11/9/08

Els colors de Bolivia apareixen en el decorat!

I despertem a Potosi amb el color blanc de la neu. Han passat tres dies des que hem entrat i just ara sembla que comencem a assentar el cap, a adonar-nos d'on ens hem ficat. I és que fins ara no hem parat. Aqui ens deixem sentir, i el cor parla fort, batega ràpid, i el cap reclama atenció. L'alçada ens passa factura als que no la coneixem. Ens valem del jin shin jyutsu i de les fulles de coca, una bona manera d'introduir-nos a la cultura andina. El sol no triga a deixar-se veure, es fon la neu i desperten els colors, orquestra del magistral espetacle de la vida. Apareixen els roses, verds, blaus... en les mantetes andines lligades a l'esquena, les faldilles amb el peto i el davantal i els ponxos de llana. Penjats a l'esquena de les mares els nens embolcallats romanen immòbils, penjats cap per amunt, penjats cap per avall. Serà que el fred els atueix o serà falta d'estimulació? Serà que se senten protegits com el cuc dins el capoll o com la carrega d'un sac de patates? Es passegen els barrets dels bolivians pels carrers, de copa alta, copa baixa o de palla amb llaçets, tot depèn de la casta a la que pertanyien els avantpassats. En el mercat muntanyes de sacs de patates, espècies, herbes i fruites. Et vènen a la lliure, l’arroba o al quintal que marca el pes de la balança antiga i es mantenen els venedors asseguts al terra durant tota la jornada. Els nens i les àvies invaeixen els carrers amb paradetes ambulants de menjars, mitges i diaris. Qualsevol edat és bona per treballar, qualsevol moment del dia és bo per guanyar-se alguna cosa per menjar.

28/8/08

A cavall del tren!

