Rio de Janeiro, t'hi apuntes?

Les abraçades, la tendresa i l'amor entretenen el nostre llarg viatge de

de bus. A São Pau lo tanquem els ulls i no els obrim fins a Río de Janeiro. Ciutat abraçada per la Serra de Carioca que cau a la bahía exposada a l'Atlàntic, lloc d'entrada dels colons que fa uns an ys arr ebataren la terra salvatge dels indis. Antiga capital de Brasil, seu del Maracanã i del carnaval més famós del món, paratge de platges i biquinis i un dels destins predilectes de lluna de mel, ju ntament amb la Patagonia. Des del passeig de les roques Arpoador amb una sola exposició fotogràfica ja es descobreix el mosaic multicultural que conforma la població, com a un munt de ciutats dins una de sola. Muntanyes plenes de llumetes, plenes de construccions precaries que aprofiten l'enllumenat públic, formades sota la organització d'un clan, les famoses fabeles, que dominen amb la por i la inseguretat amb algun que altre tiroteig. La ciutat respira el dia a dia amb un respecte més o menys tranquil encomenant-se a tots els sants i no trepitjant certes zones on l'ambient és més calent. Grans contrastos, comerços de luxe i indigens dormin al carrer, fàcilment trepitjables pel ritme frenètic de la ciutat.

Estem vivint al barri de Botafogo amb una parella, la Joice i l'Ellen, al sud de Rio. Elles coneixen bé la realitat de la metropolis i ens relaxen amb la seva confiança. Dormim en un menjador ple de plantes, espelmes i sants, i tenim el luxe de veure des del llit el Crist Redentor, impressionant, amb els braços oberts des del cim del Corcovado.

Avui no és un dia qualevol, dimarts i 13, dia d'homenatge als 120 anys de l'aboliment de l'esclavitud (tot i que encara present en molts indrets) i per no sé tot, cumplekin de l'Alba (segons el calendari maya, avui hi ha la mateixa energia astrològica que el dia del seu naixement).
Anem al Pão de Azúcar a celebrar-ho, un monolit granític a peu de mar arrodonit pel clima i l'erosió en forma de pa típic portugués. Resguarda aquesta terra des de fa bilions d'anys i asseguts damunt d'aquesta gegantina roca, sota els nostres culs, desperta una antiga història ja esborrada de la memòria de molts que parla del respecte per la vida, del respecte per la verdor. Semblem testimonis en silenci d'una civilització ben estranya que enmig del ciment està accelerant amb el seu ritme frenètic el procés de destrucció. Des de les altures, ens sentim propers a la verdor que regne sota els nostres peus, mentre l'aire fresc del batec de les ales dels voltors ens acarona les galtes enrogides pel sol. Dansen i transporten llegendes antigues contades per la brisa des de cadascun dels cims que rodeja la ciutat, Dos Irmãos, Urta, Gavia (escolpida en ella una esfinge). I des d'aquí coneixem un petit individu que ens regala un somriu ben graciós. És el mico (també dit sagui, Callithrix jacchus), una personeta amb cara d'ancià que juga saltant per les branques, remena la llarga cua ratllada de gris i negre, la cargola, s'acosta a nosaltres, ens mira i es grata l´orella. Que tendra!

I Copacabana, la platja més xic de Rio, és un dels preciats destins de turistes americans i europeus. Quatre nenes es passegen amb biquini i jugadors de volei platja ensenyant el cos davant l'avinguda Atlàntida, darrera, els restaurants i comerços de luxe volen atreure sense èxit la nostra atenció. Un refresc al bar del barri i una ullada ràpida al llac, lagoa Rodrigo de Feitas. Des del llit, sessió de cine amb "La missió" que només veu en Toni perquè, per variar, l'Alba s'adorm (tres intents més i segueix sense veure el final de la pel.lícula).

Han passat només 24h i ja ens hem ben familiaritzat amb part dels encants de Rio. I qui ens hauria dit que al matí ens despertaria un macaco-prego (Cebus apella) trucant-nos a la finestra, amb el que se'ns havien resistit als boscos de l'illa! El nostre amic ens demana bananes però no només per ell, als pocs segons ja en són 20 a esmorzar, enfilats per aquí n'enllà, pares i cries, s'omplen les mans tot i tenir-ne la boca ben plena. Estem ben entretinguts i no són els únics que apareixen per aquí, ocells, colibris i fins i tot un rat-penat que ens entren per la cuina al ben mig de la ciutat.

I la lectura ens atrapa entre la vegetació exuberant del Parc Lage, un antic jardí senyorial seu de l'actual belles arts ple de coves i sortidors naturals d'aigua que ens captiven amb el seu encant. Passem tot el dia aquí, i corren les hores endavant, i corren els segles enrera. I pel carrer les paradetes del mercat configuren el decorat. Per l'aire viatgen les olors, pel terra la fortor de peix. Tothom vol conquistar a en Toni, la dona que ven les verdures pelades, el rallador de formatge, el que neteja sabates, el que vol vendre el que sigui, i sinó crida el nostre interés amb un devantal ens intenta vendre uns camerons...

Quin relax, no tenim cap necessitat de planejar el que farem, sortim tot caminant i sempre acabem descobrint llocs emocionants. Davant la costa de Flamingo, un parc arran de mar que predisposa a la pesca, al repòs o a suar la camiseta tot corrent, fent peses... Els cocos s'ofereixen per refrescar els que contemplen la vista d'infart de tots els "morros" (muntanyes) que abracen la bahia.

Ben present hem tingut sense veure in situ un dels icones més reconeguts, una de les 7 meravelles del món. Quan decidim marxar amb els núvols rodejant el Crist Redentor en els seus 38 metres, per recordar-nos que vivim en un món on no tot és claror. En la nostra última nit ens desperta el so fred de les bales disparades en un tiroteig a dos edificis de casa.

I per acabar fem una visita a la fira nordestina on es venen productes típics (formatge fos, camarons fumats, pastissets...), on música i el "forró",el ball nacional, ens engrasquem per viatjar, en algun moment, cap a les platges del càlid nord-est.