Junin de los andes i cultura mapuche...

Haguéssim pogut allotjar-nos a St. Martín de los Andes, bonica ciutat, arquitectònicament parlant, a la vora d’un llac on ens esperava un arquitecte i una astròloga, però no, decidim intuitivament aproximar-nos fins al poble següent, Junín de los Andes, per alguna cosa serà... I allà, a la casa que ens allotgen, hi ha la Patricia i la Ceca, dues noies de Suiza que després d’un any tramitant la forma de contactar-se amb la cultura mapuche, havien acordat una trobada amb una persona de familia de curanders. I nosaltres arribem just per conèixer aquesta àvia de 89 anys i la seva familia, que ens acosta a la cultura mapuche amb els seus cants, les seves paraules, la seva mirada. I això sembla que no és suficient perquè ens toca anar més enllà i reviure l’actual problema de conflictes de terres entre mapuches i nouvinguts en l’època de la colonització. Acompanyem a un membre de l’associació mapuche que lluita pels drets d’aquesta gent i a un fill d’una familia que està en judici, pràcticament guanyat a favor, per a recuperar els camps de pastura de la comunitat. I nosaltres, afortunats, entrem a l’antigua propietat com a amics de la familia i periodistes, per deixar constància fotogràfica dels fets. I ens topem amb aquesta gent, amb sang a la camisa, amb tremolors a les seves paraules perquè la policia, un cop més, ha arribat tard. I amb “la llei” de cadascú a una mà, una pedra a l’altra mà, en aquest segle, encara s’arreglen les coses a pedrades. Marxem amb el cotxe policial i abandonem aquesta història, sabent que hem set simples observadors d’una realitat que es manté viva. Costa assumir el
paper que juguem, quan el nostre pas ha d’avançar deixant enrera el que els nostres ulls han vist, sobretot quan la impotència et mantindria al seu costat, abraçant aquesta familia.

Què més ha tingut Junín? El via Cristhis, un recorregut a través d’escultures d’un famós artista, de la vida de Jesús i dels fets esdevinguts en aquestes terres de lluites entre indígens i colons, que finalitza dalt d’un turó amb vistes panoràmiques de la ciutat, enmig del desert espinós. Un riu amb illetes, on la seva costa està habilitada com a zona balneària, i doncs com s’han de refrescar totes aquestes ciutats si tenen el mar tan i tan lluny!
I allà al fons respira plàcidament el volcà Lanín, prop de la comunitat mapuche de Aucaupaca a Pilolill on salvatges pedres gegants, ens recorden un passat molt recent de la vida a l’interior d’aquest refugi de cavernes laberíntiques.

Passem la nit en ruta, acampats en una muntanya pelada, la lluna brillant i les estrelles jugant rialleres mentre els mapuches dormen, mentre nosaltres disfrutem del somrís de la lluna.

I seguim passejant les nostres siluetes d’ombra per damunt de la pols del camí al parc nacional Lanin, poblets com Aluminé i gairebé Villa Pehuenia on les araucàries, pins amb complexe de palmers, guarden altives el territori. A l’horitzó, des de la distància, veiem fumejar el volcà Llaima, el que fa uns dies roncava amb ganes des de Xile. I altre cop els gendarmes ens amenitzen la tarda amparant-nos del sol, amb converses i mate. I partim a la ruta, sabent que volem arribar a Córdova, per on passarem, per la cordillera argentina, per l’interior o per Xile? Qui sap, depèn on ens portin....

El Bolsón, Bariloche y lago Nahuel Huapi!

El Bolsón és un poblet enmig de muntanyes nascut a principis dels 70 com a comunitat hippy. Encara ara es respira aquest aire pels carrers, el nom dels quals deixa constància de la controvèrsia actual d’un passat no del tot paït, gargots als noms dels generals de la conquesta reclamen que siguin els mots tehuelches els que anomenin els seus indrets. Sense semàfors, amb més autostopistes que vehicles, la gent va i ve amb un somriure de tranquil·litat. Dones joves amb cabells blancs, homes amb barbes llargues i vestits de colors, petits i grans es reuneix a la plaça del poble per vendre les seves artesanies (llanes i collars, fades i ninots, melmelades i cuinats), els espectacles, la cervesa de fabricació pròpia i la olor de la maria amenitzen els dies d’aquesta gent. El turisme cerca sols la imatge idíl·lica d’una vida comunitària que potser ha perdut una mica el seu compromís, però nosaltres revivim per uns instants aquest esperit amb la família amb qui compartim, pare, filla i àvia i 15 joves més que, com nosaltres, buscaven hospitalitat. Tendes acampades al voltant del foc, música i conversacions, ens escurcen la nit abans de pujar al Piltriquitrón (metres), i homenatjant el seu significat antic “penjat dels núvols” fem el cim després d’enfilar-nos per la boira, acompanyats del vent que ens empeny, que ens congela, que ens ataca amb una tempesta de terra. Satisfets, plens d’adrenalina, baixem corrent, saltant damunt les pedres, allà on la nostra petja fa i desfà camí. Ben poquets dies, però suficients perquè aquest poblet ens donés tot el que n’esperàvem.
I ens aventurem cap a Bariloche, una ciutat d’avets i esquí, feta a la “suïssa argentina”, on l’arquitectura, la gastronomia i els costums recorden a l’estil europeu. Dies d’estiu, que ens reben amb una nevada a la matinada, després de caminar, molls i perduts dins la negra nit buscant la casa que ens espera amb un llit i un bon plat de llenties. Gent d’arreu concentrada en el centre d’aquesta ciutat allargada al voltant del llac, comerços i visites a la catedral on els vitralls de colors emmarquen l’evangelització dels indígenes i ressalten els generals i colonitzadors abans que els sants i les verges. Escollim una xocolata calenta entre totes les varietats d’aquest producte típic de la ciutat mentre a Bariloche s'escolta el "despulla't". Un parc natural al peu de la cordillera andina de 710.000 hectàrees ens espera amb la seva diversitat d’ambients, des de la selva valdiviana a l’estepa patagònica. És el Nahuel Huapi i tenim la oportunitat de endinsar-nos-hi a través d’una biòloga i coordinadora de l’administració del parc. Ens ofereixen uns passatges per recórrer amb vaixell el llac fins a la península Quetrihué, on ens espera un bosc gairebé únic al món d’arrayanes, uns personatges de fins a 650 anys, amb tronc color canella, fulles verdes i menudes, d’estructura normalment arbustiva que s’alcen al voltant dels 30metres. I caminem durant hores sota els imponents coihues, d’incalculable alçada, fins arribar a Villa la Angostura, un poble amb turisme de qualitat! Ens allotgem a un apartament al pati d’un senyor retirat ben peculiar, amb en Peter, un belga que hem conegut al Bolsón. Una petita excursió al riu més curt del món, el “Correntoso” i esperem que deixi de ploure per seguir viatjant camí de la ruta dels tres parcs i set llacs, en el cotxe d’uns coreans amb qui passem el dia i arribem fins a Junín de los Andes.

Festa de la cirera, los Antiguos (Arg)

"XIX festa de la cereza", o de la cerveza com li volgueu dir! Hem arribat al poble Los Antiguos, després de vorejar gairebé per tots els costats el segon llac més gran d'Amèrica llatina, el llac Buenos Aires. El poble es transforma aquests dies, i dels 4000 habitants passa als 20000. Imagineu el que és això?! Una festa nacional per totes les edats. Veus families, sobretot de la provincia, que s'acosten a la tarda a veure els concerts de música folklòrica, veus el jovent que no espera l'hora de dormir per començar la seva festa i allargar-la durant els tres dies, més enllà dels focs artificials. Venda d'artesanies, venda ambulant, barraquetes de menjar i beguda, futbolins i atraccions de l'any de la "kika" vessen pels carrers. Allotjats al pati de la casa d'un policia ens assegurem la vigilància de la nostra caseta ambulant (tanta gent forànea en el poble no és de fiar). Amb moltes ganes de participar de la festa, fem amics amb guitarres i melons plens de vi,... però la tranquil·litat ens tempta i ens resguardem en una "chacra" fugint de la multitud. És una caseta amb moltes hectàrees de terreny, normalment les exploten turísticament, però aquesta és d'una iaia que té plantacions de fruiters per la familia, i la familia ja se sap, deixa podrir tota la fruita... Ens deixa a la caseta, de masovers, un bon foc, carn a la brasa i un bon empatx de fruita fina que en diuen ells... En un bosquet, al costat del rierol, té un paradís de color vermell: "cerezas, frutilla (maduixes), frambuesas, grosellas, guindas..."

