens ajuden.
Dues nits a la ciutat cordovesa, una passejada per un de tants pantans que tenen en aquest país, on no tothom té l’esma de banyar-s’hi, ja que s’hi han trobat cossos dels desapareguts durant la dictadura i molts sospiten que n’hi ha més. I de tormenta en tormenta arribem a Paranà, passat ja el riu. Sabeu com hi hem arribat? En un bus semi-cama, sí, perquè ens hem permès aquest regal, perquè també havíem de conèixer aquesta forma de desplaçament tant típica argentina. I és que com que els pocs trens que queden són un desastre, els omnibus s’han hagut d’espavilar... A més hem acabat amb un bus més luxos del que havíem pagat perquè el vidre del davant del nostre bus es va trencar just després de pensar que podiem ocupar aquells seients. Quin premi! Seients “semi-cama” on gairebé vas tombat, dinar i berenar, manteta, pel·lícula, caramels, cafè i begudes gratuïtes cada dos per tres, uaaau quin luxe! Ens han donat més “mimus” en aquestes cinc horetes que en les 15h de vol travessant l’Atlàntic.
Contents com nens arribem a Paranà, província d’Entre Ríos i abans la tormenta no faci de les seves, caminem per la costanera d’aquest riu d’aigua tèrbola on la gent es reuneix, pesca, fa esport i a més, enllesteixen els preparatius de les comparses de carnaval entre plomes i disfresses.

Hem estat a l’extrem més sur del país, al centre geogràfic (a mig camí de Còrdova) i ara anem a conèixer l’est, quin serà el pròxim destí?? ah...

3/2/08

La serra cordovesa i els seus encants!

Traslasierra, Villa Las Rosas, barri de Las Chacras, al peu del Champaqui (la muntanya més alta de la serra). La caseta de l’Albert està en plena muntanya, enmig de 22 hectàrees de terreny. Un paradís amb piscina que no podem deixar de contemplar estirats a l’hamaca, a la balconada que dóna a un mar de terra verda, amb punxes que amaguen el quars blanc i mica del sòl. Un bell arbre centenari ens acompanya quan s’acosta el capvespre, quan el sol decideix descansar i es posa roig perquè sap que sovint la lluna l’espia quan ell es despulla. I les llumetes de la nit es preparen per dansar, cuques de llum intermitents, verdes, grogues, blanques, un espectacle de focs artificials que es barregen amb els estels fugaços. Ha arribat l’hora d’anar a dormir, i diem bona nit a la serra des de l’ull de bou del nostre niuet de fusta, com el de la heidy!

Enfilats al rostre del Champaqui anem coneixent l’encant d’aquest lloc. Un bosc de “tabaquillos” amagat en una vall de conte de fades. D’escorça tova, de vermell acanelat, es desfà en capes com papers de fumar, que sosté les branques plenes d’un verd intens de fulles semblants a la rosa mosqueta, d’on pengen esfilagarsades les barbes d’angel, un líquen rinxolat. Submergits en aigües cristal·lines, que refresquen més enllà de la pell, entre cascades i pedres saltem d’un costat a l’altre l’entusiasmat riu que ens fa perdre un cop i un altre, alguna picada d’abella, alguna caiguda al marge del barranc, moments ben intensos en un indret ben especial i més després de la sanació d’una sauna nocturna. Sí, en Toni ha portat el seu primer temaskal en terres argentines, una sauna natural de tradició ancestral que treballa amb la medicina de les pedres i del foc, de l’aigua i l’aire que respirem, de la força de la sàliva i el cedre, de la força dels cants. Sota la creu del sud confirmem de nou, com n’és d’energètica aquesta terra, aquest continent. Amics, bona companyia, bona brasa (“chivo” cabrit, les típiques “mollejas” les glàndula tiroides, xai, choricets...), cuina típica cordovesa amb els “alfajores” i la “humita” (un preparat de purè de blat de moro embolicat en la mateixa fulla) i molta alegria!

