Ulls dins rostres brus miren per les finestres...

Ulls dins rostres brus miren per les finestres la vida que passa al carrer. Potser fruit de la devallada en l'explotació minera d'aquestes terres o simplement per l'essència d'una altra cultura, la gent espera passiva que el dia vagi passant, sense gaires preocupacions aparents, amb un ritme ben diferent a l'europeu.

Quatre hores d'anada per lògica són quatre hores de tornada. Hem fet 15 km serpentejant enmig de muntanyes de verdor i roca al Parc de Biribiri, tan poc explotat econòmica i turísticament que per nosaltres és una benedicció. Bonica caminada de dos peregrins que giravolten al mig del camí per donar-se compte dels 360 graus de bellesa que els rodeja. I cada mirada és un nou descobriment al regal present de tenir la companyia escollida. "Cachoeira da Santinela" i "Cachoeira dos Cristalls", són les cascades responsables de la falta de noció del temps. Ens resta una hora de claror i estem a 15 km de la ciutat, en tot el trajecte ni un cotxe ha passat, com ho masteguem això. L'únic que se'ns acudeix es resar a aquest deu que tots ens parlen ("vaja com deus", "prega a deus", "bençoados sejam por deus") demanant-li que enviï un angel. I donem les gràcies al servei de missatgeria per ser tan ràpid, perquè al pròxim revolt trobem un senyor, l'única ànima que trepitjarà aquest camí en tota la nit, que per la nostra sort se li havia espatllat el camió. Sort? sí, sort, perquè així ens l'hem trobat, perquè així ens ha dut a conèixer un poble abandonat, antiga colònia tèxtil que ens sabia greu no poder conèixer on només hi habiten sis persones, perquè aquesta gent tan especial ens han convidat a una sopeta calenta de vedella i mandonguilles, vàries cerveses gelades i "pinga", no diguis que no a la beguda oficial del país, la cachasa. La insistència de la dona per què ens quedem conversant amb ella, ens fa dubtar dues vegades, però decidim tornar a caseta, més o menys serens.

I ens acomiadem amb una processó pels carrers coberts de mosaics de flors tot homenetjant el Corpus Christi, tan celebrat per la devota gent minera! I seguim per l'estat de Minas Gerais amb ganes de trobar-nos ja amb la tia Pepita, missionera des de fa temps en aquestes terres. Després de més de dos mesos ens atrevim a aixecar de nou el dit...

Minas Gerais, brillantor apreciada!

Tan sols ens hem desviat 2500 km del destí que intentàvem localitzar guiats per unes fotos espectaculars de la red internauta. Resulta que existeix "chapada Diamantina" i "Diamantina". Quines ganes de liar al personal aquests brasilers. Amb la confusió anem a parar en aquesta darrera emplaçada a l'única serralada del centre de Brasil (Cordilheria do Espinhaço) reconeguda com a reserva de la biosfera i com la Serra dels Cristalls, després de fer parada al centre geogràfic de l'estat de Minas, Curvelo. Diamantina que deu el seu nom a la descoberta de diamants, or i pedres precioses, és avui ciutat de gran reclam turístic, ciutat colonial, imatge de coqueteria amb desenes d'esglèsies d'estil barroc que va veure néixer el president JK (Juscelino Kubitschek), el fundador de la nova capital del brasil: Brasilia.

Rera l'esglèsia de São Francisco de Assís, recuperem el nostre esperit jovial allotjats en una república estudiantil. "La negra" és minera de tota la vida i és l'assistenta que procura que aquests quatre nois, que no saben ni cuinar, no enyorin la mama. Ens dóna a conèixer la seva humil familia que habita en una casa enclastada a les roques de la serra. Vital i emprenedora ens acompanya a passejar per la muntanya pel camí dels esclaus, sentint el pes de cada gota de suor caiguda damunt les lloses en els seus 20 km de recorregut. Ens parla del valor de la naturalesa i de com gràcies a aquestes caminades ella va curar la seva depressió! Ens enfilem per aquest paisatge singular que resisteix al temps i a la degradació ambiental provocada per tres segles d'explotació i des de la cima, als peus d'una de les creus, divisem la infinitat de l'horitzó. Petits ens sentim contemplant la vida, i allà al fons, les cases blanques amb els marcs de portes i finestres decorats amb sanefes de colors. Amb un centre històric caracteritzat pels inclinats carrers empedrats, la ciutat manté en forma els seus vilatans i pels que no tenen tanta mobilitat les moto-taxi faciliten el pas pels carrerons empinats. El mercat municipal concentra l'alegria matinera als contorns de la catedral. Cafè del "beco", l'antic orfenat de "Casa da Gloria" i la casa d'una esclava feta reina "Chica da Silva" són alguns dels punt més emblemàtics... La melodia nocturna s'anima amb el balanceig melòdic de les "serestes", bandes que arrosseguen en processó a la gent amb cançons típiques i les "vesperatas" on des del carreró, el director batuka en ma, dirigeix als músics en les balconades decorades amb alfombres acolorides. I és que aquesta ciutat té una gran força de musicalitat amb samba, hip-hop, pastoretes i corals... doncs es potencia la música, que reclamen mal valorada a Brasil, amb l'oferta d'aprenentatge gratuït (de graça) al conservatori "Lobo de Mesquita" on en Raphael ens deleita amb les caricies de les seves mans dansant sobre el teclat del piano.

