Tipus i tipus de selva!

Hem arribat a la selva! Selva de ciment al centre de Florianòpolis on ens exposem a tot tipus de perills. Animals que es fan dir humans, densos, accelerats, venedors assaltants que reclamen insustencialment les seves preses, olors, pudors, picors, sorolls, cotxes (amb dipòsit d'alcohol de canya de sucre),... Una raça en moviment accelerat, massa moviment per nosaltres! Estem a una "onda" tan diferent que realment és un xoc estar al mig d'aquest cabdell "incivilitzat". Ho havíem de fer, havíem de ser forts i venir a conèixer aquesta part que, inevitablement, també forma part de l'illa... ni que fos per unes horetes, el temps d'anar a comprar un carregador per la bateria de la càmara de fotografies.
I és que aviat hem tingut vist el centre. No gaire res més que la catedral, el mercat colonial i la plaça "XV de novembro" on una figuera centenària (diferent de les que tenim nosaltres) s'alça majestuosa resistint-se a la transformació social. Manté amb dificultat el pes de les seves branques, de 20 metres en horitzontal, per damunt dels caps dels avis que juguen al carrer a cartes i a escacs. Prenem un sospir, un cafè per reconfortar-nos, el típic "salgadinho" (pasta de full farcida de camarons, carn, verdures...) i fugim corrents d'aquí. Per cert, el berenar a Brasil (o si més no a Flòrinòpolis) és importantíssim, si accepteu un consell, no digueu mai que no a un cafè brasiler o us perdreu la dolçura d'un ventall d'acompanyaments d'un cafè que no té perquè ser-hi present!

I mentre no decidim que fem de les nostres vides, en Toni troba feina! L'han llogat tres dies per fer de manobra a la casa de l'Alaide, la senyora que acaba decidint que la feina és massa dura per en Toni, pobret. Així que ens deixem cuidar, mimar, alimentar... a canvi de que en Toni sigui el seu "mosso". Toni aquí, Toni allà, fes-me això, fes-me allò... quin riure! Almenys tenim intimitat aquí, un niuet a les golfes sota el romanticisme d'una mosquitera (es donen converses ben profundes sota l'enreixat anti-mosquits) i una piscina a disposar.

Quan el capvespre arriba el sol es pon, i en Toni i l'Alba surten del niu. Un bany d'aigua salada mentre la lluna comença a suspirar, canvia la sintonia de qualsevol malestar, i és que no és fàcil desenganxar-se als projectes que donen voltes al nostre cap. També hi ajuda una cervesa ben fresca a peu de platja al Pantano do Sul, asseguts al bar més típic, on pengen de parets i sostre dedicatòries en paper.

La Suindára segueix estant amb nosaltres i se'ns emporta a descobrir un dels encants del nord de l'illa. Praia do Forte, a Jurêre, una caleta on l'aigua sorprenentment està calmada. Amb l'antic so d'un tambor tradicional, ens banyem sota la lluna, com arc somrient sospesa en el cel rogent. I per primera vegada en aquesta platja, en aquest refugi secret d'alguns, apareixen dos dofins per saludar aquests catalanets que volten pel món cercant experiències, cercant coneixament, i brindem joiosos per aquest regal que és aliment pel cor i instrucció per la ment.
Acomiadem a la Suindára, que se'n va uns dies a Europa, amb un parell de cançons adaptades especialment per ser dedicades, bon vi i "camarons" frescos. Ens deixa però no sense abans organitzar-nos els següents dies i combina amb altra gent perquè estiguem en bones mans, li hem portat més feina nosaltres que no els seus fills. Seria fàcil agafar un avió i acompanyar-la, això sí, amb bitllet d'anada i tornada.