Florianòpolis, una illa plena de màgia

El dia està gris, plujós, un dia d'aquells que et quedaries tancat a casa contemplant el xim-xim. No tenim casa, però tenim autobus i és que ja no ens hem ni atrevit a fer carona que diuen ells, a fer dit. La comoditat d'aquest mitjà de transport es torna incomoditat en els seients del bus que ens queden incrustats al cul després de 8 hores de trajecte. Arribem de fosc a la gran Florianòpolis, una illa enmig de l'Atlàntic, estretament unida al continent per 821m de pont, Ponte Hercílio Luz, que sols s'il.lumina quan el capvespre extén les seves ombres. Territori amb la millor qualitat de vida de Brasil, paradís de surfistes i segones residències que deixen de ser-ho quan els visitants descobreixen aquesta meravella.

La Suindara és una bruixota de l'illa que ens rep amb tot el seu carinyo. Tot comença en que ens pot acostar amb el cotxe a algun lloc i ens acaba duent al seu pis per uns dies... I és que de seguida conectem molt. Compartim un munt de coses, amb la seva familia, la seva història, mentre ens passeja o ens busca un lloc per viure. Descobrim la cultura guaraní amb una roda de la tradicional pipa de resos, la pitanguá, utilitzada en rituals sagrats per compartir i agraïr. I ho fem amb en Mauro, el seu ex-company amb el que mantenen una sana i estreta relació. Ens entusiasmem amb el calendari maya i tota la seva instrucció a través de la lectura dels nostres segells, particularitat extreta de l'energia còsmica en el dia del nostre naixement. I és que ens ho expliquen de forma tan senzilla que és ben fàcil deixar-se captivar,... pedres curatives, homeopatia anb florals de dofins (sí, sí, enlloc de flors de bach), i molt sentit de l'humor endolcit amb llet condensada i pastissets, i és que la transmutació de les calories és possible amb la vibració de la flama violeta je je...

Ens porta a conèixer la seva familia que viu a l'altra banda de l'illa, a Campeche. Travessem un gran llac Lagoa da Conceição i ens porta a la platgeta de dunes on per primera vegada després de molts mesos de caminar pel costat de la costa, ens podem banyar! I quin honor fer-ho em l'oceà Atlàntiac. El dia està ennuvolat, no disposem de gaire temps, però un miratge salat ens embadoca i no podem esperar un segon més per entregar-nos a les aigües d'aquest mar tan poderós. Rient, cridant, jugant, sentint... sentint regalimen les gotes innocents per damunt la pell nua, juguen amb la il.lusió, abraçen la sorra que s'escorra entre els dits dels peus, i saboregem des
de l'altra banda del planeta aquest mar immens .

Visitem uma comunitat al nord, a Vargem Grande, on reforcem el nostre camí d'espiritualitat fent alguns treballs amb uma tradició que comparteix el cristianisme amb el xamanisme més ancestral. I deixem que l'inconscient parli a la consciència que desperta escoltant tot el que ens roman amagat... i és que estem erròniament acostumats a buscar a fora tot el que es pot trobar a dins.

Un lloc ben especial, amb mar i muntanya, rius, cascades i llacs. Una illa col.lonitzada per 300.000 persones d'arreu on conviuen els surfistes buscadors d'onades amb les llegendes i cants de bruixes i fetilleres, i amb l'essència de la cultura de l'África negra portada en mans d'una esclavitud, no tan antiga.

La màgia se'ns emporta. Envoltats d'aigua, al mig de tantes emocions, aquesta illeta ens refugia després de tants mesos navegant, i ens demana a cau d'orella que ens hi quedem uma temporadeta...

Porto Alegre, vôce fala português?

Ja més tranquils, passen pel nostre cap imatges de l’intensitat i la confusió viscuda, com si es tractés d’una pel.lícula antiga i muda, d’una pel.lícula surreal! El bus avança pel silenci d’un infinit prat verd pla ple de vaques pasturant, arrosars inundats i llacs a l’horitzó. El bus va parant en escoles solitàries, en comunitats reduïdes, que reuneix la gent aïllada del camp en aquestes simples agrupacions construïdes sota palmeres i arbres gegants.
Arribem a Pelotas, una ciutat verda al mig de l’immens prat amb uns quants gratacels a la vora del riu, que ens dóna la benvinguda. Un paisatge d’impacte on l’aventura continua. Tot i ser una ciutat més gran, la targeta segueix portant problemes. L’Alba i les maletes esperen a l’estació, amb una impacient paciència mentre les hores van passant, mentre en Toni va rebuscant per la ciutat la manera d’aconseguir els reals brasilers que ens falten per pagar el bitllet de bus. Es fa fosc, les caixes de canvi ja són tancades, bancs, bancs i més bancs i cap accepta la targeta, demana ajuda a botigues i comersos, però ningú vol donar-nos un cop de mà. Sabem que ens en sortirem, tot i semblar impossible sobretot quan aflora la impotència. Una bona lliçó que ens permet posar-nos a la pell i comprendre una mica el sofriment de tanta gent que viu desemparada, en països estranys, sense diners, sense menjar... Al cap d’unes quantes hores, quan el sol ja s’ha pos, i l’Alba ha desesperat, en Toni apareix triomfant a l’estació. El somriure el delata i és que en un últim intent, un caixer d’una benzinera ha recompensat la seva insistència, i com aquell qui res, li ha omplert la butxaca de diners. Marxem corrents, no hi ha temps ni d’anar al lavabo, comprem quatre coses per menjar, primer àpat del dia i el bus ja se’n va. Dotze de la nit, ens trobem amb la Clarice a la capital de Rio Grande do Sul, Porto Alegre!

Paradetes al carrer, abundància de verdures i fruites tropicals: mangos vermells, papayes i manãos taronges, chochos verds, alvocats, mandioques (yuca), caquis (palosantos), plàtans miniatures... tot col.locat amb acurada consciència, una estètica que sorprèn en aquest país de barreges i contrastos ideològics. Una ciutat, a la vora del riu Guaiba, que contempla impacient una posta de sol rera una altra i observa la gent que se l’hi acosta des de qualsevol racó. Tothom troba el seu lloc en aquest laberint de pobresa i s’inserta en un món laboral on ningú t’assegura que la feina sigui digne o ben remunerada. Hi ha qui es passa la jornada apretant el botó d’un ascensor de supermercat, o sostenint una bandera publicitària, hi ha qui es decideix per la venta ambulant, pel transport amb carro i cavall o els autònoms que cerquen nit rera nit dins les escombreries alguna cosa perquè el rebuig dels qui mengen cada dia és or pels que somien menjar. Escots i culs prominents circulen amb alegria pels carrers que expliquen la història d’un poble de gran heterogeneitat ètica i social, originat per la barreja d’indis guaranis i portuguesos, africans, alemanys, italians... Gens provinents d’arreu, immigrants que van fugir de les seves terres farts de viure vessant sang en les guerres, potser d’aquí que el poble brasiler s’hagi mantingut sempre al marge de qualsevol batalla. Baixem pel carrer Bahía, un dels centres nostàlgics de la ciutat on antigament desfilaven les noies ben arreglades per festejar algun mosso. I arribem a la plaça del mercat on la Setmana Santa ha tret al carrer tots els comerciants peixaters, doncs segons la tradició en aquests dies no és permès el consum de carn. Degustem un pinxo de “filet d’angel” arrebossat mentre revivim antigues revoltes de protesta per el neoliberalisme i imperialisme al creuament de la Democràcia, d’on va sorgir el mundialment conegut Fòrum Social. En Toni s’ha comprat un banyador per anar a fer surf a les platges, tan ansiades, de l’Atlàntic. L’Alba ho ha intentat, però resulta que no troba cap tros de roba que li tapi més enllà de la reguera del cul, i diuen incongruents que el nudisme no es permet.
És en aquesta ciutat de Rio Grande do Sul, on va néixer i germinar una figura molt cotitzada arreu del món. Des del camp de joc del Grêmio, el gaúcho més famós, en Ronaldinho, ha despertat passions per tots cantons (fins i tot hi ha qui ha pogut disfrutar quan li picava l’ullet). L’etern contrincant d’aquest club dels “pobres”, són els colorados, els de l’Inter.

Festa de St. Josep, ballaruca tota la nit que s’allarga fins la matinada, quan l’alba obre els ulls a una bandada d’ibis negres. Tot de sensacions que es despullen en aquest indret del planeta on el paral.lel 30 del globus terrestre deixa constància de la seva influència. Moltes hores tancats dins les quatre parets d’un pis que ens recull, ens dona repòs, internet, aliment i companyia. I com un mòvil de colors que gira amb el vent, ara del dret ara del revés,... vivim tota una búsqueda en un quadradet de quatre parets. Aquest pis ens reté en una bombolla des d’on veiem la ciutat immensa i salvatge, de la qual ja necessitem sortir!

La cara i la creu de Brasil en un sol dia!

En el primer contacte en terra brasilenya les nostres emocions es barregen, són un vaivé de confusió i... confusió. Si haguéssim d’escollir un so lmot per definir el dia, aquest seria intensitat! No sé si coneixeu el conte de la bona i mala sort, aquí en teniu un exemple...

Quina bona sort, un senyor ens recull molt ràpid mentre fem dit a la frontera del Chuy, sense gairebé haver-nos d’esperar i s’ofereix pel que calgui, però...
Quina mala sort, només ens acosta 20 km i passen tres hores, quatre... es fa de nit i ningú més ens carrega. No tenim diners i estem assedegats!
Quina bona sort, un noi que apareix del no res ens regala un refresc i la noia de la botiga més pròxima ens deixa parar la tenda en el seu terreny.
Quina mala sort, ens avisa que aquest barri no és gaire segur.
Quina bona sort, tenim un centre policial al davant i potser ens poden ajudar.
Quina mala sort, la policia ens vol deportar. El ressentiment pels esdeveniments d’aquests dies entre Brasil i Espanya agreuja el nerviosisme, no tenim moneda brasilenya i a més ens acusen de mentiders.
Quina bona sort, arribem a un acord i ens comprometem a anar al banc a treure diners per agafar un bus o un hotel (si home, hi anirem perquè la policia ens hi obliga!).
Quina mala sort, el caixer automàtic no accepta la targeta. Un banc, un altre,... no hi ha maneres. És de nit, hi ha pobresa a la ciutat, per tant hi han robos també... Anem molt carregats, estem cansats...
Quina bona sort, unes senyores que paren la fresca ens volen ajudar i ens porten amb els bombers (ens deportaran aquests?!). Els bombers es porten molt i molt bé amb nosaltres i ens ajuden a buscar solucions.
Quina mala sort, no hi ha maneres que poguem sortir d’aquesta ciutat, ni amb els bombers aconseguim treure diners, i el bus no accepta targeta. On dormirem?
Quina bona sort, els bombers ens allotgen, ens deixen dutxar-nos, cuinar, internet, descansar... “Vamos ficar a vontade” i amb això, es posen a disposició!
Quina mala sort, al matí plou, i tot hi haver-nos llevat d’hora per sortir a la carretera, no tenim aixoplug. Esperem.
Quina bona sort, deixa de ploure, sortim a la ruta.
Quina mala sort, parem a comprar menjar per passar el dia i la targeta no funciona per fer compres. Casa de canvi tampoc n’hi ha, així que ens espera una jornada de dejuni forçat!
Quina bona sort, la botiguera s’enrotlla i ens regala un paquet de galetes. Almenys tenim algo per menjar, això i quatre “butians” que recollim d’una palmera al costat del carrer.
Quina mala sort, estem a la ruta, passen les hores i ningú ens vol carregar. Amb maletes, sense maletes, amagant en Toni... no hi ha manera. La gent desconfia. Tornem caminant cap a la ciutat.
Quina bona sort, a la gasolinera ens donen esperances i sense ni moure’ns, asseguts a un banc, ens apareixen 100 reals, i és que el de la botiga ha parlat amb el de la gasolinera i aconseguim diners fent un tripijoc amb la targeta.
Quina mala sort, anem a l’estació de busos però no en fem prou, ens falten diners per comprar el bitllet fins a Porto Alegre, on hi ha una amiga que ens espera.
Quina bona sort, un noi s’ofereix per portar-nos fins a una ciutat pròxima, ja que ell també fa aquell recorregut.
Quina mala sort, ens vol fer pagar la gasolina (més cara que el bitllet) i a més va begut... baixem del cotxe, agafem les motxilles i marxem corrent.
Quina bona sort, de nou a l’estació de busos, ens adonem que tenim prou diners per arribar fins a un poble intermig, Pelotas, i d’allà ja es veurà què passarà...

