PROXIMAMENT COMENÇAREM L'AVENTURA

Aviat arrancarem aquesta proposta que consisteix en crear un espai en el que es puguin anunciar els treballs de creixament portats a terme per diferents terapeutes i profecionals...

Tornem a casa!!

Com discernir confusió de claredat quan estàs a 10.000 metres del terra en un avió que et retorna a casa després de més d'un any d'absència?
Un cúmul de "no sé què" ens paralitza. El món pren una altra dimensió, indexifrable. Acostumem a estructurar-nos el futur però la lliçó sempre present és que una bufada pot canviar el rumb de les teves projeccions. I el teu món es pot desplomar més ràpid que no l'has construït.
Decidim tornar. La decisió és ferma, tot i que la motivació és ambivalent. Deixem enrera molts somnis i projectes, renunciem a noves experiències en el continent sudamericà. Emocions, pensaments, il·lusions i algunes llàgrimes a 900 km/h que no s'esborren fàcilment.

Podríem viure sense estructures mentals??
Estem feliços voltant com a rodamons, escampant petjades damunt la sorra i la roca de tant diversos paisatges. Recollint emprentes de vivències, i amistats col·leccionables en el cor de la vida. Podríem seguir voltant un any, dos, deu... que no acabaríem de completar el nostres projectes. I per altra banda hi ha la familia i el compromís propi de voler compartir el més sencill que pots viure en un dia amb els que estimes. Dos camins, dues direccions i una sola decisió. Tornem a casa!

I penses, i penses, i penses... i segueixes pensant. Què més pots fer en les 20 hores de vol?
Penses què et trobaràs quan arribis a casa? Retrobar-te amb el teu entorn, el teu espai, la gent, o tant sols la teva roba, els colors, les olors... no és gens fàcil d'assimilar.

Deu ser com quan obres un calaix després de molt temps, trobes records i sentiments que resten encara dins teu però són històries del passat. La lectura, a hores d'ara, et trasllada en l'instant en què ho vas viure, però ara és ben diferent.
Tornes i tot pot estar al mateix lloc però ja no forma part del teu present. Aprendre a relacionar-te de nou amb la vida que fa un any has deixat és una tasca ben difícil...

Por? Por a retrobar-te o por a descobrir que pots mirar amb uns altres ulls?

Quelcom ha canviat perquè tu has canviat però el canvi és interior. Es fa estrany.

Referint-me a la vida d’abans com un verb en passat i el reunir-nos amb aquest passat ens adonem que no és res més que això, passat. No intentarem de recuperar-ho doncs la gràcia està en què hem pogut canviar, i alliberar-nos de tot in grapat d'antics esquemes.
Tornem a casa!!!!

Uruguay i la dansa del sol!

Després de tants mesos de sequera, el temps de les pluges s’anticipa i la terra, sorpresa, no pot engollir tota l’aigua que cau. El paisatge s’omple de camps inundats quan s’alça el dia, les persones rondinen i la terra se’n riu. Amb aquest temps travessem des de Corrientes (El Chaco) a Concordia (Entre Ríos). Per la fesonomia del paisatge juraríem que estem ja a Uruguay sense haver-hi arribat encara.

Abandonem les sabates, exhaustes aliades que, ens han dut a caminar durant un any per aquests móns de déu... la sola ha deixat tanta petge en el camí que ha desaparegut sota els nostres peus. Han sobreviscut a la dentadura del gos de Ttraslassierra (Córdoba, ARG), han naufragat a les inundacions de la tempesta tropical viscuda a Uruguay, les gelades de les altures bolivianes... esparrecades, mossegades, obertes... les acomiadem amb un tristesa de satisfacció merescuda.

La familiaritat d’un país, el retrobament amb allò ja conegut ens fa sentir a casa. Creuem el riu Urugay i a Salto ja trepitgem la terra del nostre pròxim destí. Seguim de nit cap a Montevideo i de dret cap a la "xacra" d'en Miguel a retrobar-nos amb la Belén, la vaca que es va deixar munyir, i amb el gall d'indi que no parava d'aixecar les seves plomes tot mostrant les seves virtuts per conquistar a qui no li feia cas. Ja som a casa familia! Uns dies de repòs i introspecció abans de bellugar-nos cap a "Treinta y tres" per llançar-nos a alçar el campament del foc d'Itzachilatlan com vam fer al febrer. En aquesta ocasió no es celebra la búsqueda de visió sinó que ni més ni menys que la Dança del Sol.

Ens trobem amb vells coneguts, nous benvinguts... Preparem l'arbre de la vida on vermell, groc, negre i blanc juguen amb el verd, violeta i blau en l'escorça sagrada, en les branques entregades per aquesta criatura de l'univers. Cadascú viu a la seva manera els quatre dies de dansa però tots tenim un propòsit comú, el de dançar per la Pau. Emocions fortes, sentiments, sensacions i mil informacions més que amb el temps es van col·locant a lloc, es van integrant en forma d'aprenentatge. Agraïm cada moment, cada regal, cada vivència en el nostre nom, el dels nostres avantpassats i amb el dels que vindran per el miracle de la vida. Un treball de renovació espiritual perquè així, tots junts aconseguim estar cada dia una mica millor!

Argentina

Vint-i-vuit tones d’explosius i amb una roda punxada travessem el desert en el port del pas de Jama a 500 metres d’alçada, sense sobrepassar els 10 km/h. Blau esmeralda, blau cel, blau turquesa, blau petroli,... tota la gamma de colors en els llacs del salar, el desglaç i els seus dissenys en l’aigua d’aquest paisatge marcià. Dues sessions de cine i múscia romàntica selecció dels 80, calmen l’estòmac en les 20 hores de viatge dins el camió. Què debem donar-los als camioners que sempre se’ns emocionen? Podríem definir el col·lectiu "camioners" com a persones entregades a la carretera i a les llargues esperes, d'aparença ruda i amb una sensibilitat extraordinària! Apassionats per la feina però amb una gran enyorança de la familia.

Travessem fronteres, creuem paisos i experimentem una estranya sensació de tornar a casa al repetir un país. Trepitgem l’Argentina estimada amb la familiar melodia de la sonoritat de les seves parles, dels seus menjars. "Susques", "Quebrada de Humahuaca", "St. Salvador de Jujuy"... i "Salta" ciutat anhelada per tants argentins, que a ulls dels rodamons no es mereix el sobrenom de "la linda".

Ciutat ben explotada per el turisme que exprimeix amb una segona colonització el centre històric antic i polit. Ens limitem a visitar la capella de "San Francisco", visita inaludible del nostre viatge per la presència de la "Virgen de la dulce espera", una verge embarasada. Li fem una ofrena que ens vam comprometre a entregar des de l’inici del viatge. Portàvem durant tants mesos dins el sarró el xumet d’una parella ja gran amb dificultats per tenir fills, que volia recompensar a la verge per haver-los donat una filla després de molt resar-li. Així que hem complert finalment amb la nostra missió, hem aconseguit entregar el xumet!

Podem ja sortir de la ciutat, doncs el motiu del nostre pas a hores d'ara era complir amb el nostre compromís, però abans... deixem que ens mimin una miqueta a la mansió d’uns dels consols d’Argentina. Fa uns mesos vam conèixer a l’altre punta del país la seva dona. Deu minuts de compartir el cotxe amb ella en un pas fronterís ens han donat una suite de luxe, piscina al jardí, un parell de quads al garatge i un autèntic "assado" argentí! Agraím molt a aquesta gent tan rica de cor i tan sencilla haver-nos considerat uns fills més de la família. Ja ho veieu passem de cases sense finestres ni electricitat a mansions de l’estat, però en totes compartim amb la familia el pa i la unitat! El nostre viatge
es podria batejar com a viatge dels contrastos!

Retornem a Xile...

