11/9/08

Els colors de Bolivia apareixen en el decorat!

I despertem a Potosi amb el color blanc de la neu. Han passat tres dies des que hem entrat i just ara sembla que comencem a assentar el cap, a adonar-nos d'on ens hem ficat. I és que fins ara no hem parat. Aqui ens deixem sentir, i el cor parla fort, batega ràpid, i el cap reclama atenció. L'alçada ens passa factura als que no la coneixem. Ens valem del jin shin jyutsu i de les fulles de coca, una bona manera d'introduir-nos a la cultura andina. El sol no triga a deixar-se veure, es fon la neu i desperten els colors, orquestra del magistral espetacle de la vida. Apareixen els roses, verds, blaus... en les mantetes andines lligades a l'esquena, les faldilles amb el peto i el davantal i els ponxos de llana. Penjats a l'esquena de les mares els nens embolcallats romanen immòbils, penjats cap per amunt, penjats cap per avall. Serà que el fred els atueix o serà falta d'estimulació? Serà que se senten protegits com el cuc dins el capoll o com la carrega d'un sac de patates? Es passegen els barrets dels bolivians pels carrers, de copa alta, copa baixa o de palla amb llaçets, tot depèn de la casta a la que pertanyien els avantpassats. En el mercat muntanyes de sacs de patates, espècies, herbes i fruites. Et vènen a la lliure, l’arroba o al quintal que marca el pes de la balança antiga i es mantenen els venedors asseguts al terra durant tota la jornada. Els nens i les àvies invaeixen els carrers amb paradetes ambulants de menjars, mitges i diaris. Qualsevol edat és bona per treballar, qualsevol moment del dia és bo per guanyar-se alguna cosa per menjar.

28/8/08

A cavall del tren!

