Traslasierra, Villa Las Rosas, barri de Las Chacras, al peu del Champaqui (la muntanya més alta de la serra). La caseta de l’Albert està en plena muntanya, enmig de 22 hectàrees de terreny. Un paradís amb piscina que no podem deixar de contemplar estirats a l’hamaca, a la balconada que dóna a un mar de terra verda, amb punxes que amaguen el quars blanc i mica del sòl. Un bell arbre centenari ens acompanya quan s’acosta el capvespre, quan el sol decideix descansar i es posa roig perquè sap que sovint la lluna l’espia quan ell es despulla. I les llumetes de la nit es preparen per dansar, cuques de llum intermitents, verdes, grogues, blanques, un espectacle de focs artificials que es barregen amb els estels fugaços. Ha arribat l’hora d’anar a dormir, i diem bona nit a la serra des de l’ull de bou del nostre niuet de fusta, com el de la heidy!
Enfilats al rostre del Champaqui anem coneixent l’encant d’aquest lloc. Un bosc de “tabaquillos” amagat en una vall de conte de fades. D’escorça tova, de vermell acanelat, es desfà en capes com papers de fumar, que sosté les branques plenes d’un verd intens de fulles semblants a la rosa mosqueta, d’on pengen esfilagarsades les barbes d’angel, un líquen rinxolat. Submergits en aigües cristal·lines, que refresquen més enllà de la pell, entre cascades i pedres saltem d’un costat a l’altre l’entusiasmat riu que ens fa perdre un cop i un altre, alguna picada d’abella, alguna caiguda al marge del barranc, moments ben intensos en un indret ben especial i més després de la sanació d’una sauna nocturna. Sí, en Toni ha portat el seu primer temaskal en terres argentines, una sauna natural de tradició ancestral que treballa amb la medicina de les pedres i del foc, de l’aigua i l’aire que respirem, de la força de la sàliva i el cedre, de la força dels cants. Sota la creu del sud confirmem de nou, com n’és d’energètica aquesta terra, aquest continent. Amics, bona companyia, bona brasa (“chivo” cabrit, les típiques “mollejas” les glàndula tiroides, xai, choricets...), cuina típica cordovesa amb els “alfajores” i la “humita” (un preparat de purè de blat de moro embolicat en la mateixa fulla) i molta alegria!
Descobrim més encants d’aquesta província i després de passar per 10 cotxes diferents aconseguim recórrer 100 km i arribar a Capilla del Monte, el lloc per excelència de les teràpies alternatives. A cada porta hi ha un cartellet amb el que s’ofereix, harmonització de xacres, meditació, astrologia,... o venda de ninots i naus extraterrestres. Diuen que sota la muntanya de l’Uritorco, hi ha una ciutat amagada d’una antiga civilització, i que hi ha un portal energètic en aquesta zona, on constantment es fan avistaments. Tots els seus habitants afirmen haver vist alguna senyal que recolza aquesta afirmació. Nosaltres ens allotgem a la Quebrada de la Luna, prop de Ongamira, a la base del “Cerro Pajarillo”, on hi ha varis cercles, suposadament marques de naus extraterrestres que van començar a aparèixer l’any 1985. Són ben circulars i força grans en el pendent de la muntanya, i les vistes són espectaculars. Quins muntanyots! També ens enfilem a l’Uritorco, com exploradors pel mig de la malesa d’on sortim contents però esgarrinxats, perquè els camins que tan recomanen de seguir últimament no en som gaire amics. I és que els pròpis artesans ens ensenyen com visitar el lloc sense pagar. El barri del faldeo on artistes i músics fan vida, fent sonar el seu art, cases fets d’adobe en forma d’iglu, i vegetació que omple els seus patis. Com també el poblet de San Marcos Sierra, típic poblet hippy on els carrers són de sorra de platja i hi ha qui camina descalç o en cavall per anar-se a remullar al rierol. Arbres amb el tronc verd i cotorres fent niu a les palmeres i als pals d’electricitat, i els salta martins treuen les seves ales i enrogeixen a l’aire amb el seu so metàl·lic. Moltes coses, molts quilòmetres caminats, 15, 12, 20, 10 km sota les estrelles que ens fan transformar en felicitat tota la por, la impaciència, el desampar que en nosaltres ha sorgit quan arribem a casa a les 12h de la nit. Moltes lliçons i és que com diu el proverbi: no diguis tot el que saps, no jutgis tot el que veus i no escoltis tot el que et diuen! I així deixem el poblet amb fotos amb alguna que altra estranya llumeta en el cel després d’escoltar les converses de les ondines jugant a la cascada!
Ah, i al final marxem sense haver pogut passar a saludar el temple Zen, on es va gravar la pel·licula argentina “Un Buda”, des d’aquí us la recomanem.
Enfilats al rostre del Champaqui anem coneixent l’encant d’aquest lloc. Un bosc de “tabaquillos” amagat en una vall de conte de fades. D’escorça tova, de vermell acanelat, es desfà en capes com papers de fumar, que sosté les branques plenes d’un verd intens de fulles semblants a la rosa mosqueta, d’on pengen esfilagarsades les barbes d’angel, un líquen rinxolat. Submergits en aigües cristal·lines, que refresquen més enllà de la pell, entre cascades i pedres saltem d’un costat a l’altre l’entusiasmat riu que ens fa perdre un cop i un altre, alguna picada d’abella, alguna caiguda al marge del barranc, moments ben intensos en un indret ben especial i més després de la sanació d’una sauna nocturna. Sí, en Toni ha portat el seu primer temaskal en terres argentines, una sauna natural de tradició ancestral que treballa amb la medicina de les pedres i del foc, de l’aigua i l’aire que respirem, de la força de la sàliva i el cedre, de la força dels cants. Sota la creu del sud confirmem de nou, com n’és d’energètica aquesta terra, aquest continent. Amics, bona companyia, bona brasa (“chivo” cabrit, les típiques “mollejas” les glàndula tiroides, xai, choricets...), cuina típica cordovesa amb els “alfajores” i la “humita” (un preparat de purè de blat de moro embolicat en la mateixa fulla) i molta alegria!
Descobrim més encants d’aquesta província i després de passar per 10 cotxes diferents aconseguim recórrer 100 km i arribar a Capilla del Monte, el lloc per excelència de les teràpies alternatives. A cada porta hi ha un cartellet amb el que s’ofereix, harmonització de xacres, meditació, astrologia,... o venda de ninots i naus extraterrestres. Diuen que sota la muntanya de l’Uritorco, hi ha una ciutat amagada d’una antiga civilització, i que hi ha un portal energètic en aquesta zona, on constantment es fan avistaments. Tots els seus habitants afirmen haver vist alguna senyal que recolza aquesta afirmació. Nosaltres ens allotgem a la Quebrada de la Luna, prop de Ongamira, a la base del “Cerro Pajarillo”, on hi ha varis cercles, suposadament marques de naus extraterrestres que van començar a aparèixer l’any 1985. Són ben circulars i força grans en el pendent de la muntanya, i les vistes són espectaculars. Quins muntanyots! També ens enfilem a l’Uritorco, com exploradors pel mig de la malesa d’on sortim contents però esgarrinxats, perquè els camins que tan recomanen de seguir últimament no en som gaire amics. I és que els pròpis artesans ens ensenyen com visitar el lloc sense pagar. El barri del faldeo on artistes i músics fan vida, fent sonar el seu art, cases fets d’adobe en forma d’iglu, i vegetació que omple els seus patis. Com també el poblet de San Marcos Sierra, típic poblet hippy on els carrers són de sorra de platja i hi ha qui camina descalç o en cavall per anar-se a remullar al rierol. Arbres amb el tronc verd i cotorres fent niu a les palmeres i als pals d’electricitat, i els salta martins treuen les seves ales i enrogeixen a l’aire amb el seu so metàl·lic. Moltes coses, molts quilòmetres caminats, 15, 12, 20, 10 km sota les estrelles que ens fan transformar en felicitat tota la por, la impaciència, el desampar que en nosaltres ha sorgit quan arribem a casa a les 12h de la nit. Moltes lliçons i és que com diu el proverbi: no diguis tot el que saps, no jutgis tot el que veus i no escoltis tot el que et diuen! I així deixem el poblet amb fotos amb alguna que altra estranya llumeta en el cel després d’escoltar les converses de les ondines jugant a la cascada!
Ah, i al final marxem sense haver pogut passar a saludar el temple Zen, on es va gravar la pel·licula argentina “Un Buda”, des d’aquí us la recomanem.
1 comentari:
hola macutus !!
Ai que bé que veieu un món tant esplèndid i que gaudiu de la naturalesa i de la gent. Hi ha moltes ganes de veure-us, però quan us trobem a faltar, sempre us podem llegir i esteu un xic més a prop nostra. Una abraçada ben forta !!
fes
Publica un comentari a l'entrada