Fi d'any!

Abandonem Caleta Tortel amb una que altra llàgrima, saben que potser passaran els anys i la nostra petjada en aquesta petita familia de tortelinis restarà només una emprenta. Com acceptar que potser no tornarem a mirar-nos als ulls, no tornarem a compartir amb ells? L’esperança només la jutja un i a poc a poc aprenem a compartir des de la distància, des d’un lligam d’eternitat que un el sent més enllà de la seva pell. Dos dies de camí! Fem nit a Cochrane vora un nou llac immens que comparteixen xilens i argentins (“huevons i boludos”). Fogata encesa adornada amb cometes, satèl·lits i estels fugaços que desfilen pel sostre de la immensitat, ens endormisquem ben a prop de la via làctea. Puerto Bertran, Río Tranquilo, Cerro Castillo... necessitem 16 hores per arribar a Coyhaique, i tres cotxes.
Molts quilòmetres per camins de pedres (el ripio), sense asfaltar, en plena naturalesa salvatge, plaer i ressos alhora per tantes vides que s’han quedat en aquestes corbes de la carretera.
Cendres que cobreixen els marges de l’última erupció, testimoni de fa 15 anys enrera del volcà Hudson, salts d’aigua que ho empenyen tot, amb força, aigua a l’aire, aigua sobre en Toni i l’Alba, zones inundades, boscos de troncs morts per l’instint colonitzador frustrat de dominar la natura en aquesta terra feréstega, mans pintades en coves rupestres impregnen l’ambient d’incertesa, qui sap amb quines intencions foren pintades? Mans d’inants que trepitjaven aquesta terra en un altre temps, qui sap si no tan diferents als nostres infants... L’aigua del riu vora de la “piedra del indio”, monument escolpit per l’erosió amb el rostre d’un indi, convida a l’harmonia, jin shin jyutsu i música de flauta índia ens camuflen entre els colors dels rosers i els xoxos. Artesania a les pedres treballades amb figures mitològiques adornen la plaça pentagonal d’aquesta petita i tranquil·la ciutat. I esperem ansiosos l'hora de berenar, a mitja tarda o a la nit, i és que per ells, "tomar onze" és una bona forma de relacionar-se i compartir. Amb la familia d’en Dani, acomiadem aquest any, amanides, salses i seitan pels vegetarians, xaiet a la brasa pels que no i belleruca, amb música una mica desfasada en el temps, al pati de la casa. Improvitzant les campanades amb uns raïmets remullats en sidra, intentant simular la celebració a la catalana, un brindis per tots vosaltres. Un fi d’any tranquilet, un fi d’any ja acomiadat!