S'obre l'horitzó camí a l'oest, a cavall d'un tren que ens allunya de Brasil, antic tren de la mort. Des de Puerto Suárez a ritme d'un "zapateado" xerrica la locomotora a la velocitat del vapor. La finestreta aireja el vagó que avança sense llum per una terra nova. De reüll per la finestra s'escolen paisatges, poblats, rostres i mirades... No els podem retenir. Sembla mentida que continui viu el que deixem enrera. I és que la vida no s'atura. El planeta gira i com baldufes les persones ens bellugen en ell. Ara i aquí la vida existeix; i més enllà també, en qualsevol punt del globus terraqui. En aquest moment hi ha algú prenent te i també algú que no té res, algú comptant diners i algú cercant escombraries, algú estressat buscant guanyar la carrera al temps i algú que compte ovelles mentre les pastura, algú naixent, algú renaixent,... no ho veiem, no hi som presents, pero la vida segueix per cadascuna d'aquestes persones que des de la finestreta s'allunyen de la nostra visió. El tren es deté una i altra vegada, s'encenen llumetes a la vora de la via, sóon nens i nenes que en negra nit criden a la moneda. A cada parada invaeixen el vagó amb canterelles i les mares desfilen safates de carn, peix, fruites, dolços i cafès. Si, potser ja ho heu endevinat, hem entrat a Bolivia; de fet hi hem entrat tres cops en menys de 24 hores tot arreglant papers, diners i bitllets. Canvia el país i l'idioma, canvia el ritme i la cultura.
Corumbà ens ensenya la diferència a banda i banda de la frontera. Els carrers, les botigues, les façanes i les cares, la vida al carrer i el preu del combustible, tot muda repentinament. Sobte el canvi quan el nostre esperit encara no s'ha pogut deslligar del país veí i la llengua s'entortolliga intentant parlar l'espanyol. El portugués havia calat ben profundament en les nostres entranyes com si d'una llengua materna es tractés i és que el nostre oïda, s'havia ben acostumat a aquest idioma germà. El vent bufa fort. Entra per una finestra, surt per l'altre i s'endu tot el que allà dins sobre. No ens allibera per això dels plastics i les deixalles que volen en remolins com elements quotidians inmersos en el paisatge.
Vint hores de tren ens acosten a Santa Cruz just el temps de fer un bon àpat prop de la plaça 24 de novembre i trobar-nos a uns amics de l'Ester. Preteniem conèixer un projecte infantil-maternal però l'absència de la Maria José i les amenaces de talls a les carreteres ens fan tornar, corrent a l'estació. El primer bus surt destí a Sucre, i amb ell nosaltres i el nostre cul quadrat, una nit més. Som els únics estrangers dins un bus que parla quetchua, la llengua indigena. L'aroma de fulles de coca s'impregna en els nostres poros, surt de la boca dels passatgers que masteguen incansables mentre somriuen encoriosits. Qui son els estranys aquí, nosaltres o ells?
El bus fa una parada i s'alcen les faldilles de les dones per orinar a qualsevol lloc, sense gairebé ni ajupir-se. Estem xocats de veritat. Potser hem entrat massa ràpid, potser no estàvem preparats mentalment per aparèixer de cop en un país tant diferent de tots, no ens podíem imaginar Bolivia com era i realment sembla que hàgim atravessat un portal a una altra dimensió. Ens enfilem per la carretera de sorra blanca, carretera de corbes, de rocs, de precipicis i pols que emmascara el paisatge. Els poblats de cases de fang es camuflen en les muntanyes àrides i pelades només cactus, els senyors de la regió. Sembla un paisatge fantasma, en blanc i negre, sense vida, les cases abandonades, sense color. On son els colors de Bolivia? Arribem matiners al departament de Chuquisaca als gairebé 3000 metres de la ciutat blanca de Sucre. La blancor fa justicia tant sols al seu centre històric on tot està colocat al seu lloc. Però en aquesta ciutat no només hi viuen els talons i els uniformes sino també les trenes i les faldilles dels indígenes que viuen en les cases ocres de fang. Ciutat colonial i cultural que en mig dia ens ofereix desfilades en honor a la independència i una sessió de cine i dansa. Al mercat del "campesino" trobem tot el que un pugui imaginar. Dona vèrtig la quantitat de coses, el moviment i els venedors que se t'acosten bruscament invaint el teu espai i et conviden al regateig. Utilitzen el menyspreu del producte de la competència i després de tot l'atabalament, la feina és per un saber quin d'ells t'ensarrona. Difícil descobrir-ho enmig de la pressio. En Toni serè s'imposa amb un disfraç de guerrer, els fa callar i els demana respecte que durant poc temps es manté. Llavors ens els mirem als ulls i decidim a qui comprem amb la certesa d'una mirada. Descobrim moltes mirades opaques en els ulls dels indígenes, ceguera, catarates i tels que amaguen una lluïsor apagada, el fred, la pobresa, les dificultats de tota una vida? I d'aquí també marxem corrents. Hi ha alguna cosa que ens empeny a còrrer i és que fa dies q no parem. Les protestes, els talls de carreteres, les vagues no ens fan por però si ens fan buscar la millor decisió. Estem en temps de referèndum revocatori en que el poble escull si els prefectes de cada departament i el mateix Evo Morales continuen al govern. I el poble que no se sent escoltat aprofita per fer-se sentir. Les protestes i manfiestacions son les seves armes, algunes pacífiques, altres no tant. A la nit un company s'ha quedat tirat a la carretera, amb barricades i focs encesos, amb pedres al mig del cami.
Nosaltres estem de sort i és que no ens enterem, arribem quan s'acaben o quan encara no han començat els talls. I com aquell qui diu encara no hem "aterrissat". I ens hem deixat el calorós brasil pel fred bolivià, el portugués per l'espanyol que se'ns resisteix, una planícia de pocs metres per la pre-cordillera als 4000 metres d'alçada arribant a Potosi.

25/8/08

Enyorança del que es queda enrera!

Enyorança anticipada poc abans d'abandonar el Brasil, quantes històries, quants moments, quants amics restaran rera el nom d'aquest país que ens ha captivat fins a la mèdula. Nosaltres només preteniem trepitjar el sud d'aquest immens país i ens hem recorregut ja 11 estats. Tribus diferents d'indígenes, descendents de colonitzadors i molts mestissos, tots ells brasilers composant un mosaic heterogeni dins un país tant divers, tant com terra té.

Brasil és un país on les dicotomies de l'adolescència són cada vegada més presents, en una etapa de la transició de la dependència infantil, del passat, a l'autosuficiència adulta. Així la meitat del cos está en el primer món, i la resta del brasil encara esta en els vestigis del passat amb les calces curtes del subdesenvolupament.
Contradiccions en aquesta fase de transició en què es troba el Brasil. El país té un peu en el primer món i un altre al subdesenvolupament. Quin Brasil prevaldrà? el de les ales de vol o el de les ales del mosquit del dengue? El de l'alcohol de canya de sucre, com a combustible, o el del treball esclau als camps? El de l'obertura comercial o el de la fobia a les importacions, el de les models ben pagades o el de les criatures en els bordells...?
Des d'aquí un vot per l'esperança, un anhel pel benestar...

31/7/08

Bonito, todo me parece bonito!

Bassals de fang sobre la terra vermella, camí sense asfalt de la serra de Bodoquena. Les gotes d'aigua regalimen per les fulles enlllagrimades de la palmera, es dispersen, esquitxen, salten per les cascades, per les cavernes al llarg del riu Formosa. La terra clamava al cel, després de molts mesos sense pluja, satisfer la seva sed i a Mato Grosso do Sul el cel es torna generóos. Esvandeix el rostre empolsegat d'aquesta terra verda on despunten el groc, vermell i blanc de les inflorescències de l'ipe (arbre tipic). El temps estàa en mans del rellotge dels nostres pensaments. Alcem el polze confiant que algun vehicle passara, que algun parara. Estem a Bonito, etiquetat com a poble de l'ecotursime per excelència, s' ha posat al nostre camí just en el seu festival d'hivern, càlid hivern del sud. La dansa, el cine i la música tradicional (gairebé sempre "de door de cotobello" o sigui de desamor) fan furor en la regió. I és que hem sortit d'Araguaia com coets, Campo Grande no volia deixar-nos perdre el festival i Coiabà no ens va deixar quedar. La familia ens ha deixat amb les piles carregades i de dit en dit o de bus en bus de poble en poble "sigo porque me toca". Una remullada al primer d'agost en les aigües de les cascades curadores filles de la naturalesa, un passeig didàctic enmig del bosc matogrossense i un concert nocturn per festejar els 28 de l'Alba. El regal? un grapat de paparres que conviuen en nosaltres uns quants dies.

Escoltem la parla subtil de la decoració quan entrem en una casa. Parlen les fotos, els llibres, les plantes... és el so que respira el niu de la gent. Les parets conversen amb nosaltres i de sobte ens descobreixen aquell objecte mig amagat d'entre tants que omplen les prestatgeries, que ens confirma que estem al lloc cert. I aquest quelcom és el que marca la diferència, és el reconeixament de que alguna cosa ens uneix, ens unifica més enllà del discerniment que ens encaminarà a trobar el que cerquem. De tot allò que ens pot aportar aquesta familia, el que busquem gira al compàs, avui, d'aquesta cançó... I com que aquest cop el dit no ha captivat, ens en tornem a casa, a casa de l'amic. Amb més sort despertem al matí i els tres ens hem acomodat al camió de l'Hèrcules. Un viatge ben complert on amb el tranjecte anava inclós un aperitiu de peix fresc, una ruta turística guiada, cants a l'amor amb el concert dels camioners i visita a les bestioles més lletges que hem vist mai, els cocodrils. Immòbils ells, immòbils nosaltres. És impressionant com cadascun d’ells té un rostre diferent, i ens els mirem a tots amb cara d'espant. Els tucans (Ramphastos toco) passegen el seu immens bec taronja inconfundible, pengen dels arbres els nius com bosses de palla i els tuiuiu o jaburu (jabiru mycteria), simbol de l'emblemàtic Pantanal en la terra inundada amb més biodiversitat del planeta. I en el trajecte més testimonis de la fauna autòctona, capibares, tamanduas (os formiguer), tatus i caimans... molt exòtics per nosaltres.

Sorpresa! Catalans a la vista...


Si els rodamons no van a Catalunya, Catalunya va a buscar els rodamons.
Els rodamons ens convertim en embaixadors de Brasilia per una setmana. L' Ester és la primera, i la punyetera ens fa patir tot esperant-la a l'aeroport mentre ella està a Manaus en un hotel de cinc estrelles. No li tenim en compte i la rebem amb pizzes casolanes a la llum de la foguera. Entre converses engrescades corren les copes de vi negre. La següent és la tieta Pepita que arriba més d'hora del que tocava i ens espera amb paciència a l'entrada de l'estació. Corrents cap a l'aeroport, arribem a l'hora justa i quan encara no hem recuperat l'alè creuem les mirades amb cares catalanes. La familia Puigdomènech & company ja son aquí. Després de deu mesos sense veure'ns, tants dies com fa que vam sortir del niu, s'agraeixen les abraçades que ens retornen, per uns instants a casa. Flaire d'inocència que acompanya la confiança en uns ulls que no poden deixar de contemplar-los. Barreja d'emocions, a la cua desfilen els nervis que ens han consumit els darrers dies tot esperant aquests moments.
El nostre viatge dona un tomb rumb a la burgesia i és que amb els pares aquí ens tornem burgesos per deu dies. En l'enorme llit de l'hotel de cinc estrelles gaudim dels presents que ens entrega la familia; imatges, música i paraules que ens acompanyaran al llarg del nostre cami. No fan falta moltes paraules, brolla el sentiment. No és fàcil tampoc resumir tants mesos de cop i volta, el blog segur que ens ha facilitat la feina així que ens deixem sentir. I els sentim molt a prop, tant que despertem incrèduls a l'escoltar la seva veu. Serà que estan aquí de debò? Un brindis de cava per esmorzar, sortit de dolços i fruita i a preparar l'estòmac que ens espera un abundant dinar nordesti. Abans però un accelerat mini tour tot fent repàs a la vida que es respira a la capital. I ràpid ens enduem les maletes, de nou, per emprendre un llarg viatge. Sorpreses d'última hora, quan la Monica, la nostra amiga brasilenya, s'anima a venir just abans de partir.


Els Boys Damm en concert ens acompanyen en alguna de les 24 hores de bus camí de Mato Grosso. Moltes hores per veure, per rumiar, per recordar. Extensions de terra herma assecant-se a l'intens sol de l'interior de Brasil. En Josep Maria es desespera quan veu tanta terra que podria ser aprofitada, que podria ser cultivada. Antiga selva perduda en mans dels grans "façendeiros" que cremen la terra per incrementar les seves propietats. Camins de terra vermella, ponts de fusta gastada, pujades i baixades que ni el bus ni la seva conducció agosarada no aguanten. No és d'estrany que ens quedem en pana en aquesta terra de solana. Anant i tornant ens carreguen, com sardines, en un altre bus on la pell blanca que no coneix el sol del país contrasta amb el torrat dels qui l'habiten. El sol surt, el sol es pon i després d'uns quants sotracs i algun que altre mareig arribem a Sao Felix da Araguaia. I us preguntareu què hi hem vingut a fer en aquest racóo de món? Hem vingut a conèixre en Pere Casaldàguila, en Pere llibertat, un home valent i decidit que fa uns quants anys va comprometre i arriscar la seva vida per defensar els humils i els necessitats, es va enfrontar als poderosos terratinents, als poderosos del govern i als de la propia esglèsia. Un capellà compromes amb la teologia de l'alliberació, un bisbe que vesteix xancletes i barret de palla, un home que ha vist com assasinàven al seu amic amb una arma que pretenia vesar la seva pròpia sang. En fi una persona humil i senzilla que ens parla amb exemple des de la capella ecumènica plena de relíquies al pati de casa seva.

En Natural, un guia autòcton tot peculiar ens porta a conèixre l'entorn. A la vora del riu, la platja de sorra blanca rondina quan la trepitgem, la verdor enmig de la mata de la "Lagoa verde" ens rep amb algun que altre caiman, els nius de les cobres hivernans criden al silenci, el riu Araguaia i el riu "dos mortos" ens porten corrent avall com les tortugues o els dofins, l'illa del Bananal (ja dins l'estat de Tocatins) i els karajás, els indis que des de fa molts anys habiten aquestes terres, amb els que compartim un emocionant partit de futbol.
Compres d'artesania amb llavors i plomes, sucs de polpa de fruites per recordar i un aniversari amb antelació que acaba en una curiosa festa a la vora del riu. Tot de records que des del cor de cadascú sonen com a cançó, com les declaracions d'amor d'en Pepitu a la Maria convertides en gags d'animació.

I a la vora del riu Araguaia, el riu de les araras, el sol surt amb un encant especial, tant com el so del capvespre quan se'n va a dormir. I és aquesta aigua la que ens acomiada, amb el toc salat de les llàgrimes que ens recorden que els deu dies ja han passat. Agraïm des d'aquí la complicitat amb el grup durant tot el viatge, la sencillesa d'en Pere, la morenor de la Lu... Agraïm també a la familia la seva calidesa i la seva paciència... gràcies per recolzar-nos, gràcies per deixar-nos el temps que necessitem per complir el nostre somni!



17/7/08

Sobre un llit de cristalls

Al vell mig de "Chapada dos Veadeiros", sobre un llit de cristalls reposen, entre d’altres, els fonaments de São Jorge, un petit nucli urbà que dona entrada al parc natural, atractiu principal d'aquesta regio. Fem una escapada i sort en tenim d'anar-hi abans que arribi el gran festival de cultures per poder gaudir de la tranquil.litat de la natura. Una vegetació ben característica la del "cerrado", atrapada entre muntanyes serrades que rodegen la vall. Fulles dures i seques, arbres torts d'amples escorces empalfades, conserven coratjosament el verd durant els mesos en què manca la pluja.

El riu São Miguel i el Tocatins i d'altres afluents moldegen el paisatge, tapissen de gorgues, cascades i salts aquest paratge encara prou protegit de la chapada. Impressionants i refrescants són les remullades en aquests rius de gran bravura. Un pot sentir el fred proper de la natura quan es submergeix en les seves aigües, omplint-li els pulmons, acaronant-li la pell, il.luminant-li la mirada... Purifica la ment, neteja el pensament aquesta aigua vital. Jugant com nens sota les cascades, submergint-nos en els naixents i en els canos de pedra ens oblidem de tot i somiem. Somiem amb tot el que farem quan tornarem i despertem sabent que encara ens queda molt per somiar!

"Cachoeira de São Bento" que sent el coratge d'en toni al llançar-se cap a la gorga, "Raisama" un bon spa, "Morada do sol" amb els seus raconets i el seu raconàs, mare meva quin canó!, la "Janela" des d'on veiem l'abisme infinit, el "Valle da lua" uf! Un paisatge llunar, amb túnels, cràters i forats sobre la roca negra, roca mare moldejada pel pas de l'aigua, "Encontro das aguas", corrents d'aigua precipici avall, bravura de la natura que més d'una vida s'ha endut, "Morro vermelho", amb basses naturals d'aigua calenta on la nit apaga les llums del dia i la intimitat desperta sota la lluna.

Cascades i cascades, natura fusió alternativa de vida i explotació. El poder de la natura és incomprable, però el poder del diner emmascara els terrenys, egoistament no sempre ben gestionats. Tanta bellesa privatitzada, tota de pagament. Grans empresaris de la capital tanquen les seves terres, algunes guarden racons naturals que ni tant sols pot pagar el preu de l'entrada. Per sort nosaltres, i tres catalans més que trobem perduts per Brasil, ens les enginyem per viure unes bones aventures tot defensant el nostre dret de gaudir d'aquests llocs sense pagar. No és que els catalans siguem garrepes, sinó que som espavilats!

I amb aquest enginy que ens caracteritza som invitats a dormir quatre nits al càmping, a menjar la típica "matula", i a veure l'embriagadora cachasa sigui d'àrnica, de banana o de qualsevol barreja de plantes i arrels, mmm no sabem quina és la millor, festa d'aniversari, ball de "forró", transport i molts d'amics. I en poc temps coneixem uns quants personatges peculiars, gent que no encaixa al marc comú de la societat, vivint en aquest poblet de 50 cases on les nits de cap de setmana fan resussitar els assenyats directius que fugen de la city amb vici i diversió.

Respirem tranquils caminant pels boscos, ens saluda amb el seu gran bec el tucan. Les parelles monogàmiques dels araràs (papagayos) passegen els seus colors; groc, blau i vermell mentre canten a la llibertat els lloros i els periquitos salvatges.

La paraula queda curta al "Morro da Baleia", on quatre cases busquen resguard recollides al peu de la muntanya de la gran balena, la guardiana de la memòria. Una de les cases, la de fulles de baratí (palmera típica) és la que ens han reservat aquesta gent que ens ha rebut amb el cor obert. I per un instant desitgem viure així per sempre dins aquest somni que s'escapa juganer de les estrelles, contemplant desde sota aquest teulat de fulles la nit que es deixa entreveure, el ressó dels planetes que brillen com les llumetes que ens acompanyen.

