Sant Jordi, una rosa sense punxes!

Un perfum de roig embellutat arriba a les nostres contrades, és la rosa de St. Jordi, que damunt el cavall blanc, obre els seus pètals per recordar-nos tot l'amor que aquesta diada porta a les nostres terres. I en Toni que no se n'oblida aconsegueix robar una rosa del tocador d'una dona per regalar-lo a la seva "namorada" i és que aquí a Brasil segons les seves lleis ja estem casats pel sol fet de viure junts, som un "casal". Nosaltres conexiem la llegenda romàntica, que gairebé no es coneix en aquesta part del continent, ells celebren St. Jordi per la història real d'aquest cavaller. Va nèixer a l'actual Turquia però va ser traslladat a Roma per les seves habilitats cavalleresques, ben educat i amb bona situació econòmica, en morir la seva mare (el pare havia mort ja temps abans) va deixar totes les pertanyenses als pobres. I en el moment en què l'emperador va voler matar a tots els cristians, ell es va alçar en contra. Acceptant la seva condició de cristià va ser turturat i cap tortura deixava rastre en el seu cos... finalment el van degollar el 23 d'abril del 303. Moltes esglèsies homenatgen aquest cavaller fet sant.

No tot són flors i violes. Avui dia de l'amor, ens hem barallat per una truita, no, per un ou ferrat. I donem gràcies a l'ou per haver estat la clau per enfortir el nostre lligam. I així criem arrels, valentes, aferrades al terra... les arrels que han de sostenir aquest arbre que tants fruits ha de donar, i així el vent serà incapaç de tombar-lo per molt fort que bufi!
No sabem com ens ho fem però sempre ens quedem amb les cases de la gent. Aquest cop estem d'ocupes a casa l'amiga que ha marxat de viatge, compartint les poques estones que apareix per la casa, amb el seu fill que té per lema surf i coca-cola. Així que estem tranquils tancats a casona, i és que de tants plans que teníem aquesta setmana no n'hem fet ni un. Reconeixem que som casolans, però també ens mereixíem una mica de calma després de 7 mesos viatjant. Deixem que les emocions reposin tranquil.les, i els cantem una nana a cau d'orella per desitja'ls-hi una bona nit. Ah, i abans de dormir renteu-se les dents!

Deixem parlar els somnis que ens beneixen cada nit. Estem traballant amb florals, florals de dofins, i avui després de una sessió de cromoterapia, la claretat ha tornat a la nostra vida en forma de decisió. I així ens deixem sentir en aquesta illa que sembla que ja ha donat prou de sí. No sabem quan ni cap a on, però marxarem. I comencem a fer plans per coincidir amb la familia Puidomènech que al juliol sembla que vindrà per aquestes contrades. Venen aquest país però és com si de Catalunya quedéssim per veure'ns a Rússia!

He descobert que sóc una ceba!

L'Antarki és un chamán peruà que viu amb la Vanessa i la seva filla Janaina. Mentre ells estan de viatge fem un intercanvi. Nosaltres els vigilem la casa mentre els ajudem amb el lloguer i per fi, després de molts i molts mesos rera la gent, tenim la nostra pròpia casa!!! Aconseguim una fantàstica casa de colors, de nines, al sud salvatge de l'illla, el mar a la dreta, a l'esquerre el llac. .. Tot seria perfecte si no fos que... només ens dura un dia! I encara perquè convencem a la propietària, nerviosa i emprenyada, que ens deixi quedar aquesta nit, doncs aviat es fa fosc. Resulta que el contracte havia finalitzat feia un mes i mig i entre uns i altres no havien sabut resoldre el tema abans, així que sense voler-ho hem rebut nosaltres. De totes maneres la nostra experiència de tenir casa per un dia ha set una gran benedicció. Hem aprofitat per anar a descobrir la vegetació selvàtica del sud, després de dos dies de pluja, amb les xancletes... quin parell! De nou, els mosquits se'ns han ben cruspit mentre caminàvem amunt i avall buscant el camí. I és que amb aquesta aigua caiguda la vegetació s'ha refet tant que el camí jugava a cuit i amagar amb nosaltres. I la providència ens ha fet perdre per poder-nos sorprendre amb un regal.

