Lluny de les llegendes tehuelches i històries d’exploradors i colonitzadors, el Calafate és avui un dels símbols turístics de la província de Santa Cruz, és per això que potser ens ha decepcionat una mica, però és el lloc que precisàvem per recuperant-nos d’una grip i del torment d’un queixal, que ha desaparegut ja de la boca d’en Toni, el del seny! La gana no l’ha perdut i després de comprar-li purès i aliments fàcils d’ingerir pobret, només fa que menjar bistecs i estofats. Estem a casa d’una noia que hem conegut a St. Julián i deixem que ens mimi, que ens cuini (ñoquis, tortitas, empanadas, tarta flora, estofats...). I com no, d’aquesta manera recuperem les forces que ens manquen!
El glaciar Perito Moreno, testimoni dels gels continentals patagonics (3ª massa de gel més gran del món després dels pols), gran reservori d’aigua, parc nacional dels glaciars, patrimoni de la humanitat, bla, bla, bla. Què té aquest glaciar que atregui tant als turistes? Sí és un glaciar que avança (un dels pocs) i de tant en tant té l’esperada ruptura d’un gran tros de gel que s’uneix a la península donant un cataclisme natural, sí té uns 60 o 70 metres d’alçada sobre el nivell del llac... però, realment un es pot fer la idea de les dimensions d’aquesta massa de gel? Nosaltres, presindin una mica del renom que té i del cost de l’entrada (que de nou ens vam estalviar de pagar uns 50 euros), vam anar-hi amb un esquitx de sentit crític per evitar decepcionar-nos després d’haver vist ja uns quants glaciars. I la veritat és que ens va deixar sense paraules, ens va deixar freds! Varis desprendiments, espectaculars, on la vista corre davant l’oïda abans que el gran tro arriba a l’aigua, retruny la natura en caure trossets de gel, en caure tonelades de gel. I així amb una truita de patates i carbassó, amb un mate calentet, vam passsar les hores davant d’aquesta bella creació. I és que el seu magnetisme et paralitza, l’atracció és tanta que no pots deixar de contemplar-lo. Obres els ulls i te n’adones d’on estàs. Quina sort poder viure dins aquest somni, “ja no recordava què era està aquí, ja no recordava què era està al teu costat!”. No pots deixar de contemplar tant imponent bellesa, el gel et domina, t’atrapa...
Tornem amb uns nens amb dificultats ben especials que ens regalen amb un somriure un munt de lliçons i l’Andrés, ben viu, ens reafirma el nostre lligam enmig d'un arc iris de 180º.
Enclavat al peu dels Andes, el paisatge es torna d’un verd bucòlic en aquest poblet, el Chaltén, capital del trekking. Un bus ens carrega després de fer dit en un desert d’estepa, i amb un vent terrible, el mític vent que escombra la terra patagònica. Dos nits a la muntanya, més glaciars d’indomable poder d’atracció (viedma, gran, pedres blanques...), les tres llacunes conectades, mare, filla i néta, la llacuna dels tres... Caminant amb més calma i més menjar que a Torres del Paine, disfrutant molt més cada imatge, cada sensació. El Fitz Roy (3405m) i el Torres, agulles afilades de ganit gris sobresurten d’entres les altres tantes poderoses muntanyes. Monuments naturals fan que la seva contemplació sigui un repte pels sentits, fins i tot per la mateixa llei de gravetat, quan tallen les altures desafiant els cels. I el picot ens acompanya amb el seu riure, el picot magallànic o patagònic (Campephilus magellanicus), un dels més grans de sud amèrica i el carancho (polyborus planicus) una de les aus més ancestrals, ens deleita amb el seu encant portat al present. Caminem amb silenci, un silenci eixordador on els sons és la música dels arbres, els rius i dels qui van habitar aquest lloc en el passat.
El glaciar Perito Moreno, testimoni dels gels continentals patagonics (3ª massa de gel més gran del món després dels pols), gran reservori d’aigua, parc nacional dels glaciars, patrimoni de la humanitat, bla, bla, bla. Què té aquest glaciar que atregui tant als turistes? Sí és un glaciar que avança (un dels pocs) i de tant en tant té l’esperada ruptura d’un gran tros de gel que s’uneix a la península donant un cataclisme natural, sí té uns 60 o 70 metres d’alçada sobre el nivell del llac... però, realment un es pot fer la idea de les dimensions d’aquesta massa de gel? Nosaltres, presindin una mica del renom que té i del cost de l’entrada (que de nou ens vam estalviar de pagar uns 50 euros), vam anar-hi amb un esquitx de sentit crític per evitar decepcionar-nos després d’haver vist ja uns quants glaciars. I la veritat és que ens va deixar sense paraules, ens va deixar freds! Varis desprendiments, espectaculars, on la vista corre davant l’oïda abans que el gran tro arriba a l’aigua, retruny la natura en caure trossets de gel, en caure tonelades de gel. I així amb una truita de patates i carbassó, amb un mate calentet, vam passsar les hores davant d’aquesta bella creació. I és que el seu magnetisme et paralitza, l’atracció és tanta que no pots deixar de contemplar-lo. Obres els ulls i te n’adones d’on estàs. Quina sort poder viure dins aquest somni, “ja no recordava què era està aquí, ja no recordava què era està al teu costat!”. No pots deixar de contemplar tant imponent bellesa, el gel et domina, t’atrapa...
Tornem amb uns nens amb dificultats ben especials que ens regalen amb un somriure un munt de lliçons i l’Andrés, ben viu, ens reafirma el nostre lligam enmig d'un arc iris de 180º.
Enclavat al peu dels Andes, el paisatge es torna d’un verd bucòlic en aquest poblet, el Chaltén, capital del trekking. Un bus ens carrega després de fer dit en un desert d’estepa, i amb un vent terrible, el mític vent que escombra la terra patagònica. Dos nits a la muntanya, més glaciars d’indomable poder d’atracció (viedma, gran, pedres blanques...), les tres llacunes conectades, mare, filla i néta, la llacuna dels tres... Caminant amb més calma i més menjar que a Torres del Paine, disfrutant molt més cada imatge, cada sensació. El Fitz Roy (3405m) i el Torres, agulles afilades de ganit gris sobresurten d’entres les altres tantes poderoses muntanyes. Monuments naturals fan que la seva contemplació sigui un repte pels sentits, fins i tot per la mateixa llei de gravetat, quan tallen les altures desafiant els cels. I el picot ens acompanya amb el seu riure, el picot magallànic o patagònic (Campephilus magellanicus), un dels més grans de sud amèrica i el carancho (polyborus planicus) una de les aus més ancestrals, ens deleita amb el seu encant portat al present. Caminem amb silenci, un silenci eixordador on els sons és la música dels arbres, els rius i dels qui van habitar aquest lloc en el passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada