Caleta Tortel ens atrapa!

El paisatge és xocant, ara si que trobem la vegetació que coincideix amb la idea que teniem de la selva sud americana. Arbres gegants en terrenys humit, muntanyes escarpades, verdes i frondoses plantes enormes... Cascades d'aigua que baixen amb força reguen d'alegria el dia.

Què tindrà Caleta Tortel que ens hagi retingut dues setmanes després d’aquella tarda plujosa on dues hores a ulls de turista ens eren suficients per agafar les coses i fugir? La bellesa de postal d’aquest poblet de 500 habitants on ens va costar caçar la vida d’algú en aquest indret gairebé fantasma, va captivar la sorpresa del nostre instint.
Uns cants, un colibrí i la mirada d’en Dani, ens ha canviat la nostra mirada, el nostre ànim. La persona adequada, en el moment adequat, ens acull, ens encén la seva estufa i ja no parem de conversar, de conectar. Per fi, a més d’una setmana abans de nadal, ja decidim on el pasarem. Hem trobat el que buscavem per aquestes dates tan especials, una familia amb qui compartir, una família humil, i poder conèixer la seva realitat.

Un indret de costa, poblet de cabañes i casetes alçades del terra, pasarel·les enlloc de carrers, amb embarcacions enlloc de cotxes i les muntanyes de jardí. De vida tranquila, els seus habitants treballen quan hi ha feina, beuen quan no (cola de mono, vi amb maduixes, o cervesa per esmorzar, dinar i sopar). Treballen la fusta, treballen la llenya, després de tota una jornada de feina, amb el cavall, amb les balses que construeixen. Fan el seu pa i la "sopa-i-pilla" en el forn de llenya en les seves estufes econòmiques. No tenen el “temps” que els marqui el ritme dels dies, no tenen cap pressa. Pels carrers s’abracen, es saluden, es reuneixen a casa d’un i de l’altre, comparteixen... i si convé també es barallen, també s’ensenyen els ganivets! De mirada viva, fixa, directa als ulls símbol de confiança, el que pels occidentals gairebé és un atreviment o una falta de costum per ells és l’únic que els guia. Un sol telèfon a la plaça del poble. L’aïllament els salva de moltes coses, també els incrementa el preu dels aliments i la manca de varietat. Una illa amb gran misteri, la illa dels morts, on hi ha enterrats els cossos d'un piló de xilotes, que a principis de segle van morir en extranyes circumstàncies mentre estaven treballant a l'illa. Sembla ser que van ser enverinats després de que no poguessin o volguessin pagar la feina que havien fet. Un riu, el Baker, que s'ha endut la vida de molta gent... Paisatge amb història que Endesa vol destruir. Tot aquest encant, cascades, rius i gels, llacs i muntanyes deixaran de ser el que són. La Patagonia diu no a la destrucció del territori, l’Alba i en Toni diuen no a la instal·lació de les represes.
I ens quedem amb l’Oligario i l’Augusto, amb en Daniel, i amb el poble enter que ens fa sentir com a casa, que ens fa oblidar que estem de viatge!

I abans de nadal, ens surt una oportunitat única d’anar a un poblat, Puerto Edén el més aïllat de la patagonia xilena a conèixer els kawesqar, les 15 últimes persones d’aquesta comunitat indígena amb un idioma particular, ja avui dia molt sociabilitzats, amb el pare noel penjat a la finestra. Naveguem gairebé 20 hores amb una barqueta de pescadors enmig de tot un conjunt d’illes verges del Pacífic, un mar ferotge d’anada, cançó de cuna tranquil·la a la tornada. Cinc dies vivint dins la barqueta compartint amb Don Tato, en Richard i el seu fill (7 euros en total trajecte, estada i menjar) ens fan mantenir la sensació de balanceig una setmana després encara, el famós mareig de terra. Casetes de colors, pasarel·les, i una vida dedicada al marisc i al peix fumat (cholgas secas que són musclos, les algues lutxi, robalo, centolla...). Nosaltres portem xai i vaca per intercanviar, i quan arribem la gent espera ja la carn per celebrar el nadal (bé, la majoria ho celebren com un dia més). Quina màfia! aquests comerciants ja ho tenen ben muntat! Ron, xixa i vi amenitzen els àpats a la barqueta que comencen ja amb un esmorzar de carn de vedella! I així es curteix aquesta gent! Podem compartir unes paraules amb la Gabriella, la iaia indígena i nit de música amb un puertoedense tocant l’acordeo a coberta.

Tornada a caseta acompanyats per un cetaci, "la tonina", on ens espera una nit màgica, una nit de molta llum, a la muntanya, de cares a la immensitat de mar, amb l’escalforeta del foc, cançons i vivències. I ja és Nadal! Els xaiets, adornen el poble, a punt de ser matats. Felicitats a tots! Abraçades a la nostra petita familia, que ens fa sentir més a prop de la nostra a l’altre costat de l’oceà, pa de pascua, xaiet i vi sota la llum de la lluna més brillant que hagim vist mai, cançons i guitarra i una espelma per celebrar l’aniversari d’en Tonet. Olor a xipré, de la fusta cremada en la vetllada. I l’endemà, la familia augmenta i ens anem plegats a la platja, la majoria no han parat de beure (pares i fills s’emborratxen tota la setmana, l'alcohol es respira pels carrers, aquesta costum tan acceptada és alhora el problema del poble) dos xais més i molta calor, per celebrar un 25 ben diferent!

Conta una llegenda que en una tribu indígena hi havia una princesa, la princesa Calafate, que es va enamorar d'un jove indi que pertanyia a una altra tribu... El rei, enotjat amb la idea de la unió de les dues tribus, va demanar al bruixot del bosc que impedís que el jove trobés a la princesa. El chamán va convertir la princesa en un arbust, el calafate. Anys van passar però el jove no es rendia, buscava i buscava a la princesa per tots els racons. Fins que el bruixot, apenat per el seu encanteri, per compassió va xiuxiuejar al jove que la princesa es trobava amagada al bosc. El jove, no va dubtar en cercar-la fins que les forces el vencessin i un cop al bosc, va reconèixer la flaire de la princesa amagada en el fruit d'aquest arbust. Així va passar la resta de la seva vida, al costat de la seva estimada, menjant calafate. Diu la llegenda que qui menja el fruit del calafate (semblant als aranyons, però en versió dolça) torna al lloc on l'ha menjat. Així que nosaltres haurem de tornar a aquest poblet encantat!