Ubica’t a un dia de la setmana: mmm... m’ho poses difícil... I un dia del mes? Bufa... Una hora al dia? Naveguem pel temps sense tenir-ne constància. Estem, simplement estem. I gaudim.
Avui, la nostra missió serà aprendre a acceptar el que ens dóna la gent! Ho intentem, deixem que ens donin sense fer-nos pregar, ho tornem a intentar... però aquesta sobredosis ens sobrepassa, la sensació és que no ens mereixem tant. Com es digereix aquest excés?
Un mate calentet... mate és l’herba que dóna nom a la beguda nacional del país, de petits i grans, de tradició guaraní. El prenen tan calent, que la nostra llengua no es pot acabar de recuperar mai. Matí o tarda, tan se val. Còctel de mateína antisomnolent, serà pel mate que fins i tot els nens dormen tan poques hores?! Un altre símbol identificatiu de la Patagonia és el gas dels fogons encès, mentre mengen, mentre miren la tv, mentre... sempre encès i no els hi apaguis, eh! A nosaltres ens dol el que per ells és quelcom tan normal, no veuen la necessitat d’apagar-lo sent tan econòmic!
Ens endinsem a un altre destí, Puerto Madryn, el paradís de les balenes, a través de la família de l’Òscar, el camioner que ens permet dormir en els quatre pams de matalàs del seu camió. Els seus sis nens corren per una casa humil, lloc de trobada de la resta de nens que fan vida al carrer. Dormen tots amuntegats en una sola habitació, no necessiten d’intimitat?, ens qüestionem mentre admirem la tranquil·litat de la Mariela, la col·lega de tots. Mentrestant, la riquesa aflora a unes poques “quadres” (carrers, eina de mesura de les distàncies, uns 100 metres, o qui sap perquè a vegades, la quadra sembla no acabar-se mai). Les balenes, reclam turístic per excel·lència, com poden embutxacar-se aquesta gent tants ingressos pel simple fet de contemplar un espectacle de la natura. No sé com però podem escapar d’aquests lladres d’il·lusions i del no res apareix una parella que ens dur a on aconseguim divisar el nostre al·licient faunístic. Un catxalot mort a la platja, una balena a pocs metres dels nostres ulls, amb la seva cria ens deleiten els sentits. Expulsen l’aire amb esquitxos d’un so més semblant al dels contes que al del món real. Eco. Ressó d’ultratomba. Vibració que arriba a oïdes dels rosats flamencs. I la mar, mentrestant, roman més tranquil·la que mai.
Amics d’amics (Martín y Mabel) que ens acullen a Trelew, una altra ciutat enmig d’un oasis format en la tundra. No hi ha proximitat entre poblacions, separades entre elles per 400, 600, 800 km. Encara és hora que paguem un allotjament, gairebé un àpat, un transport... Aquesta vegada tenim un “col·lectivo” a disposició, un bus a peu de porta, que ens porta a conèixer la ciutat. Que duri aquesta manera de viatjar pel planeta, aquesta bona manera de conèixer la idiosincràsia del país, a mans de la seva gent.
Cinc hores a la carretera anhelant visitar una pingüinera, esperant que alguna ànima caritativa amb aquell mateix destí ens porti fins allà... ningú ens satisfà però no hi ha desesperació. Sols acceptació de que no ha de ser, de que estem on estem perquè volem i amb la calma de saber esperar la sorpresa que arribarà en qualsevol moment. Ja ha arribat, un conductor que s’ofereix de portar-nos a algun lloc, ens convida a la factoria de llagostins i ens proposa un nou destí, Rawson i Camarones. Ens quedem sense pingüins, però tenim un nou al·licient al que aspirar.
Avui, la nostra missió serà aprendre a acceptar el que ens dóna la gent! Ho intentem, deixem que ens donin sense fer-nos pregar, ho tornem a intentar... però aquesta sobredosis ens sobrepassa, la sensació és que no ens mereixem tant. Com es digereix aquest excés?
