Festa de la cirera, los Antiguos (Arg)

"XIX festa de la cereza", o de la cerveza com li volgueu dir! Hem arribat al poble Los Antiguos, després de vorejar gairebé per tots els costats el segon llac més gran d'Amèrica llatina, el llac Buenos Aires. El poble es transforma aquests dies, i dels 4000 habitants passa als 20000. Imagineu el que és això?! Una festa nacional per totes les edats. Veus families, sobretot de la provincia, que s'acosten a la tarda a veure els concerts de música folklòrica, veus el jovent que no espera l'hora de dormir per començar la seva festa i allargar-la durant els tres dies, més enllà dels focs artificials. Venda d'artesanies, venda ambulant, barraquetes de menjar i beguda, futbolins i atraccions de l'any de la "kika" vessen pels carrers. Allotjats al pati de la casa d'un policia ens assegurem la vigilància de la nostra caseta ambulant (tanta gent forànea en el poble no és de fiar). Amb moltes ganes de participar de la festa, fem amics amb guitarres i melons plens de vi,... però la tranquil·litat ens tempta i ens resguardem en una "chacra" fugint de la multitud. És una caseta amb moltes hectàrees de terreny, normalment les exploten turísticament, però aquesta és d'una iaia que té plantacions de fruiters per la familia, i la familia ja se sap, deixa podrir tota la fruita... Ens deixa a la caseta, de masovers, un bon foc, carn a la brasa i un bon empatx de fruita fina que en diuen ells... En un bosquet, al costat del rierol, té un paradís de color vermell: "cerezas, frutilla (maduixes), frambuesas, grosellas, guindas..."

Marxem exhalant la calma impregnada de la vivència viscuda al marge de la diversió festiva d'un poble on es reuneixen xilens i argentins més enllà de les diferències. Chile chico està a 15 km i creuem a peu la frontera en una visita fugaç, tot seguint les estacions del via crucis representat per escultures al llarg del trajecte, per arribar a la vora del llac. I escapem cap al nord travessant tres províncies, i fem molts quilòmetres però mirem el mapa, i "no estàvem tan amunt?" doncs no, el mapa segueix plegat per la meitat i encara falta molt per donar-li la volta!

La ruta 40, aquella que voreja la cordillera enmig del paisatge desèrtic, aquella de "ripio" que és repte per neumàtics i vidres de qualsevol cotxe, aquella on l'únic company de viatge és el vent, el vent que dóna forma als núvols i que xiuxiueja a "l'armadillo": tu ets el testimoni permanent de vida que hi ha en aquest desert! Ruta 40 aquella escolta els nostres cants, i sí encara que no us ho creieu, en Toni canta i fa cançons...