Glaciar a la fi del mon

Semillas blancas del cielo gravitan, bailan en el aire al ritmo de unos sueños ajenos al soñador. Y se recogen en los árboles, en las hojas, en las barbas del viejo lenga que recubre el sustrato de motas verdes en un infinito blanco manto. Ligera, pura y libre la nieve bajo nuestros pies; fría y húmeda en nuestra piel. Solitarios errantes en medio de la nada, dulce compañía del alma del bosque, subiendo por la cumbre nevada del fin del mundo.
Leña caída, árboles descompuestos por un diminuto hongo dueño del bosque, que lo sustenta para crear su propio abastecimiento. Observamos con atención el círculo cerrado del ecosistema, dónde él mismo se alimenta y es alimentado. Yo doy, yo recibo.
De formas sinuosas, se levanta la vida, curiosa, seductora, con la belleza de la vejez en sus rostros de madera.

Silencio y rizas, rizas y silencio, cuando los árboles crujen, cuando el pájaro canta, cuando la nieve respira y nos tira de los pies y nos cubre hasta la cintura y nos deja sentir parte de la tierra. Polvo de nieve que bendice nuestros pasos. Agua que fluye por el lacrimal del glaciar, deshielo que da la bienvenida a una primavera caprichosa. Cristales de hielo fragmentado, pequeños diamantes de este paraíso que salen cuando viene su amigo, el sol. Yo soy todo, yo soy nada, yo y la nieve, yo y el firmamento, yo rodeado de naturaleza, yo rodeado de pureza; la naturaleza, la pureza, el agua, el aire, a caso no forman parte de mi? Así, todo y nada al mismo tiempo, y yo, dónde estoy yo? Dónde empiezo? Dónde termino?
Y el sol asoma la cabeza mientras el hielo vergonzoso se esconde bajo la nieve pero se olfatea que tantos años tiene encima que uno debe escuchar con su sutil presencia de niño el cuento de un planeta dónde el agua se heló preservando en su memoria el testimonio de sabrosa sabiduría que solo será desvelada para quienes deseen degustarla con su corazón, en el goteo del glaciar.

Glaciar Martial, Ushuaia, Terra de foc.

USHUAIA, 54º latitud sur!

8 camions, 11 cotxes, infinites hores d'espera... 3063 km, 13 poblacions i infinites vides conegudes. Un mes i dues setmanes separen Buenos Aires d'Ushuaia, la ciutat més austral del món, on s'acaba la carretera que baixa des d'Alaska.

La sort d'aquests darrers dies juga a acostumar-se a la comoditat i ens sorprenen ara les hores d'espera quan els conductors no ens volen carregar. I passemhores i hores a l'aduana, al costat del monument de la "trucha", a les estacions de servei... amb fred i més o menys desesperació quan comença a plorar el cel, fredes llàgrimes blanques. Sí, la primavera nevada ens dóna la benvinguda a l'illa de Terra de Foc on haurem de saber trobar caliu.

La vida de la gent, històries quotidianes explicades amb emotiva sinceritat, enscaptiva i sorgeix la falsa incertesa de creure que potser, algun dia, sabrem què n'ha set d'aquella vida que ens vam creuar en un moment del camí. Falsa incertesa que pren el lloc a la incredulitat d'un sentiment que es nega a acceptar el no saber que en serà d'aquells ulls, d'aquelles veus, d'aquelles petites grans històries. I amb els indrets passa el mateix, sempre resta la sensació de que hi tornarem, és una sensació o les ganes de que així sigui malgrat saber que hi ha tants altres llocs per visitar que ens mancarà temps per repetir destins. Aquest últim destí, Punta Arenas, és el primer que ens dóna la certesa de que tornarem! No només per haber besat el peu de l'indi que s'alça al mig de la plaça sinó perquè hem deixat una moxila a casa de l'amic que ens acollia. La raó no sempre té raó i aquesta decisióens condicionarà en els pròxims dies. la intenció era viatjar al parc natural de Torres del Paine, carregats de menjar, tenda (que ens han deixat) i ganes de passar uns dies a la muntanya. Però després d'hores d'impacient espera a la carretera només queda lloc per la bogeria. Pugem a una "pickup", travessem l'estret de Magallanes en ferry i anem a 600km a passar la nit a una finca. Carn a la brasa, pisco sour i converses d'agermanement amb aquests curiosos magallanics amb anhel d'independència. L'endemà tenim la oportunitat que feia dies que ens voltava pel cap, i és d'assistir al ritual d'esquila de les 30.000 ovelles d'aquesta finca amb més d'una hectàrea per ovella. I és que quan no cerquem, llavors trobem! I que fàcil trobar-se, que fàcil perdre's en aquest paisatge agreste, desèrtic, on ens podem sentir els primers habitants de la terra, o els últims després de l'apocalipsis...i compartim amb la mirada d'un indígena els seus sis mesos de solitud transhumant!

