En el primer contacte en terra brasilenya les nostres emocions es barregen, són un vaivé de confusió i... confusió. Si haguéssim d’escollir un so lmot per definir el dia, aquest seria intensitat! No sé si coneixeu el conte de la bona i mala sort, aquí en teniu un exemple...
Quina bona sort, un senyor ens recull molt ràpid mentre fem dit a la frontera del Chuy, sense gairebé haver-nos d’esperar i s’ofereix pel que calgui, però...
Quina mala sort, només ens acosta 20 km i passen tres hores, quatre... es fa de nit i ningú més ens carrega. No tenim diners i estem assedegats!
Quina bona sort, un noi que apareix del no res ens regala un refresc i la noia de la botiga més pròxima ens deixa parar la tenda en el seu terreny.
Quina mala sort, ens avisa que aquest barri no és gaire segur.
Quina bona sort, tenim un centre policial al davant i potser ens poden ajudar.
Quina mala sort, la policia ens vol deportar. El ressentiment pels esdeveniments d’aquests dies entre Brasil i Espanya agreuja el nerviosisme, no tenim moneda brasilenya i a més ens acusen de mentiders.
Quina bona sort, arribem a un acord i ens comprometem a anar al banc a treure diners per agafar un bus o un hotel (si home, hi anirem perquè la policia ens hi obliga!).
Quina mala sort, el caixer automàtic no accepta la targeta. Un banc, un altre,... no hi ha maneres. És de nit, hi ha pobresa a la ciutat, per tant hi han robos també... Anem molt carregats, estem cansats...
Quina bona sort, unes senyores que paren la fresca ens volen ajudar i ens porten amb els bombers (ens deportaran aquests?!). Els bombers es porten molt i molt bé amb nosaltres i ens ajuden a buscar solucions.
Quina mala sort, no hi ha maneres que poguem sortir d’aquesta ciutat, ni amb els bombers aconseguim treure diners, i el bus no accepta targeta. On dormirem?
Quina bona sort, els bombers ens allotgen, ens deixen dutxar-nos, cuinar, internet, descansar... “Vamos ficar a vontade” i amb això, es posen a disposició!
Quina mala sort, al matí plou, i tot hi haver-nos llevat d’hora per sortir a la carretera, no tenim aixoplug. Esperem.
Quina bona sort, deixa de ploure, sortim a la ruta.
Quina mala sort, parem a comprar menjar per passar el dia i la targeta no funciona per fer compres. Casa de canvi tampoc n’hi ha, així que ens espera una jornada de dejuni forçat!
Quina bona sort, la botiguera s’enrotlla i ens regala un paquet de galetes. Almenys tenim algo per menjar, això i quatre “butians” que recollim d’una palmera al costat del carrer.
Quina mala sort, estem a la ruta, passen les hores i ningú ens vol carregar. Amb maletes, sense maletes, amagant en Toni... no hi ha manera. La gent desconfia. Tornem caminant cap a la ciutat.
Quina bona sort, a la gasolinera ens donen esperances i sense ni moure’ns, asseguts a un banc, ens apareixen 100 reals, i és que el de la botiga ha parlat amb el de la gasolinera i aconseguim diners fent un tripijoc amb la targeta.
Quina mala sort, anem a l’estació de busos però no en fem prou, ens falten diners per comprar el bitllet fins a Porto Alegre, on hi ha una amiga que ens espera.
Quina bona sort, un noi s’ofereix per portar-nos fins a una ciutat pròxima, ja que ell també fa aquell recorregut.
Quina mala sort, ens vol fer pagar la gasolina (més cara que el bitllet) i a més va begut... baixem del cotxe, agafem les motxilles i marxem corrent.
Quina bona sort, de nou a l’estació de busos, ens adonem que tenim prou diners per arribar fins a un poble intermig, Pelotas, i d’allà ja es veurà què passarà...
Farts d’anar com ninots, d’aquí cap allà, intentar això i allò, escoltar uns i altres aconseguim sortir finalment de Santa Vitoria do Palmar. Avui sembla que res ens pugui sortir a la primera, no aconseguim res del que intentem, i per altra banda, ens trobem amb gratitud i sorpreses inesperades, gent que ens ofereix un cop de mà. Massa ben acostumats que estàvem, era d’esperar que en algun moment del viatge ens trobariem amb dificultats. I és que és en aquests moments que un ha de saber rebuscar dins seu tots els seus recursos per no perdre la calma, per no caure en la desesperació. I nosaltres, hem aprovat aquesta assignatura! Felicitats!
