26/11/08

Retornem a Xile...

Hem deixat enrera els banys públics de pagament, els passatgers amagats dins els porta-equipatges, les mamitas venen els seus plats cuinats... canviem de país i la diferència és abismal!
Arribem a l’estructurat i patriòtic Xile en la ciutat costera d’Arica. La Regió I de Tarapacá ens reserva una sorpresa, la proximitat al mar. El mapa del intrèpits viatgers no dóna l’abast a seguir el recorregut dels rodamóns. No hi ha bus per continuar així que una trucada i ens quedem en aquesta ciutat, a la casa d’un jugador de rugbi que en fa quatre com en Toni. Festes de la pàtria, "fondes, choripán i alcohol de carrete", acaben tots "curados" aquests "guevóns" després de tants dies de festa. Desperta amb alegria la nostalgia al retrovar-nos amb el lèxic i la sonoritat d'un dialecte ja conegut. Les monedes del cul del moneder les deixem cada vegada que creuem la frontera, canviem "soles" per "pesos chilens" i amb ells el valor dels productes es multipliquen per 100, per 1000. És ben caòtic per la nostra ment... més per l’Alba, que tot el que paga li semblen euros o fins i tot pessetes!

De passeig al penya-segat que domina la ciutat, protagonista absolut de la batalla del Pacífic, descobrim el romàntic festeig d'una parella de rapinyaires. La còpula no arriba fàcilment doncs el mascle se l'ha de guanyar mentre la femella es fa pregar. Ens deixem acariciar per la brisa del Pacífic que s’enduu la nostra imaginació salobra cap a terres llunyanes. Què hi deu haver a l’altra banda de l’oceà, ens preguntem? Indonècia? Ens retrobem amb aquesta aigua molt més al nord que la primera vegada que la vam conèixer. Fa ja mesos que ens hi vam capbussar, en Toni de cap, l'Alba de peus és clar tot sigui per equilibrar la parella i no deixar-se congelar l'ànima. Els raigs del sol s’obren camí cap a l’oceà i descendeixen espurnes màgiques d’ilusió ben a prop d’una parella de pelicans.

I el nostre camí continua, potser ara ja no sigui tan incert.

Sota la saviesa d’un arbre centenari prenem les forces per emprendre el viatge. Pobles i valls enmig del desert, miratges d'oasis de contes llegits, fins que trobem la màgica terra de St. Pedro de Atacama a la regió II d’Antofagasta. Misticisme en el desert de terra roja, enmig de la terra blanca del salar. Ruïnes antigues vora el riu que s'ha deixat assecar per la canalització que manté els conreus en la població. Volcans aquí i enllà, vibració que desprèn el terra, efervescència de pols màgica. El rostre oposat del Licancabur que vam descobrir quan estàvem al país veí, Bolivia, ara l'observem de l'altra banda. Ens hem acostat ben a prop de la frontera d'una terra ja trepitjada. Al seu moment vam decidir deixar aquell rumb, uns mesos abans qui ens ho hauria dit que el destí ens portaria fins al desèrtic Atacama! Els contactes que tenim ens fallen però s’obren noves portes i acabem veient "Diarios de motocicleta", una pel·lícula ben apropiada per repassa part del nostre recorregut en aquest continent a casa de la recent colla d'amics. Sempre hi ha qui t’obre les portes del seu cor i de casa seva.

6/10/08

Les emocions a l'espremadora... i premem el botó!!!


Sortim al
matí cap a l’estació a comprar el bitllet sense saber encara cap a on anirem, Bolívia o Xile? No és una tasca senzilla. Sabem que la decisió comporta renunciar a certes coses, que el que escollim marcarà un nou camí i que de cap manera ens podem fer enrera. La comoditat d’un camí conegut amb la incomoditat de travessar un país revoltant-se sobre l’asfalt o la opció d’un camí nou i desconegut amb els avantatges i inconvenients que això suposa. Fem un cop de cap davant les taquilles de l’estació, pot haver-hi dubtes però la decisió ha de ser ferma per reservar el bitllet que fins al vespre no se’ns endurà cap a... A vosaltres no us delatarem encara el destí, doncs la sorpresa us mantindrà entretinguts les hores que resten per sortir.