I ja massa lluny per tornar, massa a prop d'un nou al·licient, tornem a Argentina,en els confins del continent. I ens enterem que hem estat una setmana desapareguts del planeta, en terra de ningú perquè els xilens nos ens van enregistrar quan vam entrar, però la nostra bona fe ens salva i ens deixen creuar la frontera. Dissabte, molta gent de sortida del país, molt poca d'entrada. I no aconseguim que ens portin fins a Ushuaia, així que finalment quan es fa massa tard per emprendre el viatge, acceptem que ens portin a un terç del camí. Fem nit a Misiones Selesianes al pati d'un restaurant, la "Cimarona" que ja sopats i adormits ens conviden a sopar, "asado" i folcklore. Tips i retips, en una nit freda, ens adormim abraçats dins una tenda destrossada!

I passem el diumenge a la carretera, un diumenge diferents als de casa, un diumenge en el que et replanteges;és aquest el preu que hem de pagar pereconomitzar el viatge?! Però al final sempre compensa i aconseguim arribar a Ushuaia enfilant un increible port de muntanya. Un paisatge arbolat de "lengues", que ha sorgit del no res després de dies i nits entre matolls i estepa, envoltat de llacs i pics nevats.

Pom, pom,... truquem a la porta del contacte que tenim, que no ens espera aquesta setmana i aquí passem la nit amb l'argentí, dos colombians i dos nord-americans. Calentets mirem la neu com gravita cap al terra sense més roba que la que portem a sobre, sense ni un peso argentí per fer una trucada... però amb ganes i il·lusió!

CHILE, ciutat austral!

Un país diferent, en terra patagònica, un únic continent; Chile als nostres peus! Estem a Punta Arenas, una ciutat tranquil·la i agradable, un dels llocs més cars del país, on els militars i els escolars desfilen cada diumenge de l'any abans de cantar l'himne nacional davant la plaça d'Armes. Moviments rígids i precisos segueixen la marxa militar que es retira per deixar als seus músics, amb bateria i maraques, que improvitzen un concert al carrer. Ciutat benestant de nens trajats i encorbatats, de nenes amb faldilles i abrics... nets i ben planxats, que no juguen aquesta canalla? Una ciutat alegre, de teulades i façanes de colors, de tombes de colors als cementiris, on els familiars cultiven flors i records davant els seus difunts. Una ciutat amb un passat tormentós que homenetja als colonitzadors que impulsaren l'extermini dels patagons, els indígens, les orelles dels quals eren motiu de recompensa...

Una ciutat on la pobresa no es veu, els 25º sota zero de l'hivern no permet a la gent vagabundejar pels carrers. Un clima dur on a l'estiu no superen els 17º i no parlem de la temperatura del Pacífic, un mar massa ferotge com per poder-se banyar en les seves aigües. Ciutat de costa, ciutat que contempla l'aigua des de la sorra! Barreja de colors a l'estret de Magallanes on les aigües blau-verd turquesa de l'Atlàntic s'entrellaça amb el fosc gris del Pacífic en una panoràmica embriagadora. I aquí sota el forat de la capa d'ozó els colors brillen espurnejant les nostres pupil·les mentre vivim les quatre estacions en un dia, caminant damunt aquests paisatges d'infart. I ens deixem sentir la pluja com agulles afilades d'aigua congelada damunt la pell, calamarsa i vent tot fent companyia a una colònia de pinguins de magallanes... sí, per fi hem vist aquests animalons que se'ns resistien! Petitons, curiosos, amb un caminar graciós, remenen la cua i tenen cura del seu plomatge, salten al mar, juguen amb les onades abans de retornar al seu cau on defensen amb crits d'ase eixordadors la seva posta.

