El Bolsón, Bariloche y lago Nahuel Huapi!

El Bolsón és un poblet enmig de muntanyes nascut a principis dels 70 com a comunitat hippy. Encara ara es respira aquest aire pels carrers, el nom dels quals deixa constància de la controvèrsia actual d’un passat no del tot paït, gargots als noms dels generals de la conquesta reclamen que siguin els mots tehuelches els que anomenin els seus indrets. Sense semàfors, amb més autostopistes que vehicles, la gent va i ve amb un somriure de tranquil·litat. Dones joves amb cabells blancs, homes amb barbes llargues i vestits de colors, petits i grans es reuneix a la plaça del poble per vendre les seves artesanies (llanes i collars, fades i ninots, melmelades i cuinats), els espectacles, la cervesa de fabricació pròpia i la olor de la maria amenitzen els dies d’aquesta gent. El turisme cerca sols la imatge idíl·lica d’una vida comunitària que potser ha perdut una mica el seu compromís, però nosaltres revivim per uns instants aquest esperit amb la família amb qui compartim, pare, filla i àvia i 15 joves més que, com nosaltres, buscaven hospitalitat. Tendes acampades al voltant del foc, música i conversacions, ens escurcen la nit abans de pujar al Piltriquitrón (metres), i homenatjant el seu significat antic “penjat dels núvols” fem el cim després d’enfilar-nos per la boira, acompanyats del vent que ens empeny, que ens congela, que ens ataca amb una tempesta de terra. Satisfets, plens d’adrenalina, baixem corrent, saltant damunt les pedres, allà on la nostra petja fa i desfà camí. Ben poquets dies, però suficients perquè aquest poblet ens donés tot el que n’esperàvem.
I ens aventurem cap a Bariloche, una ciutat d’avets i esquí, feta a la “suïssa argentina”, on l’arquitectura, la gastronomia i els costums recorden a l’estil europeu. Dies d’estiu, que ens reben amb una nevada a la matinada, després de caminar, molls i perduts dins la negra nit buscant la casa que ens espera amb un llit i un bon plat de llenties. Gent d’arreu concentrada en el centre d’aquesta ciutat allargada al voltant del llac, comerços i visites a la catedral on els vitralls de colors emmarquen l’evangelització dels indígenes i ressalten els generals i colonitzadors abans que els sants i les verges. Escollim una xocolata calenta entre totes les varietats d’aquest producte típic de la ciutat mentre a Bariloche s'escolta el "despulla't". Un parc natural al peu de la cordillera andina de 710.000 hectàrees ens espera amb la seva diversitat d’ambients, des de la selva valdiviana a l’estepa patagònica. És el Nahuel Huapi i tenim la oportunitat de endinsar-nos-hi a través d’una biòloga i coordinadora de l’administració del parc. Ens ofereixen uns passatges per recórrer amb vaixell el llac fins a la península Quetrihué, on ens espera un bosc gairebé únic al món d’arrayanes, uns personatges de fins a 650 anys, amb tronc color canella, fulles verdes i menudes, d’estructura normalment arbustiva que s’alcen al voltant dels 30metres. I caminem durant hores sota els imponents coihues, d’incalculable alçada, fins arribar a Villa la Angostura, un poble amb turisme de qualitat! Ens allotgem a un apartament al pati d’un senyor retirat ben peculiar, amb en Peter, un belga que hem conegut al Bolsón. Una petita excursió al riu més curt del món, el “Correntoso” i esperem que deixi de ploure per seguir viatjant camí de la ruta dels tres parcs i set llacs, en el cotxe d’uns coreans amb qui passem el dia i arribem fins a Junín de los Andes.

Festa de la cirera, los Antiguos (Arg)

"XIX festa de la cereza", o de la cerveza com li volgueu dir! Hem arribat al poble Los Antiguos, després de vorejar gairebé per tots els costats el segon llac més gran d'Amèrica llatina, el llac Buenos Aires. El poble es transforma aquests dies, i dels 4000 habitants passa als 20000. Imagineu el que és això?! Una festa nacional per totes les edats. Veus families, sobretot de la provincia, que s'acosten a la tarda a veure els concerts de música folklòrica, veus el jovent que no espera l'hora de dormir per començar la seva festa i allargar-la durant els tres dies, més enllà dels focs artificials. Venda d'artesanies, venda ambulant, barraquetes de menjar i beguda, futbolins i atraccions de l'any de la "kika" vessen pels carrers. Allotjats al pati de la casa d'un policia ens assegurem la vigilància de la nostra caseta ambulant (tanta gent forànea en el poble no és de fiar). Amb moltes ganes de participar de la festa, fem amics amb guitarres i melons plens de vi,... però la tranquil·litat ens tempta i ens resguardem en una "chacra" fugint de la multitud. És una caseta amb moltes hectàrees de terreny, normalment les exploten turísticament, però aquesta és d'una iaia que té plantacions de fruiters per la familia, i la familia ja se sap, deixa podrir tota la fruita... Ens deixa a la caseta, de masovers, un bon foc, carn a la brasa i un bon empatx de fruita fina que en diuen ells... En un bosquet, al costat del rierol, té un paradís de color vermell: "cerezas, frutilla (maduixes), frambuesas, grosellas, guindas..."

Marxem exhalant la calma impregnada de la vivència viscuda al marge de la diversió festiva d'un poble on es reuneixen xilens i argentins més enllà de les diferències. Chile chico està a 15 km i creuem a peu la frontera en una visita fugaç, tot seguint les estacions del via crucis representat per escultures al llarg del trajecte, per arribar a la vora del llac. I escapem cap al nord travessant tres províncies, i fem molts quilòmetres però mirem el mapa, i "no estàvem tan amunt?" doncs no, el mapa segueix plegat per la meitat i encara falta molt per donar-li la volta!

La ruta 40, aquella que voreja la cordillera enmig del paisatge desèrtic, aquella de "ripio" que és repte per neumàtics i vidres de qualsevol cotxe, aquella on l'únic company de viatge és el vent, el vent que dóna forma als núvols i que xiuxiueja a "l'armadillo": tu ets el testimoni permanent de vida que hi ha en aquest desert! Ruta 40 aquella escolta els nostres cants, i sí encara que no us ho creieu, en Toni canta i fa cançons...

Fi d'any!

Abandonem Caleta Tortel amb una que altra llàgrima, saben que potser passaran els anys i la nostra petjada en aquesta petita familia de tortelinis restarà només una emprenta. Com acceptar que potser no tornarem a mirar-nos als ulls, no tornarem a compartir amb ells? L’esperança només la jutja un i a poc a poc aprenem a compartir des de la distància, des d’un lligam d’eternitat que un el sent més enllà de la seva pell. Dos dies de camí! Fem nit a Cochrane vora un nou llac immens que comparteixen xilens i argentins (“huevons i boludos”). Fogata encesa adornada amb cometes, satèl·lits i estels fugaços que desfilen pel sostre de la immensitat, ens endormisquem ben a prop de la via làctea. Puerto Bertran, Río Tranquilo, Cerro Castillo... necessitem 16 hores per arribar a Coyhaique, i tres cotxes.
Molts quilòmetres per camins de pedres (el ripio), sense asfaltar, en plena naturalesa salvatge, plaer i ressos alhora per tantes vides que s’han quedat en aquestes corbes de la carretera.
Cendres que cobreixen els marges de l’última erupció, testimoni de fa 15 anys enrera del volcà Hudson, salts d’aigua que ho empenyen tot, amb força, aigua a l’aire, aigua sobre en Toni i l’Alba, zones inundades, boscos de troncs morts per l’instint colonitzador frustrat de dominar la natura en aquesta terra feréstega, mans pintades en coves rupestres impregnen l’ambient d’incertesa, qui sap amb quines intencions foren pintades? Mans d’inants que trepitjaven aquesta terra en un altre temps, qui sap si no tan diferents als nostres infants... L’aigua del riu vora de la “piedra del indio”, monument escolpit per l’erosió amb el rostre d’un indi, convida a l’harmonia, jin shin jyutsu i música de flauta índia ens camuflen entre els colors dels rosers i els xoxos. Artesania a les pedres treballades amb figures mitològiques adornen la plaça pentagonal d’aquesta petita i tranquil·la ciutat. I esperem ansiosos l'hora de berenar, a mitja tarda o a la nit, i és que per ells, "tomar onze" és una bona forma de relacionar-se i compartir. Amb la familia d’en Dani, acomiadem aquest any, amanides, salses i seitan pels vegetarians, xaiet a la brasa pels que no i belleruca, amb música una mica desfasada en el temps, al pati de la casa. Improvitzant les campanades amb uns raïmets remullats en sidra, intentant simular la celebració a la catalana, un brindis per tots vosaltres. Un fi d’any tranquilet, un fi d’any ja acomiadat!

