USHUAIA, 54º latitud sur!

8 camions, 11 cotxes, infinites hores d'espera... 3063 km, 13 poblacions i infinites vides conegudes. Un mes i dues setmanes separen Buenos Aires d'Ushuaia, la ciutat més austral del món, on s'acaba la carretera que baixa des d'Alaska.

La sort d'aquests darrers dies juga a acostumar-se a la comoditat i ens sorprenen ara les hores d'espera quan els conductors no ens volen carregar. I passemhores i hores a l'aduana, al costat del monument de la "trucha", a les estacions de servei... amb fred i més o menys desesperació quan comença a plorar el cel, fredes llàgrimes blanques. Sí, la primavera nevada ens dóna la benvinguda a l'illa de Terra de Foc on haurem de saber trobar caliu.

La vida de la gent, històries quotidianes explicades amb emotiva sinceritat, enscaptiva i sorgeix la falsa incertesa de creure que potser, algun dia, sabrem què n'ha set d'aquella vida que ens vam creuar en un moment del camí. Falsa incertesa que pren el lloc a la incredulitat d'un sentiment que es nega a acceptar el no saber que en serà d'aquells ulls, d'aquelles veus, d'aquelles petites grans històries. I amb els indrets passa el mateix, sempre resta la sensació de que hi tornarem, és una sensació o les ganes de que així sigui malgrat saber que hi ha tants altres llocs per visitar que ens mancarà temps per repetir destins. Aquest últim destí, Punta Arenas, és el primer que ens dóna la certesa de que tornarem! No només per haber besat el peu de l'indi que s'alça al mig de la plaça sinó perquè hem deixat una moxila a casa de l'amic que ens acollia. La raó no sempre té raó i aquesta decisióens condicionarà en els pròxims dies. la intenció era viatjar al parc natural de Torres del Paine, carregats de menjar, tenda (que ens han deixat) i ganes de passar uns dies a la muntanya. Però després d'hores d'impacient espera a la carretera només queda lloc per la bogeria. Pugem a una "pickup", travessem l'estret de Magallanes en ferry i anem a 600km a passar la nit a una finca. Carn a la brasa, pisco sour i converses d'agermanement amb aquests curiosos magallanics amb anhel d'independència. L'endemà tenim la oportunitat que feia dies que ens voltava pel cap, i és d'assistir al ritual d'esquila de les 30.000 ovelles d'aquesta finca amb més d'una hectàrea per ovella. I és que quan no cerquem, llavors trobem! I que fàcil trobar-se, que fàcil perdre's en aquest paisatge agreste, desèrtic, on ens podem sentir els primers habitants de la terra, o els últims després de l'apocalipsis...i compartim amb la mirada d'un indígena els seus sis mesos de solitud transhumant!

I ja massa lluny per tornar, massa a prop d'un nou al·licient, tornem a Argentina,en els confins del continent. I ens enterem que hem estat una setmana desapareguts del planeta, en terra de ningú perquè els xilens nos ens van enregistrar quan vam entrar, però la nostra bona fe ens salva i ens deixen creuar la frontera. Dissabte, molta gent de sortida del país, molt poca d'entrada. I no aconseguim que ens portin fins a Ushuaia, així que finalment quan es fa massa tard per emprendre el viatge, acceptem que ens portin a un terç del camí. Fem nit a Misiones Selesianes al pati d'un restaurant, la "Cimarona" que ja sopats i adormits ens conviden a sopar, "asado" i folcklore. Tips i retips, en una nit freda, ens adormim abraçats dins una tenda destrossada!

I passem el diumenge a la carretera, un diumenge diferents als de casa, un diumenge en el que et replanteges;és aquest el preu que hem de pagar pereconomitzar el viatge?! Però al final sempre compensa i aconseguim arribar a Ushuaia enfilant un increible port de muntanya. Un paisatge arbolat de "lengues", que ha sorgit del no res després de dies i nits entre matolls i estepa, envoltat de llacs i pics nevats.

Pom, pom,... truquem a la porta del contacte que tenim, que no ens espera aquesta setmana i aquí passem la nit amb l'argentí, dos colombians i dos nord-americans. Calentets mirem la neu com gravita cap al terra sense més roba que la que portem a sobre, sense ni un peso argentí per fer una trucada... però amb ganes i il·lusió!