Caleta Tortel ens atrapa!

El paisatge és xocant, ara si que trobem la vegetació que coincideix amb la idea que teniem de la selva sud americana. Arbres gegants en terrenys humit, muntanyes escarpades, verdes i frondoses plantes enormes... Cascades d'aigua que baixen amb força reguen d'alegria el dia.

Què tindrà Caleta Tortel que ens hagi retingut dues setmanes després d’aquella tarda plujosa on dues hores a ulls de turista ens eren suficients per agafar les coses i fugir? La bellesa de postal d’aquest poblet de 500 habitants on ens va costar caçar la vida d’algú en aquest indret gairebé fantasma, va captivar la sorpresa del nostre instint.
Uns cants, un colibrí i la mirada d’en Dani, ens ha canviat la nostra mirada, el nostre ànim. La persona adequada, en el moment adequat, ens acull, ens encén la seva estufa i ja no parem de conversar, de conectar. Per fi, a més d’una setmana abans de nadal, ja decidim on el pasarem. Hem trobat el que buscavem per aquestes dates tan especials, una familia amb qui compartir, una família humil, i poder conèixer la seva realitat.

Un indret de costa, poblet de cabañes i casetes alçades del terra, pasarel·les enlloc de carrers, amb embarcacions enlloc de cotxes i les muntanyes de jardí. De vida tranquila, els seus habitants treballen quan hi ha feina, beuen quan no (cola de mono, vi amb maduixes, o cervesa per esmorzar, dinar i sopar). Treballen la fusta, treballen la llenya, després de tota una jornada de feina, amb el cavall, amb les balses que construeixen. Fan el seu pa i la "sopa-i-pilla" en el forn de llenya en les seves estufes econòmiques. No tenen el “temps” que els marqui el ritme dels dies, no tenen cap pressa. Pels carrers s’abracen, es saluden, es reuneixen a casa d’un i de l’altre, comparteixen... i si convé també es barallen, també s’ensenyen els ganivets! De mirada viva, fixa, directa als ulls símbol de confiança, el que pels occidentals gairebé és un atreviment o una falta de costum per ells és l’únic que els guia. Un sol telèfon a la plaça del poble. L’aïllament els salva de moltes coses, també els incrementa el preu dels aliments i la manca de varietat. Una illa amb gran misteri, la illa dels morts, on hi ha enterrats els cossos d'un piló de xilotes, que a principis de segle van morir en extranyes circumstàncies mentre estaven treballant a l'illa. Sembla ser que van ser enverinats després de que no poguessin o volguessin pagar la feina que havien fet. Un riu, el Baker, que s'ha endut la vida de molta gent... Paisatge amb història que Endesa vol destruir. Tot aquest encant, cascades, rius i gels, llacs i muntanyes deixaran de ser el que són. La Patagonia diu no a la destrucció del territori, l’Alba i en Toni diuen no a la instal·lació de les represes.
I ens quedem amb l’Oligario i l’Augusto, amb en Daniel, i amb el poble enter que ens fa sentir com a casa, que ens fa oblidar que estem de viatge!

I abans de nadal, ens surt una oportunitat única d’anar a un poblat, Puerto Edén el més aïllat de la patagonia xilena a conèixer els kawesqar, les 15 últimes persones d’aquesta comunitat indígena amb un idioma particular, ja avui dia molt sociabilitzats, amb el pare noel penjat a la finestra. Naveguem gairebé 20 hores amb una barqueta de pescadors enmig de tot un conjunt d’illes verges del Pacífic, un mar ferotge d’anada, cançó de cuna tranquil·la a la tornada. Cinc dies vivint dins la barqueta compartint amb Don Tato, en Richard i el seu fill (7 euros en total trajecte, estada i menjar) ens fan mantenir la sensació de balanceig una setmana després encara, el famós mareig de terra. Casetes de colors, pasarel·les, i una vida dedicada al marisc i al peix fumat (cholgas secas que són musclos, les algues lutxi, robalo, centolla...). Nosaltres portem xai i vaca per intercanviar, i quan arribem la gent espera ja la carn per celebrar el nadal (bé, la majoria ho celebren com un dia més). Quina màfia! aquests comerciants ja ho tenen ben muntat! Ron, xixa i vi amenitzen els àpats a la barqueta que comencen ja amb un esmorzar de carn de vedella! I així es curteix aquesta gent! Podem compartir unes paraules amb la Gabriella, la iaia indígena i nit de música amb un puertoedense tocant l’acordeo a coberta.

Tornada a caseta acompanyats per un cetaci, "la tonina", on ens espera una nit màgica, una nit de molta llum, a la muntanya, de cares a la immensitat de mar, amb l’escalforeta del foc, cançons i vivències. I ja és Nadal! Els xaiets, adornen el poble, a punt de ser matats. Felicitats a tots! Abraçades a la nostra petita familia, que ens fa sentir més a prop de la nostra a l’altre costat de l’oceà, pa de pascua, xaiet i vi sota la llum de la lluna més brillant que hagim vist mai, cançons i guitarra i una espelma per celebrar l’aniversari d’en Tonet. Olor a xipré, de la fusta cremada en la vetllada. I l’endemà, la familia augmenta i ens anem plegats a la platja, la majoria no han parat de beure (pares i fills s’emborratxen tota la setmana, l'alcohol es respira pels carrers, aquesta costum tan acceptada és alhora el problema del poble) dos xais més i molta calor, per celebrar un 25 ben diferent!

Conta una llegenda que en una tribu indígena hi havia una princesa, la princesa Calafate, que es va enamorar d'un jove indi que pertanyia a una altra tribu... El rei, enotjat amb la idea de la unió de les dues tribus, va demanar al bruixot del bosc que impedís que el jove trobés a la princesa. El chamán va convertir la princesa en un arbust, el calafate. Anys van passar però el jove no es rendia, buscava i buscava a la princesa per tots els racons. Fins que el bruixot, apenat per el seu encanteri, per compassió va xiuxiuejar al jove que la princesa es trobava amagada al bosc. El jove, no va dubtar en cercar-la fins que les forces el vencessin i un cop al bosc, va reconèixer la flaire de la princesa amagada en el fruit d'aquest arbust. Així va passar la resta de la seva vida, al costat de la seva estimada, menjant calafate. Diu la llegenda que qui menja el fruit del calafate (semblant als aranyons, però en versió dolça) torna al lloc on l'ha menjat. Així que nosaltres haurem de tornar a aquest poblet encantat!

Travessant fronteres!

