No és fàcil integrar tot el que un està vivint, més si els estímuls parlen un altre llenguatge, un llenguatge aparentment desconegut, que va despertant dolçament la nostra memòria.
Tots anhelem la llibertat, quants de nosaltres la sabem gestionar quan la tenim entre mans?
Amb les butxaques plenes de temps, podem carregar les maletes amb el que desitgem... però la capacitat de la maleta és limitada i s’ha d’escollir el camí a seguir. No és tasca sencilla. Decisions tan simples, destinacions tan diferents.
Tots anhelem la llibertat, quants de nosaltres la sabem gestionar quan la tenim entre mans?
Amb les butxaques plenes de temps, podem carregar les maletes amb el que desitgem... però la capacitat de la maleta és limitada i s’ha d’escollir el camí a seguir. No és tasca sencilla. Decisions tan simples, destinacions tan diferents.
És imposible fer-te cabals de si per aquest carrer recollirem més fruits que l’altre... però si el veí, el polític o la venedora ja te’ls ha recollit per oferir-te´ls amb el cor a la ma. La teva funció és badar la boca i saborejar-los al paladar.
Des que hem arribat no han deixat que ensopeguéssim en cap sot.
La bona gent se’ns endur d’aquí cap allá, ens organitza activitats, coses, com si fossim titelles en un teatre,... si acceptem, el transcurs dels dies ens dóna l’enteniment que t’ajuda a entendre el perquè ens hem trobat amb aquests titellaires i el perquè hem seguit amb aquesta funció. És divertit.
Més enllà d’un deja’vu, la sensació d’haver estat ja en algun d’aquests llocs ens dòna la certesa de que estem en el bon camí.
Fent autostop en una gasolinera, o en el control policial a la carretera, pots parlar amb els conductors... i aquests et poden canviar fàcilment el rumb. I a part de fer de tot (escalfar l’aigua per el mate, fumar, telefonar...) també condueixen. Estem baixant per la costa atlántica direcció a la fi del món (la punta habitada més austral del planeta). I mentrestant ens deixem sorprendre.
El camioner Ale, ens allotja a San Antonio Oeste, un poblet tranquil en la bahía norte, on no teniem previst parar, ens permet conèixer la clienta de la verduleria, la Mirtha, que ens convida al poblet del costat, Las Grutas, on té un apartament a la platja. Aquest era un lloc que ens recava no visitar perquè semblava difícil d’arribar, i hem caigut quan menys ens ho esperàvem. L’organitzador d’un míting polític peronista, el Flecha, tot un personatge corresponsal de les guerres més importants del planeta, que ens alimenta amb choripán, i ens reté tres dies en aquest poblet tan especial, amb les grutes visibles de la costa quan baixa la marea, amb les roques encantades (a les “piedras coloradas”), la reserva marina i les troballes marines fossilitzades, els “asados argentins” acompanyats amb vi del bo, i la carn dels xaiets que pasturen lliures per la pampa, extensions de terreny estepari que desapareixen a l’horitzó quan els ulls no donen per més, tan i tan pla com fort és el vent que hi fa. Un follet a la platja amb la canya a l’aigua, diu que no ha vingut a pescar, que ha vingut simplement a estar. Boca de cabells llargs i barba blanca, paraules de savi (el senyor San Martín) que ens embadoca en un silenci contemplatiu entre cants oceànics immersos en la brisa que ens conte la història d’unes roques que afloren, les més antigues del planeta.
I a cada casa ens adopten com a fills, com a germans, com a tius,... ens obren les seves portes, ens obren els seus cors. Sofà, llit petit, llit de matrimoni o camió, caseta a la platja o caseta pels dos sols al jardinet dels veïns, o de l’amic de l’amic... Que difícil acomiadar-se dels que et regalen un trosset del seu amor. Cada partida és com un nou viatge, com el que vam emprendre el 5 d’octubre, fa tres setmanes ja.
Patagonia, “peus grans” nom que simbolitza els habitants aborígens, un milió d’habitants que ocupen la meitat del país. La resta, 42 milions, concentrats en les grans ciutats del nord.
En general viuen uns anys enrera, amb el que mantenen l’autenticitat d’una vida més humana. Estic generalitzant, sí, però és el que ens hem trobat fins ara, és del que podem parlar.
Aquesta gent et mira als ulls, aquesta gent et mira, et toca el cor sense que sigui una intimidació, una mirada càlida, una mirada real, agraïda, sense judicis... mirada del nen que t’observa perquè parles un altre idioma (el castellà de la garrotxa-osona i no l’argentí), mirada de l’obrer que pren mate entre rajol i rajol, mirada de la dona que viu a l’iglú de rajol i que ens convida a “empanades” quan amb valentia truquem a la seva porta sense més excusa que per conèixer-la. I un munt de regals que obtenim, sense necessitat de demanar, les coses sorgeixen, les coses apareixen.
Poblets més grans que els nostres, cases baixes que conformen la ciutat, ambient de poble en ambients de 300.000 habitants, estalvi de semàfors que confonen als estrangers, vida similar, sense tecnològies extremes, però mòbils arreu (com valorem haver perdut la dependència del mòbil, tot i que encara a vegades sembla que vibri el nostre a la butxaca), música reggetón, música romanticona s’escolta en qualsevol carrer, dia de la mare, del germà, del nen, de l’avi, del mestre... que celebren amb regals, que comercialitzen sentiments, rebaixes del 30% en roba avui perquè plou o per ser dimecres.
