PROXIMAMENT COMENÇAREM L'AVENTURA

Aviat arrancarem aquesta proposta que consisteix en crear un espai en el que es puguin anunciar els treballs de creixament portats a terme per diferents terapeutes i profecionals...

Tornem a casa!!

Com discernir confusió de claredat quan estàs a 10.000 metres del terra en un avió que et retorna a casa després de més d'un any d'absència?
Un cúmul de "no sé què" ens paralitza. El món pren una altra dimensió, indexifrable. Acostumem a estructurar-nos el futur però la lliçó sempre present és que una bufada pot canviar el rumb de les teves projeccions. I el teu món es pot desplomar més ràpid que no l'has construït.
Decidim tornar. La decisió és ferma, tot i que la motivació és ambivalent. Deixem enrera molts somnis i projectes, renunciem a noves experiències en el continent sudamericà. Emocions, pensaments, il·lusions i algunes llàgrimes a 900 km/h que no s'esborren fàcilment.

Podríem viure sense estructures mentals??
Estem feliços voltant com a rodamons, escampant petjades damunt la sorra i la roca de tant diversos paisatges. Recollint emprentes de vivències, i amistats col·leccionables en el cor de la vida. Podríem seguir voltant un any, dos, deu... que no acabaríem de completar el nostres projectes. I per altra banda hi ha la familia i el compromís propi de voler compartir el més sencill que pots viure en un dia amb els que estimes. Dos camins, dues direccions i una sola decisió. Tornem a casa!

I penses, i penses, i penses... i segueixes pensant. Què més pots fer en les 20 hores de vol?
Penses què et trobaràs quan arribis a casa? Retrobar-te amb el teu entorn, el teu espai, la gent, o tant sols la teva roba, els colors, les olors... no és gens fàcil d'assimilar.

Deu ser com quan obres un calaix després de molt temps, trobes records i sentiments que resten encara dins teu però són històries del passat. La lectura, a hores d'ara, et trasllada en l'instant en què ho vas viure, però ara és ben diferent.
Tornes i tot pot estar al mateix lloc però ja no forma part del teu present. Aprendre a relacionar-te de nou amb la vida que fa un any has deixat és una tasca ben difícil...

Por? Por a retrobar-te o por a descobrir que pots mirar amb uns altres ulls?

Quelcom ha canviat perquè tu has canviat però el canvi és interior. Es fa estrany.

Referint-me a la vida d’abans com un verb en passat i el reunir-nos amb aquest passat ens adonem que no és res més que això, passat. No intentarem de recuperar-ho doncs la gràcia està en què hem pogut canviar, i alliberar-nos de tot in grapat d'antics esquemes.
Tornem a casa!!!!

Uruguay i la dansa del sol!

Després de tants mesos de sequera, el temps de les pluges s’anticipa i la terra, sorpresa, no pot engollir tota l’aigua que cau. El paisatge s’omple de camps inundats quan s’alça el dia, les persones rondinen i la terra se’n riu. Amb aquest temps travessem des de Corrientes (El Chaco) a Concordia (Entre Ríos). Per la fesonomia del paisatge juraríem que estem ja a Uruguay sense haver-hi arribat encara.

Abandonem les sabates, exhaustes aliades que, ens han dut a caminar durant un any per aquests móns de déu... la sola ha deixat tanta petge en el camí que ha desaparegut sota els nostres peus. Han sobreviscut a la dentadura del gos de Ttraslassierra (Córdoba, ARG), han naufragat a les inundacions de la tempesta tropical viscuda a Uruguay, les gelades de les altures bolivianes... esparrecades, mossegades, obertes... les acomiadem amb un tristesa de satisfacció merescuda.

La familiaritat d’un país, el retrobament amb allò ja conegut ens fa sentir a casa. Creuem el riu Urugay i a Salto ja trepitgem la terra del nostre pròxim destí. Seguim de nit cap a Montevideo i de dret cap a la "xacra" d'en Miguel a retrobar-nos amb la Belén, la vaca que es va deixar munyir, i amb el gall d'indi que no parava d'aixecar les seves plomes tot mostrant les seves virtuts per conquistar a qui no li feia cas. Ja som a casa familia! Uns dies de repòs i introspecció abans de bellugar-nos cap a "Treinta y tres" per llançar-nos a alçar el campament del foc d'Itzachilatlan com vam fer al febrer. En aquesta ocasió no es celebra la búsqueda de visió sinó que ni més ni menys que la Dança del Sol.

Ens trobem amb vells coneguts, nous benvinguts... Preparem l'arbre de la vida on vermell, groc, negre i blanc juguen amb el verd, violeta i blau en l'escorça sagrada, en les branques entregades per aquesta criatura de l'univers. Cadascú viu a la seva manera els quatre dies de dansa però tots tenim un propòsit comú, el de dançar per la Pau. Emocions fortes, sentiments, sensacions i mil informacions més que amb el temps es van col·locant a lloc, es van integrant en forma d'aprenentatge. Agraïm cada moment, cada regal, cada vivència en el nostre nom, el dels nostres avantpassats i amb el dels que vindran per el miracle de la vida. Un treball de renovació espiritual perquè així, tots junts aconseguim estar cada dia una mica millor!

Argentina

Vint-i-vuit tones d’explosius i amb una roda punxada travessem el desert en el port del pas de Jama a 500 metres d’alçada, sense sobrepassar els 10 km/h. Blau esmeralda, blau cel, blau turquesa, blau petroli,... tota la gamma de colors en els llacs del salar, el desglaç i els seus dissenys en l’aigua d’aquest paisatge marcià. Dues sessions de cine i múscia romàntica selecció dels 80, calmen l’estòmac en les 20 hores de viatge dins el camió. Què debem donar-los als camioners que sempre se’ns emocionen? Podríem definir el col·lectiu "camioners" com a persones entregades a la carretera i a les llargues esperes, d'aparença ruda i amb una sensibilitat extraordinària! Apassionats per la feina però amb una gran enyorança de la familia.

Travessem fronteres, creuem paisos i experimentem una estranya sensació de tornar a casa al repetir un país. Trepitgem l’Argentina estimada amb la familiar melodia de la sonoritat de les seves parles, dels seus menjars. "Susques", "Quebrada de Humahuaca", "St. Salvador de Jujuy"... i "Salta" ciutat anhelada per tants argentins, que a ulls dels rodamons no es mereix el sobrenom de "la linda".

Ciutat ben explotada per el turisme que exprimeix amb una segona colonització el centre històric antic i polit. Ens limitem a visitar la capella de "San Francisco", visita inaludible del nostre viatge per la presència de la "Virgen de la dulce espera", una verge embarasada. Li fem una ofrena que ens vam comprometre a entregar des de l’inici del viatge. Portàvem durant tants mesos dins el sarró el xumet d’una parella ja gran amb dificultats per tenir fills, que volia recompensar a la verge per haver-los donat una filla després de molt resar-li. Així que hem complert finalment amb la nostra missió, hem aconseguit entregar el xumet!

Podem ja sortir de la ciutat, doncs el motiu del nostre pas a hores d'ara era complir amb el nostre compromís, però abans... deixem que ens mimin una miqueta a la mansió d’uns dels consols d’Argentina. Fa uns mesos vam conèixer a l’altre punta del país la seva dona. Deu minuts de compartir el cotxe amb ella en un pas fronterís ens han donat una suite de luxe, piscina al jardí, un parell de quads al garatge i un autèntic "assado" argentí! Agraím molt a aquesta gent tan rica de cor i tan sencilla haver-nos considerat uns fills més de la família. Ja ho veieu passem de cases sense finestres ni electricitat a mansions de l’estat, però en totes compartim amb la familia el pa i la unitat! El nostre viatge
es podria batejar com a viatge dels contrastos!

Retornem a Xile...

Hem deixat enrera els banys públics de pagament, els passatgers amagats dins els porta-equipatges, les mamitas venen els seus plats cuinats... canviem de país i la diferència és abismal!
Arribem a l’estructurat i patriòtic Xile en la ciutat costera d’Arica. La Regió I de Tarapacá ens reserva una sorpresa, la proximitat al mar. El mapa del intrèpits viatgers no dóna l’abast a seguir el recorregut dels rodamóns. No hi ha bus per continuar així que una trucada i ens quedem en aquesta ciutat, a la casa d’un jugador de rugbi que en fa quatre com en Toni. Festes de la pàtria, "fondes, choripán i alcohol de carrete", acaben tots "curados" aquests "guevóns" després de tants dies de festa. Desperta amb alegria la nostalgia al retrovar-nos amb el lèxic i la sonoritat d'un dialecte ja conegut. Les monedes del cul del moneder les deixem cada vegada que creuem la frontera, canviem "soles" per "pesos chilens" i amb ells el valor dels productes es multipliquen per 100, per 1000. És ben caòtic per la nostra ment... més per l’Alba, que tot el que paga li semblen euros o fins i tot pessetes!

De passeig al penya-segat que domina la ciutat, protagonista absolut de la batalla del Pacífic, descobrim el romàntic festeig d'una parella de rapinyaires. La còpula no arriba fàcilment doncs el mascle se l'ha de guanyar mentre la femella es fa pregar. Ens deixem acariciar per la brisa del Pacífic que s’enduu la nostra imaginació salobra cap a terres llunyanes. Què hi deu haver a l’altra banda de l’oceà, ens preguntem? Indonècia? Ens retrobem amb aquesta aigua molt més al nord que la primera vegada que la vam conèixer. Fa ja mesos que ens hi vam capbussar, en Toni de cap, l'Alba de peus és clar tot sigui per equilibrar la parella i no deixar-se congelar l'ànima. Els raigs del sol s’obren camí cap a l’oceà i descendeixen espurnes màgiques d’ilusió ben a prop d’una parella de pelicans.

I el nostre camí continua, potser ara ja no sigui tan incert.

Sota la saviesa d’un arbre centenari prenem les forces per emprendre el viatge. Pobles i valls enmig del desert, miratges d'oasis de contes llegits, fins que trobem la màgica terra de St. Pedro de Atacama a la regió II d’Antofagasta. Misticisme en el desert de terra roja, enmig de la terra blanca del salar. Ruïnes antigues vora el riu que s'ha deixat assecar per la canalització que manté els conreus en la població. Volcans aquí i enllà, vibració que desprèn el terra, efervescència de pols màgica. El rostre oposat del Licancabur que vam descobrir quan estàvem al país veí, Bolivia, ara l'observem de l'altra banda. Ens hem acostat ben a prop de la frontera d'una terra ja trepitjada. Al seu moment vam decidir deixar aquell rumb, uns mesos abans qui ens ho hauria dit que el destí ens portaria fins al desèrtic Atacama! Els contactes que tenim ens fallen però s’obren noves portes i acabem veient "Diarios de motocicleta", una pel·lícula ben apropiada per repassa part del nostre recorregut en aquest continent a casa de la recent colla d'amics. Sempre hi ha qui t’obre les portes del seu cor i de casa seva.

Les emocions a l'espremadora... i premem el botó!!!

Sortim al matí cap a l’estació a comprar el bitllet sense saber encara cap a on anirem, Bolívia o Xile? No és una tasca senzilla. Sabem que la decisió comporta renunciar a certes coses, que el que escollim marcarà un nou camí i que de cap manera ens podem fer enrera. La comoditat d’un camí conegut amb la incomoditat de travessar un país revoltant-se sobre l’asfalt o la opció d’un camí nou i desconegut amb els avantatges i inconvenients que això suposa. Fem un cop de cap davant les taquilles de l’estació, pot haver-hi dubtes però la decisió ha de ser ferma per reservar el bitllet que fins al vespre no se’ns endurà cap a... A vosaltres no us delatarem encara el destí, doncs la sorpresa us mantindrà entretinguts les hores que resten per sortir.

Caminem allunyant-nos de l’estació per agafar el transport urbà que precipitadament s’atura i és que la carretera està invadida per els cops d’una baralla, dos homes i una dona, seran víctimes dels cels d’una passió d’amor? No ens estranyaria. Arribem per fi al mercat “el baratillo” que concentra un desordenat bullici. Gent atapeïda, parades i més parades s’amunteguen en els carrers estrets. “Tengan cuidado”, tothom ens avisava doncs els robatoris en aquesta zona són freqüents. S’acumula la xatarra, peces estranyes, sabates noves i velles, pneumàtics esparracats i fars de cotxe trencats, qualsevol cosa es pot vendre i a nosaltres, dos gringos amb cara de dòlar, en les intenten colar. Entre expectants, atents, impressionats i atabalats busquem, remenem i no trobem el que volem. Malgrat les instruccions confuses trobem les artesanies i els productes regionals enmig de la multitud quan el sol s’ha tapat i per anar amb màniga curta fa massa fred. Busquem i rebusquem, comprem, regategem, comprem... amb una alegria poc duradora ens en tornem descobrint que malgrat l’esforç hem comprat en el mercat més car que en la resta de comerços.

El fred ens acompanya i busquem resguard amb un ceviche deliciós (cuinat típic de peix cru amb ceba i llimona), que ens ajuda a recuperar forces per continuar corrent tot fent les últimes compres i comiats. La Rocío i l’An no hi són, a l’altre punta de la ciutat en Quique ens diu adéu sense massa entusiasme, agafem el bus anxovats com sempre fins a la casa d’en Bacílio i la Violeta. Ens obren i surten, ens quedem sols. Una mica de calma per preparar-ho tot però la calma es fa massa llarga i crida al nerviosisme. El temps s’acaba. Falta recollir unes direccions per internet i la pizza de la Joana i en Simba està encara massa crua per ser menjada. Què fem? L’Alba surt corrent procurant les direccions que ens falten, en Toni prepara el que queda, 4, 3, 2 minuts,... una porció de pizza calenta que arriba just per agreujar la cara de preocupació reflexada en les busques del rellotge de la paret, ja hauríem de ser fora! Correm, taxi, correm, estació, comprem la taxa per poder embarcar. Pugem al bus, ens ha vingut just! Les maletes al portaequipatges, que aquesta vegada no porta cap passatger entre els paquets, i respirem. Salvats! Però i la cartera? No hi és! La busquem, amb l’ai al cor, respirem ansiosos, tornem enrera, preguntem, ningú sap res, el bus se n’està anant, què fem?! Respirem de nou, no, no hi ha temps, puja al bus, marxem i resem, doncs en un parell d’hores pararem i podrem anular la targeta.

Les preses no són bones, ja ho deien les mares. I els conductors són uns estafadors, doncs el bus no ha parat fins passades 10 hores. Arribem a Arequipa després d’una nit de viatge intentant tranquil·litzar la ment. Ens han jugat una mala passada. Després de gairebé un any de viatge algun ensurt havíem de tenir, si més no per poder treballar el despreniment d’aquesta energia material com és el diner. Prou ràpid sembla que ho aprenem, però i els carnets? Si volem sortir del país necessitem la identificació que vés a saber en quines mans, de lladre o necessitat, haurà anat a parar. La denúncia ens retarda i és que la policia no té electricitat per poder-la formalitzar. Déu ni do! Passegem per la ciutat construïda al peu del Misti, un impressionant volcà que governa des de les altures aquesta regió del Cañon del Colca i de Cotahuasi. Avui, com cada diumenge els desfiles aturen la població. Militars i instructors fan el paperina amb bales de fogueig i exhibicions en descensos des dels teulats dels edificis importants. Terra d’indis “collaguas”, excel·lents teixidors i ramaders que avui dia veuen els seus productes d’imitació al mercat “fundo el fierro”, antiga presó de dones. Voltes, arcades, campanars i portals són els atractius d’aquesta emblemàtica ciutat al sud del Perú que s’enorgulleix de preservar entre vitralls la joveneta princesa de gel o mòmia d’Ampato. I mentre esperem la denúncia se'ns fa de nit. Dos germans ens acullen en un piset tot esperant arrencar demà cap a Tacna, la ciutat fronterissa amb tan estrictes prohibicions en el control d'equipatge. Serà que aconseguirem passar els vegetals, les fulles de coca i les llavors endormiscades a la maleta?

peru

Ens acomiadem de Bolivia!

titicaca

la paz

Salar

Els colors de Bolivia apareixen en el decorat!

I despertem a Potosi amb el color blanc de la neu. Han passat tres dies des que hem entrat i just ara sembla que comencem a assentar el cap, a adonar-nos d'on ens hem ficat. I és que fins ara no hem parat. Aqui ens deixem sentir, i el cor parla fort, batega ràpid, i el cap reclama atenció. L'alçada ens passa factura als que no la coneixem. Ens valem del jin shin jyutsu i de les fulles de coca, una bona manera d'introduir-nos a la cultura andina. El sol no triga a deixar-se veure, es fon la neu i desperten els colors, orquestra del magistral espetacle de la vida. Apareixen els roses, verds, blaus... en les mantetes andines lligades a l'esquena, les faldilles amb el peto i el davantal i els ponxos de llana. Penjats a l'esquena de les mares els nens embolcallats romanen immòbils, penjats cap per amunt, penjats cap per avall. Serà que el fred els atueix o serà falta d'estimulació? Serà que se senten protegits com el cuc dins el capoll o com la carrega d'un sac de patates? Es passegen els barrets dels bolivians pels carrers, de copa alta, copa baixa o de palla amb llaçets, tot depèn de la casta a la que pertanyien els avantpassats. En el mercat muntanyes de sacs de patates, espècies, herbes i fruites. Et vènen a la lliure, l’arroba o al quintal que marca el pes de la balança antiga i es mantenen els venedors asseguts al terra durant tota la jornada. Els nens i les àvies invaeixen els carrers amb paradetes ambulants de menjars, mitges i diaris. Qualsevol edat és bona per treballar, qualsevol moment del dia és bo per guanyar-se alguna cosa per menjar.

A cavall del tren!

S'obre l'horitzó camí a l'oest, a cavall d'un tren que ens allunya de Brasil, antic tren de la mort. Des de Puerto Suárez a ritme d'un "zapateado" xerrica la locomotora a la velocitat del vapor. La finestreta aireja el vagó que avança sense llum per una terra nova. De reüll per la finestra s'escolen paisatges, poblats, rostres i mirades... No els podem retenir. Sembla mentida que continui viu el que deixem enrera. I és que la vida no s'atura. El planeta gira i com baldufes les persones ens bellugen en ell. Ara i aquí la vida existeix; i més enllà també, en qualsevol punt del globus terraqui. En aquest moment hi ha algú prenent te i també algú que no té res, algú comptant diners i algú cercant escombraries, algú estressat buscant guanyar la carrera al temps i algú que compte ovelles mentre les pastura, algú naixent, algú renaixent,... no ho veiem, no hi som presents, pero la vida segueix per cadascuna d'aquestes persones que des de la finestreta s'allunyen de la nostra visió. El tren es deté una i altra vegada, s'encenen llumetes a la vora de la via, sóon nens i nenes que en negra nit criden a la moneda. A cada parada invaeixen el vagó amb canterelles i les mares desfilen safates de carn, peix, fruites, dolços i cafès. Si, potser ja ho heu endevinat, hem entrat a Bolivia; de fet hi hem entrat tres cops en menys de 24 hores tot arreglant papers, diners i bitllets. Canvia el país i l'idioma, canvia el ritme i la cultura.

