Perquè s’excusa
la gent al·legant que va amb el cotxe ple, que porta massa carrega, que no pot...? Perquè no diu només que no vol, que no li dóna la gana, o que té por? És necessari inventar mentides per justificar-se? Cadascú pot escollir amb llibertat, no?! portar-nos és una opció, no fer-ho és una alta. Ah, així no és per nosaltres, és per ells que es justifiquen? Justifiquen la seva conciencia per quedar-se més tranquils?! En parlem amb la gent i molts ens confessen que que no solen carregar a ningú per por, "Han passat moltes coses" diuen... Per què s'excusen? Això no ho preguntem, qui sap potser també fariem el mateix. El que passa és que quan s'està a la "ruta" cada cotxe que s'acosta és una nova esperança i cada cotxe que passa de llarg una nova decepció. Especialment en els dies en que passen les hores sota el sol roent, a mercè del vent o del fred insitent, i els cotxes passen i passen i tothom es justifica. Sort que sempre hi ha qui s’anima, un ex-motxil·ler, un motxil·ler frustrat o algun solitari que anhela companyia, també gent amb bon cor que es deixa acompanyar per incòmodes que hàgin d’anar. Gràcies als que ens acompanyen, gràcies els que decideixen no fer-ho. Aprenem, poc a poc, a respondre amb un somriure!
la gent al·legant que va amb el cotxe ple, que porta massa carrega, que no pot...? Perquè no diu només que no vol, que no li dóna la gana, o que té por? És necessari inventar mentides per justificar-se? Cadascú pot escollir amb llibertat, no?! portar-nos és una opció, no fer-ho és una alta. Ah, així no és per nosaltres, és per ells que es justifiquen? Justifiquen la seva conciencia per quedar-se més tranquils?! En parlem amb la gent i molts ens confessen que que no solen carregar a ningú per por, "Han passat moltes coses" diuen... Per què s'excusen? Això no ho preguntem, qui sap potser també fariem el mateix. El que passa és que quan s'està a la "ruta" cada cotxe que s'acosta és una nova esperança i cada cotxe que passa de llarg una nova decepció. Especialment en els dies en que passen les hores sota el sol roent, a mercè del vent o del fred insitent, i els cotxes passen i passen i tothom es justifica. Sort que sempre hi ha qui s’anima, un ex-motxil·ler, un motxil·ler frustrat o algun solitari que anhela companyia, també gent amb bon cor que es deixa acompanyar per incòmodes que hàgin d’anar. Gràcies als que ens acompanyen, gràcies els que decideixen no fer-ho. Aprenem, poc a poc, a respondre amb un somriure! I així hem passat dos dies a Neuquén, amb el roquer que ens va carregar i així arribarem a Sta. Rosa a la casa d’un jugador de básquet professional que per sort està de mudança i ens emplena la motxila de menjar... Neuquén, la primera ciutat pròpiament dita en la que estem des de fa temps, o almenys això sembla pel moviment de la nit (de dia, amb la calor, és més aviat una ciutat abandonada). La primera sensació de que ha arribat l’estiu en aquesta mitjanit calurosa, on els casinos són els reis de la nit, les loteries els joglars del dia, cotxes que funcionen amb gas, botigues especialitzades de bolquers, zones militars amb jardins i riqueses, mises evangèliques i cues als bancs. Sí, estem a Argentina! Com també ens ho recorden els sants i les verges a peu de carretera carregats d’ofrenes i banderes vermelles de peticions al “Gauchito Gil” una espècie de robin hood, a en “Ceferino” un nen que curava amb les seves mans, o a la “Difunta Correa” i el seu nadó, envoltada de botelles d’aigua, ja que va morir de sed.
Més quilòmetres i nit a Santa Rosa, la Pampa, sorpresos per una espectacular tormenta elèctrica. Dos anys enrera aquest no era territori patagònic, però ara es veu que sí! així que continuem dins la Patagònia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada