Ja més tranquils, passen pel nostre cap imatges de l’intensitat i la confusió viscuda, com si es tractés d’una pel.lícula antiga i muda, d’una pel.lícula surreal! El bus avança pel silenci d’un infinit prat verd pla ple de vaques pasturant, arrosars inundats i llacs a l’horitzó. El bus va parant en escoles solitàries, en comunitats reduïdes, que reuneix la gent aïllada del camp en aquestes simples agrupacions construïdes sota palmeres i arbres gegants.
Arribem a Pelotas, una ciutat verda al mig de l’immens prat amb uns quants gratacels a la vora del riu, que ens dóna la benvinguda. Un paisatge d’impacte on l’aventura continua. Tot i ser una ciutat més gran, la targeta segueix portant problemes. L’Alba i les maletes esperen a l’estació, amb una impacient paciència mentre les hores van passant, mentre en Toni va rebuscant per la ciutat la manera d’aconseguir els reals brasilers que ens falten per pagar el bitllet de bus. Es fa fosc, les caixes de canvi ja són tancades, bancs, bancs i més bancs i cap accepta la targeta, demana ajuda a botigues i comersos, però ningú vol donar-nos un cop de mà. Sabem que ens en sortirem, tot i semblar impossible sobretot quan aflora la impotència. Una bona lliçó que ens permet posar-nos a la pell i comprendre una mica el sofriment de tanta gent que viu desemparada, en països estranys, sense diners, sense menjar... Al cap d’unes quantes hores, quan el sol ja s’ha pos, i l’Alba ha desesperat, en Toni apareix triomfant a l’estació. El somriure el delata i és que en un últim intent, un caixer d’una benzinera ha recompensat la seva insistència, i com aquell qui res, li ha omplert la butxaca de diners. Marxem corrents, no hi ha temps ni d’anar al lavabo, comprem quatre coses per menjar, primer àpat del dia i el bus ja se’n va. Dotze de la nit, ens trobem amb la Clarice a la capital de Rio Grande do Sul, Porto Alegre!
Paradetes al carrer, abundància de verdures i fruites tropicals: mangos vermells, papayes i manãos taronges, chochos verds, alvocats, mandioques (yuca), caquis (palosantos), plàtans miniatures... tot col.locat amb acurada consciència, una estètica que sorprèn en aquest país de barreges i contrastos ideològics. Una ciutat, a la vora del riu Guaiba, que contempla impacient una posta de sol rera una altra i observa la gent que se l’hi acosta des de qualsevol racó. Tothom troba el seu lloc en aquest laberint de pobresa i s’inserta en un món laboral on ningú t’assegura que la feina sigui digne o ben remunerada. Hi ha qui es passa la jornada apretant el botó d’un ascensor de supermercat, o sostenint una bandera publicitària, hi ha qui es decideix per la venta ambulant, pel transport amb carro i cavall o els autònoms que cerquen nit rera nit dins les escombreries alguna cosa perquè el rebuig dels qui mengen cada dia és or pels que somien menjar. Escots i culs prominents circulen amb alegria pels carrers que expliquen la història d’un poble de gran heterogeneitat ètica i social, originat per la barreja d’indis guaranis i portuguesos, africans, alemanys, italians... Gens provinents d’arreu, immigrants que van fugir de les seves terres farts de viure vessant sang en les guerres, potser d’aquí que el poble brasiler s’hagi mantingut sempre al marge de qualsevol batalla. Baixem pel carrer Bahía, un dels centres nostàlgics de la ciutat on antigament desfilaven les noies ben arreglades per festejar algun mosso. I arribem a la plaça del mercat on la Setmana Santa ha tret al carrer tots els comerciants peixaters, doncs segons la tradició en aquests dies no és permès el consum de carn. Degustem un pinxo de “filet d’angel” arrebossat mentre revivim antigues revoltes de protesta per el neoliberalisme i imperialisme al creuament de la Democràcia, d’on va sorgir el mundialment conegut Fòrum Social. En Toni s’ha comprat un banyador per anar a fer surf a les platges, tan ansiades, de l’Atlàntic. L’Alba ho ha intentat, però resulta que no troba cap tros de roba que li tapi més enllà de la reguera del cul, i diuen incongruents que el nudisme no es permet.
És en aquesta ciutat de Rio Grande do Sul, on va néixer i germinar una figura molt cotitzada arreu del món. Des del camp de joc del Grêmio, el gaúcho més famós, en Ronaldinho, ha despertat passions per tots cantons (fins i tot hi ha qui ha pogut disfrutar quan li picava l’ullet). L’etern contrincant d’aquest club dels “pobres”, són els colorados, els de l’Inter.
Festa de St. Josep, ballaruca tota la nit que s’allarga fins la matinada, quan l’alba
obre els ulls a una bandada d’ibis negres. Tot de sensacions que es despullen en aquest indret del planeta on el paral.lel 30 del globus terrestre deixa constància de la seva influència. Moltes hores tancats dins les quatre parets d’un pis que ens recull, ens dona repòs, internet, aliment i companyia. I com un mòvil de colors que gira amb el vent, ara del dret ara del revés,... vivim tota una búsqueda en un quadradet de quatre parets. Aquest pis ens reté en una bombolla des d’on veiem la ciutat immensa i salvatge, de la qual ja necessitem sortir!