Després d’algunes discersions de si agafem la ruta 40, per la cordillera argentina, o la ruta austral xilena, la intuició ens fa abandonar els argentins i ens llancem a l’aventura, sense mapa, sense informació, amb l’únic coneixament que és possible arribar per al país veí. Amb la casa a l’esquena, creuant rius i cascades, jugant amb els follets entremeliats, amb el vent que trenca les branques, amb el fang pels genolls, caminem 34 km abans no aconseguim travessar el pas frontarís pel mig de les muntanyes andines. La idea és canviar el paisatge rústic, pelat i ventós pel costat més boscós i verd. Els “gendarmes” argentins es compadeixen de nosaltres molls i cansats i ens deixen fer nit al refugi, ens ofereixen dutxa i ens preparaen un bon estofat! Tot el que necessitàvem per recuperar forces i sortir de bon matí! Començem amb mal peu i fem un camí erroni, si haguéssim entès el pobre gat que ens avisava! Justos de temps, trobem dos guies suïssos que ens marquen el pas i el ritme per arribar a l’hora d’agafar una barca que creua el llac St. Martin o O’Higgins (argentins i xilens es disputen fins i tot pel nom dels llacs). Sense ells no haguéssim aconseguit arribar amb els “carabineros” xilens però resulta que la barcassa per mal temps no ha creuat, així que sense presses, fem nit al costat del llac i amb un nou amic, el veneçolà Vadier, fem tertúlia vora un foc.

Tres hores de viatge creuant el llac fins arribar a Villa O’Higgins, un poble curiós d’estructura quadrada on un grup de fanàtics del Colo colo (un dels equips més forts de Xile) celebren la victòria futbolística contra la U. Ens ajuntem amb ells, un nou “cordero al palo” (xaiet de 3 mesos, enter, fet a la flama del foc) i una nit més de diversió. Acordem taxi per demà amb un dels nois, acampem a un terreny d’un veí per l’endemà emprendre camí cap a Caleta Tortel!

Calafate, el Chaltén!

Lluny de les llegendes tehuelches i històries d’exploradors i colonitzadors, el Calafate és avui un dels símbols turístics de la província de Santa Cruz, és per això que potser ens ha decepcionat una mica, però és el lloc que precisàvem per recuperant-nos d’una grip i del torment d’un queixal, que ha desaparegut ja de la boca d’en Toni, el del seny! La gana no l’ha perdut i després de comprar-li purès i aliments fàcils d’ingerir pobret, només fa que menjar bistecs i estofats. Estem a casa d’una noia que hem conegut a St. Julián i deixem que ens mimi, que ens cuini (ñoquis, tortitas, empanadas, tarta flora, estofats...). I com no, d’aquesta manera recuperem les forces que ens manquen!

El glaciar Perito Moreno, testimoni dels gels continentals patagonics (3ª massa de gel més gran del món després dels pols), gran reservori d’aigua, parc nacional dels glaciars, patrimoni de la humanitat, bla, bla, bla. Què té aquest glaciar que atregui tant als turistes? Sí és un glaciar que avança (un dels pocs) i de tant en tant té l’esperada ruptura d’un gran tros de gel que s’uneix a la península donant un cataclisme natural, sí té uns 60 o 70 metres d’alçada sobre el nivell del llac... però, realment un es pot fer la idea de les dimensions d’aquesta massa de gel? Nosaltres, presindin una mica del renom que té i del cost de l’entrada (que de nou ens vam estalviar de pagar uns 50 euros), vam anar-hi amb un esquitx de sentit crític per evitar decepcionar-nos després d’haver vist ja uns quants glaciars. I la veritat és que ens va deixar sense paraules, ens va deixar freds! Varis desprendiments, espectaculars, on la vista corre davant l’oïda abans que el gran tro arriba a l’aigua, retruny la natura en caure trossets de gel, en caure tonelades de gel. I així amb una truita de patates i carbassó, amb un mate calentet, vam passsar les hores davant d’aquesta bella creació. I és que el seu magnetisme et paralitza, l’atracció és tanta que no pots deixar de contemplar-lo. Obres els ulls i te n’adones d’on estàs. Quina sort poder viure dins aquest somni, “ja no recordava què era està aquí, ja no recordava què era està al teu costat!”. No pots deixar de contemplar tant imponent bellesa, el gel et domina, t’atrapa...
Tornem amb uns nens amb dificultats ben especials que ens regalen amb un somriure un munt de lliçons i l’Andrés, ben viu, ens reafirma el nostre lligam enmig d'un arc iris de 180º.

Enclavat al peu dels Andes, el paisatge es torna d’un verd bucòlic en aquest poblet, el Chaltén, capital del trekking. Un bus ens carrega després de fer dit en un desert d’estepa, i amb un vent terrible, el mític vent que escombra la terra patagònica. Dos nits a la muntanya, més glaciars d’indomable poder d’atracció (viedma, gran, pedres blanques...), les tres llacunes conectades, mare, filla i néta, la llacuna dels tres... Caminant amb més calma i més menjar que a Torres del Paine, disfrutant molt més cada imatge, cada sensació. El Fitz Roy (3405m) i el Torres, agulles afilades de ganit gris sobresurten d’entres les altres tantes poderoses muntanyes. Monuments naturals fan que la seva contemplació sigui un repte pels sentits, fins i tot per la mateixa llei de gravetat, quan tallen les altures desafiant els cels. I el picot ens acompanya amb el seu riure, el picot magallànic o patagònic (Campephilus magellanicus), un dels més grans de sud amèrica i el carancho (polyborus planicus) una de les aus més ancestrals, ens deleita amb el seu encant portat al present. Caminem amb silenci, un silenci eixordador on els sons és la música dels arbres, els rius i dels qui van habitar aquest lloc en el passat.

Torres del Paine!!

Has recorregut més de 100 km caminat durant 3 dies i mig? Amb la llum del sol a present a l’horitzó durant 17 hores? Enmig de sol i núvols, vent i pluja, neu i glaç? Passant les nits al ras sense gairebé descansar, nits fredes i humides? Dosificant el menjar que portes a la motxilla? Amb mal de genoll, de queixal, grip i mal de ventre? Nosaltres abans tampoc.
Que no esperàveu d’aquest viatge enfrontar-vos amb els vostres propis límits? Doncs ho heu aconseguit! Conviure amb el dolor, dubtar de la integritat d’un, escoltar el cansament del cos, les neures de la ment... i seguir caminant... sempre hi ha un moment en que ho abandonaries tot i és llavors quan apareix la sensació de que podries seguir caminant eternament. I és així com pots descobrir que el blau és blau, que el bosc és bosc, i que tu ets tu enmig d’aquesta meravella que ha creat la terra.

Llacs de tots els colors: verd, blau, platejat, turquesa, esmeralda... matolls, boscos, penya-segats, glaciars... de matinada mentre s’alça el sol i emmiralla les torres del Paine (4 monuments divins que beuen d’un llac de melangia cristal·litzada), mentre el tro d’un allau esbufega, mentre el gel del glaciar Grey es precipita a l’aigua per seguir navegant a la deriva.

I recordarem les vivències que ens van “curtint”, com les peripècies de no pagar l’entrada (20 euros! Ara entenem la gent que demana preu per entrar a la fageda d’en Jordà). Nosaltres teníem la intenció d’entrar fora d’horari, però amb la tonteria ens vam enfilar a un pic just abans de l’entrada del parc. Casualment hi havia un caminet allà al fons de la vall, un dels senders del parc. Imagineu-se l’Alba i en Toni, baixant acollonits per aquesta muntanya pelada, de fort pendent, camuflats entre els guanacos? No voliem... només anàvem de bona fe, i la fe mou muntanyes, no?! Creiem que ens hem colat per una causa justa!