Descobrim més encants d’aquesta província i després de passar per 10 cotxes diferents aconseguim recórrer 100 km i arribar a Capilla del Monte, el lloc per excelència de les teràpies alternatives. A cada porta hi ha un cartellet amb el que s’ofereix, harmonització de xacres, meditació, astrologia,... o venda de ninots i naus extraterrestres. Diuen que sota la muntanya de l’Uritorco, hi ha una ciutat amagada d’una antiga civilització, i que hi ha un portal energètic en aquesta zona, on constantment es fan avistaments. Tots els seus habitants afirmen haver vist alguna senyal que recolza aquesta afirmació. Nosaltres ens allotgem a la Quebrada de la Luna, prop de Ongamira, a la base del “Cerro Pajarillo”, on hi ha varis cercles, suposadament marques de naus extraterrestres que van començar a aparèixer l’any 1985. Són ben circulars i força grans en el pendent de la muntanya, i les vistes són espectaculars. Quins muntanyots! També ens enfilem a l’Uritorco, com exploradors pel mig de la malesa d’on sortim contents però esgarrinxats, perquè els camins que tan recomanen de seguir últimament no en som gaire amics. I és que els pròpis artesans ens ensenyen com visitar el lloc sense pagar. El barri del faldeo on artistes i músics fan vida, fent sonar el seu art, cases fets d’adobe en forma d’iglu, i vegetació que omple els seus patis. Com també el poblet de San Marcos Sierra, típic poblet hippy on els carrers són de sorra de platja i hi ha qui camina descalç o en cavall per anar-se a remullar al rierol. Arbres amb el tronc verd i cotorres fent niu a les palmeres i als pals d’electricitat, i els salta martins treuen les seves ales i enrogeixen a l’aire amb el seu so metàl·lic. Moltes coses, molts quilòmetres caminats, 15, 12, 20, 10 km sota les estrelles que ens fan transformar en felicitat tota la por, la impaciència, el desampar que en nosaltres ha sorgit quan arribem a casa a les 12h de la nit. Moltes lliçons i és que com diu el proverbi: no diguis tot el que saps, no jutgis tot el que veus i no escoltis tot el que et diuen! I així deixem el poblet amb fotos amb alguna que altra estranya llumeta en el cel després d’escoltar les converses de les ondines jugant a la cascada!
Ah, i al final marxem sense haver pogut passar a saludar el temple Zen, on es va gravar la pel·licula argentina “Un Buda”, des d’aquí us la recomanem.

1/2/08

Per fi podem sortim de la Patagonia!

En aquesta terra on el vent incansable esquitlla els núvols, els estira i els cargola formant extranys discs i cilindres, aquí on la vista es perd a l’horitzó d’aquesta àrida plana que s’extén infinita pels quatre costats, ens sorprèn fugàs un sentiment que colpeja el nostre pit, i en el qual es barregen el buit i la plenitud, la vida i la mort, l’eternitat i aquest precís instant... Aquí, on la màgia de la vida batega decidida entre les pedres i els matolls, un es sent petit i sent la vida molt gran.

Oh, estimada Patagònia, ja és hora de que portem els nostres pasos més enllà de la teva esplendor.
Per impossible que sembli, després de 3 mesos i mig, aconseguim sortir de la Patagònia! I podem dir que amb aquest temps hem pogut palpar el batec d’aquesta terra, de dures condicions climàtiques, que ha condicinat fortament la vida dels seus habitants. I el folcklore, amb les seves lletres, parla d’aquest caràcter que nosaltres ja podem reconèixer, ja podem comprende.

I penetrem a l’interior del país amb un clar alicient, trobar l’Albert, un amic català instal·lat a la serra cordovesa. Ens aventurem per anar-lo a cercar sense gaires referències, però molta fe, i arribem de moment a la província de San Luís, compartint amb els sis cotxes que ens ajuden a fer aquest tram fent un bon intercanvi, ells ens porten, nosaltres els escoltem. I així escoltant el problema psicològic d’en Juan Carlos, que s’està separant de la dona intuint que té un ciber amant i bla, bla, arribem a Merlo. És un poblet que limita amb la província de Córdova, si fem un pas endavant són les 11h, si el fem enrera són les 10h, i és que aquests argentins han provat de canviar l’hora per economitzar el cost energètic, i no tothom hi està d’acord, més quan mai s’havia fet, aquests sensibles vilatans no s’acaben d’adaptar. “sí el sol està enmedio són las 12h, quien me va a decir el contrario...” Així que aquesta província mig anarquista ha tornat a l’hora de sempre, mentre la resta del país està a 3 horetes respecte l’horari català. Quin “quilombo”!

Desperta la lluna plena rera Traslasierra, la serra que travessa Córdova, sessió de thai chi amb en Guille, artesà que treballa la plata, aguaribays o arbres de pebre fals (rosat) ens aromatitzen les amanides, les converses de florals amb la Myriam ens enllaminen l’interés per la medicina homeopàtica, sessió de Jin Shin a una antiga pedra de curació dels “comechingones”, nom dels índigenes d’aquestes contrades, i tormentes elèctriques que descarreguen amb ira damunt la nostra mig indefensa tenda, però resistim!
Seguim la búsqueda i canviem de poble. Una família sorgida del no res, ens ve a buscar al camí erroni que haviem agafat per portar-nos expresament al poble de San Javier, i és que quan no ens preocupem, algú s’ocupa de nosaltres.

No hi ha manera de localitzar l’Albert, sabem que fa dos anys va comprar unes terres en aquesta serra per poder-la protegir i replantar, una serra, molts pobles enclavats en ella. Amb aquesta explicació anem de poblet en poblet preguntant per ell, artesans, “gallegos” (nom que reben els españols) que resulten ser alemanys, botiguers... i de boca en boca, rodant com una baldufa, arribem en mans d’una immobiliària que aconsegueix localitzar l’amic. Abans no ens podem trobar fem dos nits a Yacanto, en uns 15m2 que havien servit d’habitatge a uns artesans de plata i teixits, la Maria, en Carlos, en Benjamín i les dues ovelles.
Vivim apartats del poble, on les marqueses afloren al costat del rierol i els ocells piulen contents, un ens desperta al matí tot tocant-nos la finestra per desitjar-nos un bon dia, les goteres ens refesquen a la nit després d’una tormenta que ens ha sorprès pel mig de la muntanya i que hem après a disfrutar-la com un “algarrobo” més (una espècie de garrofer), o com la tormenta al mig del bosc, tornant de nit a casa, on la nit es confonia amb el dia quan el llamp ho decidia.

Sortim de Patagonia!... Ah! no, encara no...

Perquè s’excusa la gent al·legant que va amb el cotxe ple, que porta massa carrega, que no pot...? Perquè no diu només que no vol, que no li dóna la gana, o que té por? És necessari inventar mentides per justificar-se? Cadascú pot escollir amb llibertat, no?! portar-nos és una opció, no fer-ho és una alta. Ah, així no és per nosaltres, és per ells que es justifiquen? Justifiquen la seva conciencia per quedar-se més tranquils?! En parlem amb la gent i molts ens confessen que que no solen carregar a ningú per por, "Han passat moltes coses" diuen... Per què s'excusen? Això no ho preguntem, qui sap potser també fariem el mateix. El que passa és que quan s'està a la "ruta" cada cotxe que s'acosta és una nova esperança i cada cotxe que passa de llarg una nova decepció. Especialment en els dies en que passen les hores sota el sol roent, a mercè del vent o del fred insitent, i els cotxes passen i passen i tothom es justifica. Sort que sempre hi ha qui s’anima, un ex-motxil·ler, un motxil·ler frustrat o algun solitari que anhela companyia, també gent amb bon cor que es deixa acompanyar per incòmodes que hàgin d’anar. Gràcies als que ens acompanyen, gràcies els que decideixen no fer-ho. Aprenem, poc a poc, a respondre amb un somriure!

I així hem passat dos dies a Neuquén, amb el roquer que ens va carregar i així arribarem a Sta. Rosa a la casa d’un jugador de básquet professional que per sort està de mudança i ens emplena la motxila de menjar... Neuquén, la primera ciutat pròpiament dita en la que estem des de fa temps, o almenys això sembla pel moviment de la nit (de dia, amb la calor, és més aviat una ciutat abandonada). La primera sensació de que ha arribat l’estiu en aquesta mitjanit calurosa, on els casinos són els reis de la nit, les loteries els joglars del dia, cotxes que funcionen amb gas, botigues especialitzades de bolquers, zones militars amb jardins i riqueses, mises evangèliques i cues als bancs. Sí, estem a Argentina! Com també ens ho recorden els sants i les verges a peu de carretera carregats d’ofrenes i banderes vermelles de peticions al “Gauchito Gil” una espècie de robin hood, a en “Ceferino” un nen que curava amb les seves mans, o a la “Difunta Correa” i el seu nadó, envoltada de botelles d’aigua, ja que va morir de sed.

Més quilòmetres i nit a Santa Rosa, la Pampa, sorpresos per una espectacular tormenta elèctrica. Dos anys enrera aquest no era territori patagònic, però ara es veu que sí! així que continuem dins la Patagònia!