Has recorregut més de 100 km caminat durant 3 dies i mig? Amb la llum del sol a present a l’horitzó durant 17 hores? Enmig de sol i núvols, vent i pluja, neu i glaç? Passant les nits al ras sense gairebé descansar, nits fredes i humides? Dosificant el menjar que portes a la motxilla? Amb mal de genoll, de queixal, grip i mal de ventre? Nosaltres abans tampoc.
Que no esperàveu d’aquest viatge enfrontar-vos amb els vostres propis límits? Doncs ho heu aconseguit! Conviure amb el dolor, dubtar de la integritat d’un, escoltar el cansament del cos, les neures de la ment... i seguir caminant... sempre hi ha un moment en que ho abandonaries tot i és llavors quan apareix la sensació de que podries seguir caminant eternament. I és així com pots descobrir que el blau és blau, que el bosc és bosc, i que tu ets tu enmig d’aquesta meravella que ha creat la terra.
Llacs de tots els colors: verd, blau, platejat, turquesa, esmeralda... matolls, boscos, penya-segats, glaciars... de matinada mentre s’alça el sol i emmiralla les torres del Paine (4 monuments divins que beuen d’un llac de melangia cristal·litzada), mentre el tro d’un allau esbufega, mentre el gel del glaciar Grey es precipita a l’aigua per seguir navegant a la deriva.
I recordarem les vivències que ens van “curtint”, com les peripècies de no pagar l’entrada (20 euros! Ara entenem la gent que demana preu per entrar a la fageda d’en Jordà). Nosaltres teníem la intenció d’entrar fora d’horari, però amb la tonteria ens vam enfilar a un pic just abans de l’entrada del parc. Casualment hi havia un caminet allà al fons de la vall, un dels senders del parc. Imagineu-se l’Alba i en Toni, baixant acollonits per aquesta muntanya pelada, de fort pendent, camuflats entre els guanacos? No voliem... només anàvem de bona fe, i la fe mou muntanyes, no?! Creiem que ens hem colat per una causa justa!
Mira un còndor! Uau! Li farem una foto... s’acosta, està a tocar... ufffffffff! I la càmara, i la foto? S’ha parat una estona llarga a dos metres del nostre cap, observant en silenci, contemplant... i l’Alba, tremolant, paralitzada, s’ha oblidat de la càmara... Quina impressió!
I amb el preu de l’entrada ens paguem un catamaran, per marxar més aviat del previst degut a les circumstàncies de salut, i lloguem la primera habitació en un hostal per recuperar-nos i descansar tranquils aquesta nit. Ens ho mereixem! I si hem superat dos caps amb polls, una infecció d’orina, també superarem aquesta grip i aquest corcó de queixal.
Una bona recerca dins les entranyes, un bon exercici per la capacitat de superació. Tu i jo fent el mateix recorregut, un davant l’altre, amb les neures omplint les motxilles a l’esquena, que es tornen més lleugeres a mesura que avancem. Una bona oportunitat per anar-se coneixent en les diverses situacions d’aquests dies. I amb tot el que ens queda de viatge...!
Que no esperàveu d’aquest viatge enfrontar-vos amb els vostres propis límits? Doncs ho heu aconseguit! Conviure amb el dolor, dubtar de la integritat d’un, escoltar el cansament del cos, les neures de la ment... i seguir caminant... sempre hi ha un moment en que ho abandonaries tot i és llavors quan apareix la sensació de que podries seguir caminant eternament. I és així com pots descobrir que el blau és blau, que el bosc és bosc, i que tu ets tu enmig d’aquesta meravella que ha creat la terra.
Llacs de tots els colors: verd, blau, platejat, turquesa, esmeralda... matolls, boscos, penya-segats, glaciars... de matinada mentre s’alça el sol i emmiralla les torres del Paine (4 monuments divins que beuen d’un llac de melangia cristal·litzada), mentre el tro d’un allau esbufega, mentre el gel del glaciar Grey es precipita a l’aigua per seguir navegant a la deriva.
I recordarem les vivències que ens van “curtint”, com les peripècies de no pagar l’entrada (20 euros! Ara entenem la gent que demana preu per entrar a la fageda d’en Jordà). Nosaltres teníem la intenció d’entrar fora d’horari, però amb la tonteria ens vam enfilar a un pic just abans de l’entrada del parc. Casualment hi havia un caminet allà al fons de la vall, un dels senders del parc. Imagineu-se l’Alba i en Toni, baixant acollonits per aquesta muntanya pelada, de fort pendent, camuflats entre els guanacos? No voliem... només anàvem de bona fe, i la fe mou muntanyes, no?! Creiem que ens hem colat per una causa justa!
Mira un còndor! Uau! Li farem una foto... s’acosta, està a tocar... ufffffffff! I la càmara, i la foto? S’ha parat una estona llarga a dos metres del nostre cap, observant en silenci, contemplant... i l’Alba, tremolant, paralitzada, s’ha oblidat de la càmara... Quina impressió!
I amb el preu de l’entrada ens paguem un catamaran, per marxar més aviat del previst degut a les circumstàncies de salut, i lloguem la primera habitació en un hostal per recuperar-nos i descansar tranquils aquesta nit. Ens ho mereixem! I si hem superat dos caps amb polls, una infecció d’orina, també superarem aquesta grip i aquest corcó de queixal.
Una bona recerca dins les entranyes, un bon exercici per la capacitat de superació. Tu i jo fent el mateix recorregut, un davant l’altre, amb les neures omplint les motxilles a l’esquena, que es tornen més lleugeres a mesura que avancem. Una bona oportunitat per anar-se coneixent en les diverses situacions d’aquests dies. I amb tot el que ens queda de viatge...!
1 comentari:
Amb la conversa amb vosaltres, la lectura i la conneccio...
M'heu fet plorar, vibrar i sentir encara més felicitat dins meu.
us estimo
Publica un comentari a l'entrada