Arribem a Pelotas, una ciutat verda al mig de l’immens prat amb uns quants gratacels a la vora del riu, que ens dóna la benvinguda. Un paisatge d’impacte on l’aventura continua. Tot i ser una ciutat més gran, la targeta segueix portant problemes. L’Alba i les maletes esperen a l’estació, amb una impacient paciència mentre les hores van passant, mentre en Toni va rebuscant per la ciutat la manera d’aconseguir els reals brasilers que ens falten per pagar el bitllet de bus. Es fa fosc, les caixes de canvi ja són tancades, bancs, bancs i més bancs i cap accepta la targeta, demana ajuda a botigues i comersos, però ningú vol donar-nos un cop de mà. Sabem que ens en sortirem, tot i semblar impossible sobretot quan aflora la impotència. Una bona lliçó que ens permet posar-nos a la pell i comprendre una mica el sofriment de tanta gent que viu desemparada, en països estranys, sense diners, sense menjar... Al cap d’unes quantes hores, quan el sol ja s’ha pos, i l’Alba ha desesperat, en Toni apareix triomfant a l’estació. El somriure el delata i és que en un últim intent, un caixer d’una benzinera ha recompensat la seva insistència, i com aquell qui res, li ha omplert la butxaca de diners. Marxem corrents, no hi ha temps ni d’anar al lavabo, comprem quatre coses per menjar, primer àpat del dia i el bus ja se’n va. Dotze de la nit, ens trobem amb la Clarice a la capital de Rio Grande do Sul, Porto Alegre!
Paradetes al carrer, abundància de verdures i fruites tropicals: mangos vermells, papayes i manãos taronges, chochos verds, alvocats, mandioques (yuca), caquis (palosantos), plàtans miniatures... tot col.locat amb acurada consciència, una estètica que sorprèn en aquest país de barreges i contrastos ideològics. Una ciutat, a la vora del riu Guaiba, que contempla impacient una posta de sol rera una altra i observa la gent que se l’hi acosta des de qualsevol racó. Tothom troba el seu lloc en aquest laberint de pobresa i s’inserta en un món laboral on ningú t’assegura que la feina sigui digne o ben remunerada. Hi ha qui es passa la jornada apretant el botó d’un ascensor de supermercat, o sostenint una bandera publicitària, hi ha qui es decideix per la venta ambulant, pel transport amb carro i cavall o els autònoms que cerquen nit rera nit dins les escombreries alguna cosa perquè el rebuig dels qui mengen cada dia és or pels que somien menjar. Escots i culs prominents circulen amb alegria pels carrers que expliquen la història d’un poble de gran heterogeneitat ètica i social, originat per la barreja d’indis guaranis i portuguesos, africans, alemanys, italians... Gens provinents d’arreu, immigrants que van fugir de les seves terres farts de viure vessant sang en les guerres, potser d’aquí que el poble brasiler s’hagi mantingut sempre al marge de qualsevol batalla. Baixem pel carrer Bahía, un dels centres nostàlgics de la ciutat on antigament desfilaven les noies ben arreglades per festejar algun mosso. I arribem a la plaça del mercat on la Setmana Santa ha tret al carrer tots els comerciants peixaters, doncs segons la tradició en aquests dies no és permès el consum de carn. Degustem un pinxo de “filet d’angel” arrebossat mentre revivim antigues revoltes de protesta per el neoliberalisme i imperialisme al creuament de la Democràcia, d’on va sorgir el mundialment conegut Fòrum Social. En Toni s’ha comprat un banyador per anar a fer surf a les platges, tan ansiades, de l’Atlàntic. L’Alba ho ha intentat, però resulta que no troba cap tros de roba que li tapi més enllà de la reguera del cul, i diuen incongruents que el nudisme no es permet.
És en aquesta ciutat de Rio Grande do Sul, on va néixer i germinar una figura molt cotitzada arreu del món. Des del camp de joc del Grêmio, el gaúcho més famós, en Ronaldinho, ha despertat passions per tots cantons (fins i tot hi ha qui ha pogut disfrutar quan li picava l’ullet). L’etern contrincant d’aquest club dels “pobres”, són els colorados, els de l’Inter.
Festa de St. Josep, ballaruca tota la nit que s’allarga fins la matinada, quan l’alba
obre els ulls a una bandada d’ibis negres. Tot de sensacions que es despullen en aquest indret del planeta on el paral.lel 30 del globus terrestre deixa constància de la seva influència. Moltes hores tancats dins les quatre parets d’un pis que ens recull, ens dona repòs, internet, aliment i companyia. I com un mòvil de colors que gira amb el vent, ara del dret ara del revés,... vivim tota una búsqueda en un quadradet de quatre parets. Aquest pis ens reté en una bombolla des d’on veiem la ciutat immensa i salvatge, de la qual ja necessitem sortir! 
1 comentari:
Em poso a plorar i a vibrar amb els vostres escrits, les vostres vivències.
Els vostres aprenentatges estan donant i donaran fruit!
Nosaltres des de la distància també estem recollint part del vostre treball!
Caminem agafats de la ma en dos espais terrenals diferents; però els nostres cors estan units en el mateix temps i lloc.
us estimo!
Publica un comentari a l'entrada