Caleta Tortel ens atrapa!

El paisatge és xocant, ara si que trobem la vegetació que coincideix amb la idea que teniem de la selva sud americana. Arbres gegants en terrenys humit, muntanyes escarpades, verdes i frondoses plantes enormes... Cascades d'aigua que baixen amb força reguen d'alegria el dia.

Què tindrà Caleta Tortel que ens hagi retingut dues setmanes després d’aquella tarda plujosa on dues hores a ulls de turista ens eren suficients per agafar les coses i fugir? La bellesa de postal d’aquest poblet de 500 habitants on ens va costar caçar la vida d’algú en aquest indret gairebé fantasma, va captivar la sorpresa del nostre instint.
Uns cants, un colibrí i la mirada d’en Dani, ens ha canviat la nostra mirada, el nostre ànim. La persona adequada, en el moment adequat, ens acull, ens encén la seva estufa i ja no parem de conversar, de conectar. Per fi, a més d’una setmana abans de nadal, ja decidim on el pasarem. Hem trobat el que buscavem per aquestes dates tan especials, una familia amb qui compartir, una família humil, i poder conèixer la seva realitat.

Un indret de costa, poblet de cabañes i casetes alçades del terra, pasarel·les enlloc de carrers, amb embarcacions enlloc de cotxes i les muntanyes de jardí. De vida tranquila, els seus habitants treballen quan hi ha feina, beuen quan no (cola de mono, vi amb maduixes, o cervesa per esmorzar, dinar i sopar). Treballen la fusta, treballen la llenya, després de tota una jornada de feina, amb el cavall, amb les balses que construeixen. Fan el seu pa i la "sopa-i-pilla" en el forn de llenya en les seves estufes econòmiques. No tenen el “temps” que els marqui el ritme dels dies, no tenen cap pressa. Pels carrers s’abracen, es saluden, es reuneixen a casa d’un i de l’altre, comparteixen... i si convé també es barallen, també s’ensenyen els ganivets! De mirada viva, fixa, directa als ulls símbol de confiança, el que pels occidentals gairebé és un atreviment o una falta de costum per ells és l’únic que els guia. Un sol telèfon a la plaça del poble. L’aïllament els salva de moltes coses, també els incrementa el preu dels aliments i la manca de varietat. Una illa amb gran misteri, la illa dels morts, on hi ha enterrats els cossos d'un piló de xilotes, que a principis de segle van morir en extranyes circumstàncies mentre estaven treballant a l'illa. Sembla ser que van ser enverinats després de que no poguessin o volguessin pagar la feina que havien fet. Un riu, el Baker, que s'ha endut la vida de molta gent... Paisatge amb història que Endesa vol destruir. Tot aquest encant, cascades, rius i gels, llacs i muntanyes deixaran de ser el que són. La Patagonia diu no a la destrucció del territori, l’Alba i en Toni diuen no a la instal·lació de les represes.
I ens quedem amb l’Oligario i l’Augusto, amb en Daniel, i amb el poble enter que ens fa sentir com a casa, que ens fa oblidar que estem de viatge!