Corumbà ens ensenya la diferència a banda i banda de la frontera. Els carrers, les botigues, les façanes i les cares, la vida al carrer i el preu del combustible, tot muda repentinament. Sobte el canvi quan el nostre esperit encara no s'ha pogut deslligar del país veí i la llengua s'entortolliga intentant parlar l'espanyol. El portugués havia calat ben profundament en les nostres entranyes com si d'una llengua materna es tractés i és que el nostre oïda, s'havia ben acostumat a aquest idioma germà. El vent bufa fort. Entra per una finestra, surt per l'altre i s'endu tot el que allà dins sobre. No ens allibera per això dels plastics i les deixalles que volen en remolins com elements quotidians inmersos en el paisatge.

Vint hores de tren ens acosten a Santa Cruz just el temps de fer un bon àpat prop de la plaça 24 de novembre i trobar-nos a uns amics de l'Ester. Preteniem conèixer un projecte infantil-maternal però l'absència de la Maria José i les amenaces de talls a les carreteres ens fan tornar, corrent a l'estació. El primer bus surt destí a Sucre, i amb ell nosaltres i el nostre cul quadrat, una nit més. Som els únics estrangers dins un bus que parla quetchua, la llengua indigena. L'aroma de fulles de coca s'impregna en els nostres poros, surt de la boca dels passatgers que masteguen incansables mentre somriuen encoriosits. Qui son els estranys aquí, nosaltres o ells?

El bus fa una parada i s'alcen les faldilles de les dones per orinar a qualsevol lloc, sense gairebé ni ajupir-se. Estem xocats de veritat. Potser hem entrat massa ràpid, potser no estàvem preparats mentalment per aparèixer de cop en un país tant diferent de tots, no ens podíem imaginar Bolivia com era i realment sembla que hàgim atravessat un portal a una altra dimensió. Ens enfilem per la carretera de sorra blanca, carretera de corbes, de rocs, de precipicis i pols que emmascara el paisatge. Els poblats de cases de fang es camuflen en les muntanyes àrides i pelades només cactus, els senyors de la regió. Sembla un paisatge fantasma, en blanc i negre, sense vida, les cases abandonades, sense color. On son els colors de Bolivia? Arribem matiners al departament de Chuquisaca als gairebé 3000 metres de la ciutat blanca de Sucre. La blancor fa justicia tant sols al seu centre històric on tot està colocat al seu lloc. Però en aquesta ciutat no només hi viuen els talons i els uniformes sino també les trenes i les faldilles dels indígenes que viuen en les cases ocres de fang. Ciutat colonial i cultural que en mig dia ens ofereix desfilades en honor a la independència i una sessió de cine i dansa. Al mercat del "campesino" trobem tot el que un pugui imaginar. Dona vèrtig la quantitat de coses, el moviment i els venedors que se t'acosten bruscament invaint el teu espai i et conviden al regateig. Utilitzen el menyspreu del producte de la competència i després de tot l'atabalament, la feina és per un saber quin d'ells t'ensarrona. Difícil descobrir-ho enmig de la pressio. En Toni serè s'imposa amb un disfraç de guerrer, els fa callar i els demana respecte que durant poc temps es manté. Llavors ens els mirem als ulls i decidim a qui comprem amb la certesa d'una mirada. Descobrim moltes mirades opaques en els ulls dels indígenes, ceguera, catarates i tels que amaguen una lluïsor apagada, el fred, la pobresa, les dificultats de tota una vida? I d'aquí també marxem corrents. Hi ha alguna cosa que ens empeny a còrrer i és que fa dies q no parem. Les protestes, els talls de carreteres, les vagues no ens fan por però si ens fan buscar la millor decisió. Estem en temps de referèndum revocatori en que el poble escull si els prefectes de cada departament i el mateix Evo Morales continuen al govern. I el poble que no se sent escoltat aprofita per fer-se sentir. Les protestes i manfiestacions son les seves armes, algunes pacífiques, altres no tant. A la nit un company s'ha quedat tirat a la carretera, amb barricades i focs encesos, amb pedres al mig del cami.

Nosaltres estem de sort i és que no ens enterem, arribem quan s'acaben o quan encara no han començat els talls. I com aquell qui diu encara no hem "aterrissat". I ens hem deixat el calorós brasil pel fred bolivià, el portugués per l'espanyol que se'ns resisteix, una planícia de pocs metres per la pre-cordillera als 4000 metres d'alçada arribant a Potosi.

Enyorança del que es queda enrera!

Enyorança anticipada poc abans d'abandonar el Brasil, quantes històries, quants moments, quants amics restaran rera el nom d'aquest país que ens ha captivat fins a la mèdula. Nosaltres només preteniem trepitjar el sud d'aquest immens país i ens hem recorregut ja 11 estats. Tribus diferents d'indígenes, descendents de colonitzadors i molts mestissos, tots ells brasilers composant un mosaic heterogeni dins un país tant divers, tant com terra té.

Brasil és un país on les dicotomies de l'adolescència són cada vegada més presents, en una etapa de la transició de la dependència infantil, del passat, a l'autosuficiència adulta. Així la meitat del cos está en el primer món, i la resta del brasil encara esta en els vestigis del passat amb les calces curtes del subdesenvolupament.

Contradiccions en aquesta fase de transició en què es troba el Brasil. El país té un peu en el primer món i un altre al subdesenvolupament. Quin Brasil prevaldrà? el de les ales de vol o el de les ales del mosquit del dengue? El de l'alcohol de canya de sucre, com a combustible, o el del treball esclau als camps? El de l'obertura comercial o el de la fobia a les importacions, el de les models ben pagades o el de les criatures en els bordells...?

Des d'aquí un vot per l'esperança, un anhel pel benestar...

Bonito, todo me parece bonito!

