S'obre l'horitzó camí a l'oest, a cavall d'un tren que ens allunya de Brasil, antic tren de la mort. Des de Puerto Suárez a ritme d'un "zapateado" xerrica la locomotora a la velocitat del vapor. La finestreta aireja el vagó que avança sense llum per una terra nova. De reüll per la finestra s'escolen paisatges, poblats, rostres i mirades... No els podem retenir. Sembla mentida que continui viu el que deixem enrera. I és que la vida no s'atura. El planeta gira i com baldufes les persones ens bellugen en ell. Ara i aquí la vida existeix; i més enllà també, en qualsevol punt del globus terraqui. En aquest moment hi ha algú prenent te i també algú que no té res, algú comptant diners i algú cercant escombraries, algú estressat buscant guanyar la carrera al temps i algú que compte ovelles mentre les pastura, algú naixent, algú renaixent,... no ho veiem, no hi som presents, pero la vida segueix per cadascuna d'aquestes persones que des de la finestreta s'allunyen de la nostra visió. El tren es deté una i altra vegada, s'encenen llumetes a la vora de la via, sóon nens i nenes que en negra nit criden a la moneda. A cada parada invaeixen el vagó amb canterelles i les mares desfilen safates de carn, peix, fruites, dolços i cafès. Si, potser ja ho heu endevinat, hem entrat a Bolivia; de fet hi hem entrat tres cops en menys de 24 hores tot arreglant papers, diners i bitllets. Canvia el país i l'idioma, canvia el ritme i la cultura.
Corumbà ens ensenya la diferència a banda i banda de la frontera. Els carrers, les botigues, les façanes i les cares, la vida al carrer i el preu del combustible, tot muda repentinament. Sobte el canvi quan el nostre esperit encara no s'ha pogut deslligar del país veí i la llengua s'entortolliga intentant parlar l'espanyol. El portugués havia calat ben profundament en les nostres entranyes com si d'una llengua materna es tractés i és que el nostre oïda, s'havia ben acostumat a aquest idioma germà. El vent bufa fort. Entra per una finestra, surt per l'altre i s'endu tot el que allà dins sobre. No ens allibera per això dels plastics i les deixalles que volen en remolins com elements quotidians inmersos en el paisatge.
Vint hores de tren ens acosten a Santa Cruz just el temps de fer un bon àpat prop de la plaça 24 de novembre i trobar-nos a uns amics de l'Ester. Preteniem conèixer un projecte infantil-maternal però l'absència de la Maria José i les amenaces de talls a les carreteres ens fan tornar, corrent a l'estació. El primer bus surt destí a Sucre, i amb ell nosaltres i el nostre cul quadrat, una nit més. Som els únics estrangers dins un bus que parla quetchua, la llengua indigena. L'aroma de fulles de coca s'impregna en els nostres poros, surt de la boca dels passatgers que masteguen incansables mentre somriuen encoriosits. Qui son els estranys aquí, nosaltres o ells?
El bus fa una parada i s'alcen les faldilles de les dones per orinar a qualsevol lloc, sense gairebé ni ajupir-se. Estem xocats de veritat. Potser hem entrat massa ràpid, potser no estàvem preparats mentalment per aparèixer de cop en un país tant diferent de tots, no ens podíem imaginar Bolivia com era i realment sembla que hàgim atravessat un portal a una altra dimensió. Ens enfilem per la carretera de sorra blanca, carretera de corbes, de rocs, de precipicis i pols que emmascara el paisatge. Els poblats de cases de fang es camuflen en les muntanyes àrides i pelades només cactus, els senyors de la regió. Sembla un paisatge fantasma, en blanc i negre, sense vida, les cases abandonades, sense color. On son els colors de Bolivia? Arribem matiners al departament de Chuquisaca als gairebé 3000 metres de la ciutat blanca de Sucre. La blancor fa justicia tant sols al seu centre històric on tot està colocat al seu lloc. Però en aquesta ciutat no només hi viuen els talons i els uniformes sino també les trenes i les faldilles dels indígenes que viuen en les cases ocres de fang. Ciutat colonial i cultural que en mig dia ens ofereix desfilades en honor a la independència i una sessió de cine i dansa. Al mercat del "campesino" trobem tot el que un pugui imaginar. Dona vèrtig la quantitat de coses, el moviment i els venedors que se t'acosten bruscament invaint el teu espai i et conviden al regateig. Utilitzen el menyspreu del producte de la competència i després de tot l'atabalament, la feina és per un saber quin d'ells t'ensarrona. Difícil descobrir-ho enmig de la pressio. En Toni serè s'imposa amb un disfraç de guerrer, els fa callar i els demana respecte que durant poc temps es manté. Llavors ens els mirem als ulls i decidim a qui comprem amb la certesa d'una mirada. Descobrim moltes mirades opaques en els ulls dels indígenes, ceguera, catarates i tels que amaguen una lluïsor apagada, el fred, la pobresa, les dificultats de tota una vida? I d'aquí també marxem corrents. Hi ha alguna cosa que ens empeny a còrrer i és que fa dies q no parem. Les protestes, els talls de carreteres, les vagues no ens fan por però si ens fan buscar la millor decisió. Estem en temps de referèndum revocatori en que el poble escull si els prefectes de cada departament i el mateix Evo Morales continuen al govern. I el poble que no se sent escoltat aprofita per fer-se sentir. Les protestes i manfiestacions son les seves armes, algunes pacífiques, altres no tant. A la nit un company s'ha quedat tirat a la carretera, amb barricades i focs encesos, amb pedres al mig del cami.
Nosaltres estem de sort i és que no ens enterem, arribem quan s'acaben o quan encara no han començat els talls. I com aquell qui diu encara no hem "aterrissat". I ens hem deixat el calorós brasil pel fred bolivià, el portugués per l'espanyol que se'ns resisteix, una planícia de pocs metres per la pre-cordillera als 4000 metres d'alçada arribant a Potosi.
