Brasilia, "utopia de la modernitat"

És quan la lluna s'amaga que les ombres prenen protagonisme. Adquireixen la forma i no el fons, es tornen personatge a vista de llampec des de la finestra del bus on succeixen figures sense poder ser descobertes. I de cop, la llum, sota la recta línia de l'horitzó ens descobreix una ciutat, ara per ara, indesxifrable, aparentment fantasmagòrica...

El president JK seguint el somni visionari d'un sant italià, Dom Bosco, que va predir una terra promesa de riquesa inexgotable, trasllada la capital de Brasil des de Rio fins aquesta depressió, una de les més seques, situada entre els paral.lels 15º i 20º. És amb misticisme doncs com encara no fa 50 anys va néixer Brasilia, com a capital de Brasil. És una ciutat futurista, denominada capital de la civilització aquariana, construïda a la vora del llac artificial Paranoá, encavalcada per l'arquitectura modernista de Oscar Niemeyer. Ciutat fictícia, neta, polida, ordenada i espaiosa... ciutat model de gegantins edificis solitaris damunt del verd ajardinat de quilòmetres de distància separant un i altre edifici. Més de 20 ciutats satèl.lits on es concentra tota la gent que manca en la rica Brasilia. Com si d'una maqueta es tractés, intocable, s'alça la ciutat del no res projectada en forma d'avió. En la part central tots els edificis del govern en que els càrrecs públics cobeixen el 80% dels treballs de la ciutat, on els sous fins i tot pel senyor de les fotocòpies superen els de qualsevol altre càrrec no governamental. Són les ales nord i sud les que s'omplen amb els "predios" (edificis de no més de 3 pisos) alçats del terra i les casetes dels 2 milions d'habitants. La sensació és la d'estar en una ciutat del futur, solitària, que encara no ha estat poblada (excepte per màquines i cotxes), ni contaminada de pol.lució ni de delinqüència... no ha tingut massa temps! Passegem tranquils per les amples avingudes, pels carrers identificats amb lletres i números (incomprensibles pels estrangers però fàcilment ubicables pels que hi estan familiaritzats), per les extencions immenses de gespa que envolten qualsevol edifici, pels jardins que només són trepitjats pels seus cuidadors. Barris que s'agrupen per temàtiques com el de les escoles, dels hotels, de les farmàcies... Solitud sobre l'asfalt, manca de vida al carrer, als jardins, a les voreres i és que en aquesta ciutat la gent no surt a fora, fa vida a les seves cases, als seus cotxes i als "shoppings". Sembla una ciutat de mentida, una maqueta on ens han col.locat com nintos i on, com de costum en el nostre viatge, tot succeix a la nostra incombència. Tenim la sensació de ser els protagonistes del Show de Truman!

Els cotxes al pas de peatons ho corroboren... i paren, per embalats que vagin, quan alcem la mà. I ens trobem a dins un cotxe amb tres guies que ens fan un tour turístic per la ciutat. L'esplanada en la part central on reposen tots els edificis institucionals; el congrès i el senat, en forma de dos plats voladors, cap per amunt, cap per avall... la catedral com una piràmide coronada, els ministeris tots alineats com si estiguessin benavinguts i tot, i el triple arc al pont JK sobre el llac constuït artificialment a expenses de la profecia. Bressol de velers i yots, el llac és un dels millors exemples de corrupció deslleial, pel tema de la prohibida privatització que no contempla el mateix president. Ell viu, contradictòriament, en tot un istme vallat a la punta del simbòlic avió. Les zones balneàries, amb palmeres que han substituït a l'original mata autòctona, omplen la resta del contorn amb talons i camisetes apretades que subjecten els còctels impregnats de sinuosos llavis pintats. I en aquest lloc tan elegant, com sortit de l'aparador, en Toni passejant els seus músculs nusos al sol roent (i és que després de visitar a la tieta s'ha engraixat una miqueta... inapreciablement... i entre riures ensenya la seva panxa tot dient: sí que m'he engraixat, eh que estic gordo!!).