I abans de nadal, ens surt una oportunitat única d’anar a un poblat, Puerto Edén el més aïllat de la patagonia xilena a conèixer els kawesqar, les 15 últimes persones d’aquesta comunitat indígena amb un idioma particular, ja avui dia molt sociabilitzats, amb el pare noel penjat a la finestra. Naveguem gairebé 20 hores amb una barqueta de pescadors enmig de tot un conjunt d’illes verges del Pacífic, un mar ferotge d’anada, cançó de cuna tranquil·la a la tornada. Cinc dies vivint dins la barqueta compartint amb Don Tato, en Richard i el seu fill (7 euros en total trajecte, estada i menjar) ens fan mantenir la sensació de balanceig una setmana després encara, el famós mareig de terra. Casetes de colors, pasarel·les, i una vida dedicada al marisc i al peix fumat (cholgas secas que són musclos, les algues lutxi, robalo, centolla...). Nosaltres portem xai i vaca per intercanviar, i quan arribem la gent espera ja la carn per celebrar el nadal (bé, la majoria ho celebren com un dia més). Quina màfia! aquests comerciants ja ho tenen ben muntat! Ron, xixa i vi amenitzen els àpats a la barqueta que comencen ja amb un esmorzar de carn de vedella! I així es curteix aquesta gent! Podem compartir unes paraules amb la Gabriella, la iaia indígena i nit de música amb un puertoedense tocant l’acordeo a coberta.

Tornada a caseta acompanyats per un cetaci, "la tonina", on ens espera una nit màgica, una nit de molta llum, a la muntanya, de cares a la immensitat de mar, amb l’escalforeta del foc, cançons i vivències. I ja és Nadal! Els xaiets, adornen el poble, a punt de ser matats. Felicitats a tots! Abraçades a la nostra petita familia, que ens fa sentir més a prop de la nostra a l’altre costat de l’oceà, pa de pascua, xaiet i vi sota la llum de la lluna més brillant que hagim vist mai, cançons i guitarra i una espelma per celebrar l’aniversari d’en Tonet. Olor a xipré, de la fusta cremada en la vetllada. I l’endemà, la familia augmenta i ens anem plegats a la platja, la majoria no han parat de beure (pares i fills s’emborratxen tota la setmana, l'alcohol es respira pels carrers, aquesta costum tan acceptada és alhora el problema del poble) dos xais més i molta calor, per celebrar un 25 ben diferent!

Conta una llegenda que en una tribu indígena hi havia una princesa, la princesa Calafate, que es va enamorar d'un jove indi que pertanyia a una altra tribu... El rei, enotjat amb la idea de la unió de les dues tribus, va demanar al bruixot del bosc que impedís que el jove trobés a la princesa. El chamán va convertir la princesa en un arbust, el calafate. Anys van passar però el jove no es rendia, buscava i buscava a la princesa per tots els racons. Fins que el bruixot, apenat per el seu encanteri, per compassió va xiuxiuejar al jove que la princesa es trobava amagada al bosc. El jove, no va dubtar en cercar-la fins que les forces el vencessin i un cop al bosc, va reconèixer la flaire de la princesa amagada en el fruit d'aquest arbust. Així va passar la resta de la seva vida, al costat de la seva estimada, menjant calafate. Diu la llegenda que qui menja el fruit del calafate (semblant als aranyons, però en versió dolça) torna al lloc on l'ha menjat. Així que nosaltres haurem de tornar a aquest poblet encantat!

Travessant fronteres!

Després d’algunes discersions de si agafem la ruta 40, per la cordillera argentina, o la ruta austral xilena, la intuició ens fa abandonar els argentins i ens llancem a l’aventura, sense mapa, sense informació, amb l’únic coneixament que és possible arribar per al país veí. Amb la casa a l’esquena, creuant rius i cascades, jugant amb els follets entremeliats, amb el vent que trenca les branques, amb el fang pels genolls, caminem 34 km abans no aconseguim travessar el pas frontarís pel mig de les muntanyes andines. La idea és canviar el paisatge rústic, pelat i ventós pel costat més boscós i verd. Els “gendarmes” argentins es compadeixen de nosaltres molls i cansats i ens deixen fer nit al refugi, ens ofereixen dutxa i ens preparaen un bon estofat! Tot el que necessitàvem per recuperar forces i sortir de bon matí! Començem amb mal peu i fem un camí erroni, si haguéssim entès el pobre gat que ens avisava! Justos de temps, trobem dos guies suïssos que ens marquen el pas i el ritme per arribar a l’hora d’agafar una barca que creua el llac St. Martin o O’Higgins (argentins i xilens es disputen fins i tot pel nom dels llacs). Sense ells no haguéssim aconseguit arribar amb els “carabineros” xilens però resulta que la barcassa per mal temps no ha creuat, així que sense presses, fem nit al costat del llac i amb un nou amic, el veneçolà Vadier, fem tertúlia vora un foc.