Santuari natural “el formiguer”, roques com edificis arrodonits a peu de llac, mirall trencat pel moviment de l'aigua quan s'acosta un pescador natiu i se'ns emporta cap a una cascada mentre ens relata històries d'esclaus, històries de fetilleres. Ens em perdem la meitat perquè aquests natius parlen amb paraules que corren més ràpid que el vent. Prop de sorra movadissa, remant entre nanúfars ens acostem a l'entrada del riu, la mata ens absorveix cada vegada més, gairebé no hi ha aigua on navegar i corra la imaginació entre les paraules dels caimans i les cobres. Un bom passeig acompanyats per la providència entre arbres colonitzats per paràsits de paràsits, orquídies, i bananers. I oxum, esperit de l'aigua dolça entona entusiamada sons dins el nostre cos pur i nu.

Sortim de matí de la casa, recollim algunes pertanences és singulars dels amics i anem a casa l'Içairé, el nostre pare de l'illa, molt estimat per tothom, a buscar refugi.

Una excursió al continent, sortim de l'illa després de més d'un més. Pedra Branca, una zona tranquil.la on la proximitat a la universitat dóna peu a que comparteixin el territori els estudiants de naturologia i els natius agricultors de fesols i yuca. Casa de resos guaraní empleçada al peu de la muntanya on passa un camí que connecta amb el poblat inca de Perú. Compartim una nit de medicina amb cants i resos, amb en Dérik, que esdevé un gran germà nostre i ens regala un petangyà. I amb ell i la Renata l'endemà ens anem cap a la platja. Praia Moçambique, amb un despertar nocturn llunar damunt l'oceà envermellit encara pel sol. Un grup de nens guaranis ens ofereixen unes danses i uns cants al voltant del foc mentre llumetes de colors i fades ens saluden des del cel (amplieu les fotografies, si no us ho creieu). Abans de marxar, més i més capoeira, nens giravoltant a l'aire, núsica i tambors... que deixem que vagin sonant perquè ens esperen a la comunitat amb nous treballs, nous horitzons per obrir, nous horitzons per integrar.

I en aquesta illa ens arriba la il.luminació i l'Alba té una revelació: "Toni, he descobert que sóc una ceba! Tantes capes com tinc, puc escollir la que vull utilitzar. Cada una té una funció en un moment determinat, però l'interessant és saber que puc destapar i conèixer ben endins el cor de la ceba!"

Tipus i tipus de selva!

Hem arribat a la selva! Selva de ciment al centre de Florianòpolis on ens exposem a tot tipus de perills. Animals que es fan dir humans, densos, accelerats, venedors assaltants que reclamen insustencialment les seves preses, olors, pudors, picors, sorolls, cotxes (amb dipòsit d'alcohol de canya de sucre),... Una raça en moviment accelerat, massa moviment per nosaltres! Estem a una "onda" tan diferent que realment és un xoc estar al mig d'aquest cabdell "incivilitzat". Ho havíem de fer, havíem de ser forts i venir a conèixer aquesta part que, inevitablement, també forma part de l'illa... ni que fos per unes horetes, el temps d'anar a comprar un carregador per la bateria de la càmara de fotografies.
I és que aviat hem tingut vist el centre. No gaire res més que la catedral, el mercat colonial i la plaça "XV de novembro" on una figuera centenària (diferent de les que tenim nosaltres) s'alça majestuosa resistint-se a la transformació social. Manté amb dificultat el pes de les seves branques, de 20 metres en horitzontal, per damunt dels caps dels avis que juguen al carrer a cartes i a escacs. Prenem un sospir, un cafè per reconfortar-nos, el típic "salgadinho" (pasta de full farcida de camarons, carn, verdures...) i fugim corrents d'aquí. Per cert, el berenar a Brasil (o si més no a Flòrinòpolis) és importantíssim, si accepteu un consell, no digueu mai que no a un cafè brasiler o us perdreu la dolçura d'un ventall d'acompanyaments d'un cafè que no té perquè ser-hi present!