I ja ha passat un mes i estem sols en una casa de la ciutat chilena més austral perquè l'amic, en Cristian, amb una vida d'autèntic "culebrón" ha hagut de marxar de viatge. Ai aquests chilens, casats, enmainadats... i amb altres necessitats!

Entre aromes de ron i pisco escalfem el nostre cor abans d'iniciar el nostre ascens al parc natural de Les torres del Paine.

PUERTO SAN JULIAN, desembarcament de Magallanes

S’obre el teló, comença la funció.

Puerto San Julián, 31/3/1520, desembarcament de Magallanes.
Puerto San Julián, 31/11/2007 arribada dels catalanets.
Acolliment al palau de la maria eugenia (una casa d'entre tantes que té aquesta noia d'hospitality, això és una loteria i no saps si el premi gros és viure en una casa rica com aquesta o de menys comoditats com l'anterior. La qüestió és que tot això ens ajuda a valorar com n'estem de bé, ni més ni menys, que amb el que tenim nosaltres), estufa que simula la xemeneia, un cotxe a disposar, cordero a l’asador (n’estem farts, volem menjar sopetes de casa, volem menjar verdura!!!).

Hem arribat posant la nostra vida a 180 km/h en mans de l’alcalde del poble, el secretari i un diputat. Fem el trajecte de 6 hores amb la meitat de temps. Pel camí tot pla, extens, àrid, desert, infinit amenitzat per els guanacos i els nyandus... Bruticia arreu, plàstics enganxats a les espinoses plantes, fa tan sols quatre anys que s’ha introduït la matèria de medi ambient i ecologia al sistema educatiu... calen anys per un canvi de consciència. No reciclen i tiren qualsevol cosa per la finestra...

Ens allunyem de la política, el passat cap de setmana han set les eleccions, tot un esdeviniment. El vot no és un dret, sinó un obligació per les dones fins als 60 i pels homes fins els 65. A partir d'aquesta edat ja no compte la teva opinió. No importa que estiguis a 499 Km del teu poble, si no estàs a més de 500 per força hi has d'anar. La campanya és un espectacle, concerts, celebracions, pintades als carres i a les parets de les cases a favor dels candidats, cotxes pintats i empaperats, i 50 cares penjades en els cartells electorals. Com s'entenen amb tot això! En un sol dia, d'un sol cop han d'escollir president, sub-president, i consellers, governador, consellers privincials i conseller provincial del municipi, intendente (alcalde) i consellers municipals... Casascún d'ells amb un butlleta diferent, si es vol d'un partit diferents. Ens expliquen un complicat sitema de lemas i sublemas, segons el qual, no sabem bé com, els uns es poden beneficiar del vots dels altres. Quin mal de cap!

Ràfagues de vent de 100km/h... ens sostenen a la badia reseca, salada, quan la marea està retrocedint sota la llum difuminada d’una posta de sol a mig somriure... quina diversió! Però després ens tanquem a caseta, ja en tenim prou de tant vent, i per la finestra veiem que la gent, acostumada ja, segueix amb la seva quotidianitat.

Un aeroport testimoni de la guerra de les Malvines, en un dels hiverns més freds que recorden. Un autèntic avió, destrossat ja, que va batallar en aquesta època dirigida pels joves lluitadors. Una guerra de penúries, una guerra més, on tants i tants joves van ser víctimes d'una decisió mal presa, no només per ser una guerra, sinó també, per ser una guerra que òbviament no es podia guanyar. I avui els xiulets, els trets, el pànic i el fred respiren amagats entre el silenci estepari i la vida dels argentins.

I un fet històric, resaltat per la rèplica del vaixell Víctoria, uns dels amb què Magallanes va emprendre la recerca d'un pas a l'oceà pacífic. ens encurioseix per les seves dimensions reduïdes; com pot ser que creuessin l'Atlàntic amb aquest juguet?

