Les emocions a l'espremadora... i premem el botó!!!

Sortim al matí cap a l’estació a comprar el bitllet sense saber encara cap a on anirem, Bolívia o Xile? No és una tasca senzilla. Sabem que la decisió comporta renunciar a certes coses, que el que escollim marcarà un nou camí i que de cap manera ens podem fer enrera. La comoditat d’un camí conegut amb la incomoditat de travessar un país revoltant-se sobre l’asfalt o la opció d’un camí nou i desconegut amb els avantatges i inconvenients que això suposa. Fem un cop de cap davant les taquilles de l’estació, pot haver-hi dubtes però la decisió ha de ser ferma per reservar el bitllet que fins al vespre no se’ns endurà cap a... A vosaltres no us delatarem encara el destí, doncs la sorpresa us mantindrà entretinguts les hores que resten per sortir.

Caminem allunyant-nos de l’estació per agafar el transport urbà que precipitadament s’atura i és que la carretera està invadida per els cops d’una baralla, dos homes i una dona, seran víctimes dels cels d’una passió d’amor? No ens estranyaria. Arribem per fi al mercat “el baratillo” que concentra un desordenat bullici. Gent atapeïda, parades i més parades s’amunteguen en els carrers estrets. “Tengan cuidado”, tothom ens avisava doncs els robatoris en aquesta zona són freqüents. S’acumula la xatarra, peces estranyes, sabates noves i velles, pneumàtics esparracats i fars de cotxe trencats, qualsevol cosa es pot vendre i a nosaltres, dos gringos amb cara de dòlar, en les intenten colar. Entre expectants, atents, impressionats i atabalats busquem, remenem i no trobem el que volem. Malgrat les instruccions confuses trobem les artesanies i els productes regionals enmig de la multitud quan el sol s’ha tapat i per anar amb màniga curta fa massa fred. Busquem i rebusquem, comprem, regategem, comprem... amb una alegria poc duradora ens en tornem descobrint que malgrat l’esforç hem comprat en el mercat més car que en la resta de comerços.

El fred ens acompanya i busquem resguard amb un ceviche deliciós (cuinat típic de peix cru amb ceba i llimona), que ens ajuda a recuperar forces per continuar corrent tot fent les últimes compres i comiats. La Rocío i l’An no hi són, a l’altre punta de la ciutat en Quique ens diu adéu sense massa entusiasme, agafem el bus anxovats com sempre fins a la casa d’en Bacílio i la Violeta. Ens obren i surten, ens quedem sols. Una mica de calma per preparar-ho tot però la calma es fa massa llarga i crida al nerviosisme. El temps s’acaba. Falta recollir unes direccions per internet i la pizza de la Joana i en Simba està encara massa crua per ser menjada. Què fem? L’Alba surt corrent procurant les direccions que ens falten, en Toni prepara el que queda, 4, 3, 2 minuts,... una porció de pizza calenta que arriba just per agreujar la cara de preocupació reflexada en les busques del rellotge de la paret, ja hauríem de ser fora! Correm, taxi, correm, estació, comprem la taxa per poder embarcar. Pugem al bus, ens ha vingut just! Les maletes al portaequipatges, que aquesta vegada no porta cap passatger entre els paquets, i respirem. Salvats! Però i la cartera? No hi és! La busquem, amb l’ai al cor, respirem ansiosos, tornem enrera, preguntem, ningú sap res, el bus se n’està anant, què fem?! Respirem de nou, no, no hi ha temps, puja al bus, marxem i resem, doncs en un parell d’hores pararem i podrem anular la targeta.

Les preses no són bones, ja ho deien les mares. I els conductors són uns estafadors, doncs el bus no ha parat fins passades 10 hores. Arribem a Arequipa després d’una nit de viatge intentant tranquil·litzar la ment. Ens han jugat una mala passada. Després de gairebé un any de viatge algun ensurt havíem de tenir, si més no per poder treballar el despreniment d’aquesta energia material com és el diner. Prou ràpid sembla que ho aprenem, però i els carnets? Si volem sortir del país necessitem la identificació que vés a saber en quines mans, de lladre o necessitat, haurà anat a parar. La denúncia ens retarda i és que la policia no té electricitat per poder-la formalitzar. Déu ni do! Passegem per la ciutat construïda al peu del Misti, un impressionant volcà que governa des de les altures aquesta regió del Cañon del Colca i de Cotahuasi. Avui, com cada diumenge els desfiles aturen la població. Militars i instructors fan el paperina amb bales de fogueig i exhibicions en descensos des dels teulats dels edificis importants. Terra d’indis “collaguas”, excel·lents teixidors i ramaders que avui dia veuen els seus productes d’imitació al mercat “fundo el fierro”, antiga presó de dones. Voltes, arcades, campanars i portals són els atractius d’aquesta emblemàtica ciutat al sud del Perú que s’enorgulleix de preservar entre vitralls la joveneta princesa de gel o mòmia d’Ampato. I mentre esperem la denúncia se'ns fa de nit. Dos germans ens acullen en un piset tot esperant arrencar demà cap a Tacna, la ciutat fronterissa amb tan estrictes prohibicions en el control d'equipatge. Serà que aconseguirem passar els vegetals, les fulles de coca i les llavors endormiscades a la maleta?