Bassals de fang sobre la terra vermella, camí sense asfalt de la serra de Bodoquena. Les gotes d'aigua regalimen per les fulles enlllagrimades de la palmera, es dispersen, esquitxen, salten per les cascades, per les cavernes al llarg del riu Formosa. La terra clamava al cel, després de molts mesos sense pluja, satisfer la seva sed i a Mato Grosso do Sul el cel es torna generóos. Esvandeix el rostre empolsegat d'aquesta terra verda on despunten el groc, vermell i blanc de les inflorescències de l'ipe (arbre tipic). El temps estàa en mans del rellotge dels nostres pensaments. Alcem el polze confiant que algun vehicle passara, que algun parara. Estem a Bonito, etiquetat com a poble de l'ecotursime per excelència, s' ha posat al nostre camí just en el seu festival d'hivern, càlid hivern del sud. La dansa, el cine i la música tradicional (gairebé sempre "de door de cotobello" o sigui de desamor) fan furor en la regió. I és que hem sortit d'Araguaia com coets, Campo Grande no volia deixar-nos perdre el festival i Coiabà no ens va deixar quedar. La familia ens ha deixat amb les piles carregades i de dit en dit o de bus en bus de poble en poble "sigo porque me toca". Una remullada al primer d'agost en les aigües de les cascades curadores filles de la naturalesa, un passeig didàctic enmig del bosc matogrossense i un concert nocturn per festejar els 28 de l'Alba. El regal? un grapat de paparres que conviuen en nosaltres uns quants dies.

Escoltem la parla subtil de la decoració quan entrem en una casa. Parlen les fotos, els llibres, les plantes... és el so que respira el niu de la gent. Les parets conversen amb nosaltres i de sobte ens descobreixen aquell objecte mig amagat d'entre tants que omplen les prestatgeries, que ens confirma que estem al lloc cert. I aquest quelcom és el que marca la diferència, és el reconeixament de que alguna cosa ens uneix, ens unifica més enllà del discerniment que ens encaminarà a trobar el que cerquem. De tot allò que ens pot aportar aquesta familia, el que busquem gira al compàs, avui, d'aquesta cançó... I com que aquest cop el dit no ha captivat, ens en tornem a casa, a casa de l'amic. Amb més sort despertem al matí i els tres ens hem acomodat al camió de l'Hèrcules. Un viatge ben complert on amb el tranjecte anava inclós un aperitiu de peix fresc, una ruta turística guiada, cants a l'amor amb el concert dels camioners i visita a les bestioles més lletges que hem vist mai, els cocodrils. Immòbils ells, immòbils nosaltres. És impressionant com cadascun d’ells té un rostre diferent, i ens els mirem a tots amb cara d'espant. Els tucans (Ramphastos toco) passegen el seu immens bec taronja inconfundible, pengen dels arbres els nius com bosses de palla i els tuiuiu o jaburu (jabiru mycteria), simbol de l'emblemàtic Pantanal en la terra inundada amb més biodiversitat del planeta. I en el trajecte més testimonis de la fauna autòctona, capibares, tamanduas (os formiguer), tatus i caimans... molt exòtics per nosaltres.

Sorpresa! Catalans a la vista...

Si els rodamons no van a Catalunya, Catalunya va a buscar els rodamons.
Els rodamons ens convertim en embaixadors de Brasilia per una setmana. L' Ester és la primera, i la punyetera ens fa patir tot esperant-la a l'aeroport mentre ella està a Manaus en un hotel de cinc estrelles. No li tenim en compte i la rebem amb pizzes casolanes a la llum de la foguera. Entre converses engrescades corren les copes de vi negre. La següent és la tieta Pepita que arriba més d'hora del que tocava i ens espera amb paciència a l'entrada de l'estació. Corrents cap a l'aeroport, arribem a l'hora justa i quan encara no hem recuperat l'alè creuem les mirades amb cares catalanes. La familia Puigdomènech & company ja son aquí. Després de deu mesos sense veure'ns, tants dies com fa que vam sortir del niu, s'agraeixen les abraçades que ens retornen, per uns instants a casa. Flaire d'inocència que acompanya la confiança en uns ulls que no poden deixar de contemplar-los. Barreja d'emocions, a la cua desfilen els nervis que ens han consumit els darrers dies tot esperant aquests moments.
El nostre viatge dona un tomb rumb a la burgesia i és que amb els pares aquí ens tornem burgesos per deu dies. En l'enorme llit de l'hotel de cinc estrelles gaudim dels presents que ens entrega la familia; imatges, música i paraules que ens acompanyaran al llarg del nostre cami. No fan falta moltes paraules, brolla el sentiment. No és fàcil tampoc resumir tants mesos de cop i volta, el blog segur que ens ha facilitat la feina així que ens deixem sentir. I els sentim molt a prop, tant que despertem incrèduls a l'escoltar la seva veu. Serà que estan aquí de debò? Un brindis de cava per esmorzar, sortit de dolços i fruita i a preparar l'estòmac que ens espera un abundant dinar nordesti. Abans però un accelerat mini tour tot fent repàs a la vida que es respira a la capital. I ràpid ens enduem les maletes, de nou, per emprendre un llarg viatge. Sorpreses d'última hora, quan la Monica, la nostra amiga brasilenya, s'anima a venir just abans de partir.

Els Boys Damm en concert ens acompanyen en alguna de les 24 hores de bus camí de Mato Grosso. Moltes hores per veure, per rumiar, per recordar. Extensions de terra herma assecant-se a l'intens sol de l'interior de Brasil. En Josep Maria es desespera quan veu tanta terra que podria ser aprofitada, que podria ser cultivada. Antiga selva perduda en mans dels grans "façendeiros" que cremen la terra per incrementar les seves propietats. Camins de terra vermella, ponts de fusta gastada, pujades i baixades que ni el bus ni la seva conducció agosarada no aguanten. No és d'estrany que ens quedem en pana en aquesta terra de solana. Anant i tornant ens carreguen, com sardines, en un altre bus on la pell blanca que no coneix el sol del país contrasta amb el torrat dels qui l'habiten. El sol surt, el sol es pon i després d'uns quants sotracs i algun que altre mareig arribem a Sao Felix da Araguaia. I us preguntareu què hi hem vingut a fer en aquest racóo de món? Hem vingut a conèixre en Pere Casaldàguila, en Pere llibertat, un home valent i decidit que fa uns quants anys va comprometre i arriscar la seva vida per defensar els humils i els necessitats, es va enfrontar als poderosos terratinents, als poderosos del govern i als de la propia esglèsia. Un capellà compromes amb la teologia de l'alliberació, un bisbe que vesteix xancletes i barret de palla, un home que ha vist com assasinàven al seu amic amb una arma que pretenia vesar la seva pròpia sang. En fi una persona humil i senzilla que ens parla amb exemple des de la capella ecumènica plena de relíquies al pati de casa seva.

En Natural, un guia autòcton tot peculiar ens porta a conèixre l'entorn. A la vora del riu, la platja de sorra blanca rondina quan la trepitgem, la verdor enmig de la mata de la "Lagoa verde" ens rep amb algun que altre caiman, els nius de les cobres hivernans criden al silenci, el riu Araguaia i el riu "dos mortos" ens porten corrent avall com les tortugues o els dofins, l'illa del Bananal (ja dins l'estat de Tocatins) i els karajás, els indis que des de fa molts anys habiten aquestes terres, amb els que compartim un emocionant partit de futbol.
Compres d'artesania amb llavors i plomes, sucs de polpa de fruites per recordar i un aniversari amb antelació que acaba en una curiosa festa a la vora del riu. Tot de records que des del cor de cadascú sonen com a cançó, com les declaracions d'amor d'en Pepitu a la Maria convertides en gags d'animació.

I a la vora del riu Araguaia, el riu de les araras, el sol surt amb un encant especial, tant com el so del capvespre quan se'n va a dormir. I és aquesta aigua la que ens acomiada, amb el toc salat de les llàgrimes que ens recorden que els deu dies ja han passat. Agraïm des d'aquí la complicitat amb el grup durant tot el viatge, la sencillesa d'en Pere, la morenor de la Lu... Agraïm també a la familia la seva calidesa i la seva paciència... gràcies per recolzar-nos, gràcies per deixar-nos el temps que necessitem per complir el nostre somni!

Sobre un llit de cristalls

Al vell mig de "Chapada dos Veadeiros", sobre un llit de cristalls reposen, entre d’altres, els fonaments de São Jorge, un petit nucli urbà que dona entrada al parc natural, atractiu principal d'aquesta regio. Fem una escapada i sort en tenim d'anar-hi abans que arribi el gran festival de cultures per poder gaudir de la tranquil.litat de la natura. Una vegetació ben característica la del "cerrado", atrapada entre muntanyes serrades que rodegen la vall. Fulles dures i seques, arbres torts d'amples escorces empalfades, conserven coratjosament el verd durant els mesos en què manca la pluja.

El riu São Miguel i el Tocatins i d'altres afluents moldegen el paisatge, tapissen de gorgues, cascades i salts aquest paratge encara prou protegit de la chapada. Impressionants i refrescants són les remullades en aquests rius de gran bravura. Un pot sentir el fred proper de la natura quan es submergeix en les seves aigües, omplint-li els pulmons, acaronant-li la pell, il.luminant-li la mirada... Purifica la ment, neteja el pensament aquesta aigua vital. Jugant com nens sota les cascades, submergint-nos en els naixents i en els canos de pedra ens oblidem de tot i somiem. Somiem amb tot el que farem quan tornarem i despertem sabent que encara ens queda molt per somiar!

"Cachoeira de São Bento" que sent el coratge d'en toni al llançar-se cap a la gorga, "Raisama" un bon spa, "Morada do sol" amb els seus raconets i el seu raconàs, mare meva quin canó!, la "Janela" des d'on veiem l'abisme infinit, el "Valle da lua" uf! Un paisatge llunar, amb túnels, cràters i forats sobre la roca negra, roca mare moldejada pel pas de l'aigua, "Encontro das aguas", corrents d'aigua precipici avall, bravura de la natura que més d'una vida s'ha endut, "Morro vermelho", amb basses naturals d'aigua calenta on la nit apaga les llums del dia i la intimitat desperta sota la lluna.

Cascades i cascades, natura fusió alternativa de vida i explotació. El poder de la natura és incomprable, però el poder del diner emmascara els terrenys, egoistament no sempre ben gestionats. Tanta bellesa privatitzada, tota de pagament. Grans empresaris de la capital tanquen les seves terres, algunes guarden racons naturals que ni tant sols pot pagar el preu de l'entrada. Per sort nosaltres, i tres catalans més que trobem perduts per Brasil, ens les enginyem per viure unes bones aventures tot defensant el nostre dret de gaudir d'aquests llocs sense pagar. No és que els catalans siguem garrepes, sinó que som espavilats!

I amb aquest enginy que ens caracteritza som invitats a dormir quatre nits al càmping, a menjar la típica "matula", i a veure l'embriagadora cachasa sigui d'àrnica, de banana o de qualsevol barreja de plantes i arrels, mmm no sabem quina és la millor, festa d'aniversari, ball de "forró", transport i molts d'amics. I en poc temps coneixem uns quants personatges peculiars, gent que no encaixa al marc comú de la societat, vivint en aquest poblet de 50 cases on les nits de cap de setmana fan resussitar els assenyats directius que fugen de la city amb vici i diversió.

Respirem tranquils caminant pels boscos, ens saluda amb el seu gran bec el tucan. Les parelles monogàmiques dels araràs (papagayos) passegen els seus colors; groc, blau i vermell mentre canten a la llibertat els lloros i els periquitos salvatges.

La paraula queda curta al "Morro da Baleia", on quatre cases busquen resguard recollides al peu de la muntanya de la gran balena, la guardiana de la memòria. Una de les cases, la de fulles de baratí (palmera típica) és la que ens han reservat aquesta gent que ens ha rebut amb el cor obert. I per un instant desitgem viure així per sempre dins aquest somni que s'escapa juganer de les estrelles, contemplant desde sota aquest teulat de fulles la nit que es deixa entreveure, el ressó dels planetes que brillen com les llumetes que ens acompanyen.

Un ratpenat ens diu bona nit en aquest jardí. D'aquí a uns anys, aquestes plantes de llavors guardades esdevindràn un frondós bosc, el bosc del "cerrado". I ens enfilem a la muntanya per contemplar l'esplanada que es torna enfiladissa allà a l'horitzó. Davant els nostres ulls el cel i la terra en conjunció. Un prat verd, broten les palmeres, "Jardi de Mae terra" que guarda com un oasis la cristalina bellesa de les torrenteres. Una caiguda de 60 metres ens sorprèn decorada per molses i flors rosades, presència certa del vell estiu plujós. Trobem sense buscar, la humitat que busca la cobra enmig de les pedres. Es fa el silenci, enredat per molts pensaments freds, s'apodera l'adrenalina del nostre cos davant la presència de la reina dels rèptils. Ella ens respecta, ella ens desperta la força vital! Falgueres de tres metres, lianes enrotllades del tamany d'una cama, "caneles" que rebroten després dels focs que renoven els centenars d'anys que impregnen aquestes terres.I des del cim el cel tant a prop, el paradís tan present. Potser Edan i Eva no foren exclosos del paradís, potser tant sols sigui producte de la nostra castigada ment...

I tornem cap a Brasilia amb algunes paparres, havent tret uns quants "bichos do pe" (cucs que incoben els seus ous dins la pell) dels dits d'en Toni només perquè l'Alba, en saber-ho, no es va treure les sabates ni per dormir! I d'aquesta manera coneixem també aquests petits oportunistes que tenien ganes de fer-nos descobrir una part més de la vida a la "chapada".

Com aquell temps...

Escapem del poble i de les idees i de les religions perquè per nosaltres el que ens guia està ben en dins de cadascú. I aprofundim en la verda vall, a 12 quilòmetres enllà, on ens espera el "Moinho",
un petit veïnat de dos carrers que ens atrapa amb la seva roda. Rescatem la bohemia autèntica de la simplicitat. Gira que gira, regust a passat quan s'alça la pols del carrer davant l'aroma de la casa que torra el cafè, la blanca pols que aixeca la farina de mandioca, les històries de familia, els llapisos de colors que dispersen la creativitat per les nostres cèl.lules, les iaies que sustenten amb treball, dolços i amor als que són de familia i als que no. IDeixem ja els succedanis i tornem a l'autenticitat! De tres cases en fem la nostra familia, uns joves amics vinguts d'arreu que ocupen unes casetes, esmorzem cafè recent torrat, llet de la vaca que remuga des del camp, el formatge encara tendra i la melmelada de la fruita que rodola pels carrers en els sis mesos de l'època de pluges. Canya de sucre que entreté les nostres tardes mentre els remeis de la "doña Flor" ens omplen les orelles d'antiga sabiduria, aquella que no fa massa temps encara sabiem escoltar de les plantes. El nostre petit grup d’amics fa vida en comunitat. Les olles passen de casa en casa, i qui prepara menjar li falta temps per oferir-ne als veïns. Aprenem a conviure, aprenem a viure. Despresos dels diners viuen tranquilament aquesta gent, i sabent transformar una carbassa amb un gran menjar. L'alquimia del cuinat sobre el foc de llenya i el "quentão" que ens escalfa l'ànima al voltant de la foguera de São João. Roges les flames, càlides les brases en aquesta nit de revetlla compartida amb els amics. Nit màgica de lluna esplèndida on les bruixes i la màgia es confonen arreu... Comença l'hivern, tant sols aparent que despulla la pell al sol de dia, la que s'amaga sota jerseys a la nit. Hivern de nit, estiu de dia en aquests mesos de seca. El macramé decora les hores, teixeix el ganxet des de l'hamaca. La llum de l'espelma contempla com les fades dels contes entren per la casa sense finestres, feta d’adob i de fang. El llop udola des de la muntanya i al matí els micos ens desperten. Gats i gallines, s'apoderen de la cuina i són empaitats amb escombres de palla.

Dues papallones de disseny espiralat copulen davant nostre camí de les cascades "Anjos" i "Arcanjos". Bany d'aigua gelada, de sol sobre les pedres calentes, fresca la impresió que refresca els ulls, la pell i el pensament. Ens sentim aquí i ara, lliures, presents. Nusos ens ha vist també el "Jardim das aguas", una gorga al peu de la cascada que esdevé la nostra dutxa particular abans del bany d'argila i abans de rentar la roba en les seves aigües...

Dissabte al matí és dissabte de fira al poble. Canta el primer gall a les cinc de la matinada i ens llevem per agafar el "transport públic". No tenim gaires opcions per no arribar al poble ben empolsegats. Pugem al camió gairebé invisible sota la llum de les estrelles, carregat de verdura i fruita, collites que van a vendre els pagesos a la plaça del mercat. Massa d'hora desfilen les converses, els cafès, les abraçades... És aquí on la gent es reuneix amb diners o sense, i intercanvien dolços, artesanies i somriures.

Despertem sota un teulat de llauna. El brogit del vent belluga les fulles de tardor que encara no han canviat el seu color. Tombats al sòl, dins quatre parets buides, ressonen els pensaments, batalles de comprensió

On som? Què hi fem aquí? Estem a Brasil? Exploradors d'un planeta misteriós i sorprenent. A voltes la integritat és questionada per aquestes preguntes. A voltes ens preguntem què hi fem en aquest tros de terra, en aquest planeta, en aquest punt remot de l'univers? No ho sabem. Incertesa que pren forma d'emoció i de por, d'entusiasme i cansament, d'alegria i de sorpresa... moltes emocions, en conjunció o en contradicció, que ens mantenen amb l'esperit d'empenta per seguir caminant per aquest món, suspir suspès en l'univers. I així de mica en mica, com les serps, ens anem desprenen de les nostres cuirasses. Un viatge interior on la nostra única missió és la entrega i la transmutació, la muda del nostre sistema limitat per les cobertes que de sobte són més fàcils de mudar del que ens pensem. Creixem de mica en mica, com tothom, i aprenem fins i tot quan no ens n'adonem, fins i tot quan ens sembla que estem perdent el temps.

Alto Paraiso situat a l'estat de Goiàs és el poble que ens acull. Fugim de la ciutat, que se'ns fa massa gran, tot esperant les visites dels catalans que arriben d'aquí a un mes. De nou, un lloc desconegut ens espera. On dormirem aquesta nit? no ho sabem però confiem que un bon lloc trobarem. Gran amiga, la confiança, clau mestre que ens ha obert les portes tantes vegades. Aquest cop rera la porta hi ha la Laura, una colombiana mare soltera de 26 anys, i en Kalin, el seu fill. Ens convida a compartir amb ella, que no està sola, doncs els veïns i els amics la tenen ben present. La solidaritat va lligada a la humiltat i sabeu què, que quan naixem la portem a dins! Se’ns uneixen a cinc canalles de la casa del costat, germans de menys de 10 anys, que tenen temps de vagar pels carrers, després de tenir cura de la casa, la roba, la cuina i el germanet petit de mesos mentre la mare treballa de dia i estudia de nits. Desperts arriben els nens, per donar una empenta als adults endormiscats. Molta mainada passa pels nostres braços últimament. Pels que esteu fent apostes, ja ens animen ja les seves mirades, però ràpid ens desdeixen les cagades i els plors. Consciència! Prenem consciència del món dels infants. Descobrim tantes mares solteres, tantes mares allunyades dels fills, fills amb tiets i avis, avorts presents en cada familia, criatures que descobreixen el sexe massa d'hora, boques sense aliment... Un món difícil de reendreçar.