Any 1519, 5 naus surten dels port de Sevilla. 1520, després d'haver arreglat les naus a Puerto Deseado (primera vegada en la que els europeus trepitgen terra patagònica) s'estableixen aquí a Puerto San Julián. Es celebra la primera missa, hi ha un revolta, Magallanes recupera el control i castiga els traïdors. Sang i violència, els primers fets esdevinguts a la Patagònia per part dels espanyols. Després d'un naufragi i moltes peripècies aconsegueixen trobar l'estret, però Magallanes quilòmetres després, mort en un atac dels indígenes a Filipines. Any1522, 3 anys més tard arriba una nau al port de Sevilla. De les 5 naus només una, de més de 600 marines tant sols 18 tornen a casa havent fet per primera vegada la volta al món!

6:30h del matí. Àrea de servei de Puerto San Julián. Fa mitja hora que esperem, fa un vent glaçat perquè aquesta nit ha nevat mentre estàvem al festival de folcklore patagònic, tota una demostració de les danses de petits i grans. El nostre objectiu és Punta Arenas, la ciutat xilena més austral. I ho aconseguirem!!

UN ELEFANT AL MIG DELS LLEONS

De vegades les paraules surten quan no poden ser plasmades, d’altres l’emoció és tanta que emmudeix qualsevol intent d’expressar-la. En aquests moments, si me’n recordo, descanso i gaudeixo tan sols per mi mateix. És aleshores que sento l’impacte de la vida en tot el meu ser, no puc sinó callar i respirar mentre percebo manifestar-se la creació...

Tants cops que desconfiant hem hagut de rectificar la nostra actitud i avui costa acceptar que no hagi sorgit el previst. Quedem que ens trucarà o almenys això entenem. Un malentès? Se n’ha oblidat? O ha passat de nosaltres? La qüestió és que ens quedem sense llagostins a l’ajillo i amb la oportunitat d’aprendre a fluir, per què resistir-se? Un nou moment apareixerà... segur perquè d’aquí hem de marxar ja... De nou canviem de rumb en mans de l’atzar o en mans de la sorpresa.

Caleta-Olivia, una ciutat petrolífera, encapçalada pel “gorosito” un monument a l’obrer. Amb el vent que tenen i no l’aprofiten, mentre el petroli no s’esgoti no interessa. Rera els tancs de petroli la vida animal. Una colònia de 300 lleons marins per sorpresa dels seus habitant (Leo i Fabi, una parella cinquantona que hem localitzat per hospitalityclub.org). Com es graten, com s’acaricien, com juguen... Besties tan grans i amb tanta mobilitat. Mascles, femelles i cries, amuntegats damunt la sorra, prenen el sol com si d’una manta gegant de pell es tractés i que recobra vida entre gemecs de jocs, entre crits de territorialitat. Assaborim aquest dolç moment salat amb el vent a la cara, amb la tendresa als ulls... I allà, enmig de l’aigua, un elefant marí entretingut amb les cries de lleons que li fan la vida impossible... tingues paciència, que només volen jugar!
“Torta galesa” i el millor “cordero patagónico” que hem provat... de la millor carn degustada en aquests 27 anys dels dos!

El cor de la dona patagònica, el cor de l’home deseadense. Ens atrevim a anar a Puerto Deseado, una poblet o poblàs costaner, desviat de la ruta, a uns 150 km a on és difícil que et carreguin. Ho aconseguim amb èxit arribar entre campanyes electorals tot fent un sospir a la verge de Lourdes situada enmig d’una cova natural, en un “cañadón”.
I en aquest poblet ens endinsem en històries d’amor, històries de sofriment... llàgrimes fràgils que acompanyen el record de la vida de l’Osvaldo i la Gladis. L’amor i el naixement de la seva filla després d’una espera encomanada a la verge, dilueix una vida plena de malaltia, depressió, traïcions i crisis econòmiques.
Ens impregnem d’història, de colonització, del passat entre relats, bromes i fotos (és necessari que tothom ens ensenyi totes, i quan dic totes vull dir totes, les fotos de la seva vida??). I ens sentim més enamorats que mai contemplant la posta de sol a la ría, sobre l’emprenta del primer contacte del deu de l’evolució, Charles Darwin, en terra descrita del nou continent. Brams de pingüins que incuben els ous, com ases amagats rere els matolls, ens acomiaden un dia ben especial, el crepuscle se’ns endur cap els somnis més profunds.

