He descobert que sóc una ceba!

L'Antarki és un chamán peruà que viu amb la Vanessa i la seva filla Janaina. Mentre ells estan de viatge fem un intercanvi. Nosaltres els vigilem la casa mentre els ajudem amb el lloguer i per fi, després de molts i molts mesos rera la gent, tenim la nostra pròpia casa!!! Aconseguim una fantàstica casa de colors, de nines, al sud salvatge de l'illla, el mar a la dreta, a l'esquerre el llac. .. Tot seria perfecte si no fos que... només ens dura un dia! I encara perquè convencem a la propietària, nerviosa i emprenyada, que ens deixi quedar aquesta nit, doncs aviat es fa fosc. Resulta que el contracte havia finalitzat feia un mes i mig i entre uns i altres no havien sabut resoldre el tema abans, així que sense voler-ho hem rebut nosaltres. De totes maneres la nostra experiència de tenir casa per un dia ha set una gran benedicció. Hem aprofitat per anar a descobrir la vegetació selvàtica del sud, després de dos dies de pluja, amb les xancletes... quin parell! De nou, els mosquits se'ns han ben cruspit mentre caminàvem amunt i avall buscant el camí. I és que amb aquesta aigua caiguda la vegetació s'ha refet tant que el camí jugava a cuit i amagar amb nosaltres. I la providència ens ha fet perdre per poder-nos sorprendre amb un regal.

Santuari natural “el formiguer”, roques com edificis arrodonits a peu de llac, mirall trencat pel moviment de l'aigua quan s'acosta un pescador natiu i se'ns emporta cap a una cascada mentre ens relata històries d'esclaus, històries de fetilleres. Ens em perdem la meitat perquè aquests natius parlen amb paraules que corren més ràpid que el vent. Prop de sorra movadissa, remant entre nanúfars ens acostem a l'entrada del riu, la mata ens absorveix cada vegada més, gairebé no hi ha aigua on navegar i corra la imaginació entre les paraules dels caimans i les cobres. Un bom passeig acompanyats per la providència entre arbres colonitzats per paràsits de paràsits, orquídies, i bananers. I oxum, esperit de l'aigua dolça entona entusiamada sons dins el nostre cos pur i nu.

Sortim de matí de la casa, recollim algunes pertanences és singulars dels amics i anem a casa l'Içairé, el nostre pare de l'illa, molt estimat per tothom, a buscar refugi.

Una excursió al continent, sortim de l'illa després de més d'un més. Pedra Branca, una zona tranquil.la on la proximitat a la universitat dóna peu a que comparteixin el territori els estudiants de naturologia i els natius agricultors de fesols i yuca. Casa de resos guaraní empleçada al peu de la muntanya on passa un camí que connecta amb el poblat inca de Perú. Compartim una nit de medicina amb cants i resos, amb en Dérik, que esdevé un gran germà nostre i ens regala un petangyà. I amb ell i la Renata l'endemà ens anem cap a la platja. Praia Moçambique, amb un despertar nocturn llunar damunt l'oceà envermellit encara pel sol. Un grup de nens guaranis ens ofereixen unes danses i uns cants al voltant del foc mentre llumetes de colors i fades ens saluden des del cel (amplieu les fotografies, si no us ho creieu). Abans de marxar, més i més capoeira, nens giravoltant a l'aire, núsica i tambors... que deixem que vagin sonant perquè ens esperen a la comunitat amb nous treballs, nous horitzons per obrir, nous horitzons per integrar.

I en aquesta illa ens arriba la il.luminació i l'Alba té una revelació: "Toni, he descobert que sóc una ceba! Tantes capes com tinc, puc escollir la que vull utilitzar. Cada una té una funció en un moment determinat, però l'interessant és saber que puc destapar i conèixer ben endins el cor de la ceba!"