Fem una caminada simbòlica per "l'estrada reial", ruta creada per la corona portuguesa en el s.XVII amb la intenció de fiscalitzar la circulació de riqueses i mercaderies. Partint d'aquesta població unia totes les viles fins a arribar al litoral de Río i Paratí, des d'on sortien els vaixells que enriquen les arques del monarca. La sorra vermella s'alça a cada trepig deixant al descobert un munt de cristalls il.luminats pel sol que reflexen el nostre cansament. La queixa, animada per la calor i mig perduda, silencia la seva veu quan una dona carregada amb el sac al cap i dos nens ens adelanten somrient. Aquesta caminada que per nosaltres és voluntària i plaent, per ella forma part de la supervivència per sostenir a la familia. L'actitud és la diferència que curteix les arrugues de l'ànima. Arribem a la "Gruta do Salitre", unes grutes de relleu escarpat similar a les catedrals gòtiques. Tenim la sort d'estar ben sols i escoltar el fràgil so de les fulles de tardor caient des de les altures sobre aquest canó sinuós de roca minera. La veritat és que ens impressiona tant, que al primer moment, no gosem ni entrar. I ho fem demanant permís, en silenci, per no despertar tots els éssers desdibuixats en la roca, roca esculpida pels deus. Amb respecte, ens atrevim a fer un pas més en aquest indret tant poderós i ens endinsem en la foscor humida d'aquestes cavernes salabroses, antic amagatall d'alguns esclaus, amb la única companyia d'un lot que il.lumina només quatre pams més endavant de nosaltres i el flaix de la càmera de fotos que ens permet veure, per un instant, cap on estem anant. Ens arrosseguem dins túnels que semblen no tenir fi i que comuniquen una i altra gruta. Salten lirons de les seves cases de camí a una gran concavitat. La roca quarsítica es desprèn de les parets i cobreix d'un polsim blanc la obscuritat. S'omple de melodia l'aigua del rierol que recull el degoteig de les esquerdes. I un estrany silenci embruixador ens captiva dins el ventre de les cavernes, on ens sentim fills de la naturalesa, amparats i protegits per la nostra mare terra. Tot es para, el temps, l'espai...

Rio de Janeiro, t'hi apuntes?

Les abraçades, la tendresa i l'amor entretenen el nostre llarg viatge de

de bus. A São Pau lo tanquem els ulls i no els obrim fins a Río de Janeiro. Ciutat abraçada per la Serra de Carioca que cau a la bahía exposada a l'Atlàntic, lloc d'entrada dels colons que fa uns an ys arr ebataren la terra salvatge dels indis. Antiga capital de Brasil, seu del Maracanã i del carnaval més famós del món, paratge de platges i biquinis i un dels destins predilectes de lluna de mel, ju ntament amb la Patagonia. Des del passeig de les roques Arpoador amb una sola exposició fotogràfica ja es descobreix el mosaic multicultural que conforma la població, com a un munt de ciutats dins una de sola. Muntanyes plenes de llumetes, plenes de construccions precaries que aprofiten l'enllumenat públic, formades sota la organització d'un clan, les famoses fabeles, que dominen amb la por i la inseguretat amb algun que altre tiroteig. La ciutat respira el dia a dia amb un respecte més o menys tranquil encomenant-se a tots els sants i no trepitjant certes zones on l'ambient és més calent. Grans contrastos, comerços de luxe i indigens dormin al carrer, fàcilment trepitjables pel ritme frenètic de la ciutat.