Farts d’anar com ninots, d’aquí cap allà, intentar això i allò, escoltar uns i altres aconseguim sortir finalment de Santa Vitoria do Palmar. Avui sembla que res ens pugui sortir a la primera, no aconseguim res del que intentem, i per altra banda, ens trobem amb gratitud i sorpreses inesperades, gent que ens ofereix un cop de mà. Massa ben acostumats que estàvem, era d’esperar que en algun moment del viatge ens trobariem amb dificultats. I és que és en aquests moments que un ha de saber rebuscar dins seu tots els seus recursos per no perdre la calma, per no caure en la desesperació. I nosaltres, hem aprovat aquesta assignatura! Felicitats!

Vaques, gallines i bolets!

Molls, dia i nit amb pluja, humitat dins i fora de la tenda, motxilles empapades i roba florida. Un s’acostuma i aprèn a somriure, aprèn a aprofitar tota aquesta aigueta per diluir tot allò que pesa, per esvandir tota la tonteria que ens podria ennuvolar la ment. Tothom torna a les seves cases, i ens preguntem, perquè no tornem a casa també? Perqué encara ens queda molt per fer, i aprenem de sentir-nos com a casa allà on anem. I aquesta vegada, fem de casa nostra la “xacra” (casa de pagès) d’en Miguel, per descansar, per recuperar-nos, per assecar la roba,... això si, quan el sol ho permeti! Pel camí fem una parada obligatòria en una “posada” on mengem un bon plat de carn a la brassa, patates fregides i unes postres ben dolçes.

Ens llevem a la “xacra” i quan ens preguntem què menjarem avui, enlloc d’anar a mirar a les estanteries del súper, ens anem al galliner, a veure si les gallines s’han animat a aportar algún ou pel dinar, anem a l’hort, una rengla de remolatxa, blat de moro, carbassó, cogombre, bledes, tomàquets grocs, xerris... Figues de la figuera, que en Toni està recollint en plena competència amb els ocells i les abelles. Quin bon àpat que farem! I la llet, de la vaca! L’Alba, després de 27 anys ha vist realitzar-se el somni de la seva vida, munyir una vaca! Una sensació tan increible, tan estimulant, que quan ho recorda encara s’emociona! També hem pogut menjar bolets, entre rialles i follets davant el foc, compartim vetllades amb en Mariano, la Sandra i en Natxo. I de matinada en matinada, de cerimònia en cerimònia anem despertant els grills. Passegem amb moto per els caminets de carro, deixant-nos moldejar per la suavitat d’un terreny ondulat que s’extèn a tot el país.
Estem tan a gust aquí al camp, que només sortim un dia per anar a Montevideo. Entra les converses amb els gestàltics i la comunicació cibernètica amb la familia, ens resta poc temps per descobrir la ciutat. Una visita ràpida a la platgeta del riu de la Plata, solitària, emboirada per aquesta cortina d’aigua que fa dies no deixa de rajar i acabem buscant refugi un dels bars més antic, famós pels seus “xivitos”, sandwich de vedella amb tants complements i tant pisos que no és gens fàcil dominar-lo amb una mossegada.

Una pizzada casolana i familiar de despedida, amb en Rodolfo, el conta-contes, i uns quants més de la familia amb qui recordem tot el que hem compartit al campament!

Una visita al Remansó, una urbanització amb molta vegetació ubicada entre dos rius, on viu varia gent dels que hem conegut. Ens reunim amb ells en una celebració de nit i amb una vedella a la a la brasa i una carpa i un llenguat gegants, aquest és el segon dia que mengem peix en aquest viatge! Ja ens tocava! I d'aquesta manera ens acomiadem d'Uruguay, d'un terreny suaument ondulat (com les patates matutano) que disfruta orgullós de ser el país amb el carnaval més llarg del món.

Búsqueda de visió, 2008!

Camí de Treinta y tres, descobrim amb mirada d'animal a través dels barrots d'un camió de bestiar tot de poblets petits que no surten ni al mapa, amb cases de fang i de palla, amb nens fent vida al carrer. Ens saluden els voltors, els gripaus gegants i un divertit "aperià", un rossegador de dos pams d'altura que no té cua. Demanem d'arribar aquesta mateixa nit al poble, tenim ganes de trobar-nos amb uns amics i ho aconseguim! Ens porta un senyor que no entén perquè ens ha carregat, perquè ha parat, si ell mai para! I a la vora del riu Olimar ens trobem amb els amics catalans i un grapat més de gent que amb pocs dies esdevindran nous amics. En un parell de dies arribem a ser més de 200 persones, qui s'ho imaginava!? i és que en aquest indret està a punt de celebrar-se la búsqueda de visió. I què serà això? són uns treballs de la tradició nativa americana, treballs de creixament personal on es fan uns dejunis enmig de la natura. Un espai on un està amb ell mateix, i amb tots alhora, vivint directament de la mare terra en uns pocs metres quadrats destinats per a cadascú... Una bona purificació a través dels 4 dies de dejú, on un es torna més sensible, on les relacions amb el món intern i el món que ens envolta esdevenen una, el cos es desperta, les emocions afloren, i l'esperit pot reconèixre's. I tres dies més on la fruita és l'únic aliment físic, perquè tot el que vius, tot el que sents, tot el que veus, tot, t'alimenta! això i la felicitat rebuda en la visita dels que ens acompanyen, de les persones que recolzen des del campament. I així és com durant set dies i set nits, en Toni i l'Alba es separen però tenen la sort de sentir-se més units que mai.