I mentre no decidim que fem de les nostres vides, en Toni troba feina! L'han llogat tres dies per fer de manobra a la casa de l'Alaide, la senyora que acaba decidint que la feina és massa dura per en Toni, pobret. Així que ens deixem cuidar, mimar, alimentar... a canvi de que en Toni sigui el seu "mosso". Toni aquí, Toni allà, fes-me això, fes-me allò... quin riure! Almenys tenim intimitat aquí, un niuet a les golfes sota el romanticisme d'una mosquitera (es donen converses ben profundes sota l'enreixat anti-mosquits) i una piscina a disposar.

Quan el capvespre arriba el sol es pon, i en Toni i l'Alba surten del niu. Un bany d'aigua salada mentre la lluna comença a suspirar, canvia la sintonia de qualsevol malestar, i és que no és fàcil desenganxar-se als projectes que donen voltes al nostre cap. També hi ajuda una cervesa ben fresca a peu de platja al Pantano do Sul, asseguts al bar més típic, on pengen de parets i sostre dedicatòries en paper.

La Suindára segueix estant amb nosaltres i se'ns emporta a descobrir un dels encants del nord de l'illa. Praia do Forte, a Jurêre, una caleta on l'aigua sorprenentment està calmada. Amb l'antic so d'un tambor tradicional, ens banyem sota la lluna, com arc somrient sospesa en el cel rogent. I per primera vegada en aquesta platja, en aquest refugi secret d'alguns, apareixen dos dofins per saludar aquests catalanets que volten pel món cercant experiències, cercant coneixament, i brindem joiosos per aquest regal que és aliment pel cor i instrucció per la ment.
Acomiadem a la Suindára, que se'n va uns dies a Europa, amb un parell de cançons adaptades especialment per ser dedicades, bon vi i "camarons" frescos. Ens deixa però no sense abans organitzar-nos els següents dies i combina amb altra gent perquè estiguem en bones mans, li hem portat més feina nosaltres que no els seus fills. Seria fàcil agafar un avió i acompanyar-la, això sí, amb bitllet d'anada i tornada.

Caminades, cobres i plàtans!

Calor i fred en un mateix dia. El sol, guerrer que acoloreix d'un bru daurat la nostra pell, es deixa acaronar per la pluja fresca en temporada de tardor. I la platja, ben a prop de casa, ens alimenta quan treu el nas per darrera les dunes. Encapçalades per una creu blanca, dunes colonitzades per arrosegadisses plantes espinoses que ens mosseguen quan no escoltem amb atenció la sorra quan parla. Amb un llenguatge ben diferent parla Yemanyà, deesa de l'aigua profunda i salada , tan t venerada per la gent d'aquests pobles. Amb enteniment i entrega ens parla del seu poder, de la seva capacitat de disoldre, de transformar. Així oferim al mar tots aquells vells esquemes que ja no ens són útils i ens alliberem d'un pes innecessari. I en Toni està desconegut. Aquell aneguet que fugia corrents quan l'aigua li tocava més enllà de la punta del peu, ara no hi ha manera de que surti de l'aigua. Lluita contra les onades, com David davant Goliat quan descarrega la seva fúria.

I avui és un bon dia, ens hem posat les piles i després de molt temps hem tornat a caminar. Hem canviat les xiruqes per les xancletes, i els polars pel banyador. Una ruta de 20 km per la costa al voltant del llac, Lagoa da Conceição. Boscos de canyes de bambú, d'estructura arborea amb 15 metres d'altura i 10 cm d'amplada, que camuflen casetes de rics i famosos. Les papallones de pam són unes xivates i ens porten a una cascada d'un poble pescador, on no arriba la carretera i el bus ha canviat les rodes pels rems. Submergits en aquest salt d'aigua, rodejats per l'arc de St. Martí, ens emocionem amb les gotes d'aigua que ens refresquen l'ànima quan desfilen, saltironejant, com espurnes de llum multicolor. Acompanyats per libèl.lules fúcsies, blaves, verdes, per plataners plens de bananes i palmeres amb mamãos, tornem a la civilització. Ja amb la presència dels familiars mosquits passem per la "punta das aumas", on hi ha el sambaqui, un cementiri indígena dels indis que habitaven la zona abans de l'arribada dels guaranis. Imagineu-se si en fa de temps! Acomiadem la jornada amb un aperitiu a la plaça del poble, cervesa i cacahuets, uns bons aliats per a revitalitzar el cos.

Canvia l'aire del nostre entorn quan rentem una mica la carona de la casa, li tallem la gespa del jardí, reorganitzem l'espai... i es delata tota sola l'harmonia. Només faltava la presència de la Suindára reapareixent a la nostra vida perquè els mals s'espantin. Tot recobra sentit, la ment s'acalma i el cor explota d'emoció. Divina presència de saviesa, camuflada rera un vestit d'humiltat, senzillesa i sentit de l'humor. Així és ella, mestre dels nostres passos, passos que venen ferms dels nostres avantpassats amb un llenguatge entenedor, el llenguatge de la nova era. Torna la màgia a l'illa, torna la lleugeresa després d'uns dies moguts per la desmotivació. Hi ha tant per aprendre, tant per sentir encara que acordem esperar amb il.lusió que la sincronicitat guii de nou el nostre rumb.

Diumenge de familia, improvitzem una passejada asolellada a la platja amb els nostres veìns. Ens enfilem pel riu fins a arribar a una cascada, que es pot atravessar per entrar a una cova que escolta els nostres cants. L'aigua fresca es dispara per les parets del salt, quan des de sota, emmudits i sords, disfrutem del bombardeig de la corrent. Una gorga cristal.lina emmiralla els arbres guardians d'aquest trosset de selva. I la cobra, que demana atenció, canvia els plans de diumenge d'una excursionista. Moltes serps estan picant a la gent, què es deuen estar cobrant? Seguim de ruta per la platja, pujades i baixades per les muntanyes (els morros que diuen ells) des de la platja de Solidão fins a la de Saquinho. Roques gegants caigudes a la sorra com nàufrags, antics testimonis que duen la remor de les onades bosc endins. I una espècie de pterodàctils volen en la seva dimensió, semblen ocells d'una altra època, caiguts en racó de món. Un partit de futbol a lo brasiler amb l'aigua esquitxant els turmells i una bona migdiada tombats al sol de l'hemisferi sud.
El plat més típic del país són els feijãos (fesols) amb arròs i farofa (farina de yuka) i un bon pão de queijo, panet amb formatge integrat a la masa. Nosaltres preferim passar a les postres, un brigadeiro, llet condensada amb xocolata calenta i canela, com a recompensa d'un altra dia ben complet. Perquè demà alguns tornen a la rutina, "segunda feira" és el dilluns perquè aquí de nom, les setmanes comencen en diumenge!

Dies de platja, festa, caminades...

La Júlia és la nostra següent amfitriona i ens ofereix compartir la seva habitació en un caseta situada en una zona ben tranquil.la, al centre de l'illa. Trobem el nostre lloc per unes setmanetes prop de les dunes que ens acosten al mar i al peu d'una muntanya ben especial. Tenim arbres fruiters al jardí que ens donen aguacates gegantins i maracuyás, i bevem del rierol, aigua pura i fresca. Abundància de fruites exòtiques a la casa: conguis, caramboles, pitangues, abacachís (pinyes), mangos, mamãos (papayes), melons, llimes, kiwis, plátans... que comprem a la "sacola", un mercat on tot està al mateix preu, un real/kg. A tota hora escoltem en Bob Marley, i és que els veìns l'adoren, i compartim amb ells i els seus gossos, dos escubydoos gegants que passegen els gatets de la casa, mates i converses.