Caminem allunyant-nos de l’estació per agafar el transport urbà que precipitadament s’atura i és que la carretera està invadida per els cops d’una baralla, dos homes i una dona, seran víctimes dels cels d’una passió d’amor? No ens estranyaria. Arribem per fi al mercat “el baratillo” que concentra un desordenat bullici. Gent atapeïda, parades i més parades s’amunteguen en els carrers estrets. “Tengan cuidado”, tothom ens avisava doncs els robatoris en aquesta zona són freqüents. S’acumula la xatarra, peces estranyes, sabates noves i velles, pneumàtics esparracats i fars de cotxe trencats, qualsevol cosa es pot vendre i a nosaltres, dos gringos amb cara de dòlar, en les intenten colar. Entre expectants, atents, impressionats i atabalats busquem, remenem i no trobem el que volem. Malgrat les instruccions confuses trobem les artesanies i els productes regionals enmig de la multitud quan el sol s’ha tapat i per anar amb màniga curta fa massa fred. Busquem i rebusquem, comprem, regategem, comprem... amb una alegria poc duradora ens en tornem descobrint que malgrat l’esforç hem comprat en el mercat més car que en la resta de comerços.

El fred ens acompanya i busquem resguard amb un ceviche deliciós (cuinat típic de peix cru amb ceba i llimona), que ens ajuda a recuperar forces per continuar corrent tot fent les últimes compres i comiats. La Rocío i l’An no hi són, a l’altre punta de la ciutat en Quique ens diu adéu sense massa entusiasme, agafem el bus anxovats com sempre fins a la casa d’en Bacílio i la Violeta. Ens obren i surten, ens quedem sols. Una mica de calma per preparar-ho tot però la calma es fa massa llarga i crida al nerviosisme. El temps s’acaba. Falta recollir unes direccions per internet i la pizza de la Joana i en Simba està encara massa crua per ser menjada. Què fem? L’Alba surt corrent procurant les direccions que ens falten, en Toni prepara el que queda, 4, 3, 2 minuts,... una porció de pizza calenta que arriba just per agreujar la cara de preocupació reflexada en les busques del rellotge de la paret, ja hauríem de ser fora! Correm, taxi, correm, estació, comprem la taxa per poder embarcar. Pugem al bus, ens ha vingut just! Les maletes al portaequipatges, que aquesta vegada no porta cap passatger entre els paquets, i respirem. Salvats! Però i la cartera? No hi és! La busquem, amb l’ai al cor, respirem ansiosos, tornem enrera, preguntem, ningú sap res, el bus se n’està anant, què fem?! Respirem de nou, no, no hi ha temps, puja al bus, marxem i resem, doncs en un parell d’hores pararem i podrem anular la targeta.

Les preses no són bones, ja ho deien les mares. I els conductors són uns estafadors, doncs el bus no ha parat fins passades 10 hores. Arribem a Arequipa després d’una nit de viatge intentant tranquil·litzar la ment. Ens han jugat una mala passada. Després de gairebé un any de viatge algun ensurt havíem de tenir, si més no per poder treballar el despreniment d’aquesta energia material com és el diner. Prou ràpid sembla que ho aprenem, però i els carnets? Si volem sortir del país necessitem la identificació que vés a saber en quines mans, de lladre o necessitat, haurà anat a parar. La denúncia ens retarda i és que la policia no té electricitat per poder-la formalitzar. Déu ni do! Passegem per la ciutat construïda al peu del Misti, un impressionant volcà que governa des de les altures aquesta regió del Cañon del Colca i de Cotahuasi. Avui, com cada diumenge els desfiles aturen la població. Militars i instructors fan el paperina amb bales de fogueig i exhibicions en descensos des dels teulats dels edificis importants. Terra d’indis “collaguas”, excel·lents teixidors i ramaders que avui dia veuen els seus productes d’imitació al mercat “fundo el fierro”, antiga presó de dones. Voltes, arcades, campanars i portals són els atractius d’aquesta emblemàtica ciutat al sud del Perú que s’enorgulleix de preservar entre vitralls la joveneta princesa de gel o mòmia d’Ampato. I mentre esperem la denúncia se'ns fa de nit. Dos germans ens acullen en un piset tot esperant arrencar demà cap a Tacna, la ciutat fronterissa amb tan estrictes prohibicions en el control d'equipatge. Serà que aconseguirem passar els vegetals, les fulles de coca i les llavors endormiscades a la maleta?