Per fi podem sortim de la Patagonia!

En aquesta terra on el vent incansable esquitlla els núvols, els estira i els cargola formant extranys discs i cilindres, aquí on la vista es perd a l’horitzó d’aquesta àrida plana que s’extén infinita pels quatre costats, ens sorprèn fugàs un sentiment que colpeja el nostre pit, i en el qual es barregen el buit i la plenitud, la vida i la mort, l’eternitat i aquest precís instant... Aquí, on la màgia de la vida batega decidida entre les pedres i els matolls, un es sent petit i sent la vida molt gran.

Oh, estimada Patagònia, ja és hora de que portem els nostres pasos més enllà de la teva esplendor.
Per impossible que sembli, després de 3 mesos i mig, aconseguim sortir de la Patagònia! I podem dir que amb aquest temps hem pogut palpar el batec d’aquesta terra, de dures condicions climàtiques, que ha condicinat fortament la vida dels seus habitants. I el folcklore, amb les seves lletres, parla d’aquest caràcter que nosaltres ja podem reconèixer, ja podem comprende.

I penetrem a l’interior del país amb un clar alicient, trobar l’Albert, un amic català instal·lat a la serra cordovesa. Ens aventurem per anar-lo a cercar sense gaires referències, però molta fe, i arribem de moment a la província de San Luís, compartint amb els sis cotxes que ens ajuden a fer aquest tram fent un bon intercanvi, ells ens porten, nosaltres els escoltem. I així escoltant el problema psicològic d’en Juan Carlos, que s’està separant de la dona intuint que té un ciber amant i bla, bla, arribem a Merlo. És un poblet que limita amb la província de Córdova, si fem un pas endavant són les 11h, si el fem enrera són les 10h, i és que aquests argentins han provat de canviar l’hora per economitzar el cost energètic, i no tothom hi està d’acord, més quan mai s’havia fet, aquests sensibles vilatans no s’acaben d’adaptar. “sí el sol està enmedio són las 12h, quien me va a decir el contrario...” Així que aquesta província mig anarquista ha tornat a l’hora de sempre, mentre la resta del país està a 3 horetes respecte l’horari català. Quin “quilombo”!

Desperta la lluna plena rera Traslasierra, la serra que travessa Córdova, sessió de thai chi amb en Guille, artesà que treballa la plata, aguaribays o arbres de pebre fals (rosat) ens aromatitzen les amanides, les converses de florals amb la Myriam ens enllaminen l’interés per la medicina homeopàtica, sessió de Jin Shin a una antiga pedra de curació dels “comechingones”, nom dels índigenes d’aquestes contrades, i tormentes elèctriques que descarreguen amb ira damunt la nostra mig indefensa tenda, però resistim!
Seguim la búsqueda i canviem de poble. Una família sorgida del no res, ens ve a buscar al camí erroni que haviem agafat per portar-nos expresament al poble de San Javier, i és que quan no ens preocupem, algú s’ocupa de nosaltres.

No hi ha manera de localitzar l’Albert, sabem que fa dos anys va comprar unes terres en aquesta serra per poder-la protegir i replantar, una serra, molts pobles enclavats en ella. Amb aquesta explicació anem de poblet en poblet preguntant per ell, artesans, “gallegos” (nom que reben els españols) que resulten ser alemanys, botiguers... i de boca en boca, rodant com una baldufa, arribem en mans d’una immobiliària que aconsegueix localitzar l’amic. Abans no ens podem trobar fem dos nits a Yacanto, en uns 15m2 que havien servit d’habitatge a uns artesans de plata i teixits, la Maria, en Carlos, en Benjamín i les dues ovelles.
Vivim apartats del poble, on les marqueses afloren al costat del rierol i els ocells piulen contents, un ens desperta al matí tot tocant-nos la finestra per desitjar-nos un bon dia, les goteres ens refesquen a la nit després d’una tormenta que ens ha sorprès pel mig de la muntanya i que hem après a disfrutar-la com un “algarrobo” més (una espècie de garrofer), o com la tormenta al mig del bosc, tornant de nit a casa, on la nit es confonia amb el dia quan el llamp ho decidia.