Janaúba, ciutat on la tieta s'amagava!

Ja no recordàvem què és això d'estar-se hores al peu de la calçada aixecant el dit. No ha estat fàcil però ho hem aconseguit. Un altre dia esplèndit a la carretera ens ha portat amb dos cotxes i un camió fins a Montes Claros. On en Thiago, un amic d'en Gabriel que no ens coneix de res ens recull i ens allotja per una nit. Nit en la que visitem una fira que pretén recollir fons per a un orfanat. L'endemà un cotxe que té una garrafa d`aigua per dipòsit de gasolina i que es para de tant en tant ens porta durant més de 4 hores fins a Janaúba, un trajecte que amb un cotxe normal es fa amb una hora i mitja.

Caminem. Caminem pas a pas, trepitjant el sòl que ens orienta. Cada petja deixada en el camí és un baúl de riqueses on els aprenentatges són els estris del tresor que ens facilita descobrir la brillantor de tants racons empolsegats oblidats dins nostre. Quina serà la temàtica de descoberta en la ciutat de Janaúba? Intuïem que serien els secrets del cristinaisme, doncs el que ens ha mogut fins aquí ha estat la tieta Pepita, que pertany a la "Congregació del sagrat cor de Maria" però sembla que estàvem errats. A molts us agradaria acompanyar-nos en aquest tram, ni més ni menys que en l'exquisit viatge de la gastronomia! I és que no només les monges, perquè des que hem arribat, hem anat passant de casa en casa degustant genuïns àpats de la regió. Sembla que la ciutat s'ha volcat a la presència d'estrangers, i tothom ens reclama. Acceptem el que ens ve de gust, i la resta demanem distància, i és que també necessitem el nostre espai, el nostre temps perquè no estem de turistes, no estem en un viatge de setmaneta de vacances, sinó que estem vivint... rodant pel món, una mica aquí, una mica allà... però vivint!

Estem al nord de Minas Gerais, terra plana, seca i ventosa, on els 18 graus són considerats de fred terrible. El fred d'hivern d'ells, és com els nostres dies d'estiu. Janaúba és una ciutat construida fa uns 50 anys, que per nosaltres no va més enllà dels pobles de Catalunya de fa uns quants anys. Es conserva l'estructura rural al voltant del centre i els privilegiats del poble són propietaris de grans "fazendas" on cultiven bananeres i fruiters. Mentre la petita meitat dels vilatants viu bé, l'altre meitat no té pa per menjar tots els dies. Continuem vivint els contrastos. Vehicles de quatre rodes comparteixen la calçada amb centenars de bicis, motos i carros... Compte que les dues rodes t'atropellen fàcilment!

I pels carrers el dia s'anima i amb ell els comerciants que des de ben aviat busquen cridar l'atenció dels vianants, engalanant els comerços: globus, pancartes, ofertes, micros, desfiles de moda i músiques estridents, fins i tot als bancs. I passegen les brasilenyes com sortides de l'aparador. Arrecades, penjolls, sabates... i és que sembla que el que compte aquí és aparantar... l'indispensable, els llavis pintats i un coixí a sota del braç si s`ha de d`agafar el bus per viatjar.

Estem a la casa de la mare d'en Gabriel, el fill del dispensari d'internet a la ciutat, a dos carrers del convent de la tieta. Amb una habitació d'hotel, totes les comoditats a la casa, i a la hora del dinar, al restaurant de ca les mongetes. La germana Carseleine, la Rosela, i la mare superiora, la germana Josefa (Pepita per nosaltres) esdevenen totes les nostres tietes que ens distreuen, després de la migdiada, amb històries, teatre i acudits... són molt divertides.

Ensopeguem les festes del poble i anem a l'exposició agropecuària que durant tota la setmana s'omple d'estans, animals, productes regionals, ceràmiques, teixits,... i el tradicional leilão: unes subhastes en les que en aquesta fira es puja per els animals. Fins i tot hi ha canals de televisió que retransmeten les 24 hores en exclusiva aquestes activitats. Vaques, bous i toros, banyuts o pelats, amb complexe de dumbo, l'elefant, es venten amb les seves orelles gegants, mouen la papada al girar-se i per l'enveja que tenien dels camells s'han guanyat un bony al llom, que menjen cuit a la brasa els que els hi agrada la grasa... També són ben preuades i premiades les vaquejades, en les que entren en joc grans fortunes per a veure qui aconsegueix tirar un bou a terra tot estirant-lo per la cua; un espectacle tan deplorable com les "corridas de toros". L'esglèsia també aprofita aquest sistema de leilão per recaudar diners amb lots de subhasta, i barraquetes amb menjars regionals que perduren durant una setmana davant la plaça de la catedral conmemorant la celebració del Sagrat cor de Jesús, el patró de la ciutat.