Un mate calentet... mate és l’herba que dóna nom a la beguda nacional del país, de petits i grans, de tradició guaraní. El prenen tan calent, que la nostra llengua no es pot acabar de recuperar mai. Matí o tarda, tan se val. Còctel de mateína antisomnolent, serà pel mate que fins i tot els nens dormen tan poques hores?! Un altre símbol identificatiu de la Patagonia és el gas dels fogons encès, mentre mengen, mentre miren la tv, mentre... sempre encès i no els hi apaguis, eh! A nosaltres ens dol el que per ells és quelcom tan normal, no veuen la necessitat d’apagar-lo sent tan econòmic!
Ens endinsem a un altre destí, Puerto Madryn, el paradís de les balenes, a través de la família de l’Òscar, el camioner que ens permet dormir en els quatre pams de matalàs del seu camió. Els seus sis nens corren per una casa humil, lloc de trobada de la resta de nens que fan vida al carrer. Dormen tots amuntegats en una sola habitació, no necessiten d’intimitat?, ens qüestionem mentre admirem la tranquil·litat de la Mariela, la col·lega de tots. Mentrestant, la riquesa aflora a unes poques “quadres” (carrers, eina de mesura de les distàncies, uns 100 metres, o qui sap perquè a vegades, la quadra sembla no acabar-se mai). Les balenes, reclam turístic per excel·lència, com poden embutxacar-se aquesta gent tants ingressos pel simple fet de contemplar un espectacle de la natura. No sé com però podem escapar d’aquests lladres d’il·lusions i del no res apareix una parella que ens dur a on aconseguim divisar el nostre al·licient faunístic. Un catxalot mort a la platja, una balena a pocs metres dels nostres ulls, amb la seva cria ens deleiten els sentits. Expulsen l’aire amb esquitxos d’un so més semblant al dels contes que al del món real. Eco. Ressó d’ultratomba. Vibració que arriba a oïdes dels rosats flamencs. I la mar, mentrestant, roman més tranquil·la que mai.
Amics d’amics (Martín y Mabel) que ens acullen a Trelew, una altra ciutat enmig d’un oasis format en la tundra. No hi ha proximitat entre poblacions, separades entre elles per 400, 600, 800 km. Encara és hora que paguem un allotjament, gairebé un àpat, un transport... Aquesta vegada tenim un “col·lectivo” a disposició, un bus a peu de porta, que ens porta a conèixer la ciutat. Que duri aquesta manera de viatjar pel planeta, aquesta bona manera de conèixer la idiosincràsia del país, a mans de la seva gent.
Cinc hores a la carretera anhelant visitar una pingüinera, esperant que alguna ànima caritativa amb aquell mateix destí ens porti fins allà... ningú ens satisfà però no hi ha desesperació. Sols acceptació de que no ha de ser, de que estem on estem perquè volem i amb la calma de saber esperar la sorpresa que arribarà en qualsevol moment. Ja ha arribat, un conductor que s’ofereix de portar-nos a algun lloc, ens convida a la factoria de llagostins i ens proposa un nou destí, Rawson i Camarones. Ens quedem sense pingüins, però tenim un nou al·licient al que aspirar.
3 comentaris:
Hola nois, pensan trovar un nou comentari, resulta que tinc la sorpresa de trovar-ni dos, i a més molt "guais" que dieu els joves i no tant joves, ejem, ejem...Ostres, no se si és per la manera d'explicar-ho, que crec sentir una mica les sensacions o sentiments que esteu experimentan, sembla que revisqui quelcom que vem viure amb el josep`Mª, a Georgia,respecta a l'acolliment i generositat de les persones.Sento satisfacció i orgull de vosaltres.Seguiu aprofitant aquests regal que la vida us a ofert.Sense oblidar-vos de nosaltres,eh!.En comú- unió, i fins a la Próxima.Adéuuuuuuuuu
alicients que estic segura mai deixareu de trobar!
una abraçada als dos
alba, aquest dissabte dino amb l'antonio, després de tant de temps!, li faig un petó de part teva!
cuideuvos molt
Buenos dias,molts bon dies germans.estic molt feliz de l´aire d´aventura que respiro de Blog,desig que esteu molt be.
Estoy bien,esta siendo un viaje a mi interior fuerte pero fecundo,en febrero quiero danzar en brasil.
un buen abrazo,os estimu.
fins un altra.disfruteu moltisim.
Eduardo A.D.H
Publica un comentari a l'entrada