Hem deixat enrera els banys públics de pagament, els passatgers amagats dins els porta-equipatges, les mamitas venen els seus plats cuinats... canviem de país i la diferència és abismal!
Arribem a l’estructurat i patriòtic Xile en la ciutat costera d’Arica. La Regió I de Tarapacá ens reserva una sorpresa, la proximitat al mar. El mapa del intrèpits viatgers no dóna l’abast a seguir el recorregut dels rodamóns. No hi ha bus per continuar així que una trucada i ens quedem en aquesta ciutat, a la casa d’un jugador de rugbi que en fa quatre com en Toni. Festes de la pàtria, "fondes, choripán i alcohol de carrete", acaben tots "curados" aquests "guevóns" després de tants dies de festa. Desperta amb alegria la nostalgia al retrovar-nos amb el lèxic i la sonoritat d'un dialecte ja conegut. Les monedes del cul del moneder les deixem cada vegada que creuem la frontera, canviem "soles" per "pesos chilens" i amb ells el valor dels productes es multipliquen per 100, per 1000. És ben caòtic per la nostra ment... més per l’Alba, que tot el que paga li semblen euros o fins i tot pessetes!

De passeig al penya-segat que domina la ciutat, protagonista absolut de la batalla del Pacífic, descobrim el romàntic festeig d'una parella de rapinyaires. La còpula no arriba fàcilment doncs el mascle se l'ha de guanyar mentre la femella es fa pregar. Ens deixem acariciar per la brisa del Pacífic que s’enduu la nostra imaginació salobra cap a terres llunyanes. Què hi deu haver a l’altra banda de l’oceà, ens preguntem? Indonècia? Ens retrobem amb aquesta aigua molt més al nord que la primera vegada que la vam conèixer. Fa ja mesos que ens hi vam capbussar, en Toni de cap, l'Alba de peus és clar tot sigui per equilibrar la parella i no deixar-se congelar l'ànima. Els raigs del sol s’obren camí cap a l’oceà i descendeixen espurnes màgiques d’ilusió ben a prop d’una parella de pelicans.

I el nostre camí continua, potser ara ja no sigui tan incert.

Sota la saviesa d’un arbre centenari prenem les forces per emprendre el viatge. Pobles i valls enmig del desert, miratges d'oasis de contes llegits, fins que trobem la màgica terra de St. Pedro de Atacama a la regió II d’Antofagasta. Misticisme en el desert de terra roja, enmig de la terra blanca del salar. Ruïnes antigues vora el riu que s'ha deixat assecar per la canalització que manté els conreus en la població. Volcans aquí i enllà, vibració que desprèn el terra, efervescència de pols màgica. El rostre oposat del Licancabur que vam descobrir quan estàvem al país veí, Bolivia, ara l'observem de l'altra banda. Ens hem acostat ben a prop de la frontera d'una terra ja trepitjada. Al seu moment vam decidir deixar aquell rumb, uns mesos abans qui ens ho hauria dit que el destí ens portaria fins al desèrtic Atacama! Els contactes que tenim ens fallen però s’obren noves portes i acabem veient "Diarios de motocicleta", una pel·lícula ben apropiada per repassa part del nostre recorregut en aquest continent a casa de la recent colla d'amics. Sempre hi ha qui t’obre les portes del seu cor i de casa seva.

Les emocions a l'espremadora... i premem el botó!!!

Sortim al matí cap a l’estació a comprar el bitllet sense saber encara cap a on anirem, Bolívia o Xile? No és una tasca senzilla. Sabem que la decisió comporta renunciar a certes coses, que el que escollim marcarà un nou camí i que de cap manera ens podem fer enrera. La comoditat d’un camí conegut amb la incomoditat de travessar un país revoltant-se sobre l’asfalt o la opció d’un camí nou i desconegut amb els avantatges i inconvenients que això suposa. Fem un cop de cap davant les taquilles de l’estació, pot haver-hi dubtes però la decisió ha de ser ferma per reservar el bitllet que fins al vespre no se’ns endurà cap a... A vosaltres no us delatarem encara el destí, doncs la sorpresa us mantindrà entretinguts les hores que resten per sortir.