Al peu de la mítica antena de televisió mengem en les barraquetes regionals on continuem degustant noves receptes, aquest cop el nordestí acarajé (mega pilotilla de mandioca farcida de salsa i gamba fumada) massa oliós pel nostre gust. La torre eiffiel a la brasilenya ens mostra des de les altures aquesta immensa planícia edificada on sobresurten les estructures arquitectòniques i els desfasats shoppings. Les cerveses al bar "do Luis" acosten els borratxos a saludar-nos, ens afalaguen i ens beneixen perquè tinguem un bon camí... només ens faltava la benedicció d'ells!

Descobrim la zona del monestir i la esglèsia de Dom Bosco, el "temple de Boa vontade", centre ecomènic (per totes les religions) amb un cristall al sostre de 21 kg. Al costat hi ha el cementiri una petita ciutat espiralada on descansen milers de làpides al terra. Els enterraments es fan tant de dia com de nit i després de vetllar els difunts tant sols unes 6 hores.

Amb una ullada al google earth i una posada en escena en la ciutat del tercer mileni ens preparem per ser uns bons guies dels catalans que ens visitaran pròximament.

De moment abandonem la ciutat, la Josy i en Marcelo i els dos gats que juguen amb la cada vegada més llarga trena d'en Toni, per seguir descobrint el misticisme de... (en el pròxim episodi us ho desvetllarem).

Perill, tres monges d'excursió

Com um bolet crescut al mig de l’infinit pla del sud oest de l’estat de Bahia, s’alça el santuari de Bom Jesús de Lapa. Dins una muntanya de roca natural, les grutes escolpides per obra del temps s’omplen avui dia amb verges i sants, entre elles la patrona de Brasil, la “virgem aparecida”. Fotos, cintes, espelmes, protesis... i tot d’objectes personals omplen la “cova del miracle”, ofrenes fetes pels milers de peregrins que cada any visiten el santuari. Totes les edats, tots els colors, totes les classes socials... amb un mateix propòsit, clamar a deu amb l’esperança de descobrir llum en les seves vides.

I de nit les roques expulsen la calor absorvida durant el dia i augmenta la temperatura de l’ambient. La cambrera amb el vestit arrapadet i els pits amb ganes de respirar, mou el pandero entre les taules a ritme del ball típic de salvador de bahià, “aché”. La lluna callada ens observa al peu de l’estàtua dels sants, guardes silenciosos de la muntanya, mentre al carrer la vida continua. De lluny el pont alçat sobre el riu “Francisco” contempla plàcidament l’alegria dels estels que el visiten cada nit. Fidels els grills gegants que canten fora i dins les habitacions.

Enyorança d’aquells anys en què l’empedrat del carrer coneixia els jocs de les criances, les converses de les veïnes... la vida fora les cases, tan petitones que amb prou feines acullen amb condicions els seus habitants. Avui surten al carrer amb una nova motivació i és que hi ha dos estranys que parlen diferent. Demanen a les monges una benedicció i amb els ulls dels qui somien ens venen a saludar, ulls de carrer que han viscut més dies que anys tenen.

Nens que treballen recollint ceràmica, d'altres que custodien el bou i emparen del sol als turistes... qualsevol feina és bona si omple l'estòmac, així que no podem acabar el partit de futbol perquè les obligacions reclamen a aquesta canalla. En Toni bocabadat mentre l'Alba, envoltada de nens, sorprèn fent dansar la pilota als peus. Intentem ajudar a infants de menys de 10 anys a carregar de material un carretó, però no aconseguim facilitar-los la feina doncs ells són més experts. I com que els nens no volen jugar, deixem la pilota, deixem el carretó i ens meravellem amb les converses de la veïna centenària que no saben ni els anys que té!

I les monges rera la vestimenta de misericòrdia porten el vestit de la felicitat, de la senzillesa, de la humilitat... i moltes noies demanen per entrar al convent, tot cercant el seu camí. Cinc hores de cotxe amb les germanes al darrera, cantant, rient, jugant... i és que tot el que es desconeix està subjecte a sortir de la sorpresa.

Contents, cent, mil vegades agraïts a aquests dies de convivència amb les germanes, al viatge, els fem un còmic en un power-point de les fotos que no hi ha manera de deixar de contemplar. I es prolonguen les rialles d'aquests dies plens d'una sana bogeria fins que arriba l'hora dels adéus. Alguna llàgrima brota del nou comiat, difícil es fa distanciar-nos del vincle que hem establert amb les dues religioses i la tieta.

