Travessant fronteres!

Després d’algunes discersions de si agafem la ruta 40, per la cordillera argentina, o la ruta austral xilena, la intuició ens fa abandonar els argentins i ens llancem a l’aventura, sense mapa, sense informació, amb l’únic coneixament que és possible arribar per al país veí. Amb la casa a l’esquena, creuant rius i cascades, jugant amb els follets entremeliats, amb el vent que trenca les branques, amb el fang pels genolls, caminem 34 km abans no aconseguim travessar el pas frontarís pel mig de les muntanyes andines. La idea és canviar el paisatge rústic, pelat i ventós pel costat més boscós i verd. Els “gendarmes” argentins es compadeixen de nosaltres molls i cansats i ens deixen fer nit al refugi, ens ofereixen dutxa i ens preparaen un bon estofat! Tot el que necessitàvem per recuperar forces i sortir de bon matí! Començem amb mal peu i fem un camí erroni, si haguéssim entès el pobre gat que ens avisava! Justos de temps, trobem dos guies suïssos que ens marquen el pas i el ritme per arribar a l’hora d’agafar una barca que creua el llac St. Martin o O’Higgins (argentins i xilens es disputen fins i tot pel nom dels llacs). Sense ells no haguéssim aconseguit arribar amb els “carabineros” xilens però resulta que la barcassa per mal temps no ha creuat, així que sense presses, fem nit al costat del llac i amb un nou amic, el veneçolà Vadier, fem tertúlia vora un foc.

Tres hores de viatge creuant el llac fins arribar a Villa O’Higgins, un poble curiós d’estructura quadrada on un grup de fanàtics del Colo colo (un dels equips més forts de Xile) celebren la victòria futbolística contra la U. Ens ajuntem amb ells, un nou “cordero al palo” (xaiet de 3 mesos, enter, fet a la flama del foc) i una nit més de diversió. Acordem taxi per demà amb un dels nois, acampem a un terreny d’un veí per l’endemà emprendre camí cap a Caleta Tortel!