Estem vivint al barri de Botafogo amb una parella, la Joice i l'Ellen, al sud de Rio. Elles coneixen bé la realitat de la metropolis i ens relaxen amb la seva confiança. Dormim en un menjador ple de plantes, espelmes i sants, i tenim el luxe de veure des del llit el Crist Redentor, impressionant, amb els braços oberts des del cim del Corcovado.

Avui no és un dia qualevol, dimarts i 13, dia d'homenatge als 120 anys de l'aboliment de l'esclavitud (tot i que encara present en molts indrets) i per no sé tot, cumplekin de l'Alba (segons el calendari maya, avui hi ha la mateixa energia astrològica que el dia del seu naixement).
Anem al Pão de Azúcar a celebrar-ho, un monolit granític a peu de mar arrodonit pel clima i l'erosió en forma de pa típic portugués. Resguarda aquesta terra des de fa bilions d'anys i asseguts damunt d'aquesta gegantina roca, sota els nostres culs, desperta una antiga història ja esborrada de la memòria de molts que parla del respecte per la vida, del respecte per la verdor. Semblem testimonis en silenci d'una civilització ben estranya que enmig del ciment està accelerant amb el seu ritme frenètic el procés de destrucció. Des de les altures, ens sentim propers a la verdor que regne sota els nostres peus, mentre l'aire fresc del batec de les ales dels voltors ens acarona les galtes enrogides pel sol. Dansen i transporten llegendes antigues contades per la brisa des de cadascun dels cims que rodeja la ciutat, Dos Irmãos, Urta, Gavia (escolpida en ella una esfinge). I des d'aquí coneixem un petit individu que ens regala un somriu ben graciós. És el mico (també dit sagui, Callithrix jacchus), una personeta amb cara d'ancià que juga saltant per les branques, remena la llarga cua ratllada de gris i negre, la cargola, s'acosta a nosaltres, ens mira i es grata l´orella. Que tendra!

I Copacabana, la platja més xic de Rio, és un dels preciats destins de turistes americans i europeus. Quatre nenes es passegen amb biquini i jugadors de volei platja ensenyant el cos davant l'avinguda Atlàntida, darrera, els restaurants i comerços de luxe volen atreure sense èxit la nostra atenció. Un refresc al bar del barri i una ullada ràpida al llac, lagoa Rodrigo de Feitas. Des del llit, sessió de cine amb "La missió" que només veu en Toni perquè, per variar, l'Alba s'adorm (tres intents més i segueix sense veure el final de la pel.lícula).

Han passat només 24h i ja ens hem ben familiaritzat amb part dels encants de Rio. I qui ens hauria dit que al matí ens despertaria un macaco-prego (Cebus apella) trucant-nos a la finestra, amb el que se'ns havien resistit als boscos de l'illa! El nostre amic ens demana bananes però no només per ell, als pocs segons ja en són 20 a esmorzar, enfilats per aquí n'enllà, pares i cries, s'omplen les mans tot i tenir-ne la boca ben plena. Estem ben entretinguts i no són els únics que apareixen per aquí, ocells, colibris i fins i tot un rat-penat que ens entren per la cuina al ben mig de la ciutat.

I la lectura ens atrapa entre la vegetació exuberant del Parc Lage, un antic jardí senyorial seu de l'actual belles arts ple de coves i sortidors naturals d'aigua que ens captiven amb el seu encant. Passem tot el dia aquí, i corren les hores endavant, i corren els segles enrera. I pel carrer les paradetes del mercat configuren el decorat. Per l'aire viatgen les olors, pel terra la fortor de peix. Tothom vol conquistar a en Toni, la dona que ven les verdures pelades, el rallador de formatge, el que neteja sabates, el que vol vendre el que sigui, i sinó crida el nostre interés amb un devantal ens intenta vendre uns camerons...

Quin relax, no tenim cap necessitat de planejar el que farem, sortim tot caminant i sempre acabem descobrint llocs emocionants. Davant la costa de Flamingo, un parc arran de mar que predisposa a la pesca, al repòs o a suar la camiseta tot corrent, fent peses... Els cocos s'ofereixen per refrescar els que contemplen la vista d'infart de tots els "morros" (muntanyes) que abracen la bahia.

Ben present hem tingut sense veure in situ un dels icones més reconeguts, una de les 7 meravelles del món. Quan decidim marxar amb els núvols rodejant el Crist Redentor en els seus 38 metres, per recordar-nos que vivim en un món on no tot és claror. En la nostra última nit ens desperta el so fred de les bales disparades en un tiroteig a dos edificis de casa.

