Dies de platja, festa, caminades...

La Júlia és la nostra següent amfitriona i ens ofereix compartir la seva habitació en un caseta situada en una zona ben tranquil.la, al centre de l'illa. Trobem el nostre lloc per unes setmanetes prop de les dunes que ens acosten al mar i al peu d'una muntanya ben especial. Tenim arbres fruiters al jardí que ens donen aguacates gegantins i maracuyás, i bevem del rierol, aigua pura i fresca. Abundància de fruites exòtiques a la casa: conguis, caramboles, pitangues, abacachís (pinyes), mangos, mamãos (papayes), melons, llimes, kiwis, plátans... que comprem a la "sacola", un mercat on tot està al mateix preu, un real/kg. A tota hora escoltem en Bob Marley, i és que els veìns l'adoren, i compartim amb ells i els seus gossos, dos escubydoos gegants que passegen els gatets de la casa, mates i converses.

Maracatú, batukada, samba... ja era hora de festa. La cita és en un jardí en una casa solitària a la platja d'Armação, al sud de l'illa. 300 brasilenys mouen les vísceres al son de la música dels seus ancestres. La cashasa, licor de caña de sucre, ens convida a desinhibir-nos a voluntat del tambor i el berimbau (instrument fet amb un arc i una carbassa). El nostre cos desperta moviments que desconeixia fins ara, tot imitant aquesta gent que balla ja en el ventre de la mare. Dansen com baldufes i parlen portuguès, són els fills i els néts de colonitzadors, indis i esclaus, i el que tenen en comú és que saben divertir-se. Uns més torrats pel sol, d'altres menys però tots es deixen endur per la "capoeira", un ritual introduit pels esclaus africans. Consisteix en què dues persones lluiten dins un cercle, uma lluita harmònica on l'atenció i la concentració són els dos únics aliats que podem anticipar-se als moviments del contrincant.

I anem a dormir abans la festa no acabi perquè... demà ens llevarem a les 6h del matí! Diuen que els guerrers esperen el poder desperts, així que com a bons guerrers no ens volem perdre el moment poderós de la sortida del sol. I passegem per la vora del gran llac, Lagoa da Conceição, on els pescadors, amb l'aigua als genolls, esperen immutables atreure alguna bona peça per dinar. Arribem al Templo do Vento, un centre on s'ha reunit en cerimònia la familia brasilera del camí vermell. Just a temps per compartir amb ells uns cants abans d'esmorzar i un pastís d'aniversari. Després dues mosses brasilenyes se'ns emporten a la platja, praia Mole, on passegen la seva gràcia davants els objectius dels fotògrafs que per uns moments obliden l'enfoc de l'onada i el surfista. Roques amb formes, un drac i un indi miren a la llunyania venerant la fortaleza de l'oceà. Les onades ens arrepleguen, ens posen cap per avall, ens donen voltes i més voltes, fins que aconseguim sortir, ben sacsejats. Estirats a la sorra, sota un sol abrassador, ens visiten venedors ambulants que fan únics els seus productes, incens, rellotges, massatges, galetes... fins i tot et pots menjar un formatge fos a l'instant en uns brasa portàtil... us ho podeu imaginar! Aquest cop preferim menjar bé; salmó, llenguat, ostres i "camarons"... perquè tocava ja menjar peix! En la majoria de restaurants pagues el preu del pes del teu plat. Una mica d'això, una mica d'allò... ens agrada la varietat. Passegem per la festa artesanal i tornem a casa satisfets per acabar, un dia tan complert, amb les cançons que composa en Toni a la guitarra, cançons que conten la nostra història.

Visitem la Lagoa do Peri, un llac d'aigua dolça, enmig de la selva atlàntica on els mosquits se'ns mengen vius i si no deixeu que en Toni us expliqui l'afinitat que té amb aquests vampirs anticoagulants que li han inflat una mà i un peu, o pregunteu-ho a l'Alba que per una picada al turmell s'ha quedat dos dies sense caminar. Canyes de bambú que cruixen quan passem, herbes enfiladisses que es fusionen amb els arbres, fulles que semblen flors, flors que semblen papallones, papallones que semblen ocells i ocells que semblen insectes... Bell paradís per visitar dins una tela mosquitera.

I endormiscats a la platja sentim com les nostres emocions es fusionen em l'aigua. I estem com el vaivé de l'onada, uns dies estrellats, altres dies ennovulats, remoguts per tota aquesta energia que emmana l'illa. Terra flotant amb una forta història que parla de l'abandonament de la dona, d'immigració forçada, d'esclaus i bruixes que escapen amagats d'un tràgic destí, gent que va trobar en aquesta illa el refugi. I la lectura de tota aquesta història, entra súbtil pels poros de la nostra pell. D'una banda l'illa ens atrapa i voldriem establir-nos un temps aquí per descansar, escriure tot el que ens passa per dins, i poder acabar el rei Pepet, la novela que escriu en Tonet, aprendre música, guitarra, cant, tècniques homeopàtiques... Sí tot el que no hem tingut temps d'aprendre allà. D'altra banda l'illa és un bon projectil per llançar-nos a la recerca de nous horitzons. I estem en aquest interminable debat, ens quedem o marxem... i passem de voler decidir amb una intranquil.litat mental a una tranquil.litat de saber que podem escoltar el que precisem escollir quan recordem que no hi ha pressa, no hi ha temps.