I a les nits "show" a l'aire lliure, concerts que durant tota la setmana animen la belleruca d'aquesta gent amb el ball de "forró", on es fonen els cossos amb les cames entrellaçades mentre la cadera balanceja a dos temps... amb nenes menudes que volen créixer massa ràpid, que ensenyen més carn de la que tapen. I sense vergonya per aprendre ballar, guanyem un premi en el que es veu recompensat per la passió del nostre amor! Quan aprenguem a ballar forró, us n'ensenyarem...!

El que sí que us podem facilitar són les receptes, i és que si comencem a parlar de menjar, no acabariem mai.
Pão de queijo l'especialitat de la regió, queijo trenat, dolç de yuca, beiju (crep de farina de mandioca), fruita cristalitzada, gelatina, canya de sucre (en suc, caldo de cana, o rossegat)...
I no ens oblidessim de la llet condensada que fa acte de presència en tots els dolços, com la canjica (amb canela i blat de moro) o la cocada bahiana (dolç de coco típc de Bahia).
Amb les fruites, que ja pensavem tenir-les totes apreses, ens sorprenen cada dia amb alguna desconeguda; acerola, cajá, pinha (una espècie de fruita de polpa blanca i babosa), abacachi i anana (dos tipus diferents de pinyes americanes), umbu cajá, manga, açaí, pequí (un fruit amb punxes a la llavor, perillós, per menjar amb l'arròs...)
El plat més típic és el "churrasco" que és carn enfilada com els pinxos, també dit espetinho i tant ens pot sorprendre pel seu tamany com per la carn que hi ha enfilada. Tant pots menjar filet de vedella, com el bony de les vaques sobre les espatlles, o un reguitzell de cor de pollastre. Altres delicies culinàries són la rabada de boi (cua de bou), i la ja més discutible segons gustos, la dobradinha (estòmac de vaca farcit amb fesols) i el sarapatel (miúdos, menuts de la vaca), no tot podia ser tan bo. També la galinha caipiria (pollastre rostit), pirão de frango (caldo de farina de mandioca), vaca atolada (sopa de vaca escaldada), polenta fregida, quiabo (una hortaliza mocosa mig pebrot, mig mongeta), cochina (croqueta farcida), pastel (pasta de full farcida amb carn, formatge...). Be, ja veieu que en podriem escriure un llibre sencer... i sense parlar de les begudes alcoholiques amb cachasa, com el "cravinho", o les calentes com el "quentão" i el "chococonhac".
De totes maneres el protagonista indiscutible es el sucre, i es que sigui suc o cafè, tot el que beuen es dolcíssim.
Un detall important pels que volgueu degustar aquests plats, es que la paraula "exquisito" per ells no és sinònim de deliciós, sinó que s'emparenta més amb la connotació negativa d'estrany o raro. Tingueu-ho en compte.

Anem a visitar el pantà, un embassament que fa uns anys, durant la seva construcció va fer fugir molta gent de la regió per por a l'inundació. Així moltes terres foren revengudes i explotades per grans propietaris. I en l'embassament, el riu es converteix en llac, font d'activitats diverses i d'on pesquen les piranyes que mengem, fregides i estofades, en un bar perdut al costat del pantà (que aqui anomenen amb una paraula que tal com la pronuncien sembla més àrab que portuguesa: bagagem). I és que al seu voltant té varis llocs on s'han creat "balnearis" que fomenten el relax i les segones residències als que poden. Al peu de les serres que conserven la verdor que poc a poc va transformant-se amb matissos tardorals. I des del terra ens enlluernen translúcids cristalls de quars blanc que amb diferents tamanys i formes que ens mostren la precisió de la natura en la seva geometria hexagonal i pentagonal, harmoniosament cuidada i polida.

I no és or tot el que enlluerna, així ens ho descriu la flaire de l'abocador de la ciutat on cremen les deixalles amuntegades a la porta de les barraques. Vivendes de gent que cerquen una sortida allà on els demes ja no els serveix, quelcom que els pugui fer sobreviure un dia mes... alguns veuen les palmeres per la finestra, altres veuen muntanyes d'escombraries. Per tots cada dia compte, es clar que alguns ho valoren mes que altres.

I com que de tot volem aprendre, anem a visitar també una difunta a la seva casa, i en el beletori descobrim el cos de la persona envoltat de flors de diferents colors,... una forma bonica de despedir als que ja no hi son.

I a nosaltres ens sorprèn com la pobresa engendra mancs, coixos, esgarrats i bojos...perquè en aquesta ciutat deixen de ser anomalies per esdevenir cassos habituals. Definitivament els creuaments entre familiars, les poques atencions durant l'embaràs, els conflictes de la pobresa, els abusos sexuals, abusos del vici, la autoestima destroçada, la ignorància... emmalalteixen a la gent. Tenen feia per entretenir-s'hi molt de temps les monges!

Recordant i agraïnt la sort que tenim ens despedim.
Brindem amb vosaltres amb l'aigua d'un coco recent caigut de l'arbre.