3/2/08

La serra cordovesa i els seus encants!

Traslasierra, Villa Las Rosas, barri de Las Chacras, al peu del Champaqui (la muntanya més alta de la serra). La caseta de l’Albert està en plena muntanya, enmig de 22 hectàrees de terreny. Un paradís amb piscina que no podem deixar de contemplar estirats a l’hamaca, a la balconada que dóna a un mar de terra verda, amb punxes que amaguen el quars blanc i mica del sòl. Un bell arbre centenari ens acompanya quan s’acosta el capvespre, quan el sol decideix descansar i es posa roig perquè sap que sovint la lluna l’espia quan ell es despulla. I les llumetes de la nit es preparen per dansar, cuques de llum intermitents, verdes, grogues, blanques, un espectacle de focs artificials que es barregen amb els estels fugaços. Ha arribat l’hora d’anar a dormir, i diem bona nit a la serra des de l’ull de bou del nostre niuet de fusta, com el de la heidy!

Enfilats al rostre del Champaqui anem coneixent l’encant d’aquest lloc. Un bosc de “tabaquillos” amagat en una vall de conte de fades. D’escorça tova, de vermell acanelat, es desfà en capes com papers de fumar, que sosté les branques plenes d’un verd intens de fulles semblants a la rosa mosqueta, d’on pengen esfilagarsades les barbes d’angel, un líquen rinxolat. Submergits en aigües cristal·lines, que refresquen més enllà de la pell, entre cascades i pedres saltem d’un costat a l’altre l’entusiasmat riu que ens fa perdre un cop i un altre, alguna picada d’abella, alguna caiguda al marge del barranc, moments ben intensos en un indret ben especial i més després de la sanació d’una sauna nocturna. Sí, en Toni ha portat el seu primer temaskal en terres argentines, una sauna natural de tradició ancestral que treballa amb la medicina de les pedres i del foc, de l’aigua i l’aire que respirem, de la força de la sàliva i el cedre, de la força dels cants. Sota la creu del sud confirmem de nou, com n’és d’energètica aquesta terra, aquest continent. Amics, bona companyia, bona brasa (“chivo” cabrit, les típiques “mollejas” les glàndula tiroides, xai, choricets...), cuina típica cordovesa amb els “alfajores” i la “humita” (un preparat de purè de blat de moro embolicat en la mateixa fulla) i molta alegria!

Descobrim més encants d’aquesta província i després de passar per 10 cotxes diferents aconseguim recórrer 100 km i arribar a Capilla del Monte, el lloc per excelència de les teràpies alternatives. A cada porta hi ha un cartellet amb el que s’ofereix, harmonització de xacres, meditació, astrologia,... o venda de ninots i naus extraterrestres. Diuen que sota la muntanya de l’Uritorco, hi ha una ciutat amagada d’una antiga civilització, i que hi ha un portal energètic en aquesta zona, on constantment es fan avistaments. Tots els seus habitants afirmen haver vist alguna senyal que recolza aquesta afirmació. Nosaltres ens allotgem a la Quebrada de la Luna, prop de Ongamira, a la base del “Cerro Pajarillo”, on hi ha varis cercles, suposadament marques de naus extraterrestres que van començar a aparèixer l’any 1985. Són ben circulars i força grans en el pendent de la muntanya, i les vistes són espectaculars. Quins muntanyots! També ens enfilem a l’Uritorco, com exploradors pel mig de la malesa d’on sortim contents però esgarrinxats, perquè els camins que tan recomanen de seguir últimament no en som gaire amics. I és que els pròpis artesans ens ensenyen com visitar el lloc sense pagar. El barri del faldeo on artistes i músics fan vida, fent sonar el seu art, cases fets d’adobe en forma d’iglu, i vegetació que omple els seus patis. Com també el poblet de San Marcos Sierra, típic poblet hippy on els carrers són de sorra de platja i hi ha qui camina descalç o en cavall per anar-se a remullar al rierol. Arbres amb el tronc verd i cotorres fent niu a les palmeres i als pals d’electricitat, i els salta martins treuen les seves ales i enrogeixen a l’aire amb el seu so metàl·lic. Moltes coses, molts quilòmetres caminats, 15, 12, 20, 10 km sota les estrelles que ens fan transformar en felicitat tota la por, la impaciència, el desampar que en nosaltres ha sorgit quan arribem a casa a les 12h de la nit. Moltes lliçons i és que com diu el proverbi: no diguis tot el que saps, no jutgis tot el que veus i no escoltis tot el que et diuen! I així deixem el poblet amb fotos amb alguna que altra estranya llumeta en el cel després d’escoltar les converses de les ondines jugant a la cascada!
Ah, i al final marxem sense haver pogut passar a saludar el temple Zen, on es va gravar la pel·licula argentina “Un Buda”, des d’aquí us la recomanem.

1/2/08

Per fi podem sortim de la Patagonia!

En aquesta terra on el vent incansable esquitlla els núvols, els estira i els cargola formant extranys discs i cilindres, aquí on la vista es perd a l’horitzó d’aquesta àrida plana que s’extén infinita pels quatre costats, ens sorprèn fugàs un sentiment que colpeja el nostre pit, i en el qual es barregen el buit i la plenitud, la vida i la mort, l’eternitat i aquest precís instant... Aquí, on la màgia de la vida batega decidida entre les pedres i els matolls, un es sent petit i sent la vida molt gran.

Oh, estimada Patagònia, ja és hora de que portem els nostres pasos més enllà de la teva esplendor.
Per impossible que sembli, després de 3 mesos i mig, aconseguim sortir de la Patagònia! I podem dir que amb aquest temps hem pogut palpar el batec d’aquesta terra, de dures condicions climàtiques, que ha condicinat fortament la vida dels seus habitants. I el folcklore, amb les seves lletres, parla d’aquest caràcter que nosaltres ja podem reconèixer, ja podem comprende.

I penetrem a l’interior del país amb un clar alicient, trobar l’Albert, un amic català instal·lat a la serra cordovesa. Ens aventurem per anar-lo a cercar sense gaires referències, però molta fe, i arribem de moment a la província de San Luís, compartint amb els sis cotxes que ens ajuden a fer aquest tram fent un bon intercanvi, ells ens porten, nosaltres els escoltem. I així escoltant el problema psicològic d’en Juan Carlos, que s’està separant de la dona intuint que té un ciber amant i bla, bla, arribem a Merlo. És un poblet que limita amb la província de Córdova, si fem un pas endavant són les 11h, si el fem enrera són les 10h, i és que aquests argentins han provat de canviar l’hora per economitzar el cost energètic, i no tothom hi està d’acord, més quan mai s’havia fet, aquests sensibles vilatans no s’acaben d’adaptar. “sí el sol està enmedio són las 12h, quien me va a decir el contrario...” Així que aquesta província mig anarquista ha tornat a l’hora de sempre, mentre la resta del país està a 3 horetes respecte l’horari català. Quin “quilombo”!

Desperta la lluna plena rera Traslasierra, la serra que travessa Córdova, sessió de thai chi amb en Guille, artesà que treballa la plata, aguaribays o arbres de pebre fals (rosat) ens aromatitzen les amanides, les converses de florals amb la Myriam ens enllaminen l’interés per la medicina homeopàtica, sessió de Jin Shin a una antiga pedra de curació dels “comechingones”, nom dels índigenes d’aquestes contrades, i tormentes elèctriques que descarreguen amb ira damunt la nostra mig indefensa tenda, però resistim!
Seguim la búsqueda i canviem de poble. Una família sorgida del no res, ens ve a buscar al camí erroni que haviem agafat per portar-nos expresament al poble de San Javier, i és que quan no ens preocupem, algú s’ocupa de nosaltres.

No hi ha manera de localitzar l’Albert, sabem que fa dos anys va comprar unes terres en aquesta serra per poder-la protegir i replantar, una serra, molts pobles enclavats en ella. Amb aquesta explicació anem de poblet en poblet preguntant per ell, artesans, “gallegos” (nom que reben els españols) que resulten ser alemanys, botiguers... i de boca en boca, rodant com una baldufa, arribem en mans d’una immobiliària que aconsegueix localitzar l’amic. Abans no ens podem trobar fem dos nits a Yacanto, en uns 15m2 que havien servit d’habitatge a uns artesans de plata i teixits, la Maria, en Carlos, en Benjamín i les dues ovelles.
Vivim apartats del poble, on les marqueses afloren al costat del rierol i els ocells piulen contents, un ens desperta al matí tot tocant-nos la finestra per desitjar-nos un bon dia, les goteres ens refesquen a la nit després d’una tormenta que ens ha sorprès pel mig de la muntanya i que hem après a disfrutar-la com un “algarrobo” més (una espècie de garrofer), o com la tormenta al mig del bosc, tornant de nit a casa, on la nit es confonia amb el dia quan el llamp ho decidia.

Sortim de Patagonia!... Ah! no, encara no...

Perquè s’excusa la gent al·legant que va amb el cotxe ple, que porta massa carrega, que no pot...? Perquè no diu només que no vol, que no li dóna la gana, o que té por? És necessari inventar mentides per justificar-se? Cadascú pot escollir amb llibertat, no?! portar-nos és una opció, no fer-ho és una alta. Ah, així no és per nosaltres, és per ells que es justifiquen? Justifiquen la seva conciencia per quedar-se més tranquils?! En parlem amb la gent i molts ens confessen que que no solen carregar a ningú per por, "Han passat moltes coses" diuen... Per què s'excusen? Això no ho preguntem, qui sap potser també fariem el mateix. El que passa és que quan s'està a la "ruta" cada cotxe que s'acosta és una nova esperança i cada cotxe que passa de llarg una nova decepció. Especialment en els dies en que passen les hores sota el sol roent, a mercè del vent o del fred insitent, i els cotxes passen i passen i tothom es justifica. Sort que sempre hi ha qui s’anima, un ex-motxil·ler, un motxil·ler frustrat o algun solitari que anhela companyia, també gent amb bon cor que es deixa acompanyar per incòmodes que hàgin d’anar. Gràcies als que ens acompanyen, gràcies els que decideixen no fer-ho. Aprenem, poc a poc, a respondre amb un somriure!

I així hem passat dos dies a Neuquén, amb el roquer que ens va carregar i així arribarem a Sta. Rosa a la casa d’un jugador de básquet professional que per sort està de mudança i ens emplena la motxila de menjar... Neuquén, la primera ciutat pròpiament dita en la que estem des de fa temps, o almenys això sembla pel moviment de la nit (de dia, amb la calor, és més aviat una ciutat abandonada). La primera sensació de que ha arribat l’estiu en aquesta mitjanit calurosa, on els casinos són els reis de la nit, les loteries els joglars del dia, cotxes que funcionen amb gas, botigues especialitzades de bolquers, zones militars amb jardins i riqueses, mises evangèliques i cues als bancs. Sí, estem a Argentina! Com també ens ho recorden els sants i les verges a peu de carretera carregats d’ofrenes i banderes vermelles de peticions al “Gauchito Gil” una espècie de robin hood, a en “Ceferino” un nen que curava amb les seves mans, o a la “Difunta Correa” i el seu nadó, envoltada de botelles d’aigua, ja que va morir de sed.

Més quilòmetres i nit a Santa Rosa, la Pampa, sorpresos per una espectacular tormenta elèctrica. Dos anys enrera aquest no era territori patagònic, però ara es veu que sí! així que continuem dins la Patagònia!

19/1/08

Junin de los andes i cultura mapuche...

Haguéssim pogut allotjar-nos a St. Martín de los Andes, bonica ciutat, arquitectònicament parlant, a la vora d’un llac on ens esperava un arquitecte i una astròloga, però no, decidim intuitivament aproximar-nos fins al poble següent, Junín de los Andes, per alguna cosa serà... I allà, a la casa que ens allotgen, hi ha la Patricia i la Ceca, dues noies de Suiza que després d’un any tramitant la forma de contactar-se amb la cultura mapuche, havien acordat una trobada amb una persona de familia de curanders. I nosaltres arribem just per conèixer aquesta àvia de 89 anys i la seva familia, que ens acosta a la cultura mapuche amb els seus cants, les seves paraules, la seva mirada. I això sembla que no és suficient perquè ens toca anar més enllà i reviure l’actual problema de conflictes de terres entre mapuches i nouvinguts en l’època de la colonització. Acompanyem a un membre de l’associació mapuche que lluita pels drets d’aquesta gent i a un fill d’una familia que està en judici, pràcticament guanyat a favor, per a recuperar els camps de pastura de la comunitat. I nosaltres, afortunats, entrem a l’antigua propietat com a amics de la familia i periodistes, per deixar constància fotogràfica dels fets. I ens topem amb aquesta gent, amb sang a la camisa, amb tremolors a les seves paraules perquè la policia, un cop més, ha arribat tard. I amb “la llei” de cadascú a una mà, una pedra a l’altra mà, en aquest segle, encara s’arreglen les coses a pedrades. Marxem amb el cotxe policial i abandonem aquesta història, sabent que hem set simples observadors d’una realitat que es manté viva. Costa assumir el
paper que juguem, quan el nostre pas ha d’avançar deixant enrera el que els nostres ulls han vist, sobretot quan la impotència et mantindria al seu costat, abraçant aquesta familia.

Què més ha tingut Junín? El via Cristhis, un recorregut a través d’escultures d’un famós artista, de la vida de Jesús i dels fets esdevinguts en aquestes terres de lluites entre indígens i colons, que finalitza dalt d’un turó amb vistes panoràmiques de la ciutat, enmig del desert espinós. Un riu amb illetes, on la seva costa està habilitada com a zona balneària, i doncs com s’han de refrescar totes aquestes ciutats si tenen el mar tan i tan lluny!
I allà al fons respira plàcidament el volcà Lanín, prop de la comunitat mapuche de Aucaupaca a Pilolill on salvatges pedres gegants, ens recorden un passat molt recent de la vida a l’interior d’aquest refugi de cavernes laberíntiques.

Passem la nit en ruta, acampats en una muntanya pelada, la lluna brillant i les estrelles jugant rialleres mentre els mapuches dormen, mentre nosaltres disfrutem del somrís de la lluna.

I seguim passejant les nostres siluetes d’ombra per damunt de la pols del camí al parc nacional Lanin, poblets com Aluminé i gairebé Villa Pehuenia on les araucàries, pins amb complexe de palmers, guarden altives el territori. A l’horitzó, des de la distància, veiem fumejar el volcà Llaima, el que fa uns dies roncava amb ganes des de Xile. I altre cop els gendarmes ens amenitzen la tarda amparant-nos del sol, amb converses i mate. I partim a la ruta, sabent que volem arribar a Córdova, per on passarem, per la cordillera argentina, per l’interior o per Xile? Qui sap, depèn on ens portin....

11/1/08

El Bolsón, Bariloche y lago Nahuel Huapi!


El Bolsón és un poblet enmig de muntanyes nascut a principis dels 70 com a comunitat hippy. Encara ara es respira aquest aire pels carrers, el nom dels quals deixa constància de la controvèrsia actual d’un passat no del tot paït, gargots als noms dels generals de la conquesta reclamen que siguin els mots tehuelches els que anomenin els seus indrets. Sense semàfors, amb més autostopistes que vehicles, la gent va i ve amb un somriure de tranquil·litat. Dones joves amb cabells blancs, homes amb barbes llargues i vestits de colors, petits i grans es reuneix a la plaça del poble per vendre les seves artesanies (llanes i collars, fades i ninots, melmelades i cuinats), els espectacles, la cervesa de fabricació pròpia i la olor de la maria amenitzen els dies d’aquesta gent. El turisme cerca sols la imatge idíl·lica d’una vida comunitària que potser ha perdut una mica el seu compromís, però nosaltres revivim per uns instants aquest esperit amb la família amb qui compartim, pare, filla i àvia i 15 joves més que, com nosaltres, buscaven hospitalitat. Tendes acampades al voltant del foc, música i conversacions, ens escurcen la nit abans de pujar al Piltriquitrón (metres), i homenatjant el seu significat antic “penjat dels núvols” fem el cim després d’enfilar-nos per la boira, acompanyats del vent que ens empeny, que ens congela, que ens ataca amb una tempesta de terra. Satisfets, plens d’adrenalina, baixem corrent, saltant damunt les pedres, allà on la nostra petja fa i desfà camí. Ben poquets dies, però suficients perquè aquest poblet ens donés tot el que n’esperàvem.
I ens aventurem cap a Bariloche, una ciutat d’avets i esquí, feta a la “suïssa argentina”, on l’arquitectura, la gastronomia i els costums recorden a l’estil europeu. Dies d’estiu, que ens reben amb una nevada a la matinada, després de caminar, molls i perduts dins la negra nit buscant la casa que ens espera amb un llit i un bon plat de llenties. Gent d’arreu concentrada en el centre d’aquesta ciutat allargada al voltant del llac, comerços i visites a la catedral on els vitralls de colors emmarquen l’evangelització dels indígenes i ressalten els generals i colonitzadors abans que els sants i les verges. Escollim una xocolata calenta entre totes les varietats d’aquest producte típic de la ciutat mentre a Bariloche s'escolta el "despulla't". Un parc natural al peu de la cordillera andina de 710.000 hectàrees ens espera amb la seva diversitat d’ambients, des de la selva valdiviana a l’estepa patagònica. És el Nahuel Huapi i tenim la oportunitat de endinsar-nos-hi a través d’una biòloga i coordinadora de l’administració del parc. Ens ofereixen uns passatges per recórrer amb vaixell el llac fins a la península Quetrihué, on ens espera un bosc gairebé únic al món d’arrayanes, uns personatges de fins a 650 anys, amb tronc color canella, fulles verdes i menudes, d’estructura normalment arbustiva que s’alcen al voltant dels 30metres. I caminem durant hores sota els imponents coihues, d’incalculable alçada, fins arribar a Villa la Angostura, un poble amb turisme de qualitat! Ens allotgem a un apartament al pati d’un senyor retirat ben peculiar, amb en Peter, un belga que hem conegut al Bolsón. Una petita excursió al riu més curt del món, el “Correntoso” i esperem que deixi de ploure per seguir viatjant camí de la ruta dels tres parcs i set llacs, en el cotxe d’uns coreans amb qui passem el dia i arribem fins a Junín de los Andes.

1/1/08

Festa de la cirera, los Antiguos (Arg)

"XIX festa de la cereza", o de la cerveza com li volgueu dir! Hem arribat al poble Los Antiguos, després de vorejar gairebé per tots els costats el segon llac més gran d'Amèrica llatina, el llac Buenos Aires. El poble es transforma aquests dies, i dels 4000 habitants passa als 20000. Imagineu el que és això?! Una festa nacional per totes les edats. Veus families, sobretot de la provincia, que s'acosten a la tarda a veure els concerts de música folklòrica, veus el jovent que no espera l'hora de dormir per començar la seva festa i allargar-la durant els tres dies, més enllà dels focs artificials. Venda d'artesanies, venda ambulant, barraquetes de menjar i beguda, futbolins i atraccions de l'any de la "kika" vessen pels carrers. Allotjats al pati de la casa d'un policia ens assegurem la vigilància de la nostra caseta ambulant (tanta gent forànea en el poble no és de fiar). Amb moltes ganes de participar de la festa, fem amics amb guitarres i melons plens de vi,... però la tranquil·litat ens tempta i ens resguardem en una "chacra" fugint de la multitud. És una caseta amb moltes hectàrees de terreny, normalment les exploten turísticament, però aquesta és d'una iaia que té plantacions de fruiters per la familia, i la familia ja se sap, deixa podrir tota la fruita... Ens deixa a la caseta, de masovers, un bon foc, carn a la brasa i un bon empatx de fruita fina que en diuen ells... En un bosquet, al costat del rierol, té un paradís de color vermell: "cerezas, frutilla (maduixes), frambuesas, grosellas, guindas..."
Marxem exhalant la calma impregnada de la vivència viscuda al marge de la diversió festiva d'un poble on es reuneixen xilens i argentins més enllà de les diferències. Chile chico està a 15 km i creuem a peu la frontera en una visita fugaç, tot seguint les estacions del via crucis representat per escultures al llarg del trajecte, per arribar a la vora del llac. I escapem cap al nord travessant tres províncies, i fem molts quilòmetres però mirem el mapa, i "no estàvem tan amunt?" doncs no, el mapa segueix plegat per la meitat i encara falta molt per donar-li la volta!

La ruta 40, aquella que voreja la cordillera enmig del paisatge desèrtic, aquella de "ripio" que és repte per neumàtics i vidres de qualsevol cotxe, aquella on l'únic company de viatge és el vent, el vent que dóna forma als núvols i que xiuxiueja a "l'armadillo": tu ets el testimoni permanent de vida que hi ha en aquest desert! Ruta 40 aquella escolta els nostres cants, i sí encara que no us ho creieu, en Toni canta i fa cançons...

Fi d'any!


Abandonem Caleta Tortel amb una que altra llàgrima, saben que potser passaran els anys i la nostra petjada en aquesta petita familia de tortelinis restarà només una emprenta. Com acceptar que potser no tornarem a mirar-nos als ulls, no tornarem a compartir amb ells? L’esperança només la jutja un i a poc a poc aprenem a compartir des de la distància, des d’un lligam d’eternitat que un el sent més enllà de la seva pell. Dos dies de camí! Fem nit a Cochrane vora un nou llac immens que comparteixen xilens i argentins (“huevons i boludos”). Fogata encesa adornada amb cometes, satèl·lits i estels fugaços que desfilen pel sostre de la immensitat, ens endormisquem ben a prop de la via làctea. Puerto Bertran, Río Tranquilo, Cerro Castillo... necessitem 16 hores per arribar a Coyhaique, i tres cotxes.
Molts quilòmetres per camins de pedres (el ripio), sense asfaltar, en plena naturalesa salvatge, plaer i ressos alhora per tantes vides que s’han quedat en aquestes corbes de la carretera.
Cendres que cobreixen els marges de l’última erupció, testimoni de fa 15 anys enrera del volcà Hudson, salts d’aigua que ho empenyen tot, amb força, aigua a l’aire, aigua sobre en Toni i l’Alba, zones inundades, boscos de troncs morts per l’instint colonitzador frustrat de dominar la natura en aquesta terra feréstega, mans pintades en coves rupestres impregnen l’ambient d’incertesa, qui sap amb quines intencions foren pintades? Mans d’inants que trepitjaven aquesta terra en un altre temps, qui sap si no tan diferents als nostres infants... L’aigua del riu vora de la “piedra del indio”, monument escolpit per l’erosió amb el rostre d’un indi, convida a l’harmonia, jin shin jyutsu i música de flauta índia ens camuflen entre els colors dels rosers i els xoxos. Artesania a les pedres treballades amb figures mitològiques adornen la plaça pentagonal d’aquesta petita i tranquil·la ciutat. I esperem ansiosos l'hora de berenar, a mitja tarda o a la nit, i és que per ells, "tomar onze" és una bona forma de relacionar-se i compartir. Amb la familia d’en Dani, acomiadem aquest any, amanides, salses i seitan pels vegetarians, xaiet a la brasa pels que no i belleruca, amb música una mica desfasada en el temps, al pati de la casa. Improvitzant les campanades amb uns raïmets remullats en sidra, intentant simular la celebració a la catalana, un brindis per tots vosaltres. Un fi d’any tranquilet, un fi d’any ja acomiadat!