S'obre l'horitzó camí a l'oest, a cavall d'un tren que ens allunya de Brasil, antic tren de la mort. Des de Puerto Suárez a ritme d'un "zapateado" xerrica la locomotora a la velocitat del vapor. La finestreta aireja el vagó que avança sense llum per una terra nova. De reüll per la finestra s'escolen paisatges, poblats, rostres i mirades... No els podem retenir. Sembla mentida que continui viu el que deixem enrera. I és que la vida no s'atura. El planeta gira i com baldufes les persones ens bellugen en ell. Ara i aquí la vida existeix; i més enllà també, en qualsevol punt del globus terraqui. En aquest moment hi ha algú prenent te i també algú que no té res, algú comptant diners i algú cercant escombraries, algú estressat buscant guanyar la carrera al temps i algú que compte ovelles mentre les pastura, algú naixent, algú renaixent,... no ho veiem, no hi som presents, pero la vida segueix per cadascuna d'aquestes persones que des de la finestreta s'allunyen de la nostra visió. El tren es deté una i altra vegada, s'encenen llumetes a la vora de la via, sóon nens i nenes que en negra nit criden a la moneda. A cada parada invaeixen el vagó amb canterelles i les mares desfilen safates de carn, peix, fruites, dolços i cafès. Si, potser ja ho heu endevinat, hem entrat a Bolivia; de fet hi hem entrat tres cops en menys de 24 hores tot arreglant papers, diners i bitllets. Canvia el país i l'idioma, canvia el ritme i la cultura.
Corumbà ens ensenya la diferència a banda i banda de la frontera. Els carrers, les botigues, les façanes i les cares, la vida al carrer i el preu del combustible, tot muda repentinament. Sobte el canvi quan el nostre esperit encara no s'ha pogut deslligar del país veí i la llengua s'entortolliga intentant parlar l'espanyol. El portugués havia calat ben profundament en les nostres entranyes com si d'una llengua materna es tractés i és que el nostre oïda, s'havia ben acostumat a aquest idioma germà. El vent bufa fort. Entra per una finestra, surt per l'altre i s'endu tot el que allà dins sobre. No ens allibera per això dels plastics i les deixalles que volen en remolins com elements quotidians inmersos en el paisatge.
Vint hores de tren ens acosten a Santa Cruz just el temps de fer un bon àpat prop de la plaça 24 de novembre i trobar-nos a uns amics de l'Ester. Preteniem conèixer un projecte infantil-maternal però l'absència de la Maria José i les amenaces de talls a les carreteres ens fan tornar, corrent a l'estació. El primer bus surt destí a Sucre, i amb ell nosaltres i el nostre cul quadrat, una nit més. Som els únics estrangers dins un bus que parla quetchua, la llengua indigena. L'aroma de fulles de coca s'impregna en els nostres poros, surt de la boca dels passatgers que masteguen incansables mentre somriuen encoriosits. Qui son els estranys aquí, nosaltres o ells?
El bus fa una parada i s'alcen les faldilles de les dones per orinar a qualsevol lloc, sense gairebé ni ajupir-se. Estem xocats de veritat. Potser hem entrat massa ràpid, potser no estàvem preparats mentalment per aparèixer de cop en un país tant diferent de tots, no ens podíem imaginar Bolivia com era i realment sembla que hàgim atravessat un portal a una altra dimensió. Ens enfilem per la carretera de sorra blanca, carretera de corbes, de rocs, de precipicis i pols que emmascara el paisatge. Els poblats de cases de fang es camuflen en les muntanyes àrides i pelades només cactus, els senyors de la regió. Sembla un paisatge fantasma, en blanc i negre, sense vida, les cases abandonades, sense color. On son els colors de Bolivia? Arribem matiners al departament de Chuquisaca als gairebé 3000 metres de la ciutat blanca de Sucre. La blancor fa justicia tant sols al seu centre històric on tot està colocat al seu lloc. Però en aquesta ciutat no només hi viuen els talons i els uniformes sino també les trenes i les faldilles dels indígenes que viuen en les cases ocres de fang. Ciutat colonial i cultural que en mig dia ens ofereix desfilades en honor a la independència i una sessió de cine i dansa. Al mercat del "campesino" trobem tot el que un pugui imaginar. Dona vèrtig la quantitat de coses, el moviment i els venedors que se t'acosten bruscament invaint el teu espai i et conviden al regateig. Utilitzen el menyspreu del producte de la competència i després de tot l'atabalament, la feina és per un saber quin d'ells t'ensarrona. Difícil descobrir-ho enmig de la pressio. En Toni serè s'imposa amb un disfraç de guerrer, els fa callar i els demana respecte que durant poc temps es manté. Llavors ens els mirem als ulls i decidim a qui comprem amb la certesa d'una mirada. Descobrim moltes mirades opaques en els ulls dels indígenes, ceguera, catarates i tels que amaguen una lluïsor apagada, el fred, la pobresa, les dificultats de tota una vida? I d'aquí també marxem corrents. Hi ha alguna cosa que ens empeny a còrrer i és que fa dies q no parem. Les protestes, els talls de carreteres, les vagues no ens fan por però si ens fan buscar la millor decisió. Estem en temps de referèndum revocatori en que el poble escull si els prefectes de cada departament i el mateix Evo Morales continuen al govern. I el poble que no se sent escoltat aprofita per fer-se sentir. Les protestes i manfiestacions son les seves armes, algunes pacífiques, altres no tant. A la nit un company s'ha quedat tirat a la carretera, amb barricades i focs encesos, amb pedres al mig del cami.
Nosaltres estem de sort i és que no ens enterem, arribem quan s'acaben o quan encara no han començat els talls. I com aquell qui diu encara no hem "aterrissat". I ens hem deixat el calorós brasil pel fred bolivià, el portugués per l'espanyol que se'ns resisteix, una planícia de pocs metres per la pre-cordillera als 4000 metres d'alçada arribant a Potosi.

25/8/08

Enyorança del que es queda enrera!

Enyorança anticipada poc abans d'abandonar el Brasil, quantes històries, quants moments, quants amics restaran rera el nom d'aquest país que ens ha captivat fins a la mèdula. Nosaltres només preteniem trepitjar el sud d'aquest immens país i ens hem recorregut ja 11 estats. Tribus diferents d'indígenes, descendents de colonitzadors i molts mestissos, tots ells brasilers composant un mosaic heterogeni dins un país tant divers, tant com terra té.

Brasil és un país on les dicotomies de l'adolescència són cada vegada més presents, en una etapa de la transició de la dependència infantil, del passat, a l'autosuficiència adulta. Així la meitat del cos está en el primer món, i la resta del brasil encara esta en els vestigis del passat amb les calces curtes del subdesenvolupament.
Contradiccions en aquesta fase de transició en què es troba el Brasil. El país té un peu en el primer món i un altre al subdesenvolupament. Quin Brasil prevaldrà? el de les ales de vol o el de les ales del mosquit del dengue? El de l'alcohol de canya de sucre, com a combustible, o el del treball esclau als camps? El de l'obertura comercial o el de la fobia a les importacions, el de les models ben pagades o el de les criatures en els bordells...?
Des d'aquí un vot per l'esperança, un anhel pel benestar...

31/7/08

Bonito, todo me parece bonito!

Bassals de fang sobre la terra vermella, camí sense asfalt de la serra de Bodoquena. Les gotes d'aigua regalimen per les fulles enlllagrimades de la palmera, es dispersen, esquitxen, salten per les cascades, per les cavernes al llarg del riu Formosa. La terra clamava al cel, després de molts mesos sense pluja, satisfer la seva sed i a Mato Grosso do Sul el cel es torna generóos. Esvandeix el rostre empolsegat d'aquesta terra verda on despunten el groc, vermell i blanc de les inflorescències de l'ipe (arbre tipic). El temps estàa en mans del rellotge dels nostres pensaments. Alcem el polze confiant que algun vehicle passara, que algun parara. Estem a Bonito, etiquetat com a poble de l'ecotursime per excelència, s' ha posat al nostre camí just en el seu festival d'hivern, càlid hivern del sud. La dansa, el cine i la música tradicional (gairebé sempre "de door de cotobello" o sigui de desamor) fan furor en la regió. I és que hem sortit d'Araguaia com coets, Campo Grande no volia deixar-nos perdre el festival i Coiabà no ens va deixar quedar. La familia ens ha deixat amb les piles carregades i de dit en dit o de bus en bus de poble en poble "sigo porque me toca". Una remullada al primer d'agost en les aigües de les cascades curadores filles de la naturalesa, un passeig didàctic enmig del bosc matogrossense i un concert nocturn per festejar els 28 de l'Alba. El regal? un grapat de paparres que conviuen en nosaltres uns quants dies.

Escoltem la parla subtil de la decoració quan entrem en una casa. Parlen les fotos, els llibres, les plantes... és el so que respira el niu de la gent. Les parets conversen amb nosaltres i de sobte ens descobreixen aquell objecte mig amagat d'entre tants que omplen les prestatgeries, que ens confirma que estem al lloc cert. I aquest quelcom és el que marca la diferència, és el reconeixament de que alguna cosa ens uneix, ens unifica més enllà del discerniment que ens encaminarà a trobar el que cerquem. De tot allò que ens pot aportar aquesta familia, el que busquem gira al compàs, avui, d'aquesta cançó... I com que aquest cop el dit no ha captivat, ens en tornem a casa, a casa de l'amic. Amb més sort despertem al matí i els tres ens hem acomodat al camió de l'Hèrcules. Un viatge ben complert on amb el tranjecte anava inclós un aperitiu de peix fresc, una ruta turística guiada, cants a l'amor amb el concert dels camioners i visita a les bestioles més lletges que hem vist mai, els cocodrils. Immòbils ells, immòbils nosaltres. És impressionant com cadascun d’ells té un rostre diferent, i ens els mirem a tots amb cara d'espant. Els tucans (Ramphastos toco) passegen el seu immens bec taronja inconfundible, pengen dels arbres els nius com bosses de palla i els tuiuiu o jaburu (jabiru mycteria), simbol de l'emblemàtic Pantanal en la terra inundada amb més biodiversitat del planeta. I en el trajecte més testimonis de la fauna autòctona, capibares, tamanduas (os formiguer), tatus i caimans... molt exòtics per nosaltres.