Maracatú, batukada, samba... ja era hora de festa. La cita és en un jardí en una casa solitària a la platja d'Armação, al sud de l'illa. 300 brasilenys mouen les vísceres al son de la música dels seus ancestres. La cashasa, licor de caña de sucre, ens convida a desinhibir-nos a voluntat del tambor i el berimbau (instrument fet amb un arc i una carbassa). El nostre cos desperta moviments que desconeixia fins ara, tot imitant aquesta gent que balla ja en el ventre de la mare. Dansen com baldufes i parlen portuguès, són els fills i els néts de colonitzadors, indis i esclaus, i el que tenen en comú és que saben divertir-se. Uns més torrats pel sol, d'altres menys però tots es deixen endur per la "capoeira", un ritual introduit pels esclaus africans. Consisteix en què dues persones lluiten dins un cercle, uma lluita harmònica on l'atenció i la concentració són els dos únics aliats que podem anticipar-se als moviments del contrincant.

I anem a dormir abans la festa no acabi perquè... demà ens llevarem a les 6h del matí! Diuen que els guerrers esperen el poder desperts, així que com a bons guerrers no ens volem perdre el moment poderós de la sortida del sol. I passegem per la vora del gran llac, Lagoa da Conceição, on els pescadors, amb l'aigua als genolls, esperen immutables atreure alguna bona peça per dinar. Arribem al Templo do Vento, un centre on s'ha reunit en cerimònia la familia brasilera del camí vermell. Just a temps per compartir amb ells uns cants abans d'esmorzar i un pastís d'aniversari. Després dues mosses brasilenyes se'ns emporten a la platja, praia Mole, on passegen la seva gràcia davants els objectius dels fotògrafs que per uns moments obliden l'enfoc de l'onada i el surfista. Roques amb formes, un drac i un indi miren a la llunyania venerant la fortaleza de l'oceà. Les onades ens arrepleguen, ens posen cap per avall, ens donen voltes i més voltes, fins que aconseguim sortir, ben sacsejats. Estirats a la sorra, sota un sol abrassador, ens visiten venedors ambulants que fan únics els seus productes, incens, rellotges, massatges, galetes... fins i tot et pots menjar un formatge fos a l'instant en uns brasa portàtil... us ho podeu imaginar! Aquest cop preferim menjar bé; salmó, llenguat, ostres i "camarons"... perquè tocava ja menjar peix! En la majoria de restaurants pagues el preu del pes del teu plat. Una mica d'això, una mica d'allò... ens agrada la varietat. Passegem per la festa artesanal i tornem a casa satisfets per acabar, un dia tan complert, amb les cançons que composa en Toni a la guitarra, cançons que conten la nostra història.

Visitem la Lagoa do Peri, un llac d'aigua dolça, enmig de la selva atlàntica on els mosquits se'ns mengen vius i si no deixeu que en Toni us expliqui l'afinitat que té amb aquests vampirs anticoagulants que li han inflat una mà i un peu, o pregunteu-ho a l'Alba que per una picada al turmell s'ha quedat dos dies sense caminar. Canyes de bambú que cruixen quan passem, herbes enfiladisses que es fusionen amb els arbres, fulles que semblen flors, flors que semblen papallones, papallones que semblen ocells i ocells que semblen insectes... Bell paradís per visitar dins una tela mosquitera.

I endormiscats a la platja sentim com les nostres emocions es fusionen em l'aigua. I estem com el vaivé de l'onada, uns dies estrellats, altres dies ennovulats, remoguts per tota aquesta energia que emmana l'illa. Terra flotant amb una forta història que parla de l'abandonament de la dona, d'immigració forçada, d'esclaus i bruixes que escapen amagats d'un tràgic destí, gent que va trobar en aquesta illa el refugi. I la lectura de tota aquesta història, entra súbtil pels poros de la nostra pell. D'una banda l'illa ens atrapa i voldriem establir-nos un temps aquí per descansar, escriure tot el que ens passa per dins, i poder acabar el rei Pepet, la novela que escriu en Tonet, aprendre música, guitarra, cant, tècniques homeopàtiques... Sí tot el que no hem tingut temps d'aprendre allà. D'altra banda l'illa és un bon projectil per llançar-nos a la recerca de nous horitzons. I estem en aquest interminable debat, ens quedem o marxem... i passem de voler decidir amb una intranquil.litat mental a una tranquil.litat de saber que podem escoltar el que precisem escollir quan recordem que no hi ha pressa, no hi ha temps.