I per acabar fem una visita a la fira nordestina on es venen productes típics (formatge fos, camarons fumats, pastissets...), on música i el "forró",el ball nacional, ens engrasquem per viatjar, en algun moment, cap a les platges del càlid nord-est.

Un dia ben especial

El nostre viatge esdevé un símil del moviment de corrents marines. Les onades arriben a la sorra i se'n tornen al mar. Nosaltres hem arribat aquí damunt una onada, i ara és el moment de pujar de nou en ella per tornar a alta mar i encaminar-nos cap a un altre port. Qui sap on ens portarà aquesta onada? Si segueix la nostra intuició, el vent ens acompanyarà fins a les costes de Río de Janeiro.
El dia desperta ennuvolat i el sol fa una crida al recolliment. Tenim 18 hores per estar amb nosaltres mateixos de camí a Rio, temps per recollir les ales i començar a viatjar pel fantàstic món de la imaginació. Mirem per la finestra, una ciutat que sembla immòbil, buida, fantasma,... serà que avui dia de les mâes, cada fill està amb la seva?! Mirem per la finestra i els pensaments es començen a engrascar. Ara és el seu moment, moment per deixar-se veure, per deixar-se sentir i és que avui, no tenim res més a fer que donar-los tota la nostra atenció.

M'agrada escoltar el llenguatge amb que parlen avui els pensaments, des de l'emvà de la finestra expandint-se a tot l'univers. Ara juga, vola, salta, córrer i para... em mira, és la nineta que provoca les històries, contades perquè pugui entendre qui sóc.

Nostàlgia per l'enyorança dolça i amarga d'una nova partida. Llocs que ja ens havíem fet nostres, gent que ha calat dins els nostres cors, àvies, pares i germans que deixem en aquesta illa. Aventures, experiències que emplenaran els nostres diaris.

Hem marxat sense acomiadar-nos de ningú, deixant la porta entreoberta per quan ens trobem de nou. Sabem que si volem aferrar-nos, si volem posseir no donem la possibilitat a nous encontres i a noves alegries.

Així que carreguem les motxiles ben plenes de records i vivències, aprenentatges que ens ajuden a fer més lleuger l'equipatge.

Illa de platges, surf i festes, illa de màgia, espiritualitat i bruixeria,... l'illa que va acollir Antoine de Saint-Exupéry per engendrar el Petit Príncep, l'illa que ens ha acollit per engendrar un Toni i una Alba més autèntics.

Últims dies al Paradís!

Ens llevem d'hora, i intentem emplenar el dia, quadrar tots els plans

que tenim abans de marxar i no aconseguim sortir abans que es faci de nit. Semblem òlibes que es mouen com fantasmes en la foscor, però al final aconseguim salvar algun projecte del dia amb un treball a la comunitat Vargem grande. Intentem tancar ja alguna porta per anar veient el moment de sortir de l'illa però de cop se'ns obren noves opcions. Mans i mànigues que havíem fet per quedar-nos allotjats a la comunitat i conèixer una mica el seu funcionament, i no hi havia manera fins que ens n'hem desdit, aleshores totes les oportunitats apareixen. Passem la nit amb en Mano i la Fernanda, quin parell "d'indis", de grans voldríem ser com ells... bé, com ells i com tanta gent que hem anat coneixent... gent que guarda la saviesa d'aquesta illa, com el més valiós dels tresors. Descobrim el "garapuvu" un arbre de llavors ben codiciades per l'artesania i també la dura història dels "palmitos". Tot un exemple d'entrega, aquestes palmeres creixent durant anys per ser tallades i aprofitar una petita part del seu tronc per donar tan poca quantitat d'aquest aliment (amb el mateix nom que es fa present en amanides i entrepans). Sostinguts damunt un munt de petites arrels superficials també donen el saigá, un fruit petit i rodó, els que l'han provat diuen que és molt bo.

Avui és festiu, 1 de maig i no és fàcil la movilitat a l'illa amb els omnibus. Aconseguim que ens porti un escriptor socialment ben reconegut, doncs fa festes de 250 persones a casa seva, i emplenem la bossa de fruita, caramboles del seu jardí i un grapat de maracuyàs. I ens presentem a casa la Júlia, per recollir les maletes, que ja fa temps teniem abandonades a casa seva... per fi podrem canviar-nos de roba i sortir amb una altra vestimenta a les fotos, jeje.