Malgrat la pena, marxem tranquils perquè la deixem en molt bones mans, amb el saber estar de la Rosèlia, amb la frescura dels 23 anys de la Carseleine. Admirem les qualitats de la tieta, desapego de vitalitat jovial que amaga els seus 70. Porta 12 anys en aquest país, adaptada i feliç al servei de qui la rodeja. Sentim la seva alegria, la seva felicitat, la seva paciència, la seva calma, la seva alegria i el seu tacte. Una persona admirable en molt sentits que ha captivat la nostra emoció... gràcies tieta per deixar-te descobrir.

D'Infernillo a Novo Paraíso

"Infernillo" era el nom del barri on treballen les germanes de la congregació de la tieta. Ara en diuen "Novo Paraíso", un intent de canvi d'imatge d'un barri marginat per la resta de la societat. Malgrat l'esforç es segueix delatant a orelles de l'inconscient col.lectiu que el nom no elimina la realitat discriminatòria que pateix la gent del barri només per la simple raó de viure en aquest racó. Sí que ajuda el servei de les germanes, que s'aventuren a trencar amb les etiquetes i crear noves opcions. Una motivació en la vida d'aquestes dones, un canvi de mentalitat és una espurna d'esperança que dispara a la diana d'una comunitat transmutada.

.                    

Problemes d'autoestima i desvalorització es veuen reduits amb aquests programes d'activitats: coral, gimnàsia i manualitats són millores que fan sentir útils a aquesta gent que tant ho precisa. Desenvolupament i creixament personal, beneficis per les dones jubilades i les desocupades del barri, mares solteres que sovint atenent fills, néts,germans... i és que amb aquesta gent conviuen familiars amb problemes de droga, alcohol, bandalisme; d'aquí la fama del barri que habita amb la senzillesa i la puresa d'aquestes altres persones. I en una de les visites hem conegut el bisbe, que amb molta simplicitat s'ha volgut acostar a aquesta realitat."Pell fosca de persones com tu i com jo, pell que guarda el tresor de la vida, vida que sembla no lluitar sino acceptar un destí, destí emmascarat per haver nascut en el barri errat, errant el riu que neteja cossos, plats i clavegueres, i que de tant en tant també s'enduu les cases, cases que gairebé no s'aguanten de peu, peus descalços pels carrers empolsinats, sorra que empolsega els ulls dels que tenen il.lusió, il.lusió per canviar l'etiqueta que els sacrifica, sacrifici que no els dóna treball, treball que poc a poc germinarà en l'esperança, esperança que nosaltres tenim, nosaltres i tu també, pell fosca... Alça el teu estel que un plàstic i un parell de pals, poden arrribar a volar més amunt del que t'imagines".a gran expèriencia poder compartir amb la gent d'aquest barri tatxat per la societat i des d'aquí demanem confiança al treball de les germanes i de tots aquells que posen el seu gra de sorra per esvandir la cara de la miserable discriminació.

Janaúba, ciutat on la tieta s'amagava!

Ja no recordàvem què és això d'estar-se hores al peu de la calçada aixecant el dit. No ha estat fàcil però ho hem aconseguit. Un altre dia esplèndit a la carretera ens ha portat amb dos cotxes i un camió fins a Montes Claros. On en Thiago, un amic d'en Gabriel que no ens coneix de res ens recull i ens allotja per una nit. Nit en la que visitem una fira que pretén recollir fons per a un orfanat. L'endemà un cotxe que té una garrafa d`aigua per dipòsit de gasolina i que es para de tant en tant ens porta durant més de 4 hores fins a Janaúba, un trajecte que amb un cotxe normal es fa amb una hora i mitja.

Caminem. Caminem pas a pas, trepitjant el sòl que ens orienta. Cada petja deixada en el camí és un baúl de riqueses on els aprenentatges són els estris del tresor que ens facilita descobrir la brillantor de tants racons empolsegats oblidats dins nostre. Quina serà la temàtica de descoberta en la ciutat de Janaúba? Intuïem que serien els secrets del cristinaisme, doncs el que ens ha mogut fins aquí ha estat la tieta Pepita, que pertany a la "Congregació del sagrat cor de Maria" però sembla que estàvem errats. A molts us agradaria acompanyar-nos en aquest tram, ni més ni menys que en l'exquisit viatge de la gastronomia! I és que no només les monges, perquè des que hem arribat, hem anat passant de casa en casa degustant genuïns àpats de la regió. Sembla que la ciutat s'ha volcat a la presència d'estrangers, i tothom ens reclama. Acceptem el que ens ve de gust, i la resta demanem distància, i és que també necessitem el nostre espai, el nostre temps perquè no estem de turistes, no estem en un viatge de setmaneta de vacances, sinó que estem vivint... rodant pel món, una mica aquí, una mica allà... però vivint!

Estem al nord de Minas Gerais, terra plana, seca i ventosa, on els 18 graus són considerats de fred terrible. El fred d'hivern d'ells, és com els nostres dies d'estiu. Janaúba és una ciutat construida fa uns 50 anys, que per nosaltres no va més enllà dels pobles de Catalunya de fa uns quants anys. Es conserva l'estructura rural al voltant del centre i els privilegiats del poble són propietaris de grans "fazendas" on cultiven bananeres i fruiters. Mentre la petita meitat dels vilatants viu bé, l'altre meitat no té pa per menjar tots els dies. Continuem vivint els contrastos. Vehicles de quatre rodes comparteixen la calçada amb centenars de bicis, motos i carros... Compte que les dues rodes t'atropellen fàcilment!

I pels carrers el dia s'anima i amb ell els comerciants que des de ben aviat busquen cridar l'atenció dels vianants, engalanant els comerços: globus, pancartes, ofertes, micros, desfiles de moda i músiques estridents, fins i tot als bancs. I passegen les brasilenyes com sortides de l'aparador. Arrecades, penjolls, sabates... i és que sembla que el que compte aquí és aparantar... l'indispensable, els llavis pintats i un coixí a sota del braç si s`ha de d`agafar el bus per viatjar.

Estem a la casa de la mare d'en Gabriel, el fill del dispensari d'internet a la ciutat, a dos carrers del convent de la tieta. Amb una habitació d'hotel, totes les comoditats a la casa, i a la hora del dinar, al restaurant de ca les mongetes. La germana Carseleine, la Rosela, i la mare superiora, la germana Josefa (Pepita per nosaltres) esdevenen totes les nostres tietes que ens distreuen, després de la migdiada, amb històries, teatre i acudits... són molt divertides.

Ensopeguem les festes del poble i anem a l'exposició agropecuària que durant tota la setmana s'omple d'estans, animals, productes regionals, ceràmiques, teixits,... i el tradicional leilão: unes subhastes en les que en aquesta fira es puja per els animals. Fins i tot hi ha canals de televisió que retransmeten les 24 hores en exclusiva aquestes activitats. Vaques, bous i toros, banyuts o pelats, amb complexe de dumbo, l'elefant, es venten amb les seves orelles gegants, mouen la papada al girar-se i per l'enveja que tenien dels camells s'han guanyat un bony al llom, que menjen cuit a la brasa els que els hi agrada la grasa... També són ben preuades i premiades les vaquejades, en les que entren en joc grans fortunes per a veure qui aconsegueix tirar un bou a terra tot estirant-lo per la cua; un espectacle tan deplorable com les "corridas de toros". L'esglèsia també aprofita aquest sistema de leilão per recaudar diners amb lots de subhasta, i barraquetes amb menjars regionals que perduren durant una setmana davant la plaça de la catedral conmemorant la celebració del Sagrat cor de Jesús, el patró de la ciutat.

I a les nits "show" a l'aire lliure, concerts que durant tota la setmana animen la belleruca d'aquesta gent amb el ball de "forró", on es fonen els cossos amb les cames entrellaçades mentre la cadera balanceja a dos temps... amb nenes menudes que volen créixer massa ràpid, que ensenyen més carn de la que tapen. I sense vergonya per aprendre ballar, guanyem un premi en el que es veu recompensat per la passió del nostre amor! Quan aprenguem a ballar forró, us n'ensenyarem...!

El que sí que us podem facilitar són les receptes, i és que si comencem a parlar de menjar, no acabariem mai.
Pão de queijo l'especialitat de la regió, queijo trenat, dolç de yuca, beiju (crep de farina de mandioca), fruita cristalitzada, gelatina, canya de sucre (en suc, caldo de cana, o rossegat)...
I no ens oblidessim de la llet condensada que fa acte de presència en tots els dolços, com la canjica (amb canela i blat de moro) o la cocada bahiana (dolç de coco típc de Bahia).
Amb les fruites, que ja pensavem tenir-les totes apreses, ens sorprenen cada dia amb alguna desconeguda; acerola, cajá, pinha (una espècie de fruita de polpa blanca i babosa), abacachi i anana (dos tipus diferents de pinyes americanes), umbu cajá, manga, açaí, pequí (un fruit amb punxes a la llavor, perillós, per menjar amb l'arròs...)
El plat més típic és el "churrasco" que és carn enfilada com els pinxos, també dit espetinho i tant ens pot sorprendre pel seu tamany com per la carn que hi ha enfilada. Tant pots menjar filet de vedella, com el bony de les vaques sobre les espatlles, o un reguitzell de cor de pollastre. Altres delicies culinàries són la rabada de boi (cua de bou), i la ja més discutible segons gustos, la dobradinha (estòmac de vaca farcit amb fesols) i el sarapatel (miúdos, menuts de la vaca), no tot podia ser tan bo. També la galinha caipiria (pollastre rostit), pirão de frango (caldo de farina de mandioca), vaca atolada (sopa de vaca escaldada), polenta fregida, quiabo (una hortaliza mocosa mig pebrot, mig mongeta), cochina (croqueta farcida), pastel (pasta de full farcida amb carn, formatge...). Be, ja veieu que en podriem escriure un llibre sencer... i sense parlar de les begudes alcoholiques amb cachasa, com el "cravinho", o les calentes com el "quentão" i el "chococonhac".
De totes maneres el protagonista indiscutible es el sucre, i es que sigui suc o cafè, tot el que beuen es dolcíssim.
Un detall important pels que volgueu degustar aquests plats, es que la paraula "exquisito" per ells no és sinònim de deliciós, sinó que s'emparenta més amb la connotació negativa d'estrany o raro. Tingueu-ho en compte.

Anem a visitar el pantà, un embassament que fa uns anys, durant la seva construcció va fer fugir molta gent de la regió per por a l'inundació. Així moltes terres foren revengudes i explotades per grans propietaris. I en l'embassament, el riu es converteix en llac, font d'activitats diverses i d'on pesquen les piranyes que mengem, fregides i estofades, en un bar perdut al costat del pantà (que aqui anomenen amb una paraula que tal com la pronuncien sembla més àrab que portuguesa: bagagem). I és que al seu voltant té varis llocs on s'han creat "balnearis" que fomenten el relax i les segones residències als que poden. Al peu de les serres que conserven la verdor que poc a poc va transformant-se amb matissos tardorals. I des del terra ens enlluernen translúcids cristalls de quars blanc que amb diferents tamanys i formes que ens mostren la precisió de la natura en la seva geometria hexagonal i pentagonal, harmoniosament cuidada i polida.

I no és or tot el que enlluerna, així ens ho descriu la flaire de l'abocador de la ciutat on cremen les deixalles amuntegades a la porta de les barraques. Vivendes de gent que cerquen una sortida allà on els demes ja no els serveix, quelcom que els pugui fer sobreviure un dia mes... alguns veuen les palmeres per la finestra, altres veuen muntanyes d'escombraries. Per tots cada dia compte, es clar que alguns ho valoren mes que altres.

I com que de tot volem aprendre, anem a visitar també una difunta a la seva casa, i en el beletori descobrim el cos de la persona envoltat de flors de diferents colors,... una forma bonica de despedir als que ja no hi son.

I a nosaltres ens sorprèn com la pobresa engendra mancs, coixos, esgarrats i bojos...perquè en aquesta ciutat deixen de ser anomalies per esdevenir cassos habituals. Definitivament els creuaments entre familiars, les poques atencions durant l'embaràs, els conflictes de la pobresa, els abusos sexuals, abusos del vici, la autoestima destroçada, la ignorància... emmalalteixen a la gent. Tenen feia per entretenir-s'hi molt de temps les monges!

Recordant i agraïnt la sort que tenim ens despedim.
Brindem amb vosaltres amb l'aigua d'un coco recent caigut de l'arbre.