Tres hores de viatge creuant el llac fins arribar a Villa O’Higgins, un poble curiós d’estructura quadrada on un grup de fanàtics del Colo colo (un dels equips més forts de Xile) celebren la victòria futbolística contra la U. Ens ajuntem amb ells, un nou “cordero al palo” (xaiet de 3 mesos, enter, fet a la flama del foc) i una nit més de diversió. Acordem taxi per demà amb un dels nois, acampem a un terreny d’un veí per l’endemà emprendre camí cap a Caleta Tortel!

Calafate, el Chaltén!

Lluny de les llegendes tehuelches i històries d’exploradors i colonitzadors, el Calafate és avui un dels símbols turístics de la província de Santa Cruz, és per això que potser ens ha decepcionat una mica, però és el lloc que precisàvem per recuperant-nos d’una grip i del torment d’un queixal, que ha desaparegut ja de la boca d’en Toni, el del seny! La gana no l’ha perdut i després de comprar-li purès i aliments fàcils d’ingerir pobret, només fa que menjar bistecs i estofats. Estem a casa d’una noia que hem conegut a St. Julián i deixem que ens mimi, que ens cuini (ñoquis, tortitas, empanadas, tarta flora, estofats...). I com no, d’aquesta manera recuperem les forces que ens manquen!

El glaciar Perito Moreno, testimoni dels gels continentals patagonics (3ª massa de gel més gran del món després dels pols), gran reservori d’aigua, parc nacional dels glaciars, patrimoni de la humanitat, bla, bla, bla. Què té aquest glaciar que atregui tant als turistes? Sí és un glaciar que avança (un dels pocs) i de tant en tant té l’esperada ruptura d’un gran tros de gel que s’uneix a la península donant un cataclisme natural, sí té uns 60 o 70 metres d’alçada sobre el nivell del llac... però, realment un es pot fer la idea de les dimensions d’aquesta massa de gel? Nosaltres, presindin una mica del renom que té i del cost de l’entrada (que de nou ens vam estalviar de pagar uns 50 euros), vam anar-hi amb un esquitx de sentit crític per evitar decepcionar-nos després d’haver vist ja uns quants glaciars. I la veritat és que ens va deixar sense paraules, ens va deixar freds! Varis desprendiments, espectaculars, on la vista corre davant l’oïda abans que el gran tro arriba a l’aigua, retruny la natura en caure trossets de gel, en caure tonelades de gel. I així amb una truita de patates i carbassó, amb un mate calentet, vam passsar les hores davant d’aquesta bella creació. I és que el seu magnetisme et paralitza, l’atracció és tanta que no pots deixar de contemplar-lo. Obres els ulls i te n’adones d’on estàs. Quina sort poder viure dins aquest somni, “ja no recordava què era està aquí, ja no recordava què era està al teu costat!”. No pots deixar de contemplar tant imponent bellesa, el gel et domina, t’atrapa...
Tornem amb uns nens amb dificultats ben especials que ens regalen amb un somriure un munt de lliçons i l’Andrés, ben viu, ens reafirma el nostre lligam enmig d'un arc iris de 180º.

Enclavat al peu dels Andes, el paisatge es torna d’un verd bucòlic en aquest poblet, el Chaltén, capital del trekking. Un bus ens carrega després de fer dit en un desert d’estepa, i amb un vent terrible, el mític vent que escombra la terra patagònica. Dos nits a la muntanya, més glaciars d’indomable poder d’atracció (viedma, gran, pedres blanques...), les tres llacunes conectades, mare, filla i néta, la llacuna dels tres... Caminant amb més calma i més menjar que a Torres del Paine, disfrutant molt més cada imatge, cada sensació. El Fitz Roy (3405m) i el Torres, agulles afilades de ganit gris sobresurten d’entres les altres tantes poderoses muntanyes. Monuments naturals fan que la seva contemplació sigui un repte pels sentits, fins i tot per la mateixa llei de gravetat, quan tallen les altures desafiant els cels. I el picot ens acompanya amb el seu riure, el picot magallànic o patagònic (Campephilus magellanicus), un dels més grans de sud amèrica i el carancho (polyborus planicus) una de les aus més ancestrals, ens deleita amb el seu encant portat al present. Caminem amb silenci, un silenci eixordador on els sons és la música dels arbres, els rius i dels qui van habitar aquest lloc en el passat.

Torres del Paine!!

Has recorregut més de 100 km caminat durant 3 dies i mig? Amb la llum del sol a present a l’horitzó durant 17 hores? Enmig de sol i núvols, vent i pluja, neu i glaç? Passant les nits al ras sense gairebé descansar, nits fredes i humides? Dosificant el menjar que portes a la motxilla? Amb mal de genoll, de queixal, grip i mal de ventre? Nosaltres abans tampoc.
Que no esperàveu d’aquest viatge enfrontar-vos amb els vostres propis límits? Doncs ho heu aconseguit! Conviure amb el dolor, dubtar de la integritat d’un, escoltar el cansament del cos, les neures de la ment... i seguir caminant... sempre hi ha un moment en que ho abandonaries tot i és llavors quan apareix la sensació de que podries seguir caminant eternament. I és així com pots descobrir que el blau és blau, que el bosc és bosc, i que tu ets tu enmig d’aquesta meravella que ha creat la terra.

Llacs de tots els colors: verd, blau, platejat, turquesa, esmeralda... matolls, boscos, penya-segats, glaciars... de matinada mentre s’alça el sol i emmiralla les torres del Paine (4 monuments divins que beuen d’un llac de melangia cristal·litzada), mentre el tro d’un allau esbufega, mentre el gel del glaciar Grey es precipita a l’aigua per seguir navegant a la deriva.

I recordarem les vivències que ens van “curtint”, com les peripècies de no pagar l’entrada (20 euros! Ara entenem la gent que demana preu per entrar a la fageda d’en Jordà). Nosaltres teníem la intenció d’entrar fora d’horari, però amb la tonteria ens vam enfilar a un pic just abans de l’entrada del parc. Casualment hi havia un caminet allà al fons de la vall, un dels senders del parc. Imagineu-se l’Alba i en Toni, baixant acollonits per aquesta muntanya pelada, de fort pendent, camuflats entre els guanacos? No voliem... només anàvem de bona fe, i la fe mou muntanyes, no?! Creiem que ens hem colat per una causa justa!

Mira un còndor! Uau! Li farem una foto... s’acosta, està a tocar... ufffffffff! I la càmara, i la foto? S’ha parat una estona llarga a dos metres del nostre cap, observant en silenci, contemplant... i l’Alba, tremolant, paralitzada, s’ha oblidat de la càmara... Quina impressió!

I amb el preu de l’entrada ens paguem un catamaran, per marxar més aviat del previst degut a les circumstàncies de salut, i lloguem la primera habitació en un hostal per recuperar-nos i descansar tranquils aquesta nit. Ens ho mereixem! I si hem superat dos caps amb polls, una infecció d’orina, també superarem aquesta grip i aquest corcó de queixal.

Una bona recerca dins les entranyes, un bon exercici per la capacitat de superació. Tu i jo fent el mateix recorregut, un davant l’altre, amb les neures omplint les motxilles a l’esquena, que es tornen més lleugeres a mesura que avancem. Una bona oportunitat per anar-se coneixent en les diverses situacions d’aquests dies. I amb tot el que ens queda de viatge...!