La vida del camioner ens xiuxiueja que s’ha esvaït el temor a perdre qui portem al costat, acompanyant-nos en el viatge. Les distàncies, setmanes rera setmanes allunyats de les dones, la manca de contacte i de relació amb els fills... ens donen suficient confiança com per creure que l’excés de convivència no trenca les relacions, si separa parelles la distància i la desatenció. Ens estimem, us estimem!!!

Caminem amb bona estrella, abans de demanar res ja ho aconseguim, com no després de tots els vostres desitjos, de totes les benediccions, de tots els escrits que anem reben. GRÀCIES a tots per ser-hi, gràcies per deixar-ho compartir.

MATE ENMIG DE BALENES

Ubica’t a un dia de la setmana: mmm... m’ho poses difícil... I un dia del mes? Bufa... Una hora al dia? Naveguem pel temps sense tenir-ne constància. Estem, simplement estem. I gaudim.

Avui, la nostra missió serà aprendre a acceptar el que ens dóna la gent! Ho intentem, deixem que ens donin sense fer-nos pregar, ho tornem a intentar... però aquesta sobredosis ens sobrepassa, la sensació és que no ens mereixem tant. Com es digereix aquest excés?

Un mate calentet... mate és l’herba que dóna nom a la beguda nacional del país, de petits i grans, de tradició guaraní. El prenen tan calent, que la nostra llengua no es pot acabar de recuperar mai. Matí o tarda, tan se val. Còctel de mateína antisomnolent, serà pel mate que fins i tot els nens dormen tan poques hores?! Un altre símbol identificatiu de la Patagonia és el gas dels fogons encès, mentre mengen, mentre miren la tv, mentre... sempre encès i no els hi apaguis, eh! A nosaltres ens dol el que per ells és quelcom tan normal, no veuen la necessitat d’apagar-lo sent tan econòmic!

Ens endinsem a un altre destí, Puerto Madryn, el paradís de les balenes, a través de la família de l’Òscar, el camioner que ens permet dormir en els quatre pams de matalàs del seu camió. Els seus sis nens corren per una casa humil, lloc de trobada de la resta de nens que fan vida al carrer. Dormen tots amuntegats en una sola habitació, no necessiten d’intimitat?, ens qüestionem mentre admirem la tranquil·litat de la Mariela, la col·lega de tots. Mentrestant, la riquesa aflora a unes poques “quadres” (carrers, eina de mesura de les distàncies, uns 100 metres, o qui sap perquè a vegades, la quadra sembla no acabar-se mai). Les balenes, reclam turístic per excel·lència, com poden embutxacar-se aquesta gent tants ingressos pel simple fet de contemplar un espectacle de la natura. No sé com però podem escapar d’aquests lladres d’il·lusions i del no res apareix una parella que ens dur a on aconseguim divisar el nostre al·licient faunístic. Un catxalot mort a la platja, una balena a pocs metres dels nostres ulls, amb la seva cria ens deleiten els sentits. Expulsen l’aire amb esquitxos d’un so més semblant al dels contes que al del món real. Eco. Ressó d’ultratomba. Vibració que arriba a oïdes dels rosats flamencs. I la mar, mentrestant, roman més tranquil·la que mai.

Amics d’amics (Martín y Mabel) que ens acullen a Trelew, una altra ciutat enmig d’un oasis format en la tundra. No hi ha proximitat entre poblacions, separades entre elles per 400, 600, 800 km. Encara és hora que paguem un allotjament, gairebé un àpat, un transport... Aquesta vegada tenim un “col·lectivo” a disposició, un bus a peu de porta, que ens porta a conèixer la ciutat. Que duri aquesta manera de viatjar pel planeta, aquesta bona manera de conèixer la idiosincràsia del país, a mans de la seva gent.

Cinc hores a la carretera anhelant visitar una pingüinera, esperant que alguna ànima caritativa amb aquell mateix destí ens porti fins allà... ningú ens satisfà però no hi ha desesperació. Sols acceptació de que no ha de ser, de que estem on estem perquè volem i amb la calma de saber esperar la sorpresa que arribarà en qualsevol moment. Ja ha arribat, un conductor que s’ofereix de portar-nos a algun lloc, ens convida a la factoria de llagostins i ens proposa un nou destí, Rawson i Camarones. Ens quedem sense pingüins, però tenim un nou al·licient al que aspirar.