Caleta Tortel ens atrapa!

El paisatge és xocant, ara si que trobem la vegetació que coincideix amb la idea que teniem de la selva sud americana. Arbres gegants en terrenys humit, muntanyes escarpades, verdes i frondoses plantes enormes... Cascades d'aigua que baixen amb força reguen d'alegria el dia.

Què tindrà Caleta Tortel que ens hagi retingut dues setmanes després d’aquella tarda plujosa on dues hores a ulls de turista ens eren suficients per agafar les coses i fugir? La bellesa de postal d’aquest poblet de 500 habitants on ens va costar caçar la vida d’algú en aquest indret gairebé fantasma, va captivar la sorpresa del nostre instint.
Uns cants, un colibrí i la mirada d’en Dani, ens ha canviat la nostra mirada, el nostre ànim. La persona adequada, en el moment adequat, ens acull, ens encén la seva estufa i ja no parem de conversar, de conectar. Per fi, a més d’una setmana abans de nadal, ja decidim on el pasarem. Hem trobat el que buscavem per aquestes dates tan especials, una familia amb qui compartir, una família humil, i poder conèixer la seva realitat.

Un indret de costa, poblet de cabañes i casetes alçades del terra, pasarel·les enlloc de carrers, amb embarcacions enlloc de cotxes i les muntanyes de jardí. De vida tranquila, els seus habitants treballen quan hi ha feina, beuen quan no (cola de mono, vi amb maduixes, o cervesa per esmorzar, dinar i sopar). Treballen la fusta, treballen la llenya, després de tota una jornada de feina, amb el cavall, amb les balses que construeixen. Fan el seu pa i la "sopa-i-pilla" en el forn de llenya en les seves estufes econòmiques. No tenen el “temps” que els marqui el ritme dels dies, no tenen cap pressa. Pels carrers s’abracen, es saluden, es reuneixen a casa d’un i de l’altre, comparteixen... i si convé també es barallen, també s’ensenyen els ganivets! De mirada viva, fixa, directa als ulls símbol de confiança, el que pels occidentals gairebé és un atreviment o una falta de costum per ells és l’únic que els guia. Un sol telèfon a la plaça del poble. L’aïllament els salva de moltes coses, també els incrementa el preu dels aliments i la manca de varietat. Una illa amb gran misteri, la illa dels morts, on hi ha enterrats els cossos d'un piló de xilotes, que a principis de segle van morir en extranyes circumstàncies mentre estaven treballant a l'illa. Sembla ser que van ser enverinats després de que no poguessin o volguessin pagar la feina que havien fet. Un riu, el Baker, que s'ha endut la vida de molta gent... Paisatge amb història que Endesa vol destruir. Tot aquest encant, cascades, rius i gels, llacs i muntanyes deixaran de ser el que són. La Patagonia diu no a la destrucció del territori, l’Alba i en Toni diuen no a la instal·lació de les represes.
I ens quedem amb l’Oligario i l’Augusto, amb en Daniel, i amb el poble enter que ens fa sentir com a casa, que ens fa oblidar que estem de viatge!

I abans de nadal, ens surt una oportunitat única d’anar a un poblat, Puerto Edén el més aïllat de la patagonia xilena a conèixer els kawesqar, les 15 últimes persones d’aquesta comunitat indígena amb un idioma particular, ja avui dia molt sociabilitzats, amb el pare noel penjat a la finestra. Naveguem gairebé 20 hores amb una barqueta de pescadors enmig de tot un conjunt d’illes verges del Pacífic, un mar ferotge d’anada, cançó de cuna tranquil·la a la tornada. Cinc dies vivint dins la barqueta compartint amb Don Tato, en Richard i el seu fill (7 euros en total trajecte, estada i menjar) ens fan mantenir la sensació de balanceig una setmana després encara, el famós mareig de terra. Casetes de colors, pasarel·les, i una vida dedicada al marisc i al peix fumat (cholgas secas que són musclos, les algues lutxi, robalo, centolla...). Nosaltres portem xai i vaca per intercanviar, i quan arribem la gent espera ja la carn per celebrar el nadal (bé, la majoria ho celebren com un dia més). Quina màfia! aquests comerciants ja ho tenen ben muntat! Ron, xixa i vi amenitzen els àpats a la barqueta que comencen ja amb un esmorzar de carn de vedella! I així es curteix aquesta gent! Podem compartir unes paraules amb la Gabriella, la iaia indígena i nit de música amb un puertoedense tocant l’acordeo a coberta.