Quina bona sort, un senyor ens recull molt ràpid mentre fem dit a la frontera del Chuy, sense gairebé haver-nos d’esperar i s’ofereix pel que calgui, però...
Quina mala sort, només ens acosta 20 km i passen tres hores, quatre... es fa de nit i ningú més ens carrega. No tenim diners i estem assedegats!
Quina bona sort, un noi que apareix del no res ens regala un refresc i la noia de la botiga més pròxima ens deixa parar la tenda en el seu terreny.
Quina mala sort, ens avisa que aquest barri no és gaire segur.
Quina bona sort, tenim un centre policial al davant i potser ens poden ajudar.
Quina mala sort, la policia ens vol deportar. El ressentiment pels esdeveniments d’aquests dies entre Brasil i Espanya agreuja el nerviosisme, no tenim moneda brasilenya i a més ens acusen de mentiders.
Quina bona sort, arribem a un acord i ens comprometem a anar al banc a treure diners per agafar un bus o un hotel (si home, hi anirem perquè la policia ens hi obliga!).
Quina mala sort, el caixer automàtic no accepta la targeta. Un banc, un altre,... no hi ha maneres. És de nit, hi ha pobresa a la ciutat, per tant hi han robos també... Anem molt carregats, estem cansats...
Quina bona sort, unes senyores que paren la fresca ens volen ajudar i ens porten amb els bombers (ens deportaran aquests?!). Els bombers es porten molt i molt bé amb nosaltres i ens ajuden a buscar solucions.
Quina mala sort, no hi ha maneres que poguem sortir d’aquesta ciutat, ni amb els bombers aconseguim treure diners, i el bus no accepta targeta. On dormirem?
Quina bona sort, els bombers ens allotgen, ens deixen dutxar-nos, cuinar, internet, descansar... “Vamos ficar a vontade” i amb això, es posen a disposició!
Quina mala sort, al matí plou, i tot hi haver-nos llevat d’hora per sortir a la carretera, no tenim aixoplug. Esperem.
Quina bona sort, deixa de ploure, sortim a la ruta.
Quina mala sort, parem a comprar menjar per passar el dia i la targeta no funciona per fer compres. Casa de canvi tampoc n’hi ha, així que ens espera una jornada de dejuni forçat!
Quina bona sort, la botiguera s’enrotlla i ens regala un paquet de galetes. Almenys tenim algo per menjar, això i quatre “butians” que recollim d’una palmera al costat del carrer.
Quina mala sort, estem a la ruta, passen les hores i ningú ens vol carregar. Amb maletes, sense maletes, amagant en Toni... no hi ha manera. La gent desconfia. Tornem caminant cap a la ciutat.
Quina bona sort, a la gasolinera ens donen esperances i sense ni moure’ns, asseguts a un banc, ens apareixen 100 reals, i és que el de la botiga ha parlat amb el de la gasolinera i aconseguim diners fent un tripijoc amb la targeta.
Quina mala sort, anem a l’estació de busos però no en fem prou, ens falten diners per comprar el bitllet fins a Porto Alegre, on hi ha una amiga que ens espera.
Quina bona sort, un noi s’ofereix per portar-nos fins a una ciutat pròxima, ja que ell també fa aquell recorregut.
Quina mala sort, ens vol fer pagar la gasolina (més cara que el bitllet) i a més va begut... baixem del cotxe, agafem les motxilles i marxem corrent.
Quina bona sort, de nou a l’estació de busos, ens adonem que tenim prou diners per arribar fins a un poble intermig, Pelotas, i d’allà ja es veurà què passarà...
Farts d’anar com ninots, d’aquí cap allà, intentar això i allò, escoltar uns i altres aconseguim sortir finalment de Santa Vitoria do Palmar. Avui sembla que res ens pugui sortir a la primera, no aconseguim res del que intentem, i per altra banda, ens trobem amb gratitud i sorpreses inesperades, gent que ens ofereix un cop de mà. Massa ben acostumats que estàvem, era d’esperar que en algun moment del viatge ens trobariem amb dificultats. I és que és en aquests moments que un ha de saber rebuscar dins seu tots els seus recursos per no perdre la calma, per no caure en la desesperació. I nosaltres, hem aprovat aquesta assignatura! Felicitats!
1 comentari:
Hola guapus,
hem rebut el mail de volets i m'alegro llegir que esteu tant bé, amb aquest solet...quina enveja!!
i quines aventures no?? quan sigueu avis en tindreu per explicar de l'alçada d'un campanar! jejej es broma!! la veritat és que esteu passant unes experiències inoblidables...i les que us queden!!
*una abraçada*
gemma
Publica un comentari a l'entrada