Un ratpenat ens diu bona nit en aquest jardí. D'aquí a uns anys, aquestes plantes de llavors guardades esdevindràn un frondós bosc, el bosc del "cerrado". I ens enfilem a la muntanya per contemplar l'esplanada que es torna enfiladissa allà a l'horitzó. Davant els nostres ulls el cel i la terra en conjunció. Un prat verd, broten les palmeres, "Jardi de Mae terra" que guarda com un oasis la cristalina bellesa de les torrenteres. Una caiguda de 60 metres ens sorprèn decorada per molses i flors rosades, presència certa del vell estiu plujós. Trobem sense buscar, la humitat que busca la cobra enmig de les pedres. Es fa el silenci, enredat per molts pensaments freds, s'apodera l'adrenalina del nostre cos davant la presència de la reina dels rèptils. Ella ens respecta, ella ens desperta la força vital! Falgueres de tres metres, lianes enrotllades del tamany d'una cama, "caneles" que rebroten després dels focs que renoven els centenars d'anys que impregnen aquestes terres.I des del cim el cel tant a prop, el paradís tan present. Potser Edan i Eva no foren exclosos del paradís, potser tant sols sigui producte de la nostra castigada ment...

I tornem cap a Brasilia amb algunes paparres, havent tret uns quants "bichos do pe" (cucs que incoben els seus ous dins la pell) dels dits d'en Toni només perquè l'Alba, en saber-ho, no es va treure les sabates ni per dormir! I d'aquesta manera coneixem també aquests petits oportunistes que tenien ganes de fer-nos descobrir una part més de la vida a la "chapada".

Com aquell temps...


Escapem del poble i de les idees i de les religions perquè per nosaltres el que ens guia està ben en dins de cadascú. I aprofundim en la verda vall, a 12 quilòmetres enllà, on ens espera el "Moinho",
un petit veïnat de dos carrers que ens atrapa amb la seva roda. Rescatem la bohemia autèntica de la simplicitat. Gira que gira, regust a passat quan s'alça la pols del carrer davant l'aroma de la casa que torra el cafè, la blanca pols que aixeca la farina de mandioca, les històries de familia, els llapisos de colors que dispersen la creativitat per les nostres cèl.lules, les iaies que sustenten amb treball, dolços i amor als que són de familia i als que no. IDeixem ja els succedanis i tornem a l'autenticitat! De tres cases en fem la nostra familia, uns joves amics vinguts d'arreu que ocupen unes casetes, esmorzem cafè recent torrat, llet de la vaca que remuga des del camp, el formatge encara tendra i la melmelada de la fruita que rodola pels carrers en els sis mesos de l'època de pluges. Canya de sucre que entreté les nostres tardes mentre els remeis de la "doña Flor" ens omplen les orelles d'antiga sabiduria, aquella que no fa massa temps encara sabiem escoltar de les plantes. El nostre petit grup d’amics fa vida en comunitat. Les olles passen de casa en casa, i qui prepara menjar li falta temps per oferir-ne als veïns. Aprenem a conviure, aprenem a viure. Despresos dels diners viuen tranquilament aquesta gent, i sabent transformar una carbassa amb un gran menjar. L'alquimia del cuinat sobre el foc de llenya i el "quentão" que ens escalfa l'ànima al voltant de la foguera de São João. Roges les flames, càlides les brases en aquesta nit de revetlla compartida amb els amics. Nit màgica de lluna esplèndida on les bruixes i la màgia es confonen arreu... Comença l'hivern, tant sols aparent que despulla la pell al sol de dia, la que s'amaga sota jerseys a la nit. Hivern de nit, estiu de dia en aquests mesos de seca. El macramé decora les hores, teixeix el ganxet des de l'hamaca. La llum de l'espelma contempla com les fades dels contes entren per la casa sense finestres, feta d’adob i de fang. El llop udola des de la muntanya i al matí els micos ens desperten. Gats i gallines, s'apoderen de la cuina i són empaitats amb escombres de palla.
Dues papallones de disseny espiralat copulen davant nostre camí de les cascades "Anjos" i "Arcanjos". Bany d'aigua gelada, de sol sobre les pedres calentes, fresca la impresió que refresca els ulls, la pell i el pensament. Ens sentim aquí i ara, lliures, presents. Nusos ens ha vist també el "Jardim das aguas", una gorga al peu de la cascada que esdevé la nostra dutxa particular abans del bany d'argila i abans de rentar la roba en les seves aigües...

Dissabte al matí és dissabte de fira al poble. Canta el primer gall a les cinc de la matinada i ens llevem per agafar el "transport públic". No tenim gaires opcions per no arribar al poble ben empolsegats. Pugem al camió gairebé invisible sota la llum de les estrelles, carregat de verdura i fruita, collites que van a vendre els pagesos a la plaça del mercat. Massa d'hora desfilen les converses, els cafès, les abraçades... És aquí on la gent es reuneix amb diners o sense, i intercanvien dolços, artesanies i somriures.