Tornada a caseta acompanyats per un cetaci, "la tonina", on ens espera una nit màgica, una nit de molta llum, a la muntanya, de cares a la immensitat de mar, amb l’escalforeta del foc, cançons i vivències. I ja és Nadal! Els xaiets, adornen el poble, a punt de ser matats. Felicitats a tots! Abraçades a la nostra petita familia, que ens fa sentir més a prop de la nostra a l’altre costat de l’oceà, pa de pascua, xaiet i vi sota la llum de la lluna més brillant que hagim vist mai, cançons i guitarra i una espelma per celebrar l’aniversari d’en Tonet. Olor a xipré, de la fusta cremada en la vetllada. I l’endemà, la familia augmenta i ens anem plegats a la platja, la majoria no han parat de beure (pares i fills s’emborratxen tota la setmana, l'alcohol es respira pels carrers, aquesta costum tan acceptada és alhora el problema del poble) dos xais més i molta calor, per celebrar un 25 ben diferent!

Conta una llegenda que en una tribu indígena hi havia una princesa, la princesa Calafate, que es va enamorar d'un jove indi que pertanyia a una altra tribu... El rei, enotjat amb la idea de la unió de les dues tribus, va demanar al bruixot del bosc que impedís que el jove trobés a la princesa. El chamán va convertir la princesa en un arbust, el calafate. Anys van passar però el jove no es rendia, buscava i buscava a la princesa per tots els racons. Fins que el bruixot, apenat per el seu encanteri, per compassió va xiuxiuejar al jove que la princesa es trobava amagada al bosc. El jove, no va dubtar en cercar-la fins que les forces el vencessin i un cop al bosc, va reconèixer la flaire de la princesa amagada en el fruit d'aquest arbust. Així va passar la resta de la seva vida, al costat de la seva estimada, menjant calafate. Diu la llegenda que qui menja el fruit del calafate (semblant als aranyons, però en versió dolça) torna al lloc on l'ha menjat. Així que nosaltres haurem de tornar a aquest poblet encantat!

Travessant fronteres!

Després d’algunes discersions de si agafem la ruta 40, per la cordillera argentina, o la ruta austral xilena, la intuició ens fa abandonar els argentins i ens llancem a l’aventura, sense mapa, sense informació, amb l’únic coneixament que és possible arribar per al país veí. Amb la casa a l’esquena, creuant rius i cascades, jugant amb els follets entremeliats, amb el vent que trenca les branques, amb el fang pels genolls, caminem 34 km abans no aconseguim travessar el pas frontarís pel mig de les muntanyes andines. La idea és canviar el paisatge rústic, pelat i ventós pel costat més boscós i verd. Els “gendarmes” argentins es compadeixen de nosaltres molls i cansats i ens deixen fer nit al refugi, ens ofereixen dutxa i ens preparaen un bon estofat! Tot el que necessitàvem per recuperar forces i sortir de bon matí! Començem amb mal peu i fem un camí erroni, si haguéssim entès el pobre gat que ens avisava! Justos de temps, trobem dos guies suïssos que ens marquen el pas i el ritme per arribar a l’hora d’agafar una barca que creua el llac St. Martin o O’Higgins (argentins i xilens es disputen fins i tot pel nom dels llacs). Sense ells no haguéssim aconseguit arribar amb els “carabineros” xilens però resulta que la barcassa per mal temps no ha creuat, així que sense presses, fem nit al costat del llac i amb un nou amic, el veneçolà Vadier, fem tertúlia vora un foc.

Tres hores de viatge creuant el llac fins arribar a Villa O’Higgins, un poble curiós d’estructura quadrada on un grup de fanàtics del Colo colo (un dels equips més forts de Xile) celebren la victòria futbolística contra la U. Ens ajuntem amb ells, un nou “cordero al palo” (xaiet de 3 mesos, enter, fet a la flama del foc) i una nit més de diversió. Acordem taxi per demà amb un dels nois, acampem a un terreny d’un veí per l’endemà emprendre camí cap a Caleta Tortel!

Calafate, el Chaltén!

Lluny de les llegendes tehuelches i històries d’exploradors i colonitzadors, el Calafate és avui un dels símbols turístics de la província de Santa Cruz, és per això que potser ens ha decepcionat una mica, però és el lloc que precisàvem per recuperant-nos d’una grip i del torment d’un queixal, que ha desaparegut ja de la boca d’en Toni, el del seny! La gana no l’ha perdut i després de comprar-li purès i aliments fàcils d’ingerir pobret, només fa que menjar bistecs i estofats. Estem a casa d’una noia que hem conegut a St. Julián i deixem que ens mimi, que ens cuini (ñoquis, tortitas, empanadas, tarta flora, estofats...). I com no, d’aquesta manera recuperem les forces que ens manquen!

El glaciar Perito Moreno, testimoni dels gels continentals patagonics (3ª massa de gel més gran del món després dels pols), gran reservori d’aigua, parc nacional dels glaciars, patrimoni de la humanitat, bla, bla, bla. Què té aquest glaciar que atregui tant als turistes? Sí és un glaciar que avança (un dels pocs) i de tant en tant té l’esperada ruptura d’un gran tros de gel que s’uneix a la península donant un cataclisme natural, sí té uns 60 o 70 metres d’alçada sobre el nivell del llac... però, realment un es pot fer la idea de les dimensions d’aquesta massa de gel? Nosaltres, presindin una mica del renom que té i del cost de l’entrada (que de nou ens vam estalviar de pagar uns 50 euros), vam anar-hi amb un esquitx de sentit crític per evitar decepcionar-nos després d’haver vist ja uns quants glaciars. I la veritat és que ens va deixar sense paraules, ens va deixar freds! Varis desprendiments, espectaculars, on la vista corre davant l’oïda abans que el gran tro arriba a l’aigua, retruny la natura en caure trossets de gel, en caure tonelades de gel. I així amb una truita de patates i carbassó, amb un mate calentet, vam passsar les hores davant d’aquesta bella creació. I és que el seu magnetisme et paralitza, l’atracció és tanta que no pots deixar de contemplar-lo. Obres els ulls i te n’adones d’on estàs. Quina sort poder viure dins aquest somni, “ja no recordava què era està aquí, ja no recordava què era està al teu costat!”. No pots deixar de contemplar tant imponent bellesa, el gel et domina, t’atrapa...
Tornem amb uns nens amb dificultats ben especials que ens regalen amb un somriure un munt de lliçons i l’Andrés, ben viu, ens reafirma el nostre lligam enmig d'un arc iris de 180º.

Enclavat al peu dels Andes, el paisatge es torna d’un verd bucòlic en aquest poblet, el Chaltén, capital del trekking. Un bus ens carrega després de fer dit en un desert d’estepa, i amb un vent terrible, el mític vent que escombra la terra patagònica. Dos nits a la muntanya, més glaciars d’indomable poder d’atracció (viedma, gran, pedres blanques...), les tres llacunes conectades, mare, filla i néta, la llacuna dels tres... Caminant amb més calma i més menjar que a Torres del Paine, disfrutant molt més cada imatge, cada sensació. El Fitz Roy (3405m) i el Torres, agulles afilades de ganit gris sobresurten d’entres les altres tantes poderoses muntanyes. Monuments naturals fan que la seva contemplació sigui un repte pels sentits, fins i tot per la mateixa llei de gravetat, quan tallen les altures desafiant els cels. I el picot ens acompanya amb el seu riure, el picot magallànic o patagònic (Campephilus magellanicus), un dels més grans de sud amèrica i el carancho (polyborus planicus) una de les aus més ancestrals, ens deleita amb el seu encant portat al present. Caminem amb silenci, un silenci eixordador on els sons és la música dels arbres, els rius i dels qui van habitar aquest lloc en el passat.

Torres del Paine!!

Has recorregut més de 100 km caminat durant 3 dies i mig? Amb la llum del sol a present a l’horitzó durant 17 hores? Enmig de sol i núvols, vent i pluja, neu i glaç? Passant les nits al ras sense gairebé descansar, nits fredes i humides? Dosificant el menjar que portes a la motxilla? Amb mal de genoll, de queixal, grip i mal de ventre? Nosaltres abans tampoc.
Que no esperàveu d’aquest viatge enfrontar-vos amb els vostres propis límits? Doncs ho heu aconseguit! Conviure amb el dolor, dubtar de la integritat d’un, escoltar el cansament del cos, les neures de la ment... i seguir caminant... sempre hi ha un moment en que ho abandonaries tot i és llavors quan apareix la sensació de que podries seguir caminant eternament. I és així com pots descobrir que el blau és blau, que el bosc és bosc, i que tu ets tu enmig d’aquesta meravella que ha creat la terra.

Llacs de tots els colors: verd, blau, platejat, turquesa, esmeralda... matolls, boscos, penya-segats, glaciars... de matinada mentre s’alça el sol i emmiralla les torres del Paine (4 monuments divins que beuen d’un llac de melangia cristal·litzada), mentre el tro d’un allau esbufega, mentre el gel del glaciar Grey es precipita a l’aigua per seguir navegant a la deriva.

I recordarem les vivències que ens van “curtint”, com les peripècies de no pagar l’entrada (20 euros! Ara entenem la gent que demana preu per entrar a la fageda d’en Jordà). Nosaltres teníem la intenció d’entrar fora d’horari, però amb la tonteria ens vam enfilar a un pic just abans de l’entrada del parc. Casualment hi havia un caminet allà al fons de la vall, un dels senders del parc. Imagineu-se l’Alba i en Toni, baixant acollonits per aquesta muntanya pelada, de fort pendent, camuflats entre els guanacos? No voliem... només anàvem de bona fe, i la fe mou muntanyes, no?! Creiem que ens hem colat per una causa justa!

Mira un còndor! Uau! Li farem una foto... s’acosta, està a tocar... ufffffffff! I la càmara, i la foto? S’ha parat una estona llarga a dos metres del nostre cap, observant en silenci, contemplant... i l’Alba, tremolant, paralitzada, s’ha oblidat de la càmara... Quina impressió!

I amb el preu de l’entrada ens paguem un catamaran, per marxar més aviat del previst degut a les circumstàncies de salut, i lloguem la primera habitació en un hostal per recuperar-nos i descansar tranquils aquesta nit. Ens ho mereixem! I si hem superat dos caps amb polls, una infecció d’orina, també superarem aquesta grip i aquest corcó de queixal.

Una bona recerca dins les entranyes, un bon exercici per la capacitat de superació. Tu i jo fent el mateix recorregut, un davant l’altre, amb les neures omplint les motxilles a l’esquena, que es tornen més lleugeres a mesura que avancem. Una bona oportunitat per anar-se coneixent en les diverses situacions d’aquests dies. I amb tot el que ens queda de viatge...!

La màgica illa de terra de foc!

Neu, fred, vent, “calor?”. Pluja, sol, núvols… Les quatre estacions en un sol dia. Un fet que resultaria estrany en altres indrets del món, a Ushuaia és d’allò més comú. Els arbres semblen d’un bosc encantat, humit i fred; nosaltres avancem pel caminet. Per fi bosc!, per fi muntanyes! Ho trobàvem a faltar. Cristalls de neu que la calor va desfent degoten de les branques. El terra fangueja, el goig ens omple i caminem. Més amunt el fang es torna neu, la neu es fa profunda, el bosc s’obre finalment i apareixen els cims nus de bosc, vestits de neu.

De dilluns a divendres a partir de les 5h es pot entrar al parc natural sense pagar. Avui diumenge ens hem d’esperar fins a les 8h. Si o si, avui és el dia, fa una setmana que esperem. El vent és fred i cau la neu, es fa tard. Avui acamparem al parc natural?, a la intempèrie i allunyats de tot? Sí, és clar que sí. Serem 4 en una tenda de 3, i farem carn a la brasa.

En Miguel, el veí que treballa a les obres de la casa on estem, para el cotxe, descarreguem i desapareix. El terra és blanc, busquem i busquem i trobem el lloc: resguardat i maco. Encenem el foc, busquem llenya glaçada i molla, i no hi han graelles! I ara què? Tothom ens havia dit que n’hi havia... No passa res improvisem: bistec a la pedra, xoriço a l’estaca, batates al caliu, panotxes,… mmm! Que bo. Surt la lluna, la neu es torna plata, el foc, la natura, la màgia. Privilegiats dormim. La nit és calma.

7 o 8 plats a la taula, van i venen noves cares. Quina paciència que te en Dani de rebre tanta gent a casa! Colombians, “gringos”, andorranes, anglesos, catalans, al final no apareixen les mexicanes. Els carrers voregen la costa, les cases s’enfilen a la muntanya, i a dalt de tot hi viu una catalana! Anem a saludar-la!

Quina sort, només 15 minuts d’espera i un camió para, la terra del foc aviat serà un record. Arribem a l’estret, esperem, la nit plana, la barcassa s’omple de camions. Ens toca, ens aturen: és l’últim viatge i no hi cabem. Quina sort!. No passarem la nit a la duana. Els llits del camió són molt estrets per dos persones, és cert, però molt millor compartir nit amb el camioner que no estar tirats esperant la matinada i que algun camió vulgui creuar-la.

Tres dies vam tardar a arribar de punta Arenas a Ushuaia. Sembla que ara la sort ens torna. Encara no hem creuat l’estret que ja tenim nou cotxe, arribem més d’hora del que contàvem, en Cristian no és a casa, però per telèfon ens explica com colar-nos. Que bé per fi hem tornat a casa.

Tota la família ens espera. Gairebé truquen a la policia pensant que estàvem perduts pel Paine. És agradable saber que aquí també hi ha gent que es preocupa per nosaltres. Mengem curanto, celebrem i l’endemà l’Alba coneix en Toni de ressaca. Descansem un dies ens despedim d’en Cristian que no s’ho acaba de creure, després d’haver-nos engrescat per jugar a padel “Ustedes estan castigados por no haberme avisado que iban a tardar tanto, así és que se quedan hasta Navidad!” Que bo que és. I notícia: agafem el nostre primer bus! No hem tingut més remei si no arribem a acceptar que el seu germà (un mecànic de pous de petroli) ens pagués el bitllet s’hauria enfadat molt.

Els cignes de coll negre giren el cap i ens donen la benvinguda a Puerto Natales. Truquem a la porta d’una gent que no sabem ni com es diuen, tenim una direcció i ens obren les seves portes. Aquesta texana parella ens soluciona els problemes pràctics del nostre futur immediat abans que, per incertesa, ens els plantegéssim!