Calor i fred en un mateix dia. El sol, guerrer que acoloreix d'un bru daurat la nostra pell, es deixa acaronar per la pluja fresca en temporada de tardor. I la platja, ben a prop de casa, ens alimenta quan treu el nas per darrera les dunes. Encapçalades per una creu blanca, dunes colonitzades per arrosegadisses plantes espinoses que ens mosseguen quan no escoltem amb atenció la sorra quan parla. Amb un llenguatge ben diferent parla Yemanyà, deesa de l'aigua profunda i salada , tan t venerada per la gent d'aquests pobles. Amb enteniment i entrega ens parla del seu poder, de la seva capacitat de disoldre, de transformar. Així oferim al mar tots aquells vells esquemes que ja no ens són útils i ens alliberem d'un pes innecessari. I en Toni està desconegut. Aquell aneguet que fugia corrents quan l'aigua li tocava més enllà de la punta del peu, ara no hi ha manera de que surti de l'aigua. Lluita contra les onades, com David davant Goliat quan descarrega la seva fúria.
Canvia l'aire del nostre entorn quan rentem una mica la carona de la casa, li tallem la gespa del jardí, reorganitzem l'espai... i es delata tota sola l'harmonia. Només faltava la presència de la Suindára reapareixent a la nostra vida perquè els mals s'espantin. Tot recobra sentit, la ment s'acalma i el cor explota d'emoció. Divina presència de saviesa, camuflada rera un vestit d'humiltat, senzillesa i sentit de l'humor. Així és ella, mestre dels nostres passos, passos que venen ferms dels nostres avantpassats amb un llenguatge entenedor, el llenguatge de la nova era. Torna la màgia a l'illa, torna la lleugeresa després d'uns dies moguts per la desmotivació. Hi ha tant per aprendre, tant per sentir encara que acordem esperar amb il.lusió que la sincronicitat guii de nou el nostre rumb.
Diumenge de familia, improvitzem una passejada asolellada a la platja amb els nostres veìns. Ens enfilem pel riu fins a arribar a una cascada, que es pot atravessar per entrar a una cova que escolta els nostres cants. L'aigua fresca es dispara per les parets del salt, quan des de sota, emmudits i sords, disfrutem del bombardeig de la corrent. Una gorga cristal.lina emmiralla els arbres guardians d'aquest trosset de selva. I la cobra, que demana atenció, canvia els plans de diumenge d'una excursionista. Moltes serps estan picant a la gent, què es deuen estar cobrant? Seguim de ruta per la platja, pujades i baixades per les muntanyes (els morros que diuen ells) des de la platja de
Solidão fins a la de Saquinho. Roques gegants caigudes a la sorra com nàufrags, antics testimonis que duen la remor de les onades bosc endins. I una espècie de pterodàctils volen en la seva dimensió, semblen ocells d'una altra època, caiguts en racó de món. Un partit de futbol a lo brasiler amb l'aigua esquitxant els turmells i una bona migdiada tombats al sol de l'hemisferi sud.El plat més típic del país són els feijãos (fesols) amb arròs i farofa (farina de yuka) i un bon pão de queijo, panet amb formatge integrat a la masa. Nosaltres preferim passar a les postres, un brigadeiro, llet condensada amb xocolata calenta i canela, com a recompensa d'un altra dia ben complet. Perquè demà alguns tornen a la rutina, "segunda feira" és el dilluns perquè aquí de nom, les setmanes comencen en diumenge!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada