Neu, fred, vent, “calor?”. Pluja, sol, núvols… Les quatre estacions en un sol dia. Un fet que resultaria estrany en altres indrets del món, a Ushuaia és d’allò més comú. Els arbres semblen d’un bosc encantat, humit i fred; nosaltres avancem pel caminet. Per fi bosc!, per fi muntanyes! Ho trobàvem a faltar. Cristalls de neu que la calor va desfent degoten de les branques. El terra fangueja, el goig ens omple i caminem. Més amunt el fang es torna neu, la neu es fa profunda, el bosc s’obre finalment i apareixen els cims nus de bosc, vestits de neu.
De dilluns a divendres a partir de les 5h es pot entrar al parc natural sense pagar. Avui diumenge ens hem d’esperar fins a les 8h. Si o si, avui és el dia, fa una setmana que esperem. El vent és fred i cau la neu, es fa tard. Avui acamparem al parc natural?, a la intempèrie i allunyats de tot? Sí, és clar que sí. Serem 4 en una tenda de 3, i farem carn a la brasa.
En Miguel, el veí que treballa a les obres de la casa on estem, para el cotxe, descarreguem i desapareix. El terra és blanc, busquem i busquem i trobem el lloc: resguardat i maco. Encenem el foc, busquem llenya glaçada i molla, i no hi han graelles! I ara què? Tothom ens havia dit que n’hi havia... No passa res improvisem: bistec a la pedra, xoriço a l’estaca, batates al caliu, panotxes,… mmm! Que bo. Surt la lluna, la neu es torna plata, el foc, la natura, la màgia. Privilegiats dormim. La nit és calma.
7 o 8 plats a la taula, van i venen noves cares. Quina paciència que te en Dani de rebre tanta gent a casa! Colombians, “gringos”, andorranes, anglesos, catalans, al final no apareixen les mexicanes. Els carrers voregen la costa, les cases s’enfilen a la muntanya, i a dalt de tot hi viu una catalana! Anem a saludar-la!
Quina sort, només 15 minuts d’espera i un camió para, la terra del foc aviat serà un record. Arribem a l’estret, esperem, la nit plana, la barcassa s’omple de camions. Ens toca, ens aturen: és l’últim viatge i no hi cabem. Quina sort!. No passarem la nit a la duana. Els llits del camió són molt estrets per dos persones, és cert, però molt millor compartir nit amb el camioner que no estar tirats esperant la matinada i que algun camió vulgui creuar-la.
Tres dies vam tardar a arribar de punta Arenas a Ushuaia. Sembla que ara la sort ens torna. Encara no hem creuat l’estret que ja tenim nou cotxe, arribem més d’hora del que contàvem, en Cristian no és a casa, però per telèfon ens explica com colar-nos. Que bé per fi hem tornat a casa.
Tota la família ens espera. Gairebé truquen a la policia pensant que estàvem perduts pel Paine. És agradable saber que aquí també hi ha gent que es preocupa per nosaltres. Mengem curanto, celebrem i l’endemà l’Alba coneix en Toni de ressaca. Descansem un dies ens despedim d’en Cristian que no s’ho acaba de creure, després d’haver-nos engrescat per jugar a padel “Ustedes estan castigados por no haberme avisado que iban a tardar tanto, así és que se quedan hasta Navidad!” Que bo que és. I notícia: agafem el nostre primer bus! No hem tingut més remei si no arribem a acceptar que el seu germà (un mecànic de pous de petroli) ens pagués el bitllet s’hauria enfadat molt.
Els cignes de coll negre giren el cap i ens donen la benvinguda a Puerto Natales. Truquem a la porta d’una gent que no sabem ni com es diuen, tenim una direcció i ens obren les seves portes. Aquesta texana parella ens soluciona els problemes pràctics del nostre futur immediat abans que, per incertesa, ens els plantegéssim!
De dilluns a divendres a partir de les 5h es pot entrar al parc natural sense pagar. Avui diumenge ens hem d’esperar fins a les 8h. Si o si, avui és el dia, fa una setmana que esperem. El vent és fred i cau la neu, es fa tard. Avui acamparem al parc natural?, a la intempèrie i allunyats de tot? Sí, és clar que sí. Serem 4 en una tenda de 3, i farem carn a la brasa.
En Miguel, el veí que treballa a les obres de la casa on estem, para el cotxe, descarreguem i desapareix. El terra és blanc, busquem i busquem i trobem el lloc: resguardat i maco. Encenem el foc, busquem llenya glaçada i molla, i no hi han graelles! I ara què? Tothom ens havia dit que n’hi havia... No passa res improvisem: bistec a la pedra, xoriço a l’estaca, batates al caliu, panotxes,… mmm! Que bo. Surt la lluna, la neu es torna plata, el foc, la natura, la màgia. Privilegiats dormim. La nit és calma.
7 o 8 plats a la taula, van i venen noves cares. Quina paciència que te en Dani de rebre tanta gent a casa! Colombians, “gringos”, andorranes, anglesos, catalans, al final no apareixen les mexicanes. Els carrers voregen la costa, les cases s’enfilen a la muntanya, i a dalt de tot hi viu una catalana! Anem a saludar-la!
Quina sort, només 15 minuts d’espera i un camió para, la terra del foc aviat serà un record. Arribem a l’estret, esperem, la nit plana, la barcassa s’omple de camions. Ens toca, ens aturen: és l’últim viatge i no hi cabem. Quina sort!. No passarem la nit a la duana. Els llits del camió són molt estrets per dos persones, és cert, però molt millor compartir nit amb el camioner que no estar tirats esperant la matinada i que algun camió vulgui creuar-la.
Tres dies vam tardar a arribar de punta Arenas a Ushuaia. Sembla que ara la sort ens torna. Encara no hem creuat l’estret que ja tenim nou cotxe, arribem més d’hora del que contàvem, en Cristian no és a casa, però per telèfon ens explica com colar-nos. Que bé per fi hem tornat a casa.
Tota la família ens espera. Gairebé truquen a la policia pensant que estàvem perduts pel Paine. És agradable saber que aquí també hi ha gent que es preocupa per nosaltres. Mengem curanto, celebrem i l’endemà l’Alba coneix en Toni de ressaca. Descansem un dies ens despedim d’en Cristian que no s’ho acaba de creure, després d’haver-nos engrescat per jugar a padel “Ustedes estan castigados por no haberme avisado que iban a tardar tanto, así és que se quedan hasta Navidad!” Que bo que és. I notícia: agafem el nostre primer bus! No hem tingut més remei si no arribem a acceptar que el seu germà (un mecànic de pous de petroli) ens pagués el bitllet s’hauria enfadat molt.
Els cignes de coll negre giren el cap i ens donen la benvinguda a Puerto Natales. Truquem a la porta d’una gent que no sabem ni com es diuen, tenim una direcció i ens obren les seves portes. Aquesta texana parella ens soluciona els problemes pràctics del nostre futur immediat abans que, per incertesa, ens els plantegéssim!
2 comentaris:
quin viatge nois! quina envejeta sana que us tinc...
Quines peripecies!. Sort que troveu bona gent.Després de veura les fotos, un és fa a la idea de quin és el paisatge de fred i humit i vent, sobre tot vent i amb cel gris, que m´imagino la última croniqua.Be lu que es fa a gust no mata, peró si que atropella,ohi?.je,je.De fet és la vida mateixa, com diu el tiet Jaume estones de tot,ohi?.Peró vaja amb un vagatge que no el te tothom, en el sentit de deixar-se portar,i vivint-ho amb saviesa.Felicitats, endevant, peró aixo si cuideu-vos molt l' un a l'altre,D'acord? molts petons de tots una abraçada motlllllllll forta.Adéu.muak que dieu vosaltres.
Publica un comentari a l'entrada