12/5/08

Últims dies al Paradís!

Ens llevem d'hora, i intentem emplenar el dia, quadrar tots els plans
que tenim abans de marxar i no aconseguim sortir abans que es faci de nit. Semblem òlibes que es mouen com fantasmes en la foscor, però al final aconseguim salvar algun projecte del dia amb un treball a la comunitat Vargem grande. Intentem tancar ja alguna porta per anar veient el moment de sortir de l'illa però de cop se'ns obren noves opcions. Mans i mànigues que havíem fet per quedar-nos allotjats a la comunitat i conèixer una mica el seu funcionament, i no hi havia manera fins que ens n'hem desdit, aleshores totes les oportunitats apareixen. Passem la nit amb en Mano i la Fernanda, quin parell "d'indis", de grans voldríem ser com ells... bé, com ells i com tanta gent que hem anat coneixent... gent que guarda la saviesa d'aquesta illa, com el més valiós dels tresors. Descobrim el "garapuvu" un arbre de llavors ben codiciades per l'artesania i també la dura història dels "palmitos". Tot un exemple d'entrega, aquestes palmeres creixent durant anys per ser tallades i aprofitar una petita part del seu tronc per donar tan poca quantitat d'aquest aliment (amb el mateix nom que es fa present en amanides i entrepans). Sostinguts damunt un munt de petites arrels superficials també donen el saigá, un fruit petit i rodó, els que l'han provat diuen que és molt bo.

Avui és festiu, 1 de maig i no és fàcil la movilitat a l'illa amb els omnibus. Aconseguim que ens porti un escriptor socialment ben reconegut, doncs fa festes de 250 persones a casa seva, i emplenem la bossa de fruita, caramboles del seu jardí i un grapat de maracuyàs. I ens presentem a casa la Júlia, per recollir les maletes, que ja fa temps teniem abandonades a casa seva... per fi podrem canviar-nos de roba i sortir amb una altra vestimenta a les fotos, jeje.

Fa uns dies que en Toni ha tingut una petita paràlisi muscular al costat esquerre de la cara, i com diu ell, és un xulu piscines perquè reia de costat i no tancava un ull. Entenem que és normal que surti alguna que altra cosa, no, ens estem afinant i no és fàcil està sempre al 100%. Amb tantes teràpies que hem rebut aquests dies, més les "tintures" (unes gotes de plantes medicinals mecerades a l'interior de la terra) aviat equilibrarem els nostres xacres, clar que sí.
Ah, i coneixeu la vacuna del kambó? és el verí cutani d'una granota (Phyllomedusa bicolor) de la selva de Juruà, elixir que els indis coneixen de tota la vida. Aquesta secrecció s'aplica a través d'unes cremades que et fan a la pell, et coloquen el verí i ràpidament el teu cos reacciona fins que s'estabilitza. En certa manera és un morir, per reneixer. Les indústries farmacèutiques estan explotant de mala manera les propietats d'aquesta substància, i a poc a poc els indis van sent apartats d'aquesta medicina tan ancestral que utilizaven per recobrar la vitalitat en època de caça, diuen que augmenta la capacitat de percepció de la realitat oculta i que desperta la serp adormida dins nostre. Pels científics actua en la millora de les funcions de tots els òrgans, conté deltorfin que és analgèsica i dermofin, que s'utilitza per disminuir els atacs de cor, lesions cerebrals, etc, etc... Nosaltres només sabem el que sentim i ara mateix la vitalitat recórrer les nostres venes, l'alegria el nostre cor,... un renèixer eufòric i un estar més present, amb una altra cara, més neta, més desperta! I sense tants cabells i és que en Toni s'atraveix amb les tisores de dos pams, rovellades, i el que és pitjor, en mans de l'Alba!

Fem una última escapada a la platja premiada com la més bonica de l'illa, Lagoinha do Leste, tot i que per nosaltres totes tenen el seu encant. Més de dues hores vorejant la costa, amb l'aigua brava colpejant per intentar vèncer les roques. En Pam és el nostre acompanyant, un gos caçador que ens protegeix de les cobres i ens espanta els voltors que ens observen a tan sols 5 metres de distància. I una pila d'ocells més que amb els seus cants ens omplen de colors. Travessem per l'aigua massa freda per convidar-nos a submergir-nos-hi que circula en un vaivé del riu al mar, del mar al riu. Compartim amb un individu que fa més de mig any viu amagat entre la vegetació, una tenda, un foc i moltes ganes de pescar tonyines. Ens parla del cicló extratropical que va mig destrossar la zona de la costa, el dia anterior, i que per nosaltres havia set un engany dels meteoròlegs. Passa el dia i la nit arriba, i ens hem de posar els ulls de pantera per acabar de fer la "trilha" pel mig del bosc fins arribar a les quatre cases il.luminades de Pantano do Sul i tornar cap a casa.
I encara tenim temps d'alguna cosa més. L'Alba ha estat participant amb una jornada terapèutica, "Gineterapia, l'art de cuidar la nostra feminitat" en un cercle de dones a partir de la integració de les quatre etapes presents dins cada una, la nena, la doncella, la mare i l'anciana. Un treball ben interessant doncs ha pogut tenir una visió àmplia del paper i les dificultats de les dones a diferents nivells, doncs a partir dels 50 anys hi havia gent de totes les edats i moltes d'elles tenien un bon treball per fer, com totes, acceptant la seva condició de dones i la seva relació amb els homes ja que la majoria eren separades. En Toni hi va ser present amb la seva truita de patata i ceba que les va deixar ben enamorades. I és que li ha agafat la vena culinària i sovint sorprèn els nostres àpats amb originalitat i exquisitès. No paris de deleitar-nos amb els teus plats, que sempre són benvinguts!
A Santinho conversem amb la Maria Elena, una nena de 79 anys amb els cabells trenats fins al cul, que ens dóna la llavor de la vitaliat amb la seva capacitat d'apassionar-se amb les seves "labors" de ganxet i fusteria. Deixem al seu tocador una rosa blanca, la rosa de la puresa que veiem en el seu cor.
Tot el que ens lliga ara a l'illa és una última activitat que alhora ens servirà per tenir algun caleró. I és que han proposat a en Toni de fer un temaskal a Pedra Branca. I així 25 persones ens reunim al voltant del foc i purifiquem la nostra essència en aquest renaixament. I compartim amb tota aquesta gent, amb cants i paraules sinceres que ens enforteixen i ens donen valentia abans de partir de nou.