Marxem exhalant la calma impregnada de la vivència viscuda al marge de la diversió festiva d'un poble on es reuneixen xilens i argentins més enllà de les diferències. Chile chico està a 15 km i creuem a peu la frontera en una visita fugaç, tot seguint les estacions del via crucis representat per escultures al llarg del trajecte, per arribar a la vora del llac. I escapem cap al nord travessant tres províncies, i fem molts quilòmetres però mirem el mapa, i "no estàvem tan amunt?" doncs no, el mapa segueix plegat per la meitat i encara falta molt per donar-li la volta!

La ruta 40, aquella que voreja la cordillera enmig del paisatge desèrtic, aquella de "ripio" que és repte per neumàtics i vidres de qualsevol cotxe, aquella on l'únic company de viatge és el vent, el vent que dóna forma als núvols i que xiuxiueja a "l'armadillo": tu ets el testimoni permanent de vida que hi ha en aquest desert! Ruta 40 aquella escolta els nostres cants, i sí encara que no us ho creieu, en Toni canta i fa cançons...

Fi d'any!

Abandonem Caleta Tortel amb una que altra llàgrima, saben que potser passaran els anys i la nostra petjada en aquesta petita familia de tortelinis restarà només una emprenta. Com acceptar que potser no tornarem a mirar-nos als ulls, no tornarem a compartir amb ells? L’esperança només la jutja un i a poc a poc aprenem a compartir des de la distància, des d’un lligam d’eternitat que un el sent més enllà de la seva pell. Dos dies de camí! Fem nit a Cochrane vora un nou llac immens que comparteixen xilens i argentins (“huevons i boludos”). Fogata encesa adornada amb cometes, satèl·lits i estels fugaços que desfilen pel sostre de la immensitat, ens endormisquem ben a prop de la via làctea. Puerto Bertran, Río Tranquilo, Cerro Castillo... necessitem 16 hores per arribar a Coyhaique, i tres cotxes.
Molts quilòmetres per camins de pedres (el ripio), sense asfaltar, en plena naturalesa salvatge, plaer i ressos alhora per tantes vides que s’han quedat en aquestes corbes de la carretera.
Cendres que cobreixen els marges de l’última erupció, testimoni de fa 15 anys enrera del volcà Hudson, salts d’aigua que ho empenyen tot, amb força, aigua a l’aire, aigua sobre en Toni i l’Alba, zones inundades, boscos de troncs morts per l’instint colonitzador frustrat de dominar la natura en aquesta terra feréstega, mans pintades en coves rupestres impregnen l’ambient d’incertesa, qui sap amb quines intencions foren pintades? Mans d’inants que trepitjaven aquesta terra en un altre temps, qui sap si no tan diferents als nostres infants... L’aigua del riu vora de la “piedra del indio”, monument escolpit per l’erosió amb el rostre d’un indi, convida a l’harmonia, jin shin jyutsu i música de flauta índia ens camuflen entre els colors dels rosers i els xoxos. Artesania a les pedres treballades amb figures mitològiques adornen la plaça pentagonal d’aquesta petita i tranquil·la ciutat. I esperem ansiosos l'hora de berenar, a mitja tarda o a la nit, i és que per ells, "tomar onze" és una bona forma de relacionar-se i compartir. Amb la familia d’en Dani, acomiadem aquest any, amanides, salses i seitan pels vegetarians, xaiet a la brasa pels que no i belleruca, amb música una mica desfasada en el temps, al pati de la casa. Improvitzant les campanades amb uns raïmets remullats en sidra, intentant simular la celebració a la catalana, un brindis per tots vosaltres. Un fi d’any tranquilet, un fi d’any ja acomiadat!