Junin de los andes i cultura mapuche...

Haguéssim pogut allotjar-nos a St. Martín de los Andes, bonica ciutat, arquitectònicament parlant, a la vora d’un llac on ens esperava un arquitecte i una astròloga, però no, decidim intuitivament aproximar-nos fins al poble següent, Junín de los Andes, per alguna cosa serà... I allà, a la casa que ens allotgen, hi ha la Patricia i la Ceca, dues noies de Suiza que després d’un any tramitant la forma de contactar-se amb la cultura mapuche, havien acordat una trobada amb una persona de familia de curanders. I nosaltres arribem just per conèixer aquesta àvia de 89 anys i la seva familia, que ens acosta a la cultura mapuche amb els seus cants, les seves paraules, la seva mirada. I això sembla que no és suficient perquè ens toca anar més enllà i reviure l’actual problema de conflictes de terres entre mapuches i nouvinguts en l’època de la colonització. Acompanyem a un membre de l’associació mapuche que lluita pels drets d’aquesta gent i a un fill d’una familia que està en judici, pràcticament guanyat a favor, per a recuperar els camps de pastura de la comunitat. I nosaltres, afortunats, entrem a l’antigua propietat com a amics de la familia i periodistes, per deixar constància fotogràfica dels fets. I ens topem amb aquesta gent, amb sang a la camisa, amb tremolors a les seves paraules perquè la policia, un cop més, ha arribat tard. I amb “la llei” de cadascú a una mà, una pedra a l’altra mà, en aquest segle, encara s’arreglen les coses a pedrades. Marxem amb el cotxe policial i abandonem aquesta història, sabent que hem set simples observadors d’una realitat que es manté viva. Costa assumir el
paper que juguem, quan el nostre pas ha d’avançar deixant enrera el que els nostres ulls han vist, sobretot quan la impotència et mantindria al seu costat, abraçant aquesta familia.

Què més ha tingut Junín? El via Cristhis, un recorregut a través d’escultures d’un famós artista, de la vida de Jesús i dels fets esdevinguts en aquestes terres de lluites entre indígens i colons, que finalitza dalt d’un turó amb vistes panoràmiques de la ciutat, enmig del desert espinós. Un riu amb illetes, on la seva costa està habilitada com a zona balneària, i doncs com s’han de refrescar totes aquestes ciutats si tenen el mar tan i tan lluny!
I allà al fons respira plàcidament el volcà Lanín, prop de la comunitat mapuche de Aucaupaca a Pilolill on salvatges pedres gegants, ens recorden un passat molt recent de la vida a l’interior d’aquest refugi de cavernes laberíntiques.

Passem la nit en ruta, acampats en una muntanya pelada, la lluna brillant i les estrelles jugant rialleres mentre els mapuches dormen, mentre nosaltres disfrutem del somrís de la lluna.

I seguim passejant les nostres siluetes d’ombra per damunt de la pols del camí al parc nacional Lanin, poblets com Aluminé i gairebé Villa Pehuenia on les araucàries, pins amb complexe de palmers, guarden altives el territori. A l’horitzó, des de la distància, veiem fumejar el volcà Llaima, el que fa uns dies roncava amb ganes des de Xile. I altre cop els gendarmes ens amenitzen la tarda amparant-nos del sol, amb converses i mate. I partim a la ruta, sabent que volem arribar a Córdova, per on passarem, per la cordillera argentina, per l’interior o per Xile? Qui sap, depèn on ens portin....