UN ELEFANT AL MIG DELS LLEONS

De vegades les paraules surten quan no poden ser plasmades, d’altres l’emoció és tanta que emmudeix qualsevol intent d’expressar-la. En aquests moments, si me’n recordo, descanso i gaudeixo tan sols per mi mateix. És aleshores que sento l’impacte de la vida en tot el meu ser, no puc sinó callar i respirar mentre percebo manifestar-se la creació...

Tants cops que desconfiant hem hagut de rectificar la nostra actitud i avui costa acceptar que no hagi sorgit el previst. Quedem que ens trucarà o almenys això entenem. Un malentès? Se n’ha oblidat? O ha passat de nosaltres? La qüestió és que ens quedem sense llagostins a l’ajillo i amb la oportunitat d’aprendre a fluir, per què resistir-se? Un nou moment apareixerà... segur perquè d’aquí hem de marxar ja... De nou canviem de rumb en mans de l’atzar o en mans de la sorpresa.

Caleta-Olivia, una ciutat petrolífera, encapçalada pel “gorosito” un monument a l’obrer. Amb el vent que tenen i no l’aprofiten, mentre el petroli no s’esgoti no interessa. Rera els tancs de petroli la vida animal. Una colònia de 300 lleons marins per sorpresa dels seus habitant (Leo i Fabi, una parella cinquantona que hem localitzat per hospitalityclub.org). Com es graten, com s’acaricien, com juguen... Besties tan grans i amb tanta mobilitat. Mascles, femelles i cries, amuntegats damunt la sorra, prenen el sol com si d’una manta gegant de pell es tractés i que recobra vida entre gemecs de jocs, entre crits de territorialitat. Assaborim aquest dolç moment salat amb el vent a la cara, amb la tendresa als ulls... I allà, enmig de l’aigua, un elefant marí entretingut amb les cries de lleons que li fan la vida impossible... tingues paciència, que només volen jugar!
“Torta galesa” i el millor “cordero patagónico” que hem provat... de la millor carn degustada en aquests 27 anys dels dos!

El cor de la dona patagònica, el cor de l’home deseadense. Ens atrevim a anar a Puerto Deseado, una poblet o poblàs costaner, desviat de la ruta, a uns 150 km a on és difícil que et carreguin. Ho aconseguim amb èxit arribar entre campanyes electorals tot fent un sospir a la verge de Lourdes situada enmig d’una cova natural, en un “cañadón”.
I en aquest poblet ens endinsem en històries d’amor, històries de sofriment... llàgrimes fràgils que acompanyen el record de la vida de l’Osvaldo i la Gladis. L’amor i el naixement de la seva filla després d’una espera encomanada a la verge, dilueix una vida plena de malaltia, depressió, traïcions i crisis econòmiques.
Ens impregnem d’història, de colonització, del passat entre relats, bromes i fotos (és necessari que tothom ens ensenyi totes, i quan dic totes vull dir totes, les fotos de la seva vida??). I ens sentim més enamorats que mai contemplant la posta de sol a la ría, sobre l’emprenta del primer contacte del deu de l’evolució, Charles Darwin, en terra descrita del nou continent. Brams de pingüins que incuben els ous, com ases amagats rere els matolls, ens acomiaden un dia ben especial, el crepuscle se’ns endur cap els somnis més profunds.

La vida del camioner ens xiuxiueja que s’ha esvaït el temor a perdre qui portem al costat, acompanyant-nos en el viatge. Les distàncies, setmanes rera setmanes allunyats de les dones, la manca de contacte i de relació amb els fills... ens donen suficient confiança com per creure que l’excés de convivència no trenca les relacions, si separa parelles la distància i la desatenció. Ens estimem, us estimem!!!

Caminem amb bona estrella, abans de demanar res ja ho aconseguim, com no després de tots els vostres desitjos, de totes les benediccions, de tots els escrits que anem reben. GRÀCIES a tots per ser-hi, gràcies per deixar-ho compartir.