Perill, tres monges d'excursió

Com um bolet crescut al mig de l’infinit pla del sud oest de l’estat de Bahia, s’alça el santuari de Bom Jesús de Lapa. Dins una muntanya de roca natural, les grutes escolpides per obra del temps s’omplen avui dia amb verges i sants, entre elles la patrona de Brasil, la “virgem aparecida”. Fotos, cintes, espelmes, protesis... i tot d’objectes personals omplen la “cova del miracle”, ofrenes fetes pels milers de peregrins que cada any visiten el santuari. Totes les edats, tots els colors, totes les classes socials... amb un mateix propòsit, clamar a deu amb l’esperança de descobrir llum en les seves vides.

I de nit les roques expulsen la calor absorvida durant el dia i augmenta la temperatura de l’ambient. La cambrera amb el vestit arrapadet i els pits amb ganes de respirar, mou el pandero entre les taules a ritme del ball típic de salvador de bahià, “aché”. La lluna callada ens observa al peu de l’estàtua dels sants, guardes silenciosos de la muntanya, mentre al carrer la vida continua. De lluny el pont alçat sobre el riu “Francisco” contempla plàcidament l’alegria dels estels que el visiten cada nit. Fidels els grills gegants que canten fora i dins les habitacions.

Enyorança d’aquells anys en què l’empedrat del carrer coneixia els jocs de les criances, les converses de les veïnes... la vida fora les cases, tan petitones que amb prou feines acullen amb condicions els seus habitants. Avui surten al carrer amb una nova motivació i és que hi ha dos estranys que parlen diferent. Demanen a les monges una benedicció i amb els ulls dels qui somien ens venen a saludar, ulls de carrer que han viscut més dies que anys tenen.

Nens que treballen recollint ceràmica, d'altres que custodien el bou i emparen del sol als turistes... qualsevol feina és bona si omple l'estòmac, així que no podem acabar el partit de futbol perquè les obligacions reclamen a aquesta canalla. En Toni bocabadat mentre l'Alba, envoltada de nens, sorprèn fent dansar la pilota als peus. Intentem ajudar a infants de menys de 10 anys a carregar de material un carretó, però no aconseguim facilitar-los la feina doncs ells són més experts. I com que els nens no volen jugar, deixem la pilota, deixem el carretó i ens meravellem amb les converses de la veïna centenària que no saben ni els anys que té!

I les monges rera la vestimenta de misericòrdia porten el vestit de la felicitat, de la senzillesa, de la humilitat... i moltes noies demanen per entrar al convent, tot cercant el seu camí. Cinc hores de cotxe amb les germanes al darrera, cantant, rient, jugant... i és que tot el que es desconeix està subjecte a sortir de la sorpresa.

Contents, cent, mil vegades agraïts a aquests dies de convivència amb les germanes, al viatge, els fem un còmic en un power-point de les fotos que no hi ha manera de deixar de contemplar. I es prolonguen les rialles d'aquests dies plens d'una sana bogeria fins que arriba l'hora dels adéus. Alguna llàgrima brota del nou comiat, difícil es fa distanciar-nos del vincle que hem establert amb les dues religioses i la tieta.

Malgrat la pena, marxem tranquils perquè la deixem en molt bones mans, amb el saber estar de la Rosèlia, amb la frescura dels 23 anys de la Carseleine. Admirem les qualitats de la tieta, desapego de vitalitat jovial que amaga els seus 70. Porta 12 anys en aquest país, adaptada i feliç al servei de qui la rodeja. Sentim la seva alegria, la seva felicitat, la seva paciència, la seva calma, la seva alegria i el seu tacte. Una persona admirable en molt sentits que ha captivat la nostra emoció... gràcies tieta per deixar-te descobrir.