Una força poderosa, una natura exuberant ens sedueix amb el seu encant en aquest lloc on el visitant empaita l'oferta esotèrica de tot tipus de doctrines i religions. Evangelistes, cristians, daimistes i ateus, esglèsia del "septimo dia", de la "cultura racional", de la "unificació", del “trance divino” i tantes altres omplen els carrers amb els seus resos, la seva música, els seus cants.
Indigenes i foranis conviuen cadascú al seu món. Molt a prop també els calungues, una població descoberta fa pocs anys de negres africans, antics esclaus que encara vivien amagats en el bosc per por de ser de nou esclavitzats. Gent que han alimentat la por generació rera generació, viuen lliures avui cultivant la seva cultura, amb raó, ben arrelada!

És lluna plena, i ens conviden a celebrar la seva plenitud en una "naiabingui", una trobada de rastafaris que fan al voltant del foc. Tambors hipnotitzants i cants de lloança que criden a la vida, a l'energia positiva i a jesucrist. Oracions amb la biblia a la mà i converses que intercanvien en les seves reunions setmanals. I és que rastafari no és només una imatge sinó tota una religió.

Brasilia, "utopia de la modernitat"

És quan la lluna s'amaga que les ombres prenen protagonisme. Adquireixen la forma i no el fons, es tornen personatge a vista de llampec des de la finestra del bus on succeixen figures sense poder ser descobertes. I de cop, la llum, sota la recta línia de l'horitzó ens descobreix una ciutat, ara per ara, indesxifrable, aparentment fantasmagòrica...

El president JK seguint el somni visionari d'un sant italià, Dom Bosco, que va predir una terra promesa de riquesa inexgotable, trasllada la capital de Brasil des de Rio fins aquesta depressió, una de les més seques, situada entre els paral.lels 15º i 20º. És amb misticisme doncs com encara no fa 50 anys va néixer Brasilia, com a capital de Brasil. És una ciutat futurista, denominada capital de la civilització aquariana, construïda a la vora del llac artificial Paranoá, encavalcada per l'arquitectura modernista de Oscar Niemeyer. Ciutat fictícia, neta, polida, ordenada i espaiosa... ciutat model de gegantins edificis solitaris damunt del verd ajardinat de quilòmetres de distància separant un i altre edifici. Més de 20 ciutats satèl.lits on es concentra tota la gent que manca en la rica Brasilia. Com si d'una maqueta es tractés, intocable, s'alça la ciutat del no res projectada en forma d'avió. En la part central tots els edificis del govern en que els càrrecs públics cobeixen el 80% dels treballs de la ciutat, on els sous fins i tot pel senyor de les fotocòpies superen els de qualsevol altre càrrec no governamental. Són les ales nord i sud les que s'omplen amb els "predios" (edificis de no més de 3 pisos) alçats del terra i les casetes dels 2 milions d'habitants. La sensació és la d'estar en una ciutat del futur, solitària, que encara no ha estat poblada (excepte per màquines i cotxes), ni contaminada de pol.lució ni de delinqüència... no ha tingut massa temps! Passegem tranquils per les amples avingudes, pels carrers identificats amb lletres i números (incomprensibles pels estrangers però fàcilment ubicables pels que hi estan familiaritzats), per les extencions immenses de gespa que envolten qualsevol edifici, pels jardins que només són trepitjats pels seus cuidadors. Barris que s'agrupen per temàtiques com el de les escoles, dels hotels, de les farmàcies... Solitud sobre l'asfalt, manca de vida al carrer, als jardins, a les voreres i és que en aquesta ciutat la gent no surt a fora, fa vida a les seves cases, als seus cotxes i als "shoppings". Sembla una ciutat de mentida, una maqueta on ens han col.locat com nintos i on, com de costum en el nostre viatge, tot succeix a la nostra incombència. Tenim la sensació de ser els protagonistes del Show de Truman!

Els cotxes al pas de peatons ho corroboren... i paren, per embalats que vagin, quan alcem la mà. I ens trobem a dins un cotxe amb tres guies que ens fan un tour turístic per la ciutat. L'esplanada en la part central on reposen tots els edificis institucionals; el congrès i el senat, en forma de dos plats voladors, cap per amunt, cap per avall... la catedral com una piràmide coronada, els ministeris tots alineats com si estiguessin benavinguts i tot, i el triple arc al pont JK sobre el llac constuït artificialment a expenses de la profecia. Bressol de velers i yots, el llac és un dels millors exemples de corrupció deslleial, pel tema de la prohibida privatització que no contempla el mateix president. Ell viu, contradictòriament, en tot un istme vallat a la punta del simbòlic avió. Les zones balneàries, amb palmeres que han substituït a l'original mata autòctona, omplen la resta del contorn amb talons i camisetes apretades que subjecten els còctels impregnats de sinuosos llavis pintats. I en aquest lloc tan elegant, com sortit de l'aparador, en Toni passejant els seus músculs nusos al sol roent (i és que després de visitar a la tieta s'ha engraixat una miqueta... inapreciablement... i entre riures ensenya la seva panxa tot dient: sí que m'he engraixat, eh que estic gordo!!).

Al peu de la mítica antena de televisió mengem en les barraquetes regionals on continuem degustant noves receptes, aquest cop el nordestí acarajé (mega pilotilla de mandioca farcida de salsa i gamba fumada) massa oliós pel nostre gust. La torre eiffiel a la brasilenya ens mostra des de les altures aquesta immensa planícia edificada on sobresurten les estructures arquitectòniques i els desfasats shoppings. Les cerveses al bar "do Luis" acosten els borratxos a saludar-nos, ens afalaguen i ens beneixen perquè tinguem un bon camí... només ens faltava la benedicció d'ells!

Descobrim la zona del monestir i la esglèsia de Dom Bosco, el "temple de Boa vontade", centre ecomènic (per totes les religions) amb un cristall al sostre de 21 kg. Al costat hi ha el cementiri una petita ciutat espiralada on descansen milers de làpides al terra. Els enterraments es fan tant de dia com de nit i després de vetllar els difunts tant sols unes 6 hores.

Amb una ullada al google earth i una posada en escena en la ciutat del tercer mileni ens preparem per ser uns bons guies dels catalans que ens visitaran pròximament.

De moment abandonem la ciutat, la Josy i en Marcelo i els dos gats que juguen amb la cada vegada més llarga trena d'en Toni, per seguir descobrint el misticisme de... (en el pròxim episodi us ho desvetllarem).