Mira un còndor! Uau! Li farem una foto... s’acosta, està a tocar... ufffffffff! I la càmara, i la foto? S’ha parat una estona llarga a dos metres del nostre cap, observant en silenci, contemplant... i l’Alba, tremolant, paralitzada, s’ha oblidat de la càmara... Quina impressió!

I amb el preu de l’entrada ens paguem un catamaran, per marxar més aviat del previst degut a les circumstàncies de salut, i lloguem la primera habitació en un hostal per recuperar-nos i descansar tranquils aquesta nit. Ens ho mereixem! I si hem superat dos caps amb polls, una infecció d’orina, també superarem aquesta grip i aquest corcó de queixal.

Una bona recerca dins les entranyes, un bon exercici per la capacitat de superació. Tu i jo fent el mateix recorregut, un davant l’altre, amb les neures omplint les motxilles a l’esquena, que es tornen més lleugeres a mesura que avancem. Una bona oportunitat per anar-se coneixent en les diverses situacions d’aquests dies. I amb tot el que ens queda de viatge...!

La màgica illa de terra de foc!

Neu, fred, vent, “calor?”. Pluja, sol, núvols… Les quatre estacions en un sol dia. Un fet que resultaria estrany en altres indrets del món, a Ushuaia és d’allò més comú. Els arbres semblen d’un bosc encantat, humit i fred; nosaltres avancem pel caminet. Per fi bosc!, per fi muntanyes! Ho trobàvem a faltar. Cristalls de neu que la calor va desfent degoten de les branques. El terra fangueja, el goig ens omple i caminem. Més amunt el fang es torna neu, la neu es fa profunda, el bosc s’obre finalment i apareixen els cims nus de bosc, vestits de neu.

De dilluns a divendres a partir de les 5h es pot entrar al parc natural sense pagar. Avui diumenge ens hem d’esperar fins a les 8h. Si o si, avui és el dia, fa una setmana que esperem. El vent és fred i cau la neu, es fa tard. Avui acamparem al parc natural?, a la intempèrie i allunyats de tot? Sí, és clar que sí. Serem 4 en una tenda de 3, i farem carn a la brasa.

En Miguel, el veí que treballa a les obres de la casa on estem, para el cotxe, descarreguem i desapareix. El terra és blanc, busquem i busquem i trobem el lloc: resguardat i maco. Encenem el foc, busquem llenya glaçada i molla, i no hi han graelles! I ara què? Tothom ens havia dit que n’hi havia... No passa res improvisem: bistec a la pedra, xoriço a l’estaca, batates al caliu, panotxes,… mmm! Que bo. Surt la lluna, la neu es torna plata, el foc, la natura, la màgia. Privilegiats dormim. La nit és calma.

7 o 8 plats a la taula, van i venen noves cares. Quina paciència que te en Dani de rebre tanta gent a casa! Colombians, “gringos”, andorranes, anglesos, catalans, al final no apareixen les mexicanes. Els carrers voregen la costa, les cases s’enfilen a la muntanya, i a dalt de tot hi viu una catalana! Anem a saludar-la!

Quina sort, només 15 minuts d’espera i un camió para, la terra del foc aviat serà un record. Arribem a l’estret, esperem, la nit plana, la barcassa s’omple de camions. Ens toca, ens aturen: és l’últim viatge i no hi cabem. Quina sort!. No passarem la nit a la duana. Els llits del camió són molt estrets per dos persones, és cert, però molt millor compartir nit amb el camioner que no estar tirats esperant la matinada i que algun camió vulgui creuar-la.

Tres dies vam tardar a arribar de punta Arenas a Ushuaia. Sembla que ara la sort ens torna. Encara no hem creuat l’estret que ja tenim nou cotxe, arribem més d’hora del que contàvem, en Cristian no és a casa, però per telèfon ens explica com colar-nos. Que bé per fi hem tornat a casa.

Tota la família ens espera. Gairebé truquen a la policia pensant que estàvem perduts pel Paine. És agradable saber que aquí també hi ha gent que es preocupa per nosaltres. Mengem curanto, celebrem i l’endemà l’Alba coneix en Toni de ressaca. Descansem un dies ens despedim d’en Cristian que no s’ho acaba de creure, després d’haver-nos engrescat per jugar a padel “Ustedes estan castigados por no haberme avisado que iban a tardar tanto, así és que se quedan hasta Navidad!” Que bo que és. I notícia: agafem el nostre primer bus! No hem tingut més remei si no arribem a acceptar que el seu germà (un mecànic de pous de petroli) ens pagués el bitllet s’hauria enfadat molt.

Els cignes de coll negre giren el cap i ens donen la benvinguda a Puerto Natales. Truquem a la porta d’una gent que no sabem ni com es diuen, tenim una direcció i ens obren les seves portes. Aquesta texana parella ens soluciona els problemes pràctics del nostre futur immediat abans que, per incertesa, ens els plantegéssim!

Glaciar a la fi del mon

Semillas blancas del cielo gravitan, bailan en el aire al ritmo de unos sueños ajenos al soñador. Y se recogen en los árboles, en las hojas, en las barbas del viejo lenga que recubre el sustrato de motas verdes en un infinito blanco manto. Ligera, pura y libre la nieve bajo nuestros pies; fría y húmeda en nuestra piel. Solitarios errantes en medio de la nada, dulce compañía del alma del bosque, subiendo por la cumbre nevada del fin del mundo.
Leña caída, árboles descompuestos por un diminuto hongo dueño del bosque, que lo sustenta para crear su propio abastecimiento. Observamos con atención el círculo cerrado del ecosistema, dónde él mismo se alimenta y es alimentado. Yo doy, yo recibo.
De formas sinuosas, se levanta la vida, curiosa, seductora, con la belleza de la vejez en sus rostros de madera.

Silencio y rizas, rizas y silencio, cuando los árboles crujen, cuando el pájaro canta, cuando la nieve respira y nos tira de los pies y nos cubre hasta la cintura y nos deja sentir parte de la tierra. Polvo de nieve que bendice nuestros pasos. Agua que fluye por el lacrimal del glaciar, deshielo que da la bienvenida a una primavera caprichosa. Cristales de hielo fragmentado, pequeños diamantes de este paraíso que salen cuando viene su amigo, el sol. Yo soy todo, yo soy nada, yo y la nieve, yo y el firmamento, yo rodeado de naturaleza, yo rodeado de pureza; la naturaleza, la pureza, el agua, el aire, a caso no forman parte de mi? Así, todo y nada al mismo tiempo, y yo, dónde estoy yo? Dónde empiezo? Dónde termino?
Y el sol asoma la cabeza mientras el hielo vergonzoso se esconde bajo la nieve pero se olfatea que tantos años tiene encima que uno debe escuchar con su sutil presencia de niño el cuento de un planeta dónde el agua se heló preservando en su memoria el testimonio de sabrosa sabiduría que solo será desvelada para quienes deseen degustarla con su corazón, en el goteo del glaciar.

Glaciar Martial, Ushuaia, Terra de foc.

USHUAIA, 54º latitud sur!

8 camions, 11 cotxes, infinites hores d'espera... 3063 km, 13 poblacions i infinites vides conegudes. Un mes i dues setmanes separen Buenos Aires d'Ushuaia, la ciutat més austral del món, on s'acaba la carretera que baixa des d'Alaska.

La sort d'aquests darrers dies juga a acostumar-se a la comoditat i ens sorprenen ara les hores d'espera quan els conductors no ens volen carregar. I passemhores i hores a l'aduana, al costat del monument de la "trucha", a les estacions de servei... amb fred i més o menys desesperació quan comença a plorar el cel, fredes llàgrimes blanques. Sí, la primavera nevada ens dóna la benvinguda a l'illa de Terra de Foc on haurem de saber trobar caliu.

La vida de la gent, històries quotidianes explicades amb emotiva sinceritat, enscaptiva i sorgeix la falsa incertesa de creure que potser, algun dia, sabrem què n'ha set d'aquella vida que ens vam creuar en un moment del camí. Falsa incertesa que pren el lloc a la incredulitat d'un sentiment que es nega a acceptar el no saber que en serà d'aquells ulls, d'aquelles veus, d'aquelles petites grans històries. I amb els indrets passa el mateix, sempre resta la sensació de que hi tornarem, és una sensació o les ganes de que així sigui malgrat saber que hi ha tants altres llocs per visitar que ens mancarà temps per repetir destins. Aquest últim destí, Punta Arenas, és el primer que ens dóna la certesa de que tornarem! No només per haber besat el peu de l'indi que s'alça al mig de la plaça sinó perquè hem deixat una moxila a casa de l'amic que ens acollia. La raó no sempre té raó i aquesta decisióens condicionarà en els pròxims dies. la intenció era viatjar al parc natural de Torres del Paine, carregats de menjar, tenda (que ens han deixat) i ganes de passar uns dies a la muntanya. Però després d'hores d'impacient espera a la carretera només queda lloc per la bogeria. Pugem a una "pickup", travessem l'estret de Magallanes en ferry i anem a 600km a passar la nit a una finca. Carn a la brasa, pisco sour i converses d'agermanement amb aquests curiosos magallanics amb anhel d'independència. L'endemà tenim la oportunitat que feia dies que ens voltava pel cap, i és d'assistir al ritual d'esquila de les 30.000 ovelles d'aquesta finca amb més d'una hectàrea per ovella. I és que quan no cerquem, llavors trobem! I que fàcil trobar-se, que fàcil perdre's en aquest paisatge agreste, desèrtic, on ens podem sentir els primers habitants de la terra, o els últims després de l'apocalipsis...i compartim amb la mirada d'un indígena els seus sis mesos de solitud transhumant!

I ja massa lluny per tornar, massa a prop d'un nou al·licient, tornem a Argentina,en els confins del continent. I ens enterem que hem estat una setmana desapareguts del planeta, en terra de ningú perquè els xilens nos ens van enregistrar quan vam entrar, però la nostra bona fe ens salva i ens deixen creuar la frontera. Dissabte, molta gent de sortida del país, molt poca d'entrada. I no aconseguim que ens portin fins a Ushuaia, així que finalment quan es fa massa tard per emprendre el viatge, acceptem que ens portin a un terç del camí. Fem nit a Misiones Selesianes al pati d'un restaurant, la "Cimarona" que ja sopats i adormits ens conviden a sopar, "asado" i folcklore. Tips i retips, en una nit freda, ens adormim abraçats dins una tenda destrossada!

I passem el diumenge a la carretera, un diumenge diferents als de casa, un diumenge en el que et replanteges;és aquest el preu que hem de pagar pereconomitzar el viatge?! Però al final sempre compensa i aconseguim arribar a Ushuaia enfilant un increible port de muntanya. Un paisatge arbolat de "lengues", que ha sorgit del no res després de dies i nits entre matolls i estepa, envoltat de llacs i pics nevats.

Pom, pom,... truquem a la porta del contacte que tenim, que no ens espera aquesta setmana i aquí passem la nit amb l'argentí, dos colombians i dos nord-americans. Calentets mirem la neu com gravita cap al terra sense més roba que la que portem a sobre, sense ni un peso argentí per fer una trucada... però amb ganes i il·lusió!

CHILE, ciutat austral!

Un país diferent, en terra patagònica, un únic continent; Chile als nostres peus! Estem a Punta Arenas, una ciutat tranquil·la i agradable, un dels llocs més cars del país, on els militars i els escolars desfilen cada diumenge de l'any abans de cantar l'himne nacional davant la plaça d'Armes. Moviments rígids i precisos segueixen la marxa militar que es retira per deixar als seus músics, amb bateria i maraques, que improvitzen un concert al carrer. Ciutat benestant de nens trajats i encorbatats, de nenes amb faldilles i abrics... nets i ben planxats, que no juguen aquesta canalla? Una ciutat alegre, de teulades i façanes de colors, de tombes de colors als cementiris, on els familiars cultiven flors i records davant els seus difunts. Una ciutat amb un passat tormentós que homenetja als colonitzadors que impulsaren l'extermini dels patagons, els indígens, les orelles dels quals eren motiu de recompensa...

Una ciutat on la pobresa no es veu, els 25º sota zero de l'hivern no permet a la gent vagabundejar pels carrers. Un clima dur on a l'estiu no superen els 17º i no parlem de la temperatura del Pacífic, un mar massa ferotge com per poder-se banyar en les seves aigües. Ciutat de costa, ciutat que contempla l'aigua des de la sorra! Barreja de colors a l'estret de Magallanes on les aigües blau-verd turquesa de l'Atlàntic s'entrellaça amb el fosc gris del Pacífic en una panoràmica embriagadora. I aquí sota el forat de la capa d'ozó els colors brillen espurnejant les nostres pupil·les mentre vivim les quatre estacions en un dia, caminant damunt aquests paisatges d'infart. I ens deixem sentir la pluja com agulles afilades d'aigua congelada damunt la pell, calamarsa i vent tot fent companyia a una colònia de pinguins de magallanes... sí, per fi hem vist aquests animalons que se'ns resistien! Petitons, curiosos, amb un caminar graciós, remenen la cua i tenen cura del seu plomatge, salten al mar, juguen amb les onades abans de retornar al seu cau on defensen amb crits d'ase eixordadors la seva posta.

I ja ha passat un mes i estem sols en una casa de la ciutat chilena més austral perquè l'amic, en Cristian, amb una vida d'autèntic "culebrón" ha hagut de marxar de viatge. Ai aquests chilens, casats, enmainadats... i amb altres necessitats!

Entre aromes de ron i pisco escalfem el nostre cor abans d'iniciar el nostre ascens al parc natural de Les torres del Paine.

PUERTO SAN JULIAN, desembarcament de Magallanes

S’obre el teló, comença la funció.