Fa uns dies que en Toni ha tingut una petita paràlisi muscular al costat esquerre de la cara, i com diu ell, és un xulu piscines perquè reia de costat i no tancava un ull. Entenem que és normal que surti alguna que altra cosa, no, ens estem afinant i no és fàcil està sempre al 100%. Amb tantes teràpies que hem rebut aquests dies, més les "tintures" (unes gotes de plantes medicinals mecerades a l'interior de la terra) aviat equilibrarem els nostres xacres, clar que sí.
Ah, i coneixeu la vacuna del kambó? és el verí cutani d'una granota (Phyllomedusa bicolor) de la selva de Juruà, elixir que els indis coneixen de tota la vida. Aquesta secrecció s'aplica a través d'unes cremades que et fan a la pell, et coloquen el verí i ràpidament el teu cos reacciona fins que s'estabilitza. En certa manera és un morir, per reneixer. Les indústries farmacèutiques estan explotant de mala manera les propietats d'aquesta substància, i a poc a poc els indis van sent apartats d'aquesta medicina tan ancestral que utilizaven per recobrar la vitalitat en època de caça, diuen que augmenta la capacitat de percepció de la realitat oculta i que desperta la serp adormida dins nostre. Pels científics actua en la millora de les funcions de tots els òrgans, conté deltorfin que és analgèsica i dermofin, que s'utilitza per disminuir els atacs de cor, lesions cerebrals, etc, etc... Nosaltres només sabem el que sentim i ara mateix la vitalitat recórrer les nostres venes, l'alegria el nostre cor,... un renèixer eufòric i un estar més present, amb una altra cara, més neta, més desperta! I sense tants cabells i és que en Toni s'atraveix amb les tisores de dos pams, rovellades, i el que és pitjor, en mans de l'Alba!

Fem una última escapada a la platja premiada com la més bonica de l'illa, Lagoinha do Leste, tot i que per nosaltres totes tenen el seu encant. Més de dues hores vorejant la costa, amb l'aigua brava colpejant per intentar vèncer les roques. En Pam és el nostre acompanyant, un gos caçador que ens protegeix de les cobres i ens espanta els voltors que ens observen a tan sols 5 metres de distància. I una pila d'ocells més que amb els seus cants ens omplen de colors. Travessem per l'aigua massa freda per convidar-nos a submergir-nos-hi que circula en un vaivé del riu al mar, del mar al riu. Compartim amb un individu que fa més de mig any viu amagat entre la vegetació, una tenda, un foc i moltes ganes de pescar tonyines. Ens parla del cicló extratropical que va mig destrossar la zona de la costa, el dia anterior, i que per nosaltres havia set un engany dels meteoròlegs. Passa el dia i la nit arriba, i ens hem de posar els ulls de pantera per acabar de fer la "trilha" pel mig del bosc fins arribar a les quatre cases il.luminades de Pantano do Sul i tornar cap a casa.
I encara tenim temps d'alguna cosa més. L'Alba ha estat participant amb una jornada terapèutica, "Gineterapia, l'art de cuidar la nostra feminitat" en un cercle de dones a partir de la integració de les quatre etapes presents dins cada una, la nena, la doncella, la mare i l'anciana. Un treball ben interessant doncs ha pogut tenir una visió àmplia del paper i les dificultats de les dones a diferents nivells, doncs a partir dels 50 anys hi havia gent de totes les edats i moltes d'elles tenien un bon treball per fer, com totes, acceptant la seva condició de dones i la seva relació amb els homes ja que la majoria eren separades. En Toni hi va ser present amb la seva truita de patata i ceba que les va deixar ben enamorades. I és que li ha agafat la vena culinària i sovint sorprèn els nostres àpats amb originalitat i exquisitès. No paris de deleitar-nos amb els teus plats, que sempre són benvinguts!
A Santinho conversem amb la Maria Elena, una nena de 79 anys amb els cabells trenats fins al cul, que ens dóna la llavor de la vitaliat amb la seva capacitat d'apassionar-se amb les seves "labors" de ganxet i fusteria. Deixem al seu tocador una rosa blanca, la rosa de la puresa que veiem en el seu cor.
Tot el que ens lliga ara a l'illa és una última activitat que alhora ens servirà per tenir algun caleró. I és que han proposat a en Toni de fer un temaskal a Pedra Branca. I així 25 persones ens reunim al voltant del foc i purifiquem la nostra essència en aquest renaixament. I compartim amb tota aquesta gent, amb cants i paraules sinceres que ens enforteixen i ens donen valentia abans de partir de nou.