Minas Gerais, brillantor apreciada!

Tan sols ens hem desviat 2500 km del destí que intentàvem localitzar guiats per unes fotos espectaculars de la red internauta. Resulta que existeix "chapada Diamantina" i "Diamantina". Quines ganes de liar al personal aquests brasilers. Amb la confusió anem a parar en aquesta darrera emplaçada a l'única serralada del centre de Brasil (Cordilheria do Espinhaço) reconeguda com a reserva de la biosfera i com la Serra dels Cristalls, després de fer parada al centre geogràfic de l'estat de Minas, Curvelo. Diamantina que deu el seu nom a la descoberta de diamants, or i pedres precioses, és avui ciutat de gran reclam turístic, ciutat colonial, imatge de coqueteria amb desenes d'esglèsies d'estil barroc que va veure néixer el president JK (Juscelino Kubitschek), el fundador de la nova capital del brasil: Brasilia.

Rera l'esglèsia de São Francisco de Assís, recuperem el nostre esperit jovial allotjats en una república estudiantil. "La negra" és minera de tota la vida i és l'assistenta que procura que aquests quatre nois, que no saben ni cuinar, no enyorin la mama. Ens dóna a conèixer la seva humil familia que habita en una casa enclastada a les roques de la serra. Vital i emprenedora ens acompanya a passejar per la muntanya pel camí dels esclaus, sentint el pes de cada gota de suor caiguda damunt les lloses en els seus 20 km de recorregut. Ens parla del valor de la naturalesa i de com gràcies a aquestes caminades ella va curar la seva depressió! Ens enfilem per aquest paisatge singular que resisteix al temps i a la degradació ambiental provocada per tres segles d'explotació i des de la cima, als peus d'una de les creus, divisem la infinitat de l'horitzó. Petits ens sentim contemplant la vida, i allà al fons, les cases blanques amb els marcs de portes i finestres decorats amb sanefes de colors. Amb un centre històric caracteritzat pels inclinats carrers empedrats, la ciutat manté en forma els seus vilatans i pels que no tenen tanta mobilitat les moto-taxi faciliten el pas pels carrerons empinats. El mercat municipal concentra l'alegria matinera als contorns de la catedral. Cafè del "beco", l'antic orfenat de "Casa da Gloria" i la casa d'una esclava feta reina "Chica da Silva" són alguns dels punt més emblemàtics... La melodia nocturna s'anima amb el balanceig melòdic de les "serestes", bandes que arrosseguen en processó a la gent amb cançons típiques i les "vesperatas" on des del carreró, el director batuka en ma, dirigeix als músics en les balconades decorades amb alfombres acolorides. I és que aquesta ciutat té una gran força de musicalitat amb samba, hip-hop, pastoretes i corals... doncs es potencia la música, que reclamen mal valorada a Brasil, amb l'oferta d'aprenentatge gratuït (de graça) al conservatori "Lobo de Mesquita" on en Raphael ens deleita amb les caricies de les seves mans dansant sobre el teclat del piano.

Fem una caminada simbòlica per "l'estrada reial", ruta creada per la corona portuguesa en el s.XVII amb la intenció de fiscalitzar la circulació de riqueses i mercaderies. Partint d'aquesta població unia totes les viles fins a arribar al litoral de Río i Paratí, des d'on sortien els vaixells que enriquen les arques del monarca. La sorra vermella s'alça a cada trepig deixant al descobert un munt de cristalls il.luminats pel sol que reflexen el nostre cansament. La queixa, animada per la calor i mig perduda, silencia la seva veu quan una dona carregada amb el sac al cap i dos nens ens adelanten somrient. Aquesta caminada que per nosaltres és voluntària i plaent, per ella forma part de la supervivència per sostenir a la familia. L'actitud és la diferència que curteix les arrugues de l'ànima. Arribem a la "Gruta do Salitre", unes grutes de relleu escarpat similar a les catedrals gòtiques. Tenim la sort d'estar ben sols i escoltar el fràgil so de les fulles de tardor caient des de les altures sobre aquest canó sinuós de roca minera. La veritat és que ens impressiona tant, que al primer moment, no gosem ni entrar. I ho fem demanant permís, en silenci, per no despertar tots els éssers desdibuixats en la roca, roca esculpida pels deus. Amb respecte, ens atrevim a fer un pas més en aquest indret tant poderós i ens endinsem en la foscor humida d'aquestes cavernes salabroses, antic amagatall d'alguns esclaus, amb la única companyia d'un lot que il.lumina només quatre pams més endavant de nosaltres i el flaix de la càmera de fotos que ens permet veure, per un instant, cap on estem anant. Ens arrosseguem dins túnels que semblen no tenir fi i que comuniquen una i altra gruta. Salten lirons de les seves cases de camí a una gran concavitat. La roca quarsítica es desprèn de les parets i cobreix d'un polsim blanc la obscuritat. S'omple de melodia l'aigua del rierol que recull el degoteig de les esquerdes. I un estrany silenci embruixador ens captiva dins el ventre de les cavernes, on ens sentim fills de la naturalesa, amparats i protegits per la nostra mare terra. Tot es para, el temps, l'espai...