I les sensacions desperten mandroses d'un somni profund... Olor d'eucaliptus, els insectes en vol, groc, flors, clara nit, eclipsi de lluna, núvols, ales, arbres i cants de granotes, silenci, somnis, batec del cor, pessigolles de colors, estrelles, mosques, mosquits, cucs verds, roses, amb pèls i en forma de pal, calfred, pell torrada al sol, el terra, la terra, tormenta regeneradora, un somriure rera un plor, la compassió, la sensiblitat, la sensibilització, la impaciència, la paciència de la formigueta, llum, petons de papallona, equilibris de la libèl·lula, aranyes enteranyinades, l'amantis i els seus àpats, els nens al riu, nuesa, despertar, últims raigs de sol, i unes noves mirades amb la visita, en el retrobament amb la gent, plomes, tòtem ple de sentit, de respostes, un ull obert, l'altre tancat...

I en el campament, el recolzament, el servei. Un foc encès, mestre de la vida, mestre de la mort, tot ho escalfa, tot ho accepta i crema, crema dia i nit. Escolta el cor dels que li entreguen i alça el res amb el seu fum. Xiuxiueja pels que el senten i il·lumina els que hi veuen. Connexió, presència, companyia i una única direcció, cants, so de cargola al vent, tambors de bon dia, de bona nit i alegria, molta alegria.

Marxem amb la sensació de que ja estem començant a recollir els fruits del que hem sembrat, i és que tot succeix molt ràpid. Resumint marxem amb passos ferms i alhora lleugers, amb empenta, poder personal, motivació, força, confiança, projectes i idees,... tenim els peus al fang i el cap a les estrelles!

Han sigut molts dies de sol i calor, seguits d'una setmana de pluja persistent, una tormenta tropical que ha desbordat el riu. Es dóna per acabada la búsqueda, i amb el tancament petons i abraçades, amor, molt d'amor, i ens anem a casa d'en Miguel a l'Atlàntida, necessitem escalfar-nos, assecar-nos, rentar la roba bruta, molla i amb floridura de tanta humitat!

Aniversari!!!

11 de febrer, dos anys fa que ens coneixem i tant enamorats com aquell primer dia! A quin país celebrarem un dia tan especial? A Uruguay, a les carreteres d'Uruguay! Hem travessat una frontera, la que separa argentins d'uruguays, la que abans unia un sol territori, el dels indis Churrues. Canvi de dialecte, de moneda, de costums, de paisatge... i amb total desconeixença de la geografia d'aquest país després d'un dia a la ruta ens deixem seduir per Tacuarembó, una ciutat on pels carrers circulen bicicletes, motos i gauchos a caball. I no podem posar un peu a terra que la gent ja es mobilitza i és que és difícil veure turistes en aquesta zona i tothom vol ser un bon amfitrió de la seva terra. Ens refresquem a la casa d'una senyora de família influent a la població i ens porta a passejar, zona balnearia, monuments, festa de la patria gaucha... i ens mostra les entranyes d'una ciutat que va viure el naixement d'en Gardel, un naixement molt disputat.

Aconseguim que la senyora ens deixi tranquils, i ens anem a una pensió (avui sí) i anem a sopar el plat típic d'Uruguay, "xivito al plato", un bon tros de carn de vedella amb cansalda, bolets, formatge... tot al forn més tots els acompanyaments (que ens sobren per l'endemà). Entre mirades de dulçura, un vi dolç al paladar, degustem aquesta celebració i ens adonem que aquests plaers ens els hauríem de permetre més sovint. Una gustosa manera de cuidar la nostra relació!