Caminem allunyant-nos de l’estació per agafar el transport urbà que precipitadament s’atura i és que la carretera està invadida per els cops d’una baralla, dos homes i una dona, seran víctimes dels cels d’una passió d’amor? No ens estranyaria. Arribem per fi al mercat “el baratillo” que concentra un desordenat bullici. Gent atapeïda, parades i més parades s’amunteguen en els carrers estrets. “Tengan cuidado”, tothom ens avisava doncs els robatoris en aquesta zona són freqüents. S’acumula la xatarra, peces estranyes, sabates noves i velles, pneumàtics esparracats i fars de cotxe trencats, qualsevol cosa es pot vendre i a nosaltres, dos gringos amb cara de dòlar, en les intenten colar. Entre expectants, atents, impressionats i atabalats busquem, remenem i no trobem el que volem. Malgrat les instruccions confuses trobem les artesanies i els productes regionals enmig de la multitud quan el sol s’ha tapat i per anar amb màniga curta fa massa fred. Busquem i rebusquem, comprem, regategem, comprem... amb una alegria poc duradora ens en tornem descobrint que malgrat l’esforç hem comprat en el mercat més car que en la resta de comerços.

El fred ens acompanya i busquem resguard amb un ceviche deliciós (cuinat típic de peix cru amb ceba i llimona), que ens ajuda a recuperar forces per continuar corrent tot fent les últimes compres i comiats. La Rocío i l’An no hi són, a l’altre punta de la ciutat en Quique ens diu adéu sense massa entusiasme, agafem el bus anxovats com sempre fins a la casa d’en Bacílio i la Violeta. Ens obren i surten, ens quedem sols. Una mica de calma per preparar-ho tot però la calma es fa massa llarga i crida al nerviosisme. El temps s’acaba. Falta recollir unes direccions per internet i la pizza de la Joana i en Simba està encara massa crua per ser menjada. Què fem? L’Alba surt corrent procurant les direccions que ens falten, en Toni prepara el que queda, 4, 3, 2 minuts,... una porció de pizza calenta que arriba just per agreujar la cara de preocupació reflexada en les busques del rellotge de la paret, ja hauríem de ser fora! Correm, taxi, correm, estació, comprem la taxa per poder embarcar. Pugem al bus, ens ha vingut just! Les maletes al portaequipatges, que aquesta vegada no porta cap passatger entre els paquets, i respirem. Salvats! Però i la cartera? No hi és! La busquem, amb l’ai al cor, respirem ansiosos, tornem enrera, preguntem, ningú sap res, el bus se n’està anant, què fem?! Respirem de nou, no, no hi ha temps, puja al bus, marxem i resem, doncs en un parell d’hores pararem i podrem anular la targeta.

Les preses no són bones, ja ho deien les mares. I els conductors són uns estafadors, doncs el bus no ha parat fins passades 10 hores. Arribem a Arequipa després d’una nit de viatge intentant tranquil·litzar la ment. Ens han jugat una mala passada. Després de gairebé un any de viatge algun ensurt havíem de tenir, si més no per poder treballar el despreniment d’aquesta energia material com és el diner. Prou ràpid sembla que ho aprenem, però i els carnets? Si volem sortir del país necessitem la identificació que vés a saber en quines mans, de lladre o necessitat, haurà anat a parar. La denúncia ens retarda i és que la policia no té electricitat per poder-la formalitzar. Déu ni do! Passegem per la ciutat construïda al peu del Misti, un impressionant volcà que governa des de les altures aquesta regió del Cañon del Colca i de Cotahuasi. Avui, com cada diumenge els desfiles aturen la població. Militars i instructors fan el paperina amb bales de fogueig i exhibicions en descensos des dels teulats dels edificis importants. Terra d’indis “collaguas”, excel·lents teixidors i ramaders que avui dia veuen els seus productes d’imitació al mercat “fundo el fierro”, antiga presó de dones. Voltes, arcades, campanars i portals són els atractius d’aquesta emblemàtica ciutat al sud del Perú que s’enorgulleix de preservar entre vitralls la joveneta princesa de gel o mòmia d’Ampato. I mentre esperem la denúncia se'ns fa de nit. Dos germans ens acullen en un piset tot esperant arrencar demà cap a Tacna, la ciutat fronterissa amb tan estrictes prohibicions en el control d'equipatge. Serà que aconseguirem passar els vegetals, les fulles de coca i les llavors endormiscades a la maleta?

peru