Brasilia, "utopia de la modernitat"

És quan la lluna s'amaga que les ombres prenen protagonisme. Adquireixen la forma i no el fons, es tornen personatge a vista de llampec des de la finestra del bus on succeixen figures sense poder ser descobertes. I de cop, la llum, sota la recta línia de l'horitzó ens descobreix una ciutat, ara per ara, indesxifrable, aparentment fantasmagòrica...

El president JK seguint el somni visionari d'un sant italià, Dom Bosco, que va predir una terra promesa de riquesa inexgotable, trasllada la capital de Brasil des de Rio fins aquesta depressió, una de les més seques, situada entre els paral.lels 15º i 20º. És amb misticisme doncs com encara no fa 50 anys va néixer Brasilia, com a capital de Brasil. És una ciutat futurista, denominada capital de la civilització aquariana, construïda a la vora del llac artificial Paranoá, encavalcada per l'arquitectura modernista de Oscar Niemeyer. Ciutat fictícia, neta, polida, ordenada i espaiosa... ciutat model de gegantins edificis solitaris damunt del verd ajardinat de quilòmetres de distància separant un i altre edifici. Més de 20 ciutats satèl.lits on es concentra tota la gent que manca en la rica Brasilia. Com si d'una maqueta es tractés, intocable, s'alça la ciutat del no res projectada en forma d'avió. En la part central tots els edificis del govern en que els càrrecs públics cobeixen el 80% dels treballs de la ciutat, on els sous fins i tot pel senyor de les fotocòpies superen els de qualsevol altre càrrec no governamental. Són les ales nord i sud les que s'omplen amb els "predios" (edificis de no més de 3 pisos) alçats del terra i les casetes dels 2 milions d'habitants. La sensació és la d'estar en una ciutat del futur, solitària, que encara no ha estat poblada (excepte per màquines i cotxes), ni contaminada de pol.lució ni de delinqüència... no ha tingut massa temps! Passegem tranquils per les amples avingudes, pels carrers identificats amb lletres i números (incomprensibles pels estrangers però fàcilment ubicables pels que hi estan familiaritzats), per les extencions immenses de gespa que envolten qualsevol edifici, pels jardins que només són trepitjats pels seus cuidadors. Barris que s'agrupen per temàtiques com el de les escoles, dels hotels, de les farmàcies... Solitud sobre l'asfalt, manca de vida al carrer, als jardins, a les voreres i és que en aquesta ciutat la gent no surt a fora, fa vida a les seves cases, als seus cotxes i als "shoppings". Sembla una ciutat de mentida, una maqueta on ens han col.locat com nintos i on, com de costum en el nostre viatge, tot succeix a la nostra incombència. Tenim la sensació de ser els protagonistes del Show de Truman!

Els cotxes al pas de peatons ho corroboren... i paren, per embalats que vagin, quan alcem la mà. I ens trobem a dins un cotxe amb tres guies que ens fan un tour turístic per la ciutat. L'esplanada en la part central on reposen tots els edificis institucionals; el congrès i el senat, en forma de dos plats voladors, cap per amunt, cap per avall... la catedral com una piràmide coronada, els ministeris tots alineats com si estiguessin benavinguts i tot, i el triple arc al pont JK sobre el llac constuït artificialment a expenses de la profecia. Bressol de velers i yots, el llac és un dels millors exemples de corrupció deslleial, pel tema de la prohibida privatització que no contempla el mateix president. Ell viu, contradictòriament, en tot un istme vallat a la punta del simbòlic avió. Les zones balneàries, amb palmeres que han substituït a l'original mata autòctona, omplen la resta del contorn amb talons i camisetes apretades que subjecten els còctels impregnats de sinuosos llavis pintats. I en aquest lloc tan elegant, com sortit de l'aparador, en Toni passejant els seus músculs nusos al sol roent (i és que després de visitar a la tieta s'ha engraixat una miqueta... inapreciablement... i entre riures ensenya la seva panxa tot dient: sí que m'he engraixat, eh que estic gordo!!).

Al peu de la mítica antena de televisió mengem en les barraquetes regionals on continuem degustant noves receptes, aquest cop el nordestí acarajé (mega pilotilla de mandioca farcida de salsa i gamba fumada) massa oliós pel nostre gust. La torre eiffiel a la brasilenya ens mostra des de les altures aquesta immensa planícia edificada on sobresurten les estructures arquitectòniques i els desfasats shoppings. Les cerveses al bar "do Luis" acosten els borratxos a saludar-nos, ens afalaguen i ens beneixen perquè tinguem un bon camí... només ens faltava la benedicció d'ells!

Descobrim la zona del monestir i la esglèsia de Dom Bosco, el "temple de Boa vontade", centre ecomènic (per totes les religions) amb un cristall al sostre de 21 kg. Al costat hi ha el cementiri una petita ciutat espiralada on descansen milers de làpides al terra. Els enterraments es fan tant de dia com de nit i després de vetllar els difunts tant sols unes 6 hores.

Amb una ullada al google earth i una posada en escena en la ciutat del tercer mileni ens preparem per ser uns bons guies dels catalans que ens visitaran pròximament.

De moment abandonem la ciutat, la Josy i en Marcelo i els dos gats que juguen amb la cada vegada més llarga trena d'en Toni, per seguir descobrint el misticisme de... (en el pròxim episodi us ho desvetllarem).