Tornem a casa!!

Com discernir confusió de claredat quan estàs a 10.000 metres del terra en un avió que et retorna a casa després de més d'un any d'absència?
Un cúmul de "no sé què" ens paralitza. El món pren una altra dimensió, indexifrable. Acostumem a estructurar-nos el futur però la lliçó sempre present és que una bufada pot canviar el rumb de les teves projeccions. I el teu món es pot desplomar més ràpid que no l'has construït.
Decidim tornar. La decisió és ferma, tot i que la motivació és ambivalent. Deixem enrera molts somnis i projectes, renunciem a noves experiències en el continent sudamericà. Emocions, pensaments, il·lusions i algunes llàgrimes a 900 km/h que no s'esborren fàcilment.

Podríem viure sense estructures mentals??
Estem feliços voltant com a rodamons, escampant petjades damunt la sorra i la roca de tant diversos paisatges. Recollint emprentes de vivències, i amistats col·leccionables en el cor de la vida. Podríem seguir voltant un any, dos, deu... que no acabaríem de completar el nostres projectes. I per altra banda hi ha la familia i el compromís propi de voler compartir el més sencill que pots viure en un dia amb els que estimes. Dos camins, dues direccions i una sola decisió. Tornem a casa!

I penses, i penses, i penses... i segueixes pensant. Què més pots fer en les 20 hores de vol?
Penses què et trobaràs quan arribis a casa? Retrobar-te amb el teu entorn, el teu espai, la gent, o tant sols la teva roba, els colors, les olors... no és gens fàcil d'assimilar.

Deu ser com quan obres un calaix després de molt temps, trobes records i sentiments que resten encara dins teu però són històries del passat. La lectura, a hores d'ara, et trasllada en l'instant en què ho vas viure, però ara és ben diferent.
Tornes i tot pot estar al mateix lloc però ja no forma part del teu present. Aprendre a relacionar-te de nou amb la vida que fa un any has deixat és una tasca ben difícil...

Por? Por a retrobar-te o por a descobrir que pots mirar amb uns altres ulls?

Quelcom ha canviat perquè tu has canviat però el canvi és interior. Es fa estrany.

Referint-me a la vida d’abans com un verb en passat i el reunir-nos amb aquest passat ens adonem que no és res més que això, passat. No intentarem de recuperar-ho doncs la gràcia està en què hem pogut canviar, i alliberar-nos de tot in grapat d'antics esquemes.
Tornem a casa!!!!

Uruguay i la dansa del sol!

Després de tants mesos de sequera, el temps de les pluges s’anticipa i la terra, sorpresa, no pot engollir tota l’aigua que cau. El paisatge s’omple de camps inundats quan s’alça el dia, les persones rondinen i la terra se’n riu. Amb aquest temps travessem des de Corrientes (El Chaco) a Concordia (Entre Ríos). Per la fesonomia del paisatge juraríem que estem ja a Uruguay sense haver-hi arribat encara.

Abandonem les sabates, exhaustes aliades que, ens han dut a caminar durant un any per aquests móns de déu... la sola ha deixat tanta petge en el camí que ha desaparegut sota els nostres peus. Han sobreviscut a la dentadura del gos de Ttraslassierra (Córdoba, ARG), han naufragat a les inundacions de la tempesta tropical viscuda a Uruguay, les gelades de les altures bolivianes... esparrecades, mossegades, obertes... les acomiadem amb un tristesa de satisfacció merescuda.

La familiaritat d’un país, el retrobament amb allò ja conegut ens fa sentir a casa. Creuem el riu Urugay i a Salto ja trepitgem la terra del nostre pròxim destí. Seguim de nit cap a Montevideo i de dret cap a la "xacra" d'en Miguel a retrobar-nos amb la Belén, la vaca que es va deixar munyir, i amb el gall d'indi que no parava d'aixecar les seves plomes tot mostrant les seves virtuts per conquistar a qui no li feia cas. Ja som a casa familia! Uns dies de repòs i introspecció abans de bellugar-nos cap a "Treinta y tres" per llançar-nos a alçar el campament del foc d'Itzachilatlan com vam fer al febrer. En aquesta ocasió no es celebra la búsqueda de visió sinó que ni més ni menys que la Dança del Sol.

Ens trobem amb vells coneguts, nous benvinguts... Preparem l'arbre de la vida on vermell, groc, negre i blanc juguen amb el verd, violeta i blau en l'escorça sagrada, en les branques entregades per aquesta criatura de l'univers. Cadascú viu a la seva manera els quatre dies de dansa però tots tenim un propòsit comú, el de dançar per la Pau. Emocions fortes, sentiments, sensacions i mil informacions més que amb el temps es van col·locant a lloc, es van integrant en forma d'aprenentatge. Agraïm cada moment, cada regal, cada vivència en el nostre nom, el dels nostres avantpassats i amb el dels que vindran per el miracle de la vida. Un treball de renovació espiritual perquè així, tots junts aconseguim estar cada dia una mica millor!