Puerto San Julián, 31/3/1520, desembarcament de Magallanes.
Puerto San Julián, 31/11/2007 arribada dels catalanets.
Acolliment al palau de la maria eugenia (una casa d'entre tantes que té aquesta noia d'hospitality, això és una loteria i no saps si el premi gros és viure en una casa rica com aquesta o de menys comoditats com l'anterior. La qüestió és que tot això ens ajuda a valorar com n'estem de bé, ni més ni menys, que amb el que tenim nosaltres), estufa que simula la xemeneia, un cotxe a disposar, cordero a l’asador (n’estem farts, volem menjar sopetes de casa, volem menjar verdura!!!).

Hem arribat posant la nostra vida a 180 km/h en mans de l’alcalde del poble, el secretari i un diputat. Fem el trajecte de 6 hores amb la meitat de temps. Pel camí tot pla, extens, àrid, desert, infinit amenitzat per els guanacos i els nyandus... Bruticia arreu, plàstics enganxats a les espinoses plantes, fa tan sols quatre anys que s’ha introduït la matèria de medi ambient i ecologia al sistema educatiu... calen anys per un canvi de consciència. No reciclen i tiren qualsevol cosa per la finestra...

Ens allunyem de la política, el passat cap de setmana han set les eleccions, tot un esdeviniment. El vot no és un dret, sinó un obligació per les dones fins als 60 i pels homes fins els 65. A partir d'aquesta edat ja no compte la teva opinió. No importa que estiguis a 499 Km del teu poble, si no estàs a més de 500 per força hi has d'anar. La campanya és un espectacle, concerts, celebracions, pintades als carres i a les parets de les cases a favor dels candidats, cotxes pintats i empaperats, i 50 cares penjades en els cartells electorals. Com s'entenen amb tot això! En un sol dia, d'un sol cop han d'escollir president, sub-president, i consellers, governador, consellers privincials i conseller provincial del municipi, intendente (alcalde) i consellers municipals... Casascún d'ells amb un butlleta diferent, si es vol d'un partit diferents. Ens expliquen un complicat sitema de lemas i sublemas, segons el qual, no sabem bé com, els uns es poden beneficiar del vots dels altres. Quin mal de cap!

Ràfagues de vent de 100km/h... ens sostenen a la badia reseca, salada, quan la marea està retrocedint sota la llum difuminada d’una posta de sol a mig somriure... quina diversió! Però després ens tanquem a caseta, ja en tenim prou de tant vent, i per la finestra veiem que la gent, acostumada ja, segueix amb la seva quotidianitat.

Un aeroport testimoni de la guerra de les Malvines, en un dels hiverns més freds que recorden. Un autèntic avió, destrossat ja, que va batallar en aquesta època dirigida pels joves lluitadors. Una guerra de penúries, una guerra més, on tants i tants joves van ser víctimes d'una decisió mal presa, no només per ser una guerra, sinó també, per ser una guerra que òbviament no es podia guanyar. I avui els xiulets, els trets, el pànic i el fred respiren amagats entre el silenci estepari i la vida dels argentins.

I un fet històric, resaltat per la rèplica del vaixell Víctoria, uns dels amb què Magallanes va emprendre la recerca d'un pas a l'oceà pacífic. ens encurioseix per les seves dimensions reduïdes; com pot ser que creuessin l'Atlàntic amb aquest juguet?

Any 1519, 5 naus surten dels port de Sevilla. 1520, després d'haver arreglat les naus a Puerto Deseado (primera vegada en la que els europeus trepitgen terra patagònica) s'estableixen aquí a Puerto San Julián. Es celebra la primera missa, hi ha un revolta, Magallanes recupera el control i castiga els traïdors. Sang i violència, els primers fets esdevinguts a la Patagònia per part dels espanyols. Després d'un naufragi i moltes peripècies aconsegueixen trobar l'estret, però Magallanes quilòmetres després, mort en un atac dels indígenes a Filipines. Any1522, 3 anys més tard arriba una nau al port de Sevilla. De les 5 naus només una, de més de 600 marines tant sols 18 tornen a casa havent fet per primera vegada la volta al món!

6:30h del matí. Àrea de servei de Puerto San Julián. Fa mitja hora que esperem, fa un vent glaçat perquè aquesta nit ha nevat mentre estàvem al festival de folcklore patagònic, tota una demostració de les danses de petits i grans. El nostre objectiu és Punta Arenas, la ciutat xilena més austral. I ho aconseguirem!!

UN ELEFANT AL MIG DELS LLEONS

De vegades les paraules surten quan no poden ser plasmades, d’altres l’emoció és tanta que emmudeix qualsevol intent d’expressar-la. En aquests moments, si me’n recordo, descanso i gaudeixo tan sols per mi mateix. És aleshores que sento l’impacte de la vida en tot el meu ser, no puc sinó callar i respirar mentre percebo manifestar-se la creació...

Tants cops que desconfiant hem hagut de rectificar la nostra actitud i avui costa acceptar que no hagi sorgit el previst. Quedem que ens trucarà o almenys això entenem. Un malentès? Se n’ha oblidat? O ha passat de nosaltres? La qüestió és que ens quedem sense llagostins a l’ajillo i amb la oportunitat d’aprendre a fluir, per què resistir-se? Un nou moment apareixerà... segur perquè d’aquí hem de marxar ja... De nou canviem de rumb en mans de l’atzar o en mans de la sorpresa.

Caleta-Olivia, una ciutat petrolífera, encapçalada pel “gorosito” un monument a l’obrer. Amb el vent que tenen i no l’aprofiten, mentre el petroli no s’esgoti no interessa. Rera els tancs de petroli la vida animal. Una colònia de 300 lleons marins per sorpresa dels seus habitant (Leo i Fabi, una parella cinquantona que hem localitzat per hospitalityclub.org). Com es graten, com s’acaricien, com juguen... Besties tan grans i amb tanta mobilitat. Mascles, femelles i cries, amuntegats damunt la sorra, prenen el sol com si d’una manta gegant de pell es tractés i que recobra vida entre gemecs de jocs, entre crits de territorialitat. Assaborim aquest dolç moment salat amb el vent a la cara, amb la tendresa als ulls... I allà, enmig de l’aigua, un elefant marí entretingut amb les cries de lleons que li fan la vida impossible... tingues paciència, que només volen jugar!
“Torta galesa” i el millor “cordero patagónico” que hem provat... de la millor carn degustada en aquests 27 anys dels dos!

El cor de la dona patagònica, el cor de l’home deseadense. Ens atrevim a anar a Puerto Deseado, una poblet o poblàs costaner, desviat de la ruta, a uns 150 km a on és difícil que et carreguin. Ho aconseguim amb èxit arribar entre campanyes electorals tot fent un sospir a la verge de Lourdes situada enmig d’una cova natural, en un “cañadón”.
I en aquest poblet ens endinsem en històries d’amor, històries de sofriment... llàgrimes fràgils que acompanyen el record de la vida de l’Osvaldo i la Gladis. L’amor i el naixement de la seva filla després d’una espera encomanada a la verge, dilueix una vida plena de malaltia, depressió, traïcions i crisis econòmiques.
Ens impregnem d’història, de colonització, del passat entre relats, bromes i fotos (és necessari que tothom ens ensenyi totes, i quan dic totes vull dir totes, les fotos de la seva vida??). I ens sentim més enamorats que mai contemplant la posta de sol a la ría, sobre l’emprenta del primer contacte del deu de l’evolució, Charles Darwin, en terra descrita del nou continent. Brams de pingüins que incuben els ous, com ases amagats rere els matolls, ens acomiaden un dia ben especial, el crepuscle se’ns endur cap els somnis més profunds.

