Retornem a Xile...

Hem deixat enrera els banys públics de pagament, els passatgers amagats dins els porta-equipatges, les mamitas venen els seus plats cuinats... canviem de país i la diferència és abismal!
Arribem a l’estructurat i patriòtic Xile en la ciutat costera d’Arica. La Regió I de Tarapacá ens reserva una sorpresa, la proximitat al mar. El mapa del intrèpits viatgers no dóna l’abast a seguir el recorregut dels rodamóns. No hi ha bus per continuar així que una trucada i ens quedem en aquesta ciutat, a la casa d’un jugador de rugbi que en fa quatre com en Toni. Festes de la pàtria, "fondes, choripán i alcohol de carrete", acaben tots "curados" aquests "guevóns" després de tants dies de festa. Desperta amb alegria la nostalgia al retrovar-nos amb el lèxic i la sonoritat d'un dialecte ja conegut. Les monedes del cul del moneder les deixem cada vegada que creuem la frontera, canviem "soles" per "pesos chilens" i amb ells el valor dels productes es multipliquen per 100, per 1000. És ben caòtic per la nostra ment... més per l’Alba, que tot el que paga li semblen euros o fins i tot pessetes!

De passeig al penya-segat que domina la ciutat, protagonista absolut de la batalla del Pacífic, descobrim el romàntic festeig d'una parella de rapinyaires. La còpula no arriba fàcilment doncs el mascle se l'ha de guanyar mentre la femella es fa pregar. Ens deixem acariciar per la brisa del Pacífic que s’enduu la nostra imaginació salobra cap a terres llunyanes. Què hi deu haver a l’altra banda de l’oceà, ens preguntem? Indonècia? Ens retrobem amb aquesta aigua molt més al nord que la primera vegada que la vam conèixer. Fa ja mesos que ens hi vam capbussar, en Toni de cap, l'Alba de peus és clar tot sigui per equilibrar la parella i no deixar-se congelar l'ànima. Els raigs del sol s’obren camí cap a l’oceà i descendeixen espurnes màgiques d’ilusió ben a prop d’una parella de pelicans.

I el nostre camí continua, potser ara ja no sigui tan incert.

Sota la saviesa d’un arbre centenari prenem les forces per emprendre el viatge. Pobles i valls enmig del desert, miratges d'oasis de contes llegits, fins que trobem la màgica terra de St. Pedro de Atacama a la regió II d’Antofagasta. Misticisme en el desert de terra roja, enmig de la terra blanca del salar. Ruïnes antigues vora el riu que s'ha deixat assecar per la canalització que manté els conreus en la població. Volcans aquí i enllà, vibració que desprèn el terra, efervescència de pols màgica. El rostre oposat del Licancabur que vam descobrir quan estàvem al país veí, Bolivia, ara l'observem de l'altra banda. Ens hem acostat ben a prop de la frontera d'una terra ja trepitjada. Al seu moment vam decidir deixar aquell rumb, uns mesos abans qui ens ho hauria dit que el destí ens portaria fins al desèrtic Atacama! Els contactes que tenim ens fallen però s’obren noves portes i acabem veient "Diarios de motocicleta", una pel·lícula ben apropiada per repassa part del nostre recorregut en aquest continent a casa de la recent colla d'amics. Sempre hi ha qui t’obre les portes del seu cor i de casa seva.