Sorpresa! Catalans a la vista...

Si els rodamons no van a Catalunya, Catalunya va a buscar els rodamons.
Els rodamons ens convertim en embaixadors de Brasilia per una setmana. L' Ester és la primera, i la punyetera ens fa patir tot esperant-la a l'aeroport mentre ella està a Manaus en un hotel de cinc estrelles. No li tenim en compte i la rebem amb pizzes casolanes a la llum de la foguera. Entre converses engrescades corren les copes de vi negre. La següent és la tieta Pepita que arriba més d'hora del que tocava i ens espera amb paciència a l'entrada de l'estació. Corrents cap a l'aeroport, arribem a l'hora justa i quan encara no hem recuperat l'alè creuem les mirades amb cares catalanes. La familia Puigdomènech & company ja son aquí. Després de deu mesos sense veure'ns, tants dies com fa que vam sortir del niu, s'agraeixen les abraçades que ens retornen, per uns instants a casa. Flaire d'inocència que acompanya la confiança en uns ulls que no poden deixar de contemplar-los. Barreja d'emocions, a la cua desfilen els nervis que ens han consumit els darrers dies tot esperant aquests moments.
El nostre viatge dona un tomb rumb a la burgesia i és que amb els pares aquí ens tornem burgesos per deu dies. En l'enorme llit de l'hotel de cinc estrelles gaudim dels presents que ens entrega la familia; imatges, música i paraules que ens acompanyaran al llarg del nostre cami. No fan falta moltes paraules, brolla el sentiment. No és fàcil tampoc resumir tants mesos de cop i volta, el blog segur que ens ha facilitat la feina així que ens deixem sentir. I els sentim molt a prop, tant que despertem incrèduls a l'escoltar la seva veu. Serà que estan aquí de debò? Un brindis de cava per esmorzar, sortit de dolços i fruita i a preparar l'estòmac que ens espera un abundant dinar nordesti. Abans però un accelerat mini tour tot fent repàs a la vida que es respira a la capital. I ràpid ens enduem les maletes, de nou, per emprendre un llarg viatge. Sorpreses d'última hora, quan la Monica, la nostra amiga brasilenya, s'anima a venir just abans de partir.

Els Boys Damm en concert ens acompanyen en alguna de les 24 hores de bus camí de Mato Grosso. Moltes hores per veure, per rumiar, per recordar. Extensions de terra herma assecant-se a l'intens sol de l'interior de Brasil. En Josep Maria es desespera quan veu tanta terra que podria ser aprofitada, que podria ser cultivada. Antiga selva perduda en mans dels grans "façendeiros" que cremen la terra per incrementar les seves propietats. Camins de terra vermella, ponts de fusta gastada, pujades i baixades que ni el bus ni la seva conducció agosarada no aguanten. No és d'estrany que ens quedem en pana en aquesta terra de solana. Anant i tornant ens carreguen, com sardines, en un altre bus on la pell blanca que no coneix el sol del país contrasta amb el torrat dels qui l'habiten. El sol surt, el sol es pon i després d'uns quants sotracs i algun que altre mareig arribem a Sao Felix da Araguaia. I us preguntareu què hi hem vingut a fer en aquest racóo de món? Hem vingut a conèixre en Pere Casaldàguila, en Pere llibertat, un home valent i decidit que fa uns quants anys va comprometre i arriscar la seva vida per defensar els humils i els necessitats, es va enfrontar als poderosos terratinents, als poderosos del govern i als de la propia esglèsia. Un capellà compromes amb la teologia de l'alliberació, un bisbe que vesteix xancletes i barret de palla, un home que ha vist com assasinàven al seu amic amb una arma que pretenia vesar la seva pròpia sang. En fi una persona humil i senzilla que ens parla amb exemple des de la capella ecumènica plena de relíquies al pati de casa seva.

En Natural, un guia autòcton tot peculiar ens porta a conèixre l'entorn. A la vora del riu, la platja de sorra blanca rondina quan la trepitgem, la verdor enmig de la mata de la "Lagoa verde" ens rep amb algun que altre caiman, els nius de les cobres hivernans criden al silenci, el riu Araguaia i el riu "dos mortos" ens porten corrent avall com les tortugues o els dofins, l'illa del Bananal (ja dins l'estat de Tocatins) i els karajás, els indis que des de fa molts anys habiten aquestes terres, amb els que compartim un emocionant partit de futbol.
Compres d'artesania amb llavors i plomes, sucs de polpa de fruites per recordar i un aniversari amb antelació que acaba en una curiosa festa a la vora del riu. Tot de records que des del cor de cadascú sonen com a cançó, com les declaracions d'amor d'en Pepitu a la Maria convertides en gags d'animació.

I a la vora del riu Araguaia, el riu de les araras, el sol surt amb un encant especial, tant com el so del capvespre quan se'n va a dormir. I és aquesta aigua la que ens acomiada, amb el toc salat de les llàgrimes que ens recorden que els deu dies ja han passat. Agraïm des d'aquí la complicitat amb el grup durant tot el viatge, la sencillesa d'en Pere, la morenor de la Lu... Agraïm també a la familia la seva calidesa i la seva paciència... gràcies per recolzar-nos, gràcies per deixar-nos el temps que necessitem per complir el nostre somni!