La vida del camioner ens xiuxiueja que s’ha esvaït el temor a perdre qui portem al costat, acompanyant-nos en el viatge. Les distàncies, setmanes rera setmanes allunyats de les dones, la manca de contacte i de relació amb els fills... ens donen suficient confiança com per creure que l’excés de convivència no trenca les relacions, si separa parelles la distància i la desatenció. Ens estimem, us estimem!!!

Caminem amb bona estrella, abans de demanar res ja ho aconseguim, com no després de tots els vostres desitjos, de totes les benediccions, de tots els escrits que anem reben. GRÀCIES a tots per ser-hi, gràcies per deixar-ho compartir.

MATE ENMIG DE BALENES

Ubica’t a un dia de la setmana: mmm... m’ho poses difícil... I un dia del mes? Bufa... Una hora al dia? Naveguem pel temps sense tenir-ne constància. Estem, simplement estem. I gaudim.

Avui, la nostra missió serà aprendre a acceptar el que ens dóna la gent! Ho intentem, deixem que ens donin sense fer-nos pregar, ho tornem a intentar... però aquesta sobredosis ens sobrepassa, la sensació és que no ens mereixem tant. Com es digereix aquest excés?

Un mate calentet... mate és l’herba que dóna nom a la beguda nacional del país, de petits i grans, de tradició guaraní. El prenen tan calent, que la nostra llengua no es pot acabar de recuperar mai. Matí o tarda, tan se val. Còctel de mateína antisomnolent, serà pel mate que fins i tot els nens dormen tan poques hores?! Un altre símbol identificatiu de la Patagonia és el gas dels fogons encès, mentre mengen, mentre miren la tv, mentre... sempre encès i no els hi apaguis, eh! A nosaltres ens dol el que per ells és quelcom tan normal, no veuen la necessitat d’apagar-lo sent tan econòmic!

Ens endinsem a un altre destí, Puerto Madryn, el paradís de les balenes, a través de la família de l’Òscar, el camioner que ens permet dormir en els quatre pams de matalàs del seu camió. Els seus sis nens corren per una casa humil, lloc de trobada de la resta de nens que fan vida al carrer. Dormen tots amuntegats en una sola habitació, no necessiten d’intimitat?, ens qüestionem mentre admirem la tranquil·litat de la Mariela, la col·lega de tots. Mentrestant, la riquesa aflora a unes poques “quadres” (carrers, eina de mesura de les distàncies, uns 100 metres, o qui sap perquè a vegades, la quadra sembla no acabar-se mai). Les balenes, reclam turístic per excel·lència, com poden embutxacar-se aquesta gent tants ingressos pel simple fet de contemplar un espectacle de la natura. No sé com però podem escapar d’aquests lladres d’il·lusions i del no res apareix una parella que ens dur a on aconseguim divisar el nostre al·licient faunístic. Un catxalot mort a la platja, una balena a pocs metres dels nostres ulls, amb la seva cria ens deleiten els sentits. Expulsen l’aire amb esquitxos d’un so més semblant al dels contes que al del món real. Eco. Ressó d’ultratomba. Vibració que arriba a oïdes dels rosats flamencs. I la mar, mentrestant, roman més tranquil·la que mai.

Amics d’amics (Martín y Mabel) que ens acullen a Trelew, una altra ciutat enmig d’un oasis format en la tundra. No hi ha proximitat entre poblacions, separades entre elles per 400, 600, 800 km. Encara és hora que paguem un allotjament, gairebé un àpat, un transport... Aquesta vegada tenim un “col·lectivo” a disposició, un bus a peu de porta, que ens porta a conèixer la ciutat. Que duri aquesta manera de viatjar pel planeta, aquesta bona manera de conèixer la idiosincràsia del país, a mans de la seva gent.

Cinc hores a la carretera anhelant visitar una pingüinera, esperant que alguna ànima caritativa amb aquell mateix destí ens porti fins allà... ningú ens satisfà però no hi ha desesperació. Sols acceptació de que no ha de ser, de que estem on estem perquè volem i amb la calma de saber esperar la sorpresa que arribarà en qualsevol moment. Ja ha arribat, un conductor que s’ofereix de portar-nos a algun lloc, ens convida a la factoria de llagostins i ens proposa un nou destí, Rawson i Camarones. Ens quedem sense pingüins, però tenim un nou al·licient al que aspirar.

INSTANTS DEL TEMPS!

No és fàcil integrar tot el que un està vivint, més si els estímuls parlen un altre llenguatge, un llenguatge aparentment desconegut, que va despertant dolçament la nostra memòria.
Tots anhelem la llibertat, quants de nosaltres la sabem gestionar quan la tenim entre mans?
Amb les butxaques plenes de temps, podem carregar les maletes amb el que desitgem... però la capacitat de la maleta és limitada i s’ha d’escollir el camí a seguir. No és tasca sencilla. Decisions tan simples, destinacions tan diferents.

És imposible fer-te cabals de si per aquest carrer recollirem més fruits que l’altre... però si el veí, el polític o la venedora ja te’ls ha recollit per oferir-te´ls amb el cor a la ma. La teva funció és badar la boca i saborejar-los al paladar.
Des que hem arribat no han deixat que ensopeguéssim en cap sot.
La bona gent se’ns endur d’aquí cap allá, ens organitza activitats, coses, com si fossim titelles en un teatre,... si acceptem, el transcurs dels dies ens dóna l’enteniment que t’ajuda a entendre el perquè ens hem trobat amb aquests titellaires i el perquè hem seguit amb aquesta funció. És divertit.

Més enllà d’un deja’vu, la sensació d’haver estat ja en algun d’aquests llocs ens dòna la certesa de que estem en el bon camí.

Fent autostop en una gasolinera, o en el control policial a la carretera, pots parlar amb els conductors... i aquests et poden canviar fàcilment el rumb. I a part de fer de tot (escalfar l’aigua per el mate, fumar, telefonar...) també condueixen. Estem baixant per la costa atlántica direcció a la fi del món (la punta habitada més austral del planeta). I mentrestant ens deixem sorprendre.

El camioner Ale, ens allotja a San Antonio Oeste, un poblet tranquil en la bahía norte, on no teniem previst parar, ens permet conèixer la clienta de la verduleria, la Mirtha, que ens convida al poblet del costat, Las Grutas, on té un apartament a la platja. Aquest era un lloc que ens recava no visitar perquè semblava difícil d’arribar, i hem caigut quan menys ens ho esperàvem. L’organitzador d’un míting polític peronista, el Flecha, tot un personatge corresponsal de les guerres més importants del planeta, que ens alimenta amb choripán, i ens reté tres dies en aquest poblet tan especial, amb les grutes visibles de la costa quan baixa la marea, amb les roques encantades (a les “piedras coloradas”), la reserva marina i les troballes marines fossilitzades, els “asados argentins” acompanyats amb vi del bo, i la carn dels xaiets que pasturen lliures per la pampa, extensions de terreny estepari que desapareixen a l’horitzó quan els ulls no donen per més, tan i tan pla com fort és el vent que hi fa. Un follet a la platja amb la canya a l’aigua, diu que no ha vingut a pescar, que ha vingut simplement a estar. Boca de cabells llargs i barba blanca, paraules de savi (el senyor San Martín) que ens embadoca en un silenci contemplatiu entre cants oceànics immersos en la brisa que ens conte la història d’unes roques que afloren, les més antigues del planeta.

I a cada casa ens adopten com a fills, com a germans, com a tius,... ens obren les seves portes, ens obren els seus cors. Sofà, llit petit, llit de matrimoni o camió, caseta a la platja o caseta pels dos sols al jardinet dels veïns, o de l’amic de l’amic... Que difícil acomiadar-se dels que et regalen un trosset del seu amor. Cada partida és com un nou viatge, com el que vam emprendre el 5 d’octubre, fa tres setmanes ja.

Patagonia, “peus grans” nom que simbolitza els habitants aborígens, un milió d’habitants que ocupen la meitat del país. La resta, 42 milions, concentrats en les grans ciutats del nord.
En general viuen uns anys enrera, amb el que mantenen l’autenticitat d’una vida més humana. Estic generalitzant, sí, però és el que ens hem trobat fins ara, és del que podem parlar.
Aquesta gent et mira als ulls, aquesta gent et mira, et toca el cor sense que sigui una intimidació, una mirada càlida, una mirada real, agraïda, sense judicis... mirada del nen que t’observa perquè parles un altre idioma (el castellà de la garrotxa-osona i no l’argentí), mirada de l’obrer que pren mate entre rajol i rajol, mirada de la dona que viu a l’iglú de rajol i que ens convida a “empanades” quan amb valentia truquem a la seva porta sense més excusa que per conèixer-la. I un munt de regals que obtenim, sense necessitat de demanar, les coses sorgeixen, les coses apareixen.

Poblets més grans que els nostres, cases baixes que conformen la ciutat, ambient de poble en ambients de 300.000 habitants, estalvi de semàfors que confonen als estrangers, vida similar, sense tecnològies extremes, però mòbils arreu (com valorem haver perdut la dependència del mòbil, tot i que encara a vegades sembla que vibri el nostre a la butxaca), música reggetón, música romanticona s’escolta en qualsevol carrer, dia de la mare, del germà, del nen, de l’avi, del mestre... que celebren amb regals, que comercialitzen sentiments, rebaixes del 30% en roba avui perquè plou o per ser dimecres.

CANVI INESPERAT DE PLANS

Un folletó enganxat en un anunci publicitari al costat de la carretera, mig arrencat pel vent, ha cridat la nostra atenció. Serà un senyal? www.autostopargentina.com.ar Organitza una caminada de 16 km a uns 800 km de Buenos Aires, a la costa atlàntica on es reuniran motxilers d’arreu del país... Som-hi? És una bona oportunitat... Plou, 25 kg a l’esquena... deixem la comoditat i l’acolliment de la famila, les bocines de la ciutat, per anar a l’aventura? On dormirem aquesta nit? Mamaaa, vull tornar a casa! Doncs res, deixem-ho còrrer i tornem a casa la tia! Ja tenim la decisió presa, no hi donem més voltes...

I així, de cop i volta, una ventada... Una trucada telefònica d’un motxiler, Her, ens precipita al buit... Però si no tenim temps! Si, no tengan apuro, si hace falta paramos el tren. Corredisses, travessem la ciutat, recollim les maletes, sense poder-nos acomiadar de la tia, més corredisses, travessem de nou la ciutat, i arribem a l’estació de tren... oh, oh, no hi ha bitllets... Dos motxilers ens estiren, ens pugen al vagó, la resta ens tanca al lavabo, ens intercanvien per uns altres passatgers, i dissimulem jugant a cartes, al “truco”, en el bar... esquivem el revisó, durant 12 hores de viatge, en un tren que deixa molt que desitjar...

Travessia de Monte-hermoso a Pehuén Có, un lloc idílic, amb la sorra, l’oceà, el paisatge, la companyia... però després de caminar i caminar en un indret tan i tan espectacular, se’ns perden els km, on estan els 16 km? 20, 25 km per platja, carregats amb les motxilles, contractures a l’esquena, parades obligatòries per prendre mate, beguda típica del continent, i els peus carregats de butllofes... la claror del dia, la posta de sol i la màgia de les estrelles, tot transcórrer al seu ritme, entre les nostres queixes audibles i la veu de la superació interna, amenitzades pel primer cel argentí que podem contemplar, arribem al final, veiem la llum i ens reben uns choricets a la brasa al camping El bosque encantado.La millor decisió que hem pres ha set seguir aquesta gent, que tant s’ha mogut pel continent, que ens donen unes pautes vitals per emprendre el nostre viatge, de motxilers, sense gastar gaire “plata”. Un molt bon cap de setmana, ens han acollit, ens han mimat, ens hem divertit, i hem après molt més del que esperavem. Ens acomiadem, provisionalment és clar, i tothom torna a casa seva... On anirem ara? Una parella se’ns endur un parell de dies a casa seva, ens referem i podrem agafar “les riendes” de la nostra vida...

De ruta (missatge temporal)

Ara no tením temps de fer la crònica. Aquest missatge desapareixerà si tot va bé en pocs dies. És només per dir que tot va molt molt bé! que pensem en tot i que us estimem.

Fins aviat!

Més ciutat! i alguna cosa més...

Un munt de coses per descobrir en aquesta ciutat tan i tan immensa. Més carrers, més barris, més gent... La Recoleta, un barri on hi ha el cementiri de l'Eva Duarte, Evita Perón. Una ciutat dins una altra ciutat. Sepulcres familiars impressionants, semblants a vivendes, de tots els estils, de totes les formes,... Silenci angelical, enmudint l'afluència turística... I a l'altra banda, en la mateixa façana del cementiri, bars i terrasses, música i ball... Continuen els contrasts!

I la Boca? Que us sona d'alguna cosa? Barri que dóna nom a un dels equips més famosos d'Argentina, bressol de Maradona. Cuna del tango amb el seu carrer típic, El Caminito, amb cases de tots els colors per l'afany dels treballadors proletaris de posar alegria en les seves vides (foto anterior). Groc, blau, verd i vermell, pinzellades sense normes, les claus d'aquest art de carrer.

I divendres, canvi de rumb inesperats... En el próxim capítol: 12 hores de tren, esquivant el revisor, autostop a la carretera, 20 km de platja inacabables, més de 48 h. sense dormir, un grup de gent molt maca, i una experiència inolvidable...

RETALLS DE BUENOS AIRES

Un pensament: com és possible que hi hagi terra, que hi hagi vida, més enllà del que veuen els nostres ulls? Enmig de Catalunya no veia més enllà de Montserrat, del Pedraforca, del Puigsacalm... més enllà, la meva vista es perdia. I estem aquí, a l'altra punta del planeta, girats cap per avall. Però, de moment, encara sento que els meus peus toquen al terra i el meu cap està sobre les espatllles. No sé com, però és. Estem a l'hemisferi sud penjats, capgirats, i només recordem om estem per l'aigua que s'escola en un remolí invers per la boca del wàter. I pels sudamericans que omplen l'espai, que estrany que sembla a vegades.

Policies a cada cantonada, seguretat davant de cada edifici... seguretat que determina inseguretat. Sensació agreujada en barris on la policia ni tan sols s'atreveix a entrar. Ni una casa sense barrots, les portes amb tres o quatre panys. Gent que no s'entreté quan surt a treure les escombraries, que tanca la porta amb clau fins hi tot els cinc mintus que surt per escombrar l'acera. I et parlen del veí que l'han segrestat, i de l'àvia que han apallisat,... i penses com és que hi segueix vivint gent a Buenos Aires? Realment d'entrada espanta. Després veus que la gent continúna vivint normalment. Camines pels carrers i tampoc no passa res. Senzillament precaució, vigilar a on et fiques, discresió. No gaire més que en qualsevol gran ciutat del món. El risc, els límits del risc, te'ls poses tu! I de moment no tením ganes de posar-n'hi

Gossos deslligats pels carrers, carrers plens de passejadors de gossos, gossos d'aquella gent que no té temps, el temps un problema per la ciutat? una necessitat?? El temps segueix el pas accelerat d'una multitud que correr per arribar al treball, a l'escola, a la parada de verdures... correr per correr... volen atrapar el temps o tenen por que el temps els atrapi a ells? definitivament nosaltres no estem fets per la ciutat

Cues de gent, alineada com les formiguetes, respecten el torn per deixar-se endur sobre rodes dalt l'asfalt, busos (micros) que van amunt i avall, de tots els colors, amb tot tipus de gent damunt... la majoria vells i atrotinats, element constant en qualsevol racó del paisatge "porteño". Conductors hàbils i sense manies, multitud d'infraccions sense penalitzar que s'assumeixen amb naturalitat, sembla que concursin a veure qui supera la distància de seguretat establerta en aquestes carreteres rarament superior a un pam!
Cotxes en pana, reliquies que corren per les carreteres del país, contrasten amb cotxassos pulcrament enllustrats.

Edificis colonials resguardats per moderns edificis envitrellats.
Teatres i òperes, aquí i allà, omplen les avingudes de color donant esbarjo i glamur.
Cartonaires i mendicarires restregen la ciutat cercant una engruna de fortuna que els enganyi l'estòmac. Ciutat de contrastos!

Graffitis a les parets del banc, escrits carregats de resentiment... una societat molt castigada!
Reivindicacions socials amb ironia, amb "tartas de dulce de leche" celebren els 6 anys de l'incompliment de la constitució davant l'edifici de la legislatura argentina. I les "Madres de Mayo" que no perden l'esperança...

Un estrany idioma, diferent al nostre intent de parlar espanyol. Cartells publicitaris que accentuen melosament els mots "permitíte", "tomáte",...

Empanadas, perritos calientes i fast food a peu de carrer, són parada obligatòria per omplir els estòmacs al migdia, si és que hi ha temps per aturar-se! Bon vi, cerveses de 75 cl, refresc de pomelo... i carn i més carn per dinar i per sopar. Un hivern que ha set massa fred: Tomàquets a uns 4 euros/kg!... boicot als tomàquets!

Un plogim rialler, gairebé imperceptible, rega Buenos Aires en aquesta primavera més fresca del normal, i entre mig del bullicis es respira l'encant d'una ciutat poblada per la historia de diferentes cultures que aquí s'han entelligat.
Ocells gegants, els pardals de la ciutat.

Un món diferent, i alhora tan igual!!!

Aterrissant!!

Finalment hem arribat a terres argentines! I no ens podem queixar. Hem estat molt ben rebuts per la familia de la tia Victoria. sobretot per la Mary la seva filla. En pocs dies hem viscut molt. Vam arribar el divendres al vespre. Dissabte varem anar a dinar amb la família. El gendre de la Mary feia anys. Molta gent amb un elevat poder adquisitiu, choriceada, pollastre, cervesa i "el truco" (un joc de cartres que encara no hem entès). Al vespre un amic de la famila que treballa en l'ambit cutural ens va portar a passejar. Una nit a l'any els museus obren les portes gratuïtament i era justament aquesta. Vam veure un antic navio convertit en museu, un concert de piano a l'aire lliure i una obra de teatre per la qual s'havien acabat les entrades, i que en Mariano (el colega) ens va aconseguir amb els seus contactes. I tot el primer dia!!

El seguent dia vam assistir a la presentació del llibre "Muchachos, zafé" de l'Osbaldo (el company de la Mary). Va ser autèntic i emotiu, i en algun moment una mica pesat. La feien en el taller de xapa i pintura d'un amic seu. Són una colla de gent de barri que fa uns anys vam començar una revista i que ara comencen com a editorial independent. Va ser una nit cultural amb poesia, tangos i vi!

Dilluns vam fer un mica de turisme classic: Plaza de mayo, avinguda 9 de julio,... Molta gent i molt cotxes, un mica agobiant. Després vam acabar al barri de San Telmo i en una placeta vam coneixer gent mooolt interessant, artesans de la vida!

Avui plou i poca cosa hem fet, descançar que també toca!

Retorcedint al començament..., Arribem a arribar un dia abans i no hauríem sortit de l'aeroport. Algú havia robat 100.000 dolars d'un avió i van retenir a tothom. De quina ens vam escapar! També vam tenir sort perquè poc abans d'arribar plovia a vots i barrals i amb calamarsa inclosa.

La casa on estem és en un barri força apartat del centre. La porta té tres baldons! Però és tranquila i acollidora. A baix hi viu la tia i és on dormim nosaltres, a dalt i viu la Mary i és on fem la majoria d'àpats, i tot hi que ella no dina (o menja molt poquet com la majoria d'argentins a migdia), ens ho prepara tot i ens deixa la nevera ben plena. És una joia! Ens l'endurem cap a casa...

Encara no sabem què farem. Hem estat veient les possibilitats de comprar un furgoneta de segona mà i és molt difícil. Aqui els cotxes vells estan molt valorats, amb el canvi i tot són més cars que a Catalunya! I també sembla difícil que poguem arreglar els papers sent de fora. Jo (toni) encara no he tirat la tovallola del tot. L'alba no ho veu pas clar. O ho tirem endevant anant d'il·legals o ho deixem estar. El més probalbe és que dilluns marxem, ja en tenim prou de ciutat, però cap a on? Encara és un misteri. Probablement cap a Córdova o cap al sud, encaminant-nos cap a la Patagonia. Ja es veurà...

Bé, us deixem per avui enmig d'un plugim d'aigua neu i olor a naftalina!

1486357532

Mega festa sorpresa!!

Pre-preparatus!

Divendres 28 de setembre, ara que ja ho comencem a tenir tot, a veure si comencem a posar ordre!