Bonito, todo me parece bonito!

Bassals de fang sobre la terra vermella, camí sense asfalt de la serra de Bodoquena. Les gotes d'aigua regalimen per les fulles enlllagrimades de la palmera, es dispersen, esquitxen, salten per les cascades, per les cavernes al llarg del riu Formosa. La terra clamava al cel, després de molts mesos sense pluja, satisfer la seva sed i a Mato Grosso do Sul el cel es torna generóos. Esvandeix el rostre empolsegat d'aquesta terra verda on despunten el groc, vermell i blanc de les inflorescències de l'ipe (arbre tipic). El temps estàa en mans del rellotge dels nostres pensaments. Alcem el polze confiant que algun vehicle passara, que algun parara. Estem a Bonito, etiquetat com a poble de l'ecotursime per excelència, s' ha posat al nostre camí just en el seu festival d'hivern, càlid hivern del sud. La dansa, el cine i la música tradicional (gairebé sempre "de door de cotobello" o sigui de desamor) fan furor en la regió. I és que hem sortit d'Araguaia com coets, Campo Grande no volia deixar-nos perdre el festival i Coiabà no ens va deixar quedar. La familia ens ha deixat amb les piles carregades i de dit en dit o de bus en bus de poble en poble "sigo porque me toca". Una remullada al primer d'agost en les aigües de les cascades curadores filles de la naturalesa, un passeig didàctic enmig del bosc matogrossense i un concert nocturn per festejar els 28 de l'Alba. El regal? un grapat de paparres que conviuen en nosaltres uns quants dies.

Escoltem la parla subtil de la decoració quan entrem en una casa. Parlen les fotos, els llibres, les plantes... és el so que respira el niu de la gent. Les parets conversen amb nosaltres i de sobte ens descobreixen aquell objecte mig amagat d'entre tants que omplen les prestatgeries, que ens confirma que estem al lloc cert. I aquest quelcom és el que marca la diferència, és el reconeixament de que alguna cosa ens uneix, ens unifica més enllà del discerniment que ens encaminarà a trobar el que cerquem. De tot allò que ens pot aportar aquesta familia, el que busquem gira al compàs, avui, d'aquesta cançó... I com que aquest cop el dit no ha captivat, ens en tornem a casa, a casa de l'amic. Amb més sort despertem al matí i els tres ens hem acomodat al camió de l'Hèrcules. Un viatge ben complert on amb el tranjecte anava inclós un aperitiu de peix fresc, una ruta turística guiada, cants a l'amor amb el concert dels camioners i visita a les bestioles més lletges que hem vist mai, els cocodrils. Immòbils ells, immòbils nosaltres. És impressionant com cadascun d’ells té un rostre diferent, i ens els mirem a tots amb cara d'espant. Els tucans (Ramphastos toco) passegen el seu immens bec taronja inconfundible, pengen dels arbres els nius com bosses de palla i els tuiuiu o jaburu (jabiru mycteria), simbol de l'emblemàtic Pantanal en la terra inundada amb més biodiversitat del planeta. I en el trajecte més testimonis de la fauna autòctona, capibares, tamanduas (os formiguer